diumenge, 25 de desembre del 2011

Un altre conte de Nadal



Part I


És 25 de desembre, dia de Nadal, en Jordi ( 35anys) i la Montse ( 33 anys) estan a punt d’anar a casa dels pares d’ella,en Josep i la Mercè, on es reuniran amb la resta de convidats, l’Aurelio i Pepi, pares d’ell. Els primers, catalans de soca-rel, industrial metal•lúrgic ell i mestressa de casa ella, ja jubilats. Cordovesos d’origen els pares d’ell, d’aquells que definia Candel a “els altres catalans”, llauner, “lampista” com sempre s’ha dit, i teixidora ella, ja jubilats i aficionats als balls de saló.
En Jordi té una germana, Cati (42 anys), casada amb en Toni ( 47 anys), i ambdós tenen un fill, l’Oriol ( 18 anys).Tots tres vindran a dinar. La Cati és infermera i en Toni comercial a l’atur, ambdós seguidors de l’Obra d’Escrivà de Balaguer. L’Oriol (18 anys) vol estudiar pedagogia i es relaciona bàsicament en moviments solidaris i esplais per a infants, encara no ha sortit de l’armari però vol fer la seva vida amb l’Omar, d’origen paquistanés i musulmà, que no està convidat al dinar, ambdós compromesos amb el moviment 15M i l’independentisme més radical.
Per part de la Montse vindran la família del germà, en Vicens (48 anys),director d’una sucursal bancària, divorciat i casat per segona vegada amb la Begoña ( 38 anys), que té una botiga de roba infantil, aficionada a les operacions d’estètica i a la bijuteria abundant. En Vicens, del primer matrimoni té una filla, Mónica (22 anys), que es fa dir Nit perquè és gòtica, que vindrà amb el seu xicot, Alberto que es fa anomenar Edgardo (19 anys) en record de Poe, l’escriptor, gòtic com ella, cap dels dos treballa ni estudia, i del segon matrimoni amb Begonya té en Borja (16 anys), skin, estudiant de BUP, però poc, seguidor de l’Espanyol i madridista anticulé, que vindrà acompanyat d’una consola de jocs a qui prestarà la major atenció.
En Jordi és pessimista pel que fa a aquest dinar perquè en recorda d’altres en que les discussions polítiques han amargat l’hora dels torrons. I quan no ha estat la política ho ha fet la religió, la moral, l’economia o el futbol. La Montse és més optimista i pensa que podrà esquivar les polèmiques, si cal amb un somriure, un brindis a temps o un comentari afalagador per la cuinera.

Part II

Els primers d’arribar han estat la Montse i en Jordi, per ajudar a parar la taula. Les tovalles clàssiques que té la Merçè brodades per ella mateixa, des de que es va casar i aquella vaixella de La Cartuja de Sevilla, que varen comprar en el primer viatge llarg amb el 600 fa moltíssims anys.
Pares, germana, cunyat i nebot d’en Jordi arriben junts. Petos i abraçades. Regalen a la mestressa i amfitriona una frondosa planta de Nadal. L’Oriol porta una carmanyola amb un preparat de tofu i s’excusa de ser vegetarià, davant la mirada de censura de sons pares. “Cosas del chiquillo”, disculpa la Catí traient ferro a l’escena.
Mitja hora més tard de l’hora acordada arriben la parentela de la Montse entre disculpes poc creïbles. Petons a l’aire de la Begoña per no malmetre un maquillatge ben acolorit i encaixades vigoroses del Vicens. Nit i Edgardo ho observen tot amb els ulls maquillats de negre intens que contrasta amb la corbata cridanera del pare i els lluentons de la mare i demostren una cordialitat forçada amb la resta de convidats, mentre en Borja busca on “apalancar-se” i continuar la partida.

Part III


Ja són les 8 del vespre i en Jordi i la Montse han tornat a casa. En Jordi abraça la Montse, sap que té una gran dona, bona mediadora, diplomàtica i oportuna i ha sabut donar a tothom el reconeixement que esperava tenir.
El dinar ha estat clàssic i abundant, escudella i carn d’olla i pollastre del Prat rostit. Tothom s’ha atipat de valent, fins i tot en Borja ha deixat de banda la maquineta i ha fet cara de satisfacció. Les dones amb més mesura, per allò de la figura, sobretot la Begoña. Oriol, Nit i Edgardo han compartit tofu i alguna pruna del rostit.
Després dels torrons L’Aurelio i la Pepi han demostrat les seves dots pel tango, amb la mirada indulgent de tothom, i la iaia Merçè ha recitat quelcom de Mossèn Cinto que ha interessat més a la generació jove que no pas als grans.
Llevat d’alguna mirada de censura de Cati a l’afició del homes, el seu inclòs, als licors de sobretaula i a les actituds frívoles respecte d’una diada religiosa, tot ha anat com una seda. I ha estat l’habilitat de la Montse el que ho ha fet possible.
La clau ha estat, el diàleg , l’intercanvi d’opinions i el contrast de parers. Tots els presents tenien una opinió formada i es veien autoritzats per exposar-la sense cap mena de timidesa ni prevenció.
En Jordi acaronant la Montse li va dir “Ha estat un encert treure el tema de la Belén Esteban”.


Els personatges d’aquest conte i les situacions que s’hi descriuen són totalment ficticis i fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb persones o situacions reals és pura coincidència i no pretén establir cap moralitat.



diumenge, 11 de desembre del 2011

Cabaret Pompeya

Potser perquè m’agrada la història, la novel•la negra i m’agrada Barcelona, he gaudit recentment de la lectura de Cabaret Pompeya d’Andreu Martín (el balancí - edicions 62).
L’autor ens presenta tres joves nascuts l’any 1900 i que es coneixen al Pompeya quan tenen 20anys, en un Paral•lel canalla i desacomplexat, de cabarets i tangos, de putes i bordells. Barcelona és una ciutat que bull per les idees llibertaries, el pistolerisme, les diferències de classes i la lluita social. Sonen Tangos, proclames i aires de revolució barrejats amb trets de pistola. Una Barcelona cosmopolita i provinciana alhora.
Andreu Marín fa una crònica dels esdeveniments que viu la ciutat entre l’any 1920 i la mort del dictador Franco. Les vivències dels tres protagonistes, Miquel, Victor i Fernando, ens donen la dimensió dramàtica del fets i de les conseqüències d’una mala revolució, d’una guerra civil i de la vilesa dels vencedors. Tots tres protagonistes viuen els fets de manera diferent i amb diferents conseqüències, però el nexe d’unió entre ells persisteix al llarg dels anys.
No és en absolut una crònica trista, ni tampoc frívola. L’autor es serveix del relat històric per emmarcar les grandeses i les misèries de la condició humana portades al extrem per imperatiu del destí.
Els meus amics historiadors em retraurien que no és una bona manera de conèixer la història llegir novel•les d’aquest estil perquè distorsiones la realitat, però els qui no tenim aquest esperit acadèmic agraïm poder gaudir d’una aproximació a la historia d’una manera lúdica. Més quan es tracta d’un relat tant ben escrit i una trama tant ben exposada com ens ofereix Andreu Martín, que és prou conegut com expert en la crònica negra de Barcelona.






el que diu l'autor a TV3:









i una mica de música per il·lustrar l'ambient de l'època:


divendres, 2 de desembre del 2011

CAVALL FORT. Per molts anys!

No recordo en quin moment concret va aparèixer la revista Cavall Fort a casa. Segurament jo, que soc el gran de tres germans, ja devia saber llegir amb prou agilitat i comprensió com perquè els meus pares me’n fessin subscriptor.

Aquells anys en que jo llegia Cavall Fort, el català era una llegua d’àmbit domèstic, de casa endins, de jugar-hi al pati de l’escola, però no per adreçar-te al mestre. Era un època en que alguns textos escolars encara es tractava el català com un dialecte del castellà.

Tot i que la nostra llengua materna era el català, la influencia del cinema i la televisió feia que, en el moment en que jugàvem a "indius i convois” o a “mosqueteros” ho féssim a en la llengua dels herois de les pel•lícules o de les publicacions infantils de l’estil del Capitán Trueno i d’altres personatges del còmic infantil. Fins i tot l’humor era cosa del castellà; La família Ulises i los inventos del profesor Franz de Cophenague del TBO.

Potser per això, perquè Cavall Fort normalitzava la llengua del lleure i l’educació, va ser el motiu perquè m’hi vaig enganxar amb la infantil inconsciència pròpia de l’edat. I ara que soc gran, valoro l’opció que van fer els meus pares, de donar-me una eina que em feia gaudir i em formava. I valoro aquells, que, a contracorrent, van apostar per fer nàixer una publicació que en els seus 50 anys de vida ha estat referent de lleure associat a la cultura per a la infància d’aquest país.




Informacións sobre Cavall Fort i el seu aniversari


dilluns, 21 de novembre del 2011

Mil imatges i una paraula


Just acabada la campanya electoral, de ben segur que podríem parlar de més de mil imatges, totes elles prou il•lustradores i interpretables. També podríem parlar d’aquelles paraules que més s’han dit i s’ha repetit com si fossin mantres electorals. Sense comptar els rius de tinta i altres suports 2.0 que han difós els missatges dels candidats.
Una imatge sobretot se’m va fixar a la retina, just la nit electoral després del recompte quasi absolut dels resultats. Era la connexió que feien els serveis informatius de TV3 amb la unitat mòbil destacada a l’Hotel Majestic de Barcelona on Josep Anton Duran i Lleida era aclamat com a vencedor a Catalunya dels comicis espanyols.
No era una imatge insòlita, vista el moment en que CiU acompleix un desig reiteradament expressat durant la campanya. Ni insòlita era l’alegria que expressaven els congregats al peu del balcó.
El que sí em va sembla insòlit va ser la coincidència de la imatge amb el crit que es va sentir i repetir, provinent de qui celebrava aquest èxit. Cridaven Independència!.
No sé, a hores d’ara, si era una demanda a Duran perquè emprengués el camí que sempre s’ha negat a encetar o bé l’alegria per la certesa que aquest triomf escurça el termini per esdevenir un país independent.
Si era una demanda, ho entenc, però em sembla inútil fer-la a qui ha manifestat reiteradament la seva manca de voluntat d’aventures secessionistes, i a qui aviat marxarà a la seva segona residència a l’Hotel Palas de la capital del regne, en primera classes, perquè no el deixen anar-hi en classe popular.
Si el que expressaven era un anhel, que comparteixo, com es pot aclamar a qui el nega amb tant èmfasi i no haver votat aquells que han fet d’aquest desig el cos central de la seva campanya electoral?.
Però la imatge que val més que mil paraules és la que oferia Duran alhora que, des de baix, o sigui, des de les bases, cridaven in- inde-independència. Ell feia el sord, amb la mirada distreta, com si allò no anés amb ell, com si fos un excés produït per una alienació col•lectiva. Segurament tenia ganes de ser ben aviat a la seva suite de Madrid on tot és confort i amabilitat






diumenge, 30 d’octubre del 2011

Castanyada versus Halloween





La Castanyada és una festa popular catalana que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. L’origen de la festa el trobarem en la celebració religiosa del Dia de Difunts en que a la vigília es vetllava en record dels morts i calia proveir el cos de l’energia necessària.

La tradició mana reunir-se en colles d’amics o familiars en un àpat nocturn on degustar castanyes, moniatos i panellets, ben regats amb moscatell. El món del comerç i, en especial el ram dels pastissers, ha fomentat aquesta festa i l’ha adaptat als nous temps augmentant la varietat dels panellets.

La paraula Halloween és una derivació de l’expressió anglesa All Hallows’ Eve que significa Vigília de Tots els Sants i té l’origen a la cultura celta, adaptada al catolicisme els segles VIII i IX i exportada a Nord-Amèrica pels Irlandesos durant el segle XIX, i d’allà a la resta del món occidental gràcies a les pel•lícules americanes i la globalització comercial. La seva expressió més destacada són les carbasses buides amb una espelma dins, les disfresses, el “truc o tracte” i les llaminadures.

Avui en dia ambdues festes conviuen a casa nostra amb una mena d’esquizofrènia que es fa del tot evident en la publicitat comercial. Qui celebra Halloween sol menjar castanyes i panellets , alhora que moltes taules de castanyada es decoren amb carbasses il•luminades.

El que és nostre de veritat és la castanyada, però aquesta festa també ha perdut el sentit religiós dels seus principis i ha evolucionat en una festa més del calendari laic.
Permeteu-me explicar una anècdota relacionada amb la meva família. La primera vegada que el meu pare va ser convidat a casa de la seva promesa, la meva mare, era la nit de la castanyada. Els meus avis materns eren tradicionals i creients, i celebraven la castanyada amb tots els seus elements, però amb l’antiga costum de resar les tres parts del rosari (consta de 5 misteris de goig, 5 de dolor i 5 de glòria , cadascú format per un parenostre i 10 avemaries) prèviament a l’àpat. Malgrat aquest començament els meus pares van gaudir d’un feliç matrimoni i d’una excel•lent relació amb la família. No m’imagino l’escena a l’actualitat, amb el meu pare vestit de vampir rebut per la iaia Maria vestida de Morticia, asseguts en una taula plena de teranyines sintètiques, a la llum de fanalets en forma de carbassa.

Celebreu el que celebreu, feu-ho bé i amb consciència, amb la millor companyia possible i amb l’esperit obert a la gresca.
No sé si cal dir-ho, jo soc més de castanyada, que per disfressar-me ja tinc el carnestoltes, i per espantar-me ja tinc la premsa madrilenya.


dissabte, 22 d’octubre del 2011

Una ocasió perduda

Vaig assistir a la representació de l’obra Arnau al Teatre Nacional de Catalunya amb la il•lusió de gaudir d’un espectacle multidisciplinari que mostrés ben bé la que és la més gran icona del llegendari català. Qui produïa l’espectacle, els actors que intervenien i el complement musical que aportava el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien preveure una fita a recordar.
Jo volia veure reflectit el Compte Arnau, personatge libidinós, sanguinari i irreverent fins a ser sacríleg, despietat i cruel a qui tothom temia i de qui tothom fugia esparverat. Volia veure l’ànima turmentada, condemnada a recorre les seves terres sense repòs i a perpetuar el seu infaust record a les pobres gents a qui va sotmetre, sense la redempció que suposaria la compassió d’una ànima pura.
Davant d’això vaig trobar-me amb un Arnau prou viril, però endolcit en excés, amb un concepte del mal massa eteri i un posat en excés mesurat. Res a veure amb el personatge narrat per Maragall o Segarra entre altres grans autors catalans.
Segurament qui no va copsar convenientment el personatge no va ser pas l’actor, sinó qui dirigí l’obra, Hermann Bonnín, el responsable de crear l’escenografia per uns textos amb molta més força de la que va mostrar. O potser l’error és meu en tenir una expectativa errònia. En qualsevol cas penso que ha estat una oportunitat perduda per una institució tant prestigiosa com és el TNC.


Seras roure, seras penya,
 seras mar esvalotat,
 seras aire que s'inflama,
 seras astre rutilant,
 seras home sobre-home,
 perquè n tens la voluntat.
 Correras per monts i planes,
 per la terra, que és tant gran,
 muntat en cavall de flames
 que no set cançarà mai.
 El teu pas farà basarda
 com el pas del temporal.
 Totes les veus de la terra
 cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
 com si fossis condemnat.»

( fragment El Compte Arnau de Joan Maragall en una edició de 1900)



dijous, 30 de juny del 2011

“suelta de vaquillas” a Llefià. Badalona i olé!

La segona sessió plenària del nou consistori municipal ens ha dut una bona sorpresa. No tant per la qüestió a tractar, que també, sinó ple comportament que han tingut els nostres representants. L’únic punt de l’ordre del dia era l’aprovació de la “suelta de vaquillas” que des de la tardor passada cal que sigui autoritzada i debatuda pel consistori competent. Efecte d’una llei de protecció dels animals escassa i escanyolida pel que fa a aquesta emena d’activitats.


A banda del que diu la llei, malauradament massa interpretable i plena de subjectivitats, cal tenir present altres aspectes que al seu dia vaig esposar, quan ERC em va delegar per representar-los a una comissió política, prèvia a l’aprovació de la llei, per debatre el futur d’aquesta activitat a la nostra ciutat. Les festes amb animals no tenen cap mena de tradició històrica a la nostra ciutat, tal com succeeix en altres poblacions on el tret identitàri de la festa pot ser argmentable. En tot cas, a casa nostra, allò tradicional seria el respecte a uns animals que eren necessaris per feinejar les terres i pel tragí diari, i per tant objecte de cura i estimació per part dels seus propietaris, tal com succeeix amb la Passada de Sant Antoni. També cal tenir en compte l’objecte de l’esdeveniment, lluny de qualsevol expressió artística, que no és altre que la diversió d’uns brètols que descarreguen la seva agressivitat en un essers vius condemnats a rebre les seves humiliacions, obligats a una defensa impossible, i d’això fer-ne un espectacle prou galdós, amb el lluïment totalment innecessari d’uns pinxos, el mèrit dels quals és mesurar la seva imbecil•litat amb la d’un animal captiu, desubicat i estressat.


Em sembla recordar que les normes d’aquesta “festa” contemplaven que les menors de certa edat no podien participar-hi activament per la seva seguretat física, per tant s’admet el perill pels participants, fet que, segons es diu, s’incompleix any rere any, obligant la Guardia Urbana a intervenir. Però les mateixes normes no diuen res pel que fa a l’assistència en qualitat d’espectadors dels menors, a qui se suposa que hem de transmetre valors cívics de respecte mediambiental i d’estimació als animals. Està clar que per transmetre un valor cal primer tenir-lo com a propi, i aquest no sembla ser el cas dels organitzadors de la festa.


Doncs bé, al darrer Ple varem veure com PSC, PP i part de CiU van votar a favor d’aquesta barbaritat, l’altra meitat de CiU va fer l’orni abstenint-se, per tant indiferents i no pas contraris, i tant sols ICV-EUA va mostrar el seu rebuig, postura que jo agraeixo. Segurament les raons no tenen res a veure amb els principis ètics de cada formació, si és que en tenen, sinó més aviat en estratègies de penetració al territori, esquivant la crítica i la censura d’una part del veïnat del barri de Llefià de cara a obtenir rèdits electorals. Segurament aquest debat no s’hauria produït en una altre punt de la ciutat o l’actitud dels nostres polítics hauria estat una altra. Cal preguntar-se doncs si pels nostres polítics hi ha una sola Badalona o es que això va per barris?. Jo ho tinc clar, no m’agrada el maltracte d’animals i menys plantejat com un espectacle i una festa popular que degrada la ciutat sencera i espero que molts badalonins i badalonines de Llefià també ho pensin. Tampoc m’agrada l’ambigüitat dels polítics que s’expressen diferent segons el fòrum, captius de les majories i amb escàs discurs ideològic, fet que contribueix al desencís que tothom constata vers la classe política.

dissabte, 11 de juny del 2011

Som molts


Quan es parla de minories sovint sembla que es parli de petits grups, exòtics i extemporanis, gent rara i aïllada de la norma. En democràcia, ja se sap, la majoria és la que imposa governs i lleis, i defineix territoris.

Faig aquestes afirmacions perquè sovint em sento que formo més part de moltes minories que no pas d’una gran majoria. M’enganya el fet que els meus no hagin guanyat mai unes eleccions amb rotunditat i tinc la sensació que el que jo vull va a contracorrent dels esdeveniments.
Estic convençut que això que em passa a mi li passa a molta altra gent, no sé si a la majoria, però segur que a molts. Perquè som molts els que volem canviar les coses i potser no som tants els que estem disposats a esforçar-nos perquè sigui així.

Som molts els que pensem que la democràcia és molt més que un joc d’aritmètiques electorals i que governar exigeix una ètica i una estètica. Molts pensem que el respecte es guanya i no s’imposa i l’exercici de l’autoritat ha de tenir forçosament el component de servei públic. Som molts els que pensem que en una societat moderna, avançada i progressista no pot existir cap mena de discriminació social i que la igualtat d’oportunitats ha d’estar garantida. Som molts els que pensem que no hi ha progrés comunitari si atenta contra el progrés de les persones. Som molts els que pensem que la riquesa no pot ser fruit de l’explotació i l’especulació, que s’ha de redistribuir i que la solidaritat és un signe de civilització. Som molts els que pensem que la cultura va més enllà del saber i del coneixement, que aporta identitat i cohesiona la societat. Som molts els que pensem que el treball és un dret i que ha de tenir una compensació digna fora de qualsevol circumstància econòmica. Som molts els que pensem que un urbanisme planificat racionalment contribueix al civisme i la pau social. Som molts els que pensem que els poders públics han de garantir l’accés a una sanitat de qualitat, a una vellesa i una mort digna. Som molts els que ens sentim responsables de l’educació de les generacions futures. Som molts els que pensem que la ciència ha d’estar al servei de les persones aportant-nos progrés i dignitat. Som molts els que pensem que els recursos naturals són limitats i que la riquesa natural del planeta no s’ha de malmetre. Som molts els que pensem que el futur ens pertany a tots aquells que estem disposats a construir-lo i també a aquells que no vulguin participar en la seva construcció. Som molts els que pensem que l’origen i la cultura dels nostres veïns no són obstacles per avançar i progressar junts. Som molts els que pensem que la laïcitat institucional és la millor manera de garantir la llibertat de creences i el respecte a la llibertat de consciencia. Som molts els que creiem amb la solidaritat entre territoris però rebutgem l’espoli que ofegui els nostre desenvolupament. Som molts els que ens sentim part d’una identitat amb dret a decidir el seu futur, la manera d’ organitzar-nos i d’establir de quina manera ens volem relacionar amb altres comunitats.Som molts els que preferim ser ciutadans abans que súbdits.

Quan veig que som molts els que volem tot o part d’això que he anat dient ja no em sento sol ni exòtic ni extemporani. Tant sols cal que reconegui en altres les mateixes inquietuds i, si pot ser, unint les nostres capacitats i habilitats, fer visible i mesurable aquesta majoria que penso que som.

dijous, 9 de juny del 2011

L’agredolç del comiat

Ha arribat el moment d'abandonar l’espai on he dut a terme la meva activitat laboral durant els darrers 8 anys com assessor designat per Esquerra dels dos càrrecs electes que han representat la formació durant els mandats 2003-2007 i 2007-2011 a l'Ajuntament de Badalona. He estat un d’aquest càrrecs de lliure designació tant criticats, un d’aquest que diuen que n’hi ha masses, que no se sap el que fan i que cobren massa.

A l’hora que buidava calaixos, armaris i carpetes, feia còpies pel propi arxiu, fent desaparèixer qualsevol rastre personal de l’espai físic que he ocupat, apareixien records i sentiments de tota mena, bons, dolents i agredolços pel que fa a l’acció política i també de les relacions personals i laborals d’aquesta etapa de la meva vida.

Recordo el juliol de 2003, quan Jaume Vives va ser el primer regidor d’ERC al consistori des de la guerra civil, juntament amb en Mateu Chalmeta , i va confiar amb mi per assistir-lo en les tasques de la regidoria de Drets Civils i Convivència, llavors ja contemplava com a possible el que avui està passant, no sabia quan duraria ni què cobraria i tenia una lleu idea de les obligacions que contreia, poc més enllà de ser fidel als postulats polítics d’ERC, la voluntat de servei a la ciutat i ser lleial a qui em feia confiança. Era un moment il•lusionant i farcit de compromís personal. Res va ser fàcil ni planer. No vaig tenir taula ni ordinador fins desprès de passats uns mesos- no hi havia pressupost per dotar-nos d’aquest instruments de treball, deien -. Varem haver d’esperar l’aprovació del proper pressupost municipal per poder fer quelcom propi de les competències de la regidoria, a banda de les competències del departament de Consum que se li havien adscrit. L’entrada d’ERC a l’ajuntament va sobtar molta gent i hi havia que ens veia com quelcom exòtic.

Durant quatre anys vaig ser coordinador de l’àmbit de Govern, adscrit a la regidoria de Drets Civils i Convivència, essent alcaldessa Mayte Arqué. Els quatre anys següents he estat coordinador de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural sota el comandament de Jaume Vives fins l’agost de 2009 i després de Mateu Chalmeta que el va substituir en el càrrec després del seu traspàs, i amb els alcaldes, primer Mayte Arqué i Jordi Serra successivament.

He de dir que en el cos tècnic i jurídic de la casa he trobat més col•laboració i bon tracte que no pas hostilitat i entrebancs, encara que moltes vegades se’ls demanava coses poc freqüents fins aleshores i que responien a la manera de fer que la gent d’ERC pensàvem que era l’adient.

La gestió del dia a dia, l’ampli ventall de l’activitat política i la versatilitat de les matèries tractades m’ha aportat coneixements i habilitats que no tenia, i m’ha fet créixer com a persona. He pogut participar en jornades, seminaris i fòrums, comissions i grups de treball que m’ha donat punts de vista nous. He procurat posar aquest capital intel•lectual de contactes i coneixences al servei de la ciutat en l'exercici de les meves funcions, tot i que, ara ja forma part del meu patrimoni personal i l’àmbit per compartir-ho és un altre.

Al despatx buit de personalitat l’únic testimoni de la meva estada és la planta que no m’he endut a casa perquè aquest ha estat el seu espai i on, segurament, seguirà aportant bellesa i vida, si està ben cuidada. Amb els armaris i els calaixos buits, amb la taula i l’ordinador nets, he fet una roda de comiat de les persones amb qui he treballat i marxo de la casa gran amb el sentiment de que no he traït ni les idees ni la confiança que m’hi van fer entrar el primer dia, amb el sentiment agredolç d’haver fet i de no poder seguir fent.

La imatge que il•lustra aquest escrit ha estat extreta de http://adamar.org/ivepoca/node/617

dimarts, 7 de juny del 2011

Badalona. capital de la cultura española?

Un cop desvetllada d’incògnita de qui serà la força que governi Badalona durant el propers anys amb l’anunci de CiU de votar el seu candidat, i sense esperar sorpreses de darrera hora pel que fa al sentit del vot dels altres partits ( PSC i ICV-EUA votant el candidat convergent), ja podem dir que Xavier García Albiol serà el proper alcalde de Badalona.

Algú va dir-me fa poc que el PP governaria a Badalona no per obra i gràcia de CiU, sinó per obra i gràcia de tots aquells que no els hem votat per tenir força suficient per fer-los front. M’estalvio de qualificar el comentari.

El cert és que, a banda dels trets xenòfobs del discurs del PP a Badalona hi ha una altra realitat més oculta sobre les seves intencions. La xenofòbia ha estat l’esquer aquí, però el tractament que es dona a la immigració a altres contrades on governen no té res a veure amb les propostes del líder popular badaloní ni del PP a Catalunya.

La verdadera estratègia és aturar el creixent sentiment catalanista i l’avenç i la projecció de la cultura catalana, que ells consideren en detriment de la espanyola. M’explicaré: Durant els anys que García Albiol- Xavi, pels seus amics- ha format part dels consistori s’ha oposat a tot allò que fes olor de catalanitat. En són exemples l’oposició al recolzament a la Bressola, al Correllengua, a l’emissió de TV3 al País Valencià, a les seleccions esportives catalanes- i demanava una pantalla gegant per seguir “La Roja”- i altres qüestions que es van debatre al Saló de Plens municipal, així com s’ha mostrat partidari de la segregació lingüística a l’ensenyament. En clau local va votar en contra del Reglament per a l’Ús de la Llengua Catalana a l’Ajuntament de Badalona i, any rere any, presenta una esmena a les bases dels Premis Literaris perquè incloguin el castellà com a llengua del concurs. Cal que recordi que la sentencia del Tribunal Constitucional es produeix per un recurs del PP sobre l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum?. El mateix PP que governarà Badalona.

Tot allò que els socialistes més “espanyoleros” no s’havien atrevit a dir ni a fer és allò que dirà i farà el PP. Badalona s’espanyolitzarà i serà la “pica en Flandes” d’una política agressiva de l’espanyolisme més ranci i centralista. La paradoxa la tenim en el comportament d'algunes de les entitats veïnals i culturals d’aquesta ciutat que havien donat el seu suport a la candidatura de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana i que ara, pel que sembla, recolzen la força que n’és més contrària i també en l’estratègia partidista- que no de ciutat- de la força política que es presenta com a “pal de paller” del catalanisme polític.

Potser amb el temps, un PP còmodament instal•lat a la Casa de la Vila- perdó, "al ayuntamiento”- ben recolzat pel “Gobierno de Espanya” prendrà l’iniciativa de fer de Badalona, capital de la cultura española i CiU seguirà tant sols preocupant-se de passar la piconadora a l’obra de l’anterior govern.

dilluns, 23 de maig del 2011

A Badalona ningú ha guanyat

Trist resultat el de les eleccions badalonines que han donat una victòria pírrica al Partido Popular pel seu discurs de la confrontació i la discòrdia. Trist que el PSC hagi “salvat el mobles” amb el vot útil contrari al PP i no com a reconeixement de la seva gestió ni per la il•lusió generada pel seu programa.
Trist paper el del candidat de CiU que volia ser àrbitre del nou govern municipal i liderar el nou consistori, que no veurà acomplerta la seva expectativa, a qui se li criticarà qualsevol postura alhora d'escollir alcalde, i trist també el paper de ICV-EUA que potser es veurà abocat a un pacte de govern o bé a una oposició amb companys clarament hostils.
I més que trist el resultat d’Esquerra i els seus socis de coalició, castigada encara per les seves anteriors aliances municipals i nacionals i que ha estat el blanc de les crítiques d’aquells amb qui té més afinitat en temes nacionals. Tant sols ERC ha pagat el preu de la divisió del vot independentista. El altres no hi tenien res a perdre.
Patètic el resultat de la CUP a Badalona, que pretenia marcar muscle, com ha estat en altres poblacions i no ho ha aconseguit, afeblint a qui tenia la capacitat de recollir part de les seves propostes i explorar vies de col•laboració mútua.
Cap de les formacions que s’ha presentat a les eleccions municipals de Badalona pot sentir-se satisfeta del resultat. Ja sabem però, que el paper- i el discurs polític- tot ho aguanta i que altres faran altres valoracions tant o més assenyades, interessades i interessant que no pas un servidor.

Eleccions Locals 2011 a Badalona RESULTATS

dimecres, 4 de maig del 2011

El S.XXI que volem?













Amb poc menys d’una setmana, quasi alhora, l’actualitat mundial ens presenta tres exemples del que passa al món i que quedaran fixades com efemèrides del segle XXI, tot i que semblen més de l’edat mitjana.
Un casament principesc, la captura i execució d’un bandoler- el terme actual és terrorista- i l’elevació als altars d’un home- amb dignitat de beat, de moment, però en camí de ser sant-.

















El primer, el casament d’un membre de la reialesa britànica amb possibilitats de ser coronat ben aviat amb una noia "humil i treballadora", acompanyats per tota la cort i amb la benedicció dels altres monarques, amb el seguiment del poble, a través de la televisió, narrat i lloat pels joglars d’avui, la premsa anomenada rosa o del cor. La diferència entre l’abans i l’ara és tant sols la quantitat de públic i la manca d’imaginació dels cronistes per narrar-ho de manera poètica.











El darrer dels tres, la derrota del dolent per part del bo, que és cap dels exercits del món, alliberador dels oprimits i martell d’infidels, que el castiga amb la mort més indigne i li nega la sepultura. Les diferències les trobem, no el dolent, que ho era de veritat, sinó en com el bo actua, quan se salta amb gràcia torera el dret internacional, negant un judici que hauria avalat clarament la seva acció, i que en comptes d’esquarterar-lo com es feia abans, el llença al mar i, està clar, en comptes d’una execució pública, que hauria complagut als partidaris de la pena de mort, ofereix la crònica televisada, per capítols- el darrer serà, segurament, la imatge del cadàver, convenientment filtrada per algun mitjà de comunicació-.Tot això amb la complaença i l’aplaudiment del seu poble i dels seus aliats polítics.













I entre lírica i la èpica, la mística. La beatificació de Joan Pau II responent al calm del dia del seu traspàs, “santo súbito” cridaven els congregats i combregants a la Plaça Sant Pere de Roma. La diferencia , o en aquest cas la coincidència, rau amb la creació d’icones per part de l’Esglesia Católica com a referents pels seus seguidors. Canvia la icona, canvia el referent, passa del martiri a la projecció mediàtica. El que no canvia però és la necessitat de crear referents, en comptes d’actualitzar el missatge evangèlic i de modernitzar la pròpia estructura.

Si afegim una mica de torna a aquest pa: l’augment de la pobresa i la fam al món, la pèrdua progressiva de la dignitat en el treball, la riquesa concentrada en poques mans i l’etern xoc de cultures, potser veurem que no ens diferenciem gaire de l’edat mitjana més enllà del avenços tecnològics. És aquest el segle XXI que volem viure?

dimecres, 27 d’abril del 2011

formatges i vins

Un regal en forma de capsa m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’un tast de formatges i vins a un botiga anomenada Bouquet d’Aromes. Vaig triar aquesta opció entre moltes altres relacionades amb la gastronomia perquè m’agraden tant els formatges com els vins i també per la comoditat que suposa fer-ho a Barcelona, a 20 minuts escassos de casa. El regal es fa extensiu a un acompanyant i vaig triar la companyia de la bona amiga Maria Carme, amb qui compartim, entre altres coses els gustos pels espirituosos, el bon menjar i la conversa intel·ligent.

Va ser una activitat de tres hores al voltant d’una taula parada amb estovalles, coberts i copes on 18 persones desconegudes entre nosaltres varem seguir, primer les explicacions teòriques i didàctiques de qui aconduïa el tast i també les propostes de jugar amb els contrastos, matisos i combinacions que ofereix el maridatge entre vins i formatges.

Ens van alliçonar sobre què és i com s’elabora el formatge, i les seves peculiaritats, sobre com presentem i com servim el vi, i el tracte que cal donar-li per gaudir-ne. Passada la part teòrica, amb una mica de salivera- val a dir-ho- i de la mà de l’especialista, un xicot molt bon comunicador i enòleg format a Bordeus, varem passar a la part practica.

L’estona passa bé, malgrat els avisos de que la gana apreta- al menys a mi- gràcies a que el nostre amfitrió sap mantenir-nos atents, ens dona molta informació i pautes per experimentar alhora que promou les intervencions dels que compartim experiència, moment en que hi ha qui aprofita per fer-se notar com sempre passa en aquests casos.

Varem tenir l’oportunitat de degustar els següents formatges: Mozzarella de búfala, Parmesà, Brique d’ovella francés, Clarines de la Vall del loire, Tomme de Suïssa, Reblochon de Savoie, Chevrot cru amb cendra i sense de la Cerdanya, el català Tou dels Til·lers, Comté dels Alps i Roquefort francés. Tot això va anar seguit per un postre, St. Moritz escocés.

Els vins que van acompanyar el tast de formatges eren, Momo2010 de Rueda (verdejo i viura), Durenmeyer 2009 d’Alsàcia (riesling), Gran Logrado 2007 de Rioja (ull de llebre) i Porto Consuelo. Va acompanyar el postre un Kir Royale servit, curiosament, en una tassa de ceràmica.

La veritat és que va ser una bona experiència que recomano a tothom que sàpiga gaudir-la, alhora que agraeixo a qui va pensar en fer-me aquest regal.

més informacions:



FORMATGES DEL MÓN els millors (en castellà)

dijous, 7 d’abril del 2011

retalls i pedaços

En l’actual moment de crisi financera tothom diu que és important la generació de llocs de treball i la recuperació dels sectors productius. Segur que ningú estarà en contra d’aquesta proposició, ja que existeix un gran consens en que els governs prenguin iniciatives orientades en aquest sentit.

No podem oblidar, però, que hi ha sectors no productius que també generen ocupació i que patiran i ja pateixen retallades substancials en el seu proveïment, i com a conseqüència hauran d’”aprimar-se”. Em refereixo a l’ensenyament i als serveis de salut. Els retalls en els serveis sanitaris afectaran les prestacions, per tant també les plantilles i el personal de substitució en casos de baixes laborals i vacances. Això abocarà a un col•lectiu a recorre a les prestacions per atur i a deixar de cotitzar, o sigui, no ingressem i augmentem la despesa. Pel que fa a l’ensenyament, tres quartos dels mateix. Si a tot això hi afegim que cada any surten de les nostres universitats més persones preparades per exercir en aquests camps, resulta que fem un flac favor a totes aquelles famílies que ha apostat per la formació dels seus fills i filles.

Si bé és cert que ambdues professions, la docent i la sanitària, no tenen només els serveis públics com a sortida laboral, al veure’s el sector públic afeblit, el sector privat surt beneficiat i pot imposar condicions laborals i de contractació que l’afavoreixin, però lesives per als professionals.

Evidentment les retallades pressupostàries en sanitat i educació afavoreixen el sector privat, tant per l’augment de places escolars concertades en detriment de la construcció d’escoles i augment de línies escolars, com en el sector sanitari que haurà de posar a disposició de les mútues i la medicina privada les instal•lacions que mantingui tancades o amb baix rendiment.

La inseguretat que se li crea al ciutadà mig que disposi d’una renda suficient l’aconduirà a recórrer al sectors privats per satisfer les seves necessitats, i la progressiva degradació dels serveis a conseqüència de les retallades farà revifar uns sectors privats que fa tems s’han vist amenaçats per les millores socials aconseguides i que ara no dubtaran a utilitzar urpes, dents i influencies polítiques en interès propi.

divendres, 25 de març del 2011

El pecat del Pare Manel

La meva iaia Maria, deia amb cert aire de picardia que pecat amagat és mig perdonat. La picardia rau en la hipocresia del pecador, que no s’ha d’avergonyir publicament de la falta comesa, però segurament la dita va més enllà. Entre molts dels pecats que l’Església Catòlica defineix hi ha el pecat d’escàndol.

En Manel Pousa i Engronyat, sacerdot católic conegut com Pare Manel és degut a la seva obra amb col•lectius marginals que desenvolupa mitjançant la Fundació Pare Manel. La seva amistat amb en Pepe Rubianes i els festivals Guanya’t el cel amb el pare Manel amb participació de molts artistes de renom, organitzats per a recaptar fons destinats a la seva obra li va donar una dimensió de personatge popular que transcendí el seu àmbit natural d’actuació, la parròquia que regeix al barri de la Trinitat de Barcelona. El pare Manel podia haver actuat per esperit cívic i solidari, i així penso que ha estat, però amb un afegit, el compromís amb la seva opció de vida al servei del missatge evangèlic que el va dur al sacerdoci catòlic. Un missatge que perdona i es compadeix de Maria Magdalena i que rebutja el dogmatisme dels fariseus i els escribes.

Ara la jerarquia de l’esglesia a que pertany el pare Manel el qüestiona, i ha obert una causa d’excomunió per la publicació de la seva biografia PARE MANEL, MÉS A PROP DE LA TERRA QUE DEL CEL de Francesc Buxeda i Aliu, on explica haver ajudat econòmicament a una noia que havia decidit avortar, després d’intentar convèncer-la de no fer-ho, amb l’objectiu que no se li practiqués una carnisseria. La mateixa jerarquia eclesiàstica que ha hagut de combregar amb les rodes de molí del concubinat de bisbes africans que no guarden el celibat, que ha obstruït la justícia en els casos de pederàstia dels seus membres, que veu com recentment membres de la seva confessió, en l’exercici del seu “apostolat” van comercialitzar amb el tràfic de nadons. Una jerarquia que sovint ha estat al aixopluc de règims totalitaris injustos i cruels, a qui ha donat carta de legitimitat, allunyada de les comunitats de base i de molts dels seus membres, seglars i religiosos, que treballen calladament, sense soroll, la fe del quals no trontolla perquè miren més amunt de la cúpula de Sant Pere , alhora que toquen de peus a terra.

El pecat del Pare Manel ha estat la sinceritat, i el convenciment d’obrar segons els seus propis principis, que són els de la seva fe. Potser ha estat una ovella negra, però ovella al cap i a la fi. Ferien malament en apartar-la del ramat perquè potser d’altres la seguirien.

dijous, 17 de març del 2011

Per molts anys ERC!


Entre el 17 i 19 de març de 1931, ara fa 80 anys, al local del Foment Republicà de Sants va tenir lloc la Conferència d’Esquerres que finalitzà amb la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya com a partit polític que agrupava diverses organitzacions: Estat Català, de Francesc Macià; el Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i el grup de L'Opinió, de Joan Lluhí, així com moltes agrupacions locals i comarcals.

D’això fa 80 anys. Tota una vida si ho comparem amb les nostres possibilitats vitals personals, però un breu període de temps dins dels més de 1000 anys de la nostra història com a poble. Una part de la història de Catalunya que no ha estat mai deslligada de l’acció i el compromís dels homes i les dones d’Esquerra.

L’Esquerra Republicana de Catalunya ha viscut durant aquests anys amb encerts i desencerts, llums i ombres; amb moments de desencís, dubtes i incerteses, no exempta de defectes interns , tant estructurals com de lideratges i d’aliances, alhora que ha estat capaç de ser clau en el debat i en l’agenda política del país. I ho ha fet amb el mateix anhel i amb la mateixa motivació que va fer possible la seva fundació, la necessitat de progrés nacional i social.

Un partit que ha passat per situacions de il•legalització i persecució, ocultació i manipulació per part dels enemics de Catalunya, i fins i tot intents de descrèdit per part dels oponents polítics, és viu i cueja malgrat tot, i continua sent el referent de l’independentisme, i un mirall pels moviments socials catalans.

Milito a ERC des de maig de 1999, quan ja feia temps que n’era simpatitzant i un assidu als actes que s’organitzaven a Badalona. En aquell moment presidia la secció local Fina Antúnez i el cap de llista de les darreres eleccions municipals havia estat en Francesc Lleal; Al capdavant del partit estaven Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general i Jordi Carbonell com a president. Ha plogut molt i han passat moltes coses, a ERC he fet amics, m’he format i he desenvolupat i refermat el meu compromís polític i social. M’agradaria tenir amb mi a algunes de les persones que ens han deixat i no veuran la independència que tant desitjaven, els enyoro i recordo contínuament, i a d’altres que les discrepàncies ens ha separat, encara que no gaire, i que ben segur retrobaré algun dia.

Esquerra ha editat un vídeo commemoratiu d’aquests 80 anys que m’agrada i que em plau compartir:


Esquerra TV



Per molts anys companyes i companys!
Per molts anys Catalunya!

diumenge, 6 de març del 2011

NO ALS RETALLS EN CULTURA

Soc més partidari d’administrar bé que no pas de retallar, si bé entenc que en èpoques especials, calen mesures extraordinàries, però també cal mesurar-ne les conseqüències a llarg termini.

Catalunya s’ha distingit per ser un motor cultural de la resta de l’Estat i d’Europa i això ha convertit el nostre país en el pol d’atracció pel turisme de qualitat que es reclama des del sector com a mesura de competitivitat. No soc partidari de la subvenció directe i subjectiva, però sí de la creació de les infraestructures que facin possible qualsevol realització artística i cultural, i de la creació de xarxes i circuïts culturals que apropin la cultura a tothom alhora que donen cohesió al territori i basteixen un discurs propi de país.

Badalona ha estat Capital de la Cultura Catalana aquest darrer 2010 i això ha estat beneficiós per a la ciutat. L’expectativa del nou Museu del Còmic i la Il•lustració ha generat il•lusió. La recent obertura del jaciment que conformen les Termes i el Decumanus al subsòl de la ciutat ha incrementat l’autoestima de molts badalonins que ha descobert el llegat històric de la seva ciutat.
He signat el manifest No retalleu la cultura i segurament assistiré a la manifestació que hi ha convocada, us convido a fer-ho perquè penso que la cultura fomenta el coneixement, l’expressió d’idees i el debat social, el contrast d’opcions de vida i promou la diversitat i l’amplitud de mires. Renunciar a això acondueix al pensament únic i a la manca de pluralitat democràtica.

divendres, 18 de febrer del 2011

en suport a ACPV



'T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.'
Ovidi Montllor

divendres, 11 de febrer del 2011

Lectures 2011 (de moment)

Lectures* d’aquest any 2011 en l’ordre cronològic en que han estat llegides:


El cementiri de Praga

Umberto Eco
editorial ROSA DELS VENTS

Síntesi:
Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d'aquesta magnífica novel•la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos...Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s'inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis...


L’arqueòleg

Martí Gironell
Editorial COLUMNA

Martí Gironell novel•la amb un absorbent pols narratiu l’arriscada aventura a Terra Santa del monjo català que va crear la Bíblia de Montserrat.
Text de contraportada:
En la seva tercera novel•la, Martí Gironell tracta per segona vegada en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l’Orient Bíblic d’aquest monestir, creat el 1911. En concret, adapta de forma lliure els dos viatges d’Ubach per terres bíbliques, d’Egipte a l’Iraq, plens de riscos físics, que el monjo va emprendre per contrastar les sagrades escriptures amb els seus escenaris reals i aconseguir peces arqueològiques representatives. Alhora, hi afegeix una subtrama que recorre tota l’obra, al voltant de les túniques de la sagrada família de Jesús, la qual accentua el caràcter novel•lesc de la història. Un tret distintiu del llibre és l’entretingut accés del lector als grans referents de la cultura religiosa de la mà d’un personatge històric vinculat a un símbol català com Montserrat, el museu bíblic del qual commemora el seu centenari l’any 2011.

Enemigues de l’ànima *

Clara Soley
Editorial PROA

Contes incisius, entre realistes i sarcàstics, sobre l'ambigüitat de les relacions personals en la vida contemporània
Text de contraportada:
Jugant amb llums i ombres, Clara Soley ens conta històries de la vida quotidiana en què gairebé res no és el que sembla. Els personatges d’Enemigues de l’ànima diverteixen i commouen, es despullen i despullen també el lector, que es veurà reflectit en els moviments de l’ànima que inspiren el llibre: enveja i tendresa, ràbia i desig, por i esperança... Clara Soley ha escrit un llibre sobre les relacions personals contemporànies, fresc i imaginatiu, però també esmolat com una navalla.
*XIX Premi Ciutat de Badalona de Narrativa. XXIII Premi Literari Pa"isos Catalans/ Solstici d-Estiu 2010



Sé el que estàs pensant

John Verdon
Editorial PROA

Una història on el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat.
Text de contraportada:
Reps una carta que et convida a pensar un número de l’u al mil. Quan, seguint les instruccions que figuren a la carta, obres el petit sobre que l’acompanya, t’adones que el número que hi ha escrit és exactament el que havies pensat.
L’home que ha rebut la carta demana ajut a David Gurney, un policia que després de vint-i-cinc anys de servei s’ha retirat al nord de l’Estat de Nova York. Tots dos intentaran trobar el remitent amb urgència i es veuran embolicats en un joc sinistre, perquè el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat que, a més, guarda relació amb altres d’ocorreguts en el passat. Gurney haurà de descobrir si el criminal és capaç de llegir la ment de les seves víctimes i de quina manera. Només així podrà traçar un pla per atrapar el criminal.

En curs 1Q84 d'Haruki Murakami

*Els comentaris i les síntesis estan extrets de les pàgines de les editorials o bé de les contraportades. Jo no en soc l’autor

dimarts, 8 de febrer del 2011

Que no em passin la factura!




El nou govern de Catalunya ha decidit conscienciar-nos de la despesa que suposa la sanitat pública i pretén fer-ho lliurant-nos la factura (a títol informatiu) del cost del tractament que se’ns doni als centres públics, com si aquells que estem acostumats a pagar per tot fóssim tontos i no sabéssim que tot en aquesta vida té un cost.

Els fons amb que es manté la sanitat pública es nodreixen de les aportacions que els ciutadans fem, per tant som nosaltres qui ens costegem la sanitat i no és cap govern que amb la seva magnificència ens dona el privilegi de ser guarits de les malalties.

No sé quan serà, espero que trigui molt, però tinc clar que rebutjaré acceptar que se’m passi factura, ni que sigui per informar-me, per quelcom que m’és imprescindible i necessari , que hi tinc dret i que ja sustento amb les meves aportacions. Tampoc penso que hagi de ser el personal sanitari que m’atén qui faci aquesta feina, ells m’han de curar i prou, i no es poden sentir condicionats pels costos derivats de la seva practica professional. Espero dels professionals de la salut que siguin conscients de la instrumentalització que es fa del seu treball i siguin tant crítics amb els seus caps con quan el seu col·lectiu n’és el damnificat.

D’altra banda tenim el suposat muntant d’aquesta factura informativa. Quins seran els criteris d’homologació, el preu de mercat que imposi la indústria privada del ram? l’economia d’escala? existirà disjuntiva entre el que val i el que costa?. Masses preguntes i cap resposta!.

Tot plegat fa un cert tuf d’estratègia que ens portarà a la privatització dels serveis de salut. Primer ens consciencien, després ens parlaran de sostenibilitat del sistema, de la necessitat de més esforços i alhora de la necessitat de recolzar el servei públic amb el privat, a qui caldrà ajudar per tal que sigui competitiu. Tot plegat per justificar les pèrdues de qualitat i abocar-nos a contractar els serveis de mútues i assegurances mèdiques privades que ens garanteixin una bona atenció, tot fent butxaca amunt.Tot menys parlar de criteris d’eficàcia en la gestió i la relació amb els proveïdors, control i racionalització dels recursos, revisió de l’estructura administrativa, sistematitzacions que evitin duplicitats en els processos de diagnòstic, etc. Ja ho diuen, mort el gos... morta la ràbia i com menys entrebancs tingui el govern de torn, més s’assegura seguir governant, encara que sigui desatenent un dret adquirit amb molt d’esforç al llarg de molts anys.

Mai se m’hauria passat pel cap anar al metge amb un document que certifiqués la meva aportació a la seguretat social per tal que el professional del sistema prengui consciencia de com he de ser tractat, seria insultar-lo. El mateix demano al sistema, que no m’ofengui amb el seu dubte. Si hi ha abusos, que els controlin i que hi posin les mesures per reduir-los a mínims, però que no generalitzin, afegint una càrrega de consciencia més a qui ja en suporta d’altres i a més a més està malalt.


És per això que quan se’m lliuri el document amb el cost del servei rebut, rebutjaré acceptar-lo i ni tant sols hi faré una ullada. I ho faré per la meva salut.

diumenge, 30 de gener del 2011

El veí delinqüent

qui
Aquesta setmana apareixia al diari El PUNT , edició barcelonès la noticia de la detenció d’un veí de Badalona a causa d’una sèrie de robatoris, atribuïbles i probables ,comesos a prop del seu domicili al barri del Centre.

No em sobta que hi hagi gent que roba, ni que es robi a Badalona, ni tant sols que els mossos n’ hagin practicat la detenció. Em sobta el to suposadament tranquil•litzador de la noticia, de que ja s’ha posat fi a una alarma social, si més no entre els comerciants i veïns del barri.

El que em va cridar l’atenció de la noticia eren les dades a que el cap d'investigació de l'àrea bàsica policial (ABS) dels Mossos d'Esquadra a Badalona, Antoni Almaida feia referència: Jove de 32 anys, feia 3 mesos que havia sortit d’una condemna de 10 anys per 45 robatoris i detingut per 15 furts a botigues i a dues llars per un valor total de 20.000€.

Aquest és el retrat d’un desgraciat, delinqüent sí però miserable. El dany causat és verdaderament mínim pel que fa la quantia, tot i que les accions siguin del tot reprovables i punibles- ja es guariran els afectats amb les seves assegurances -.

Un xicot, que als 22 anys té un historial de 45 robatoris segurament té alguna patologia mental o social que havien de ser esmenades durant els 10 anys que ha estat empresonat i que evités els 15 robatoris que ara se li imputen.

Tant si les patologies a que faig referència són mentals ó socials, està clar que els anys que ha passat a la garjola no han servit per res. En temps de dictadura es deia que les presons eren escoles de delinqüents, que s’hi entrava essent un lladre i se’n sortia un assassí. Al menys aquest no és el cas. En democràcia cal esperar quelcom més dels sistemes de privació de llibertat. L’empresonament no pot ser només una defensa de la societat d’aquells individus que subverteixen la llei i l’ordre amb les seves accions i ha d’estar encaminada a la reinserció social d’aquells persones, sigui quin sigui el motiu que els ha impulsat a delinquir, fins que la causa deixi d’existir.

Soc conscient del discurs “bonista” d’aquest arguments i també soc conscient que “el mal” és inherent a la condició humana tant com la capacitat de fer el bé, per això no aniria malament revisar el sistema que ens porta, de tant en tant, a llegir noticies com aquesta a la premsa i a crear un clima de inseguretat social que deriva sovint en l’exigència de venjança més que en el desig d’una societat més justa i socialment equilibrada.

dimarts, 25 de gener del 2011

Treballar,fins quan?


Es deia, o bé ens volien fer creure que el treball dignifica l’home. Jo dic que el que dona dignitat és el salari que hom rep per treballar, ja que, prou que treballaven els esclaus i això no els donava pas dignitat, sinó que els reduïa a la classe més baixa de l’escalafó social. Aquesta idea es contraposava a aquella ben estesa fins la revolució industrial en la que treballar amb les mans era poc més que indigne per algú intel•ligent i cultivat o de color de sang diferent al vermell comú.


Faig aquesta referència pseudohistòrica ja que en ella es basa bona part de la ideologia que ha construït les societats modernes, unes més democràtiques que altres, i unes més vigents que altres.


Es planteja durant el segle passat el que jo considero un canvi de paradigma, que en principi hauria d’haver estat positiu, la protecció d’aquell que ja no treballa, de qui no és productiu per raons d’edat o de salut, per tal que assoleixi un status de dignitat dins el conjunt de la societat. Però heus aquí que això planteja un problema de sostenibilitat avui en dia i els governs de dretes i d’esquerres no veuen com pagar aquestes misses. Bé, si que ho veuen, no pagar-les o bé ajornar el pagament i si pot ser més barates. Per tant el beneficiari es converteix en la causa del problema, cal que en siguin menys i cal alhora que els contribuents al fons de liquidesa en siguin més.


Ras i curt, no hi ha diners per a tot i la culpa se li dona a qui presenta la factura perquè li han dit que hi té dret ja que ha complert amb la seva part del pacte, cotitzar durant la seva vida laboral. Ningú ha pensat que hi ha altres culpables de tenir la caixa tant buida com la tenim, l’especulació del món financer, la incompetència i la manca d’escrúpols empresarial, l’absència de planificació industrial, la manca d’inversions en recerca, el desequilibri pressupostari per part dels governs de torn, etc.

Ara ens toca treballar durant més temps per esmenar els error d’altres i allargar l’edat de la jubilació quan l’accés al mercat laboral de la gent jove, la més ben preparada que mai hem tingut, cada vegada s’endarrereix més i amb major precarietat donades les polítiques de liberalització de la contractació i de l’acomiadament que sovint exigeix la patronal. Els joves entren a la roda de la cotització tard i malament. Tots en coneixem exemples.

D’altra banda, no totes les aptituds pel treball son idèntiques per a segons quins trams d’edat. Hi ha feines que exigeixen un bon estat físic o bé una certa presencia, que exclouen treballadors i treballadores molt abans de l’edat en que s’hauran de jubilar. Que en farem d’aquests? Cap a l’atur? Llargues malalties o falses baixes encobertes? . Algú ha pensat en el cost econòmic que suposarà el rebuig d’aquest sector de població activa que no és ben valorada pel mateix sistema econòmic que l’obliga a treballar fins tant gran?. Fa uns anys ja es va haver d’incentivar la contractació de majors de 45 anys amb beneficis fiscals ,és clar pels empresaris, i amb tot, el problema persisteix.

Em venen al cap alguns refranys adients, que si la xocolata del lloro, que si matem el missatger, que pixar-se al llit i dir que sues, etc. Vaja que no agafem el bou per les banyes i que donem pals de cec i sempre rep el que menys culpa té. Ah i sobretot el que deia la meva avia “mentre hi hagi burros hi haurà qui vagi a cavall”. No siguem burros i fem les coses bé caram!