dilluns, 28 de desembre del 2009

Llufes 2009




Llufes 2009


del Mon

*Obama torna el Premi Nobel de la Pau, diu que no el mereix.
*El Papa de Roma recomana el preservatiu per prevenir la SIDA.
*Els salaris als països orientals s’equiparen als europeus.
*Prohibits els símbols religiosos als estats islàmics.


d' Espanya

*El Tribunal Constitucional declara inconstitucional la Constitución Española.
*Belen Estevan nomenada Dra Honoris Causa per la Universitat d’Ubrique
*Federico Jimenez Losantos i Curri Valenzuela, entre d’altres, signen un manifest pel reconeixement de les nacionalitats dins l’Estat Espanyol i a favor del dret d’autodeterminació.
*El rei d’Espanya es declara republicà i dimiteix.
*Es prohibeixen les curses de braus. Les places es convertiran en places de gossos de tura.

de Catalunya

*El FC. Barcelona demana que es creï la lliga galàctica de clubs per poder-la guanyar.
*Jan Laporta declara la seva voluntat de ser abat de Montserrat.
*Els imputats dels casos Palau i Pretòria tornen tots els diners.
*Jordi Pujol escriu de nou les seves memòries en 10 volums, versió abreujada.
*L’aeroport del Prat obre un nou destí internacional Barcelona-Madrid.
*Al Parlament es brinda amb Sangre de Toro.

de Badalona

*PP i ICV-EUA pacten governar junts el proper mandat municipal.
*L’ordenança de Civisme prohibeix parlar malament de CiU.
*Jo seré el proper cap de llista d’ERC.
*Fermin Casquete deixa el PSC-PSOE i ingressa a la Cartoixa de Montalegre.
*TV de Badalona és líder d’audiència
*En motiu de Badalona 2010 capital de la Cultura Catalana es cremarà un burro català en comptes del tradicional dimoni.
*Dalt de la Vila vol ser declarada propietat privada.
*La nova plaça de l’illa central s’anomenarà Plaza de España.



dimecres, 23 de desembre del 2009

El tió de Nadal



Cançò del tió
(la que cantem a casa)

Caga tió, tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
i el pollí a dalt del pi.

Toca, toca Valentí.
Ara passen bous i vaques,
I gallines amb sabates
i galls amb sabatons.

Correu, correu minyons,
que la tieta fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que són un poc salats.

Ai el brut, ai el porc,
ai el cara, cara, cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot


diumenge, 20 de desembre del 2009

Torna "la Revista"



Aquesta setmana la Revista de Badalona ha tornat a les mans dels badalonins i les badalonines amb un format renovat i força atractiu.

Aquesta RdB té poc a veure amb aquelles primeres edicions de fa 68 anys i aquella revista- La Revista- que jo coneixia de petit i adolescent- no fa tants anys, però deu ni do-, ni tampoc amb aquella més recent que feia les funcions de suplement mensual del diari El PUNT; una edició estèticament molt millorada que podrem adquirir als quioscs tres o quatre vegades l'any per un import de 3€.

No he llegit, encara, tots els articles del numero present però una ullada general a l’índex de continguts i de col•laboradors em fa pensar que reneix renovada, valgui la redundància, amb prou empenta. Aquest número 693 de desembre de 2009, entre altres temes, analitza Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana, ens apropa l’historia amb articles sobre Frederic Xifré, el carrer del Mar i la fàbrica d’Anís del Mono, i a l’actualitat de destacats badalonins en el món empresarial i cultural, tot portant a l’escorxador- en sentit figurat, és clar- al cap del partit a l’oposició municipal Xavier García Albiol, acabant a la Plaça de la Vila 1, espai reservat a la caricatura política.

En una època en que els mitjans d’informació han variat molt en quant els formats i en la seva immediatesa és agosarat renovar una publicació ja clàssica, destinada a un públic local. Això no vol dir que no s’hagi de fer, perquè lo local ens afecta quasi a frec de pell i cal conèixer-ho, analitzar-ho i, si s’escau, debatre-ho.

Com a badaloní m’he de felicitar de l’existència de RdB i he d’encoratjar l’editorial Nautilus Comunicació i Cultura SL i al director de la revista, periodista i blocaire Andreu Mas a seguir procurant-nos informació i coneixement, amb independència i rigor, que és el que esperem els lectors.

dimarts, 1 de desembre del 2009

1 de desembre per la salut







EL DIA 1 DE DESEMBRE ES COMMEMORA EL DIA MUNDIAL DE LA SIDA, AMB EL LEMA : "VIU I DEIXA VIURE"

DRET A LA SALUT
L’1 de desembre de 2009 se celebrarà el vint-i-dosè Dia Mundial de la Sida. Enguany ONUSIDA dedicarà el tema principal a l’accés universal i els drets humans, que inspirarà les activitats que es duran a terme en aquest dia.
A Catalunya, gràcies al treball desenvolupat durant anys per institucions i organitzacions no governamentals amb el conjunt de la població, hi ha serveis d’informació i formació sobre el VIH/sida i altres infeccions de transmissió sexual, intervencions preventives, una àmplia cobertura sanitària i la possibilitat de diagnòstic precoç i suport psicosocial.
Es continua treballant per garantir i millorar l’accessibilitat, l’equitat i la sostenibilitat de tots aquests serveis amb l’objectiu de disminuir el nombre de noves infeccions, promoure el diagnòstic precoç, facilitar el tractament i oferir suport a les persones amb VIH.
La protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals de les persones és indispensable en la resposta mundial a l’epidèmia del VIH/sida. En especial, respectar la diversitat sexual, cultural i social, treballar des d’una perspectiva de gènere i tenir en compte les diferències socioeconòmiques és fonamental per poder promocionar de forma activa el respecte i la protecció dels drets de les persones afectades pel VIH.
És imprescindible la participació i el compromís de tota la societat per aturar l’evolució de l’epidèmia del VIH/sida. Això requereix la comprensió i la solidaritat de tots i cadascun de nosaltres envers les persones afectades pel VIH així com la implicació activa de les que hi conviuen.
900 21 22 22

MANIFEST SIDA 2009

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya. Un editorial històric





Aquest article editorial es publica conjuntament a les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt. (26/11/09)

Penso que la publicació d'aquest editorial és un fet trascendent en la historia del periodisme català i una mostra clara del consens social que hi ha al respecte del paper del Tribunal Constitucional i del comportament que Espanya està tenint amb Catalunya

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Contra la violència envers les dones


manifest unitari

Cèlia
Mercedes
Maria Concepció
Dyana
Juana
Núria
Velia
Marialva
Jenifer
Shuwen
Maria Elena

són els noms de les onze dones assassinades per les seves parelles a Catalunya en el que va d'any. Un total de 69 a Espanya, la meitat d'elles menors de 40 anys.
Però són moltes més. La violència contra les dones s’exerceix des de totes les parts del món, i en tots els estrats socials. Cal eradicar-la.

I jo que puc fer?

  • Condemnar públicament els actes de violència contra les dones
  • Eliminar les expressions masclistes del meu llenguatge
  • Enfrontar-me a qui fa comentaris ofensius vers les dones
  • No reproduir models sexistes en l’educació dels infants
  • Rebutjar la discriminació laboral per raó de gènere
  • Tractar amb igualtat als dos membres de les parelles amigues
  • Donar suport als partits polítics que incorporen polítiques d’igualtat en els seus programes
  • Donar suport a les ONGs que realitzen tasques solidaries amb grups de dones
  • Difondre les eines socials i institucionals de suport a les dones maltractades
Estic segur que puc fer més coses. T'agrairé que facis les teves aportacions als comentaris del bloc per tal d'anar-les incorporant.

divendres, 20 de novembre del 2009

Brossa versus Franco




"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975



No coneixia l’existència d’aquets poema escrit per Brossa el dia de la mort del dictador Francisco Franco fins que vaig assistir a l’acte Poètiques de resistència, somnis de llibertat organitzat pel memorial democràtic al Palau Sant Jordi, el passat mes d’octubre. El poema va ser recitat esplèndidament per l’actriu Julieta Serrano.
M’agrada l’obra de Joan Brossa, i en aquest poema hi reconec l’home compromès i progressista que intuïa en altres de les seves obres.

divendres, 6 de novembre del 2009

9 de novembre de 2009. 20 anys de la caiguda del Mur de la Vergonya


detall de la East Side Gallery ( Berlín). Autor Ignasi Blanch

L’any 2008 vaig visitar Berlín i vaig tenir la possibilitat de retratar la part del mur que, a la seva caiguda, va servir de suport a artistes plàstics de tot el món- el català Ignasi Blanch entre ells- que celebraven la fi d'aquell despropòsit que es va anomenar mur de la vergonya, convertint-lo en una galeria a favor de la tolerància i la cultura de la pau . Avui em plau recordar i compartir aquelles fotografies.

També podeu veure parts del mur i panoràmiques de la ciutat de Berlín a través d'aquest enllaç:

Una visita a l'actual Berlín us fa adonar de quina manera aquesta barrera física i política ha marca la fesomia de la ciutat i el caràcter dels seus habitants.

Un dels passos fronterers que s'han recreat es el Checkpoint Charlie, que compta amb un museu annex, on es recullen testimonis, molts d'ells colpidors, de com les persones intentaven passar el mur clandestinament, posant en perill la seva vida.


Aquest enllaç us permetrà fer una ullada a la zona del Checkpoint Charlie:

http://www.stadtpanoramen.de/berlin/checkpoint_charlie.html

dilluns, 2 de novembre del 2009

EL TENORIO

Durant gran part del segle XX va ser tradicional la representació de l’obra teatral de José Zorrilla, DON JUAN TENORIO lligada a la diada de Tots Sants- el primer dia del mes de novembre-. Aquesta tradició ha retornat a Badalona de la mà de les entitats de teatre amateur en una representació al teatre badaloní que porta el nom del seu autor.

Aquesta programació ha estat un encert , com ho demostra la rapidesa en que es van esgotar les localitats que el teatre oferia en les tres funcions programades. Encert que cal atribuir, també, a qui era regidor de Cultura quan es va iniciar aquesta aventura, el traspassat Jaume Vives.

L’espai Sargantana, amatent sempre a l’actualitat cultural badalonina, va programar una activitat complementaria a la representació- tal com havia fet amb Hamlet i La Maternitat d’Elna -, aquesta vegada en format xerrada de l’historiador badaloní Joan Rosàs que va ser, com totes les seves exposicions, amena, divertida i molt il·lustrativa.

La veritat és que sempre m’ha agradat aquesta obra, i fins ara, no m’he cansat de veure’l representat, quan n’he tingut ocasió, i l’he rellegida de tant en tant. Em sé de memòria alguns dels seus versos, com molta altra gent, els de /no es verdad ángel de amor/.., per suposat, i també aquells en que l’arrogància de Don Juan queda més palesa: …aquí está don Juan Tenorio,/ y no hay hombre para él./ Desde la princesa altiva/ a la que pesca en ruin barca,/ no hay hembra a quien no suscriba,/ y cualquier empresa abarca/ si en oro o valor estriba./ búsquenles los reñidores;/ cérquenle los jugadores;/ quien se precie que le ataje,/a ver si hay quien le aventaje/ en juego, en lid o en amores./…., i quan demostra el menyspreu per la virtut, l’honestedat i la justícia: …por donde quiera que fui,/ la razón atropellé,/ la virtud escarnecí,/ a la justicia burlé/ y a las mujeres vendí./ Yo a las cabañas bajé,/ yo a los palacios subí,/ yo los claustros escalé/ y en todas partes dejé/ memoria amarga de mí./…..

La representacions al Teatre Zorrilla d'aquets darrer cap de setmana han tingut, ademés d'una bona rebuda per part del públic, una digna interpretació per part dels actors, a les ordres d’una excel·lent direcció, i una posta en escena innovadora.


Els actors que han intervingut en el repartiment de les representacions al Teatre Zorrilla pertanyen a les seccions de teatre amateur de les següents entitats: Círcol Catòlic, CP Sant Josep, Cooperativa La Moral, Orfeó Badaloní, La Badalonense, S’Horabaixa, Associació Juvenil Projecte 9, Salesians i Ateneu de Sant Roc.

A la xarxa he trobat el vídeo d’una escena de El Tenorio protagonitzada per dos grans actors que, en el seu dia, van donar vida a Don Juan i a Don Luís.


dilluns, 26 d’octubre del 2009

Voluntaris gastronòmics

Us reprodueixo el següent comunicat de premsa on s’explica la jornada en la que vaig participar, i a continuació la recepta de la meva aportació


El celler de la masia Can Canyadó acull la I Trobada Gastronòmica del VxL de Badalona i Sant Adrià

Voluntaris i aprenents van poder compartir les receptes dels diferents plats que havien elaborat


La trobada gastronòmica de dijous va ser un espai de conversa diferent per als participants en el Voluntariat per la llengua que van assistir-hi. Un dels objectius de la mostra era que els aprenents (i també els voluntaris) ampliessin i corregissin el vocabulari en català que habitualment fan servir a la cuina, al mercat o al restaurant i que ho fessin a través d’una activitat lúdica i participativa. A la mostra, a més de degustar els plats que havien fet voluntaris i aprenents (algunes de les parelles lingüístiques els havien preparat conjuntament), tothom va poder parlar sobre els ingredients i la manera d’elaborar les diferents receptes que es van presentar. Els assistents van rebre també una guia de recursos sobre gastromia elaborada per la biblioteca Can Casacuberta amb una relació dels llibres en català que s’hi poden consultar.

Els plats que es van degustar van ser molt variats, des de la típica coca de llardons catalana fins als “alfajorcitos” fets per una aprenenta uruguaiana. La mostra, segons els participants, va resultar molt enriquidora en tots els sentits.

El Voluntariat per la llengua és un programa de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i del Consorci per a la Normalització Lingüística que fomenta l’ús de la llengua catalana en les relacions personals tot posant en contacte persones que parlen habitualment català (voluntaris) amb altres que necessiten practicar-lo (aprenents). Cada parella lingüística es troba una hora a la setmana durant un mínim de 10 setmanes per parlar en català a l’hora i el lloc que convenen.

El programa funciona a Badalona i Sant Adrià des de l’any 2003 i ha format més de 650 parelles lingüístiques. L’any passat es van constituir 170 parelles i es va comptar amb la col·laboració de 28 entitats i 472 establiments. Mostra de l’èxit del programa és que els participants en el VxL van rebre el Premi Consell de Ciutat 2008 com a col·lectiu pertanyent al projecte badaloní més innovador.

Les persones que volen participar en el programa s’hi poden inscriure a través del web www.cpnl.cat/xarxa/cnlbadalona -a l’apartat Voluntariat per la llengua- i també al Servei Local de Català de Badalona (av. d’Alfons XIII, 14-16, entl. 1a), trucant al número de telèfon 93 398 46 30 (Blanca Sala o Anna Gallego) o enviant un missatge electrònic a bsala@cpnl.cat.

23 d’octubre de 2009

Per a més informació:

http://cpnl.cat/xarxa/cnlbadalona/voluntaris


Torradetes de santa teresa

Ingredients:

- llesques de pa eixut del dia abans ( si pot de llonguet millor)

- llet
- sucre
- ou
- canyella en pols
- oli


Preparació:
  • • Abans de tot, feu bullir la llet amb una pell de llimona i una branca de canyella per aromatitzar-la i seguidament refredeu-la.
  • • Remulleu les llesques de pa amb llet fins que quedin ben xopes, procurant que no es desfacin.
  • • Bateu l'ou en un bol i passeu-hi les llesques.
  • • Fregiu les llesques en una paella amb un bon raig d'oli. Quan quedin daurades pels dos costats, les traieu de la paella i les reserveu sobre un paper de cuina per escórrer l'excés d'oli.
  • • Passeu les torradetes, encara calentes, pel sucre.
  • • Finalment, serviu les llesques amb una mica de canyella en pols per sobre.

Es poden menjar tant fredes com calentes.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

NIXON- FROST


de Peter Morgan direcció Àlex Rigola
al Teatre Lliure
del 17 de setembre al 18 d'octubre de 2009

M’agrada anar al teatre. És un activitat que em plau. Potser per aquesta comunicació que diuen que hi ha entre actors i públic, la escenografia específica del teatre de repertori i, fins i tot, perquè és un acte lúdic a compartir amb gent propera i estimada.
Una de les programacions que sovint em criden l’atenció és la del Teatre Lliure de Barcelona i en especial les propostes del director Àlex Rigola. Una combinació que quasi sempre ofereix un producte excel·lent.
La darrera producció d’aquest tàndem ha estat NIXON –FROST, una obra on podem apreciar la bona feina dels actors Lluís Marco (Richard Nixon) i Joan Carreras (David Frost), la feina del genial Rigola i la cura que té El Lliure en les seves produccions.




dissabte, 3 d’octubre del 2009

Les set aromes del món

una novel·la d'Alfred Bosch


En aquesta novel·la, l’escriptor Alfred Bosch (Barcelona 1961) relata les aventures del seu protagonista, Fèlix Dufoy, en la recerca del millor cafè.
El relat, ambientat al segle XVII, ens porta a set llocs del món ben diferents, Londres, Istanbul, Aràbia, Abissínia, Negreria, França i Brasil. En aquests llocs, el protagonista aconsegueix part del seu objectiu, però també altres coneixements i experiències personals que l’ajuden a resoldre incògnites del seu passat i del seu peculiar caràcter.
L’autor, a través del relat del viatge, ens descriu les dolçors i les amargors dels llocs visitats, i les mitologies associades a una infusió que aixeca passions i desvetlla la ment. Una peculiaritat d’aquesta novel·la és que cada capítol del llibre té un narrador diferent i això reforça el relat, situant-lo en el context cultural i geogràfic de cada capítol.
M’agrada el cafè, tant pel seu gust i aroma com pels seus efectes. En aquesta lectura he reconegut les virtuts que per mi té el cafè, el plaer de l’aroma i del paladar, i l’estímul que aguditza els sentits. He de dir que alguns vespres la lectura m’ha desvetllat tant o més que una tassa de cafè.
Aquesta novel·la va obtenir el Premi Ramon Llull l’any 2004. Un altre del títols més coneguts d’Alfred Bosch és L’Atles Furtiu (Premi Sant Jordi 1997)

dissabte, 26 de setembre del 2009

doble raser



Quan el president del Parlament de Catalunya, per tal de fer menys feixucs els trasllats diaris de la feina al seu domicili (Barcelona- Reus) , va voler fer certes millores al vehicle oficial que té destinat. Reformes que propiciaven el seu confort i també la seva capacitat per fer-hi feina, nombroses veus van alçar-se per acusar-lo de malgastador, i molt poques en la seva defensa. En el seu dia, el president del parlament va cedir a l’opinió publicada i va fer retirar les reformes del seu vehicle per tal d’acontentar a tothom. Cal senyalar que la titularitat del vehicle no era seva, per tant, les millores eren sobre un bé públic destinat a l’ús de qui ostenta la titularitat del càrrec.
D’altra banda, el president del govern d’Espanya, per raó del seu càrrec, viatja als Estats Units on ha de complir una atapeïda agenda oficial ( l'assemblea de l'ONU i el G-20). Les seves obligacions el tenen apartat sovint del seu nucli familiar més íntim i li creen dificultats per conciliar la seva vida laboral i familiar. Amb aquest argument s’ha justificat que a l’esmentat viatge oficial s’hi acompanyi de la seva esposa- que té un paper dins el protocol- i de les seves filles, que no en tenen cap. Tinc seriosos dubtes que en un viatge oficial el president gaudeixi de moments de lleure per dedicar a la seva família i que el marc sigui l’adequat.
D’aquesta manera les noies Rodríguez-Espinosa podran gaudir d’un viatge, com molts adolescents espanyols voldrien fer i no podran fer mai, amb unes condicions de confort i seguretat fora de mida, i a càrrec de la despesa pública.
Mentre el president Benach va ser presentat com un malgastador i sibarita de la comoditat, el president Rodríguez-Zapatero es presenta com un pare víctima de la seva feina, que s’ha emportat les seves filles a l’altra banda de d’atlàntic per poder fer vida de família. Em sembla que hi ha un doble raser a l’hora de mesurar, i que en aquest cas el raser també té denominació d’origen (nacional), tot i que l’origen i la titularitat dels diners és la mateixa, la nostra butxaca.
Sé que parlem de la xocolata del lloro pel que fa a la despesa pública d’aquestes institucions, no obstant, en tant que ciutadà que observa el que l’envolta, no deixo de treure’n les meves conclusions. Si, en el seu dia vaig trobar desmesurada la crítica al president del Parlament de Catalunya i vaig lamentar que desfés els canvis, ara em sembla descarada i prepotent l’actitud de manca de pudor del president del govern d’Espanya, que diu que és d’esquerres i progressista, i que és molt semblant a la que va tenir Aznar en el casament de la seva filla a El Escorial.
Abusar dels privilegis del càrrec i del nom familiar porta a generar actituds que esdevenen, com a poc, immorals i fins i tot delictives, com és el cas de qui actualment porta el cognom dels seu avantpassat, l’il·lustre fundador de l’Orfeó Català.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Delícies Turques

Així es denominen uns dolços ( loukoum) fets d’extractes de fruites i flors, sucre i fruits secs que s’elaboren i consumeixen a Turquia, juntament amb els baklava, pasta de full farcida de fruits secs i mel, propis de celebracions com el ramadà. Però no són les úniques delícies que us pot oferir una estada a Istanbul. La que abans era Bizanci, després va ser Constantinoble i ara anomenem Istanbul ( la Ben Guardada en turc) és una ciutat gran i una gran ciutat, d’espais i de moments deliciosos, porta de pas entre orient i occident, i encreuament de cultures, que té 1500 anys d’història. Istanbul va ser declarada Patrimoni de l’Humanitat per la UNESCO l’any 1985.
Pot semblar-vos deliciós contemplar les cúpules i els minarets de les seves mesquites des de la Torre Gàlata o veure anar i venir els petits vaixells pel Haliç ( el corn d’or) des de qualsevol de les atalaies que la ciutat ofereix, com també ho pots ser passejar pels seus basars més coneguts- l’Egipci ( Misir)o de les especies i el Gran Basar (Kapalıçarsı ), seguit d’un bany turc a un antic hammam que no sigui cap dels recomanats a les guies turístiques.
Hi ha un Istanbul imprescindible pel visitant, conformat per la basílica de Santa Sofia, que ara és museu- anteriorment basílica cristiana i mesquita- el Palau de Topkapi, amb els seus patis enjardinats, el seu Harem, les estances oficials i el sumptuós tresor exposat, les mesquites del sultà Ahmed ( Mesquita Blava), i de Solimà, les cisternes de Yerebatan, la Torre Gàlata, així com el palau de Dolmabahçe, darrera residència dels sultans otomans, i està clar, els basars i les lokantas ( cases de menjars) on degustar el kebab en totes les seves variants. Però on jo més he gaudit de les delícies de la ciutat ha estat en espais menys obvis.
He tornat a Istanbul desprès de 20 anys de la meva primera estada, acompanyat del meu bon amic Juan, -per ell era la primera vegada- i em sembla, que no serà la darrera, ja que ens ho em passat molt bé. He pogut apreciar canvis a la ciutat, la majoria positius, com són una millor xarxa ciutadana de transport, bons equipaments sanitaris públics i a l’hostaleria, l’esperit de servei de la policia, i d’altres d’inevitablement no tant positius com és la massificació turística i de col·leccionistes de fotos a l’entorn de determinats punts de la ciutat. Pel que fa a l’aspecte extern i l’actitud de la gent he observat un significatiu augment del vestuari de tradició islàmica en la població femenina jove, mentre que els homes han abandonat el tradicional bigoti i opten per una imatge més esportiva que tendeix a la metrosexualitat. He quedat sorprès per la impressionant i extensa col·lecció del Museu Arqueològic, la modernitat dels seus criteris expositius, i la qualitat i varietat del que s’hi exposa.
En aquesta darrera estada, les meves particulars delícies turques han estat passejar per la zona d’antiquaris i brocanters dels barris de Galatasaray i les botigues d’instruments musicals del barri de Pera, barrejar-me amb els pelegrins de Eyüp ( la tomba del portaestendard del profeta), on acudeixen nens vestits de prínceps per la seva confirmació en la fe, i recórrer les parades de llibres annexes, amb tota varietat d’edicions de l’Al Corà, transitar pel mercat adjacent a la mesquita de Fatih- una zona gens turística-, a l’avinguda Itfaiye, al peu de l’aqüeducte de Valens, on les mestresses de casa escullen la millor peça de xai i es proveeixen de condiments culinaris, especialment aquests dies en que el ramadà propicia celebracions familiars semblants al nostre Nadal. També, perdre’m pels carrers peatonals que surten a banda i banda de l’avinguda Istiklâl on, de dia, junt al Passatge de les Flors hi ha el mercat de peix fresc i salaons, tes i les omnipresents especies, mentre que, a partir de mitja tarda, hi ha tot de petits bars amb terrassa on les diferents tribus urbanes es troben per veure cervesa local ( Efes) i begudes enllaunades, tot escoltant música moderna turca i internacional a considerable volum, fins ben avançada la nit. Una altra delícia- retrobada en aquest cas- ha estat la possibilitat d’aïllar-me del soroll i l’activitat urbana, endinsant-me dins d’un külliye (complex socireligiós, pertanyent a alguna mesquita), ara convertits en centres culturals on hi ha una madrassa (escola alcorànica), un asil ( centre comercial d’artesania), un kervansaray ( antic allotjament per a camells i magatzem) on de manera relaxada es pot gaudir d’un suc de fruita, un çai (té turc), un cafè turc, un ayran ( beguda de iogurt de llet d’ovella )- mai begudes alcohòliques-, fumar amb narguil ( pipa d’aigua) diversos tabacs aromatitzats, jugar a la tavla, reclinat en seients entapissats de kilim o veure una exposició temporal d’art modern, a prop de la reixa d’un antic cementiri, o bé sota l’ombra d’una immensa parra, com és el cas de la cèntrica Beyazit Camii, just a tocar del Gran Basar.
Ser a Istanbul en època de ramadà m’ha donat l’oportunitat de veure les fires que s’instal·len a diferents indrets de la ciutat per reunir la gent a l’hora de trencar el dejuni ( posta de sol). En concret, la de la zona de Sultà Hamet, on l’oferta gastronòmica atrau a nombroses famílies i colles de joves que comparteixen àpat en taules i bancs situats per l’ocasió on era l’antic hipòdrom romà ( entre Santa Sofia i La Mesquita Blava ), i on, durant tota la tarda, l’olor de les cuines va fent salivera al pobres dejunats que guarden taula, la majoria dones i nens. També en motiu del ramadà la zona de la Plaça Taksim s’omple de gent que acudeix als concerts, públic i gratuïts, per la populosa i peatonal avinguda Istiklâl, plena de comerços, lokantas i carretons de menjar- musclos bullits, castanyes acuradament pelades i panotxes a la brasa-, que apareixen i desapareixen segons la proximitat de la policia- i on gent de totes edats i estils transita, tot esquivant el tradicional tramvia de fusta i els incomptables taxis moderns que la travessen, sense que es produeixin gaires incidents.
El que més m’agrada d’Istanbul és el seu cosmopolitisme- potser dels més antics del món-, i també que tothom pot fer seva la ciutat segons els seus interessos, l’arqueològic, l’històric, el gastronòmic, el consumista, el lúdic.......
Espero no trigar 20 anys més a gaudir d’una nova estada a Istanbul.
Si voleu saber-ne més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Istanbul
I també podeu veure imatges:

dilluns, 31 d’agost del 2009

Ses festes de Sant Lluís 2009



Sant Lluís és un poble de prop de 5000 ànimes al sud de l'illa de Menorca, de cases de poca alçada i façanes emblanquinades presidides per un campanar que esdevé un bon referent paisatgístic. Sant Lluís és un lloc amable pel visitant.
El darrer cap de setmana del mes d'agost, se celebren les seves festes locals. Moltes vegades na Laura i en Ramon m'havien convidat a ca seua per festes, i finalment aquest any he decidit gaudir-les juntament amb ells i na Montse que, com jo, venia de Badalona per l'esdeveniment. He de fer constar que l'hospitat d'aquesta parella és reconeguda a tota l'illa.
En anar i venir de gent durant els actes de ses festes ha fet que pogués constatar com són d'afectuosos els amics d'en Ramon i na Laura, que ja havia conegut en altres ocasions, i la cordialitat de sa gent menorquina i santlluisera. Amb Miquel i Marilen, Giovanni i Piera, amb Lluís i Maricarmen, Marga i Víctor, també amb Anna i Pedro, na Teresa i en Juanin i na Tere, Melis, Rafita, Miau i molts altres hem compartit menjades i begudes a tota hora, tant a ca Laura en Es Cos, a La Rueda, a La Bolla i a sa samba d’es Pla de la Sa Creu abillats amb les samarretes i polos de Sa Musclera.
He gaudit es jaleo, i de l'habilitat d'ets caixers (genets i amazones) per fer dansar ets cavalls menorquins i lluir estampa en es caragol i sa qualcada, formada pel caixer batle, en representació del poder civil, la capellana (el capellà), que representa l'estament eclesial, i altres genets del poble i convidats, alguns joves i d'altres d'edats avançades. Crida l'atenció la figura del fabioler, persona que a lloms d'un ruc obre pas a la comitiva tocant el jaramillo i el tambor. I també he gaudit de la programació que la societat Sa Vessa Mos Fot organitza a peu de carrer amb l'immens entrepà de sobrassada que ofereixen a tothom, ets seus cants i la gràcia de sa carrossa a sa desfilada. M'ha impressionat especialment el moment de sa samba, en acabar es jaleo, en que una catarsi col·lectiva fa que saltem tots junts, mans enlaire, al compàs de músiques populars i a les ordres del director de la Banda de Migjorn, tot suant cervesa i pomada ( gin amb llimonada) prèviament ingerida en grans quantitats .
Les diverses festes locals són un atractiu més d’una illa que té platges, caletes, monuments megalítics, racons únics i una bona gastronomia, on gaudir d’una bona estada i on jo hi tinc uns amics bons i generosos.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Compartint llibres

No us passa que sovint teniu més llibres que prestatges per acollir-los?. A mi això em passa des de fa molt temps. Gran part dels llibres que conservo són novel·les que he llegit i que segurament, salvant algunes excepcions, no tornaré a llegir.
Darrerament m’he assabentat d’una iniciativa que pot posar remei a aquest desori que s’ha creat a casa meva. El mercat Maignon ha destinat un espai on poder deixar-hi llibres per tal que qui vulgui els agafi, tant si és per tenir-los com per llegir-los i desprès retornar-los. S’hi deixen tota mena de llibres: contes infantils, llibres dels anomenats d’autoajuda, receptaris de cuina, guies de viatges, novel·les...
Des de fa uns dies he començat a alleugerir la llibreria de casa d’aquelles obres que sé segur que no vull conservar- alguns còmics llegits i rellegits i ficció- deixant-les a mercè de qui en vulgui treure un profit literari. He observat que bona part del que hi deixava, al dia següent ja no hi era, i això m’ha animat a fer-hi més aportacions.
La darrera vegada que vaig portar-hi llibres vaig coincidir amb dues persones, un home gran amb aspecte de jubilat que fullejava un llibret il·lustrat de plantes medicinals i amb una dona un pel més jove que tímidament es va adreçar a mi per preguntar-me si, d’aquells llibres que deixava, n’hi havia algun que li pogués recomanar. Desprès d’una breu conversa sobre gustos va prendre EL RABINO de Noah Gordon, tot agraint-me el consell i l’oportunitat que li donava de llegir-lo.
Penso que la gerència del mercat ha tingut una bona iniciativa i que és poc coneguda.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Petit conte

Una vegada un nen va entrar corrent d’on estava jugant i va preguntar: “Mare, què és la llet? Els meus amics diuen que és cremosa i blanca i té el gust més dolç, només per darrere del nèctar dels déus. Sisplau, mare, vull beure llet”.
La mare, que era massa pobra per comprar llet, va barrejar una mica de farina amb aigua, hi va afegir sucre de canya, i ho va donar al nen.
El nen se la va beure i va ballar de joia, dient: “Ara jo també sé quin gust té la llet!”.
I la mare, que al llarg de tots els anys de dificultat mai no havia vessat cap llàgrima, es va posar a plorar per la confiança d’ell i l’engany d’ella.


El Palau de les Il·lusions. Chitra B Divakaruni.
Editorial Columna




diumenge, 2 d’agost del 2009

slow....

El terme anglès slow vol dir lent, amb calma, i és antagònic al fast que expressa pressa i rapidesa.
El moviment slow no és un moviment organitzat, amb objectius comuns i compartits, sinó més aviat una sèrie de propostes que ens poden ajudar a prendre actituds personals que millorin la nostra qualitat de vida.
La nostra activitat quotidiana ens porta a fer multitud d’activitats per les quals necessitem temps. Per tant, el temps s’ha convertit en un bé escàs que cal optimitzar. I l’optimitzem aplicant la pressa a tot allò que fem. Sovint i erròniament, fer les coses amb lentitud s’ha convertit en sinònim d’ineficàcia i d’incompetència o bé de ganduleria.
La filosofia slow no pretén que renunciem a una vida plena, d’acord amb els temps moderns, sinó que la nostra activitat es desenvolupi en un temps racional i que permeti gaudir del que fem amb plenitud. Fets quotidians com els desplaçaments per la ciutat, els àpats, les esperes, les compres, no es converteixin en tràmits, i adquireixin sentit per sí mateixos. S’ha d’estar amatent quan calgui i reaccionar amb la rapidesa adequada, però també s’ha d’aprendre a gaudir dels moments que ens aporta un ritme de vida lent. Això no vol pas dir que passem de l’estrès a la inactivitat, ans al contrari, vol dir un ajust racional del temps que dediquem a cada cosa.
Sovint diem que carreguem les piles quan ens prenem un cap de setmana tranquil o unes vacances lluny del nostre escenari habitual. Potser el secret està en no descarregar-nos d’energia més del necessari en el dia a dia, i donar-nos aquells moments d’harmonia amb l’entorn i de petits plaers que positivitzin la nostra actitud per complir amb allò que la feina, la família i els nostres compromisos ens exigeixin. També caldria revisar prioritats, per tal de tenir clar en què volem gastar el nostre temps, i si en tenim suficient quantitat a l’hora d’assumir nous compromisos d’agenda.
El moviment slow va començar a prendre cos al 1986 quan el periodista italià Carlo Petrini va assenyalar el terme Slow Food davant la implantació d’establiments de menjar ràpid. Amb el temps han aparegut altres termes; Slow Cities, nuclis urbans que promouen l’activitat humana a l’entorn d’espais oberts sense cotxes, que fomenten el petit comerç de proximitat amb productes naturals autòctons i artesanals i que han atret un turisme culte i respectuós, i on molts veuen com llocs adients on establir la vivenda familiar. Slow Sex que promou la seducció i els jocs preliminars. Slow Work apostant per jornades laborals i vacances flexibles i complementades amb activitats lúdiques, espais de descans i relació, gimnàs, etc.. a càrrec de les empreses. L'Slow Schooling fomenta l’equilibri del temps d’aprenentatge i de joc per als infants amb uns horaris i unes activitats complementaries racionals amb la seva condició d’infants.
Si revisem les nostres activitats habituals veurem aquelles que ens creen angoixes i aquelles que ens aporten comoditat i plaer. Algunes no estaran al nostre abast canviar-les però altres sí. Sovint responsabilitzem a altres factors aliens i no a la nostra pròpia voluntat del ritme al que estem sotmesos. Cal prendre consciència de com administrem el nostre temps, ja que, en gran part, en dependrà la nostra salut física i la nostra estabilitat emocional i serem els primers beneficiaris dels redits de la nostra "inversió".

Links Slow:
http://slowdownnow.org/
http://slowfood.com/
http://slowfoodfundation.org/
http://terramadre2006.org/
http://cittaslow.net/

diumenge, 19 de juliol del 2009

100 anys de la setmana tràgica de Barcelona


barricada . Barcelona 1909 /Maria Renom Rovira (1898-1987)

El 26 de juliol d’enguany fa 100 anys dels fets que s’han anomenat com la setmana tràgica de Barcelona. Una rebel·lió popular que començà amb una vaga general i va esdevenir una autèntica revolta.
Una classe treballadora que patia una de manca de perspectiva de progrés personal, analfabeta en la seva majoria, en la que s’hi ingressava abans d’acabar la infància, unes condicions de vivenda deplorables, els impostos que gravaven els bens bàsics de consum configuraven una situació sociològica propensa a la rebel·lia. A tot això cal afegir les conseqüències nefastes de l’ànsia d’Espanya per conservar les colònies d’ultramar que finalment es van perdre i que va comportar la mort ó la incapacitat per treballar d’homes que sostenien les seves famílies i la declaració per part del govern de Madrid de la guerra a l’Àfrica en defensa d’un suposat sentiment patri, que emmascarava interessos particulars en mines, ferrocarrils i navilieres de burgesos espanyols i catalans.
En un principi la vaga era contra la lleva que cridava a files els reservistes de l’exèrcit espanyol, homes acabats de casar i joves pares de família que havien aconseguit una estabilitat dins el seu ofici. El cridat podia ser rescatat de la lleva amb el pagament de 6.000 rals- 90€- ( el sou diari mig de l’època era de 10 rals, 0,60€), cosa totalment inabastable per a les classes més humils que havien d’acceptar el que les classes burgeses benestants podien esquivar. A finals del sexe XIX i començament del XX havien calat en la societat catalana les doctrines llibertaries i republicanes, el liberalisme cultural, el laïcisme, el gust per l’esport, el naturisme i l’higienisme. Tot això passava amb l’oposició i la desconfiança de l’església catòlica que quasi monopolitzava l’ensenyament, la sanitat i la protecció social amb les seves ordres religioses, les quals utilitzaven les seves institucions benèfiques exercint un proselitisme religiós que pretenia apaivagar les reivindicacions socials.
Els fets van transcórrer durant set dies amb un desconcert i una improvisació que va portar a la crema de convents i esglésies, enfrontaments amb la Guàrdia Civil, crides a la revolta del l’exèrcit, barricades, i actes esperpèntics sota la mirada d’uns polítics sense energia ni iniciativa per reconduir les accions vers quelcom útil. La revolta va acabar quasi tant espontàniament com havia començat i va donar lloc a represàlies tant desmesurades com havia estat la pròpia revolta, 2.500 detinguts, 59 sentències de cadena perpetua i 17 de pena de mort, 5 de les quals s’executaren[1]. El govern de l’Estat va voler disfressar la revolta com una conseqüència de l’independentisme català per desviar la responsabilitat que els corresponia.
Badalona com algunes altres ciutats catalanes van viure els fets i, en menor mesura, van tenir també la seva setmana tràgica. L’única persona que conec que va viure aquells fets era la meva avia materna Maria Renom Rovira, que llavors tenia escassament 11 anys. Ella deia que l’havia esgarrifat veure les fumeres dels incendis dels convent dels Pares Carmelites del carrer Sant Miquel i dels burots, la por que li transmetia la seva mare per si son pare perdia la feina, i l’angoixa pel que els podia passar a ells, que eren gent de missa i d’ordre.
Sense ànim de teoritzar sobre la història, ni d’explicar-la amb rigor científic- això ja ho fan els analistes de diverses disciplines i d’altres que fan anar l’aigua pel seu molí-, però, sí que em plau recordar un fet singular amb la perspectiva que em dona aquests 100 anys i que es va fixar en la memòria de la meva iaia Maria, de qui vaig rebre’n la primera explicació quan encara devia ser un nen.
[1] La setmana Tràgica de Barcelona. Alexia Domínguez. Cossetània Edicions


diumenge, 12 de juliol del 2009

nacionalisme lingüístic espanyol

Conferència que el catedràtic Juan Carlos Moreno va impartir amb el títol de "La lingüística y el nacionalismo lingüístico español", en el marc de la jornada 10 anys de Filologia Catalana a la UOC

diumenge, 5 de juliol del 2009

...sense títol

cafè sense cafeïna
caramel sense sucre
camí sense retorn
carrer sense sortida
cervesa sense alcohol
combat sense treva
espai sense fum
estatut sense finançament
expressat sense paraules
futur sense projecte
gent sense paraula
immigrant sense papers
informació sense rigor
iogurt sense greix
matrimoni sense amor
mirada sense expressió
nació sense estat
nit sense lluna
pa sense gluten
patró sense escrúpols
planta sense flors
sexe sense compromís
targeta sense saldo
treballador sense feina
viatge sense retorn
...