diumenge, 17 de juny del 2012

Badalona cañí: “la maja i el torero”


Badalona cada cop sembla menys Badalona des de que governa el PP. Els badalonins que festejàvem la inauguració del nou tram del passeig marítim varem haver de veure imposada la presencia destacada de la presidenta del Partido Popular de Cataluña que pretenia banyar-se en multituds davant la platja on la gent s’hi banya a pel. La senyora de boca “sensual” i posat arrogant va quedar eclipsada pel l’alçada física, no pas intel•lectual, de l’alcalde la ciutat que va gaudir més de l’atenció del mitjans de comunicació que no pas de la majoria de ciutadans convocats, llevat d’aquells “palmeros” habituals, que significant-se, procuren fer mèrits davant prebendes futures. Un cartell del “Ministerio de obras públicas” del Gobierno de España deixa clar qui ha pagat les misses, és clar en la llengua de Cervantes, no pas en la d’Espriu. Caldria veure quants quilòmetres de passeig es podrien fer al litoral català si Espanya no espoliés Catalunya de forma tant sagnant i des de fa tant temps. 
També hauria pogut ser una festa més nostrada, tant sols calia cercar les complicitats de castellers, diables, geganters i altres colles de tradició popular arrelades a la ciutat, per bastir la festa, o bé donar corda a les nombroses companyies de teatre de carrer que hi ha a la ciutat. En comptes d’això es conformen amb l’sponsorització d’unes atraccions de fira casposes i salsitxaires. Ja que paga un altre, escollim amb un cert criteri no us sembla?. Es veu però, que pel partit que governa la ciutat, el concepte “popular” només té una lectura, la de la “maja” mediàtica populatxera i demagògica entre inflables de plàstic. 
Simultàniament al barri de Llefià, el mateix que la setmana passada acollia una fira d’entitats socials, solidaries i culturals, tenia lloc la “suelta de vaquillas”. Esquizofrènia ciutadana o mostra de pluralitat?. Una mostra de que el circ pot ser un bon complement del pa que no s’hi dona – llegiu-hi retallades socials- si ens saltem a la torera qualsevol principi ètic, valor ecològic, o concepte educatiu en ares d’evitar l’enuig d’un possible electorat convergent, socialista o popular, que en això de fer patir un esser viu es veu que estan ben bé d’acord. 
No m’agradaria haver de pensar que si això passa a la meva ciutat és perquè ens ho mereixem. No és cert, ens mereixem altres governants, altre ambient i altres valors.

diumenge, 11 de març del 2012

Subversió o silenci


Si alguna conclusió clara podem treure de la història de la humanitat és que qualsevol dret individual o col•lectiu ha costat temps i esforç , a banda d’una ferma voluntat.

Les forces de poder i dominació d’una persona o un col•lectiu sobre altre individu o col•lectivitat sempre han intentat aturar qualsevol canvi en aquest sentit, i han estat vistos com una agressió vers l’estatus de qui exerceix el domini.

Així, l’abolició de l’
esclavisme va subvertir les relacions de possessió d’uns esser respecte d’altres. El feudalisme va entrar en crisi per l’oposició dels serfs a permetre els mals usos dels senyors. Al seu dia, la lluita contra la segregació racial va subvertí la dominació d’una raça respecte d’altres suposadament inferiors. Les dones sufragistes van enfrontar-se amb un concepte masclista de la participació política, punt d’inici del feminisme actual, que subverteix, avui encara, una societat de domini masculí. Serveixin tots ells com a tall d’exemple.

Cap dels avenços en el món laboral no hauria estat possible sense haver transgredit les normes establertes, mitjançant accions coactives i apel•lant a drets superiors.

Els absolutismes i les dictadures han caigut i s’ha desprestigiat perquè algú ha subvertit les lleis injustes, per vigents que fossin, i ha fet front a la força que les emparava. Qualsevol trencament és una subversió de lo establert i, a la vegada l’inici d’un nou ordre que algú altre subvertirà.

També els pobles han patit i pateixen abusos per part d’altres pobles, que emparats en lleis, tribunals i exercits vulneren la seva dignitat, negant el seu dret a existir i organitzar-se. Qualsevol acció que pretengui canviar això serà considerada subversiva per qui exerceix el domini. I això passa en una suposada democràcia, que com tot, és perfectible i millorable, perquè sinó esdevindria una perversió.

A Catalunya el sentiment independentista, considerat en el seus inicis com a exòtic i extemporani, va creixent de manera progressiva. Allò que era poc menys que una utopia va prenent forma i s’organitza. Un catalanisme que es basava majoritàriament en la identitat cultural dels catalans de tota la vida, va derivar en un anhel polític compartit per una part de la població, independentment de les seves arrels culturals i del seu origen, i que es justifica, si és que cal justificar-ho, amb l’encaix dins d’Espanya i de la Unió Europea. Un anhel que algun dia pot ser expressat majoritàriament, però que ja compta amb una història recent: les
consultes populars, l'Associació de municipis per la independència, i la recentment constituïda Assemblea nacional catalana, a banda de les forces polítiques que ho incorporen als seus programes electorals.

El dia que aquest anhel sigui majoritari caldrà demanar una resposta pragmàtica dels poders establerts, els parlaments i els tribunals, tant de l’àmbit estatal com internacional i, és clar, els propis. Plantejar i treballar, avui en dia, per la independència de Catalunya, per esdevenir un estat dins l’ordre mundial ja és en sí mateix una subversió de l’ordre establert. Una negació del desig majoritari dels catalans portarà, com sempre ha estat, a violentar el poder establert i caldran totes les energies que la raó ens doni.


Si no estem disposats a ser subversius, més ens valdrà callar per sempre i resignar-nos a viure per sempre més, llepant-nos les ferides de la nostra feblesa.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Aquí no és Rio

El temps de carnestoltes correspon a la setmana anterior a la quaresma catòlica com a contrapartida del temps a venir, temps de abstinència de carn i de moderació ens els costums. S’inicia amb el dijous gras i acaba el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina.
Com altres tradicions lligades al cristianisme té arrels en practiques paganes anteriors. Alguns estudiosos diuen que en el culte al déu grec Momo, el rei de la burla, i altres en les saturnals i les bacanalies romanes, en honor de Saturn i Bacus. Altres diuen que l’origen rau en el culte a la deessa celta Carna o bé al déu pagà Baal. Sigui quin sigui, la carn n’és el motiu. I l’eufemisme l’evolució del concepte.
La rigidesa de l’edat mitjana europea va fer créixer una festa popular basada en els excessos de la carn- literal i eufemísticament -, i tot allò que incitava al esbarjo descontrolat era malvist per l’ortodòxia religiosa. A Catalunya el carnaval té un component de burla de tot el que és considerat correcte i formal, amb un regust d’ironia, amb la voluntat d’un engany quasi innocent. Molts pobles de Catalunya van conservar el costum de les disfresses i el carnaval, malgrat la rigidesa puritana del franquisme, i pren, a cada indret, expressions locals que els significa. Altres llocs, per estratègies turístiques o be pel foment de la participació ciutadana s’hi van afegir mes tard, adoptant una pràctica sense cap mena d’arrelament popular.
Així hem vist joves vestits de vells, mestresses de casa vestides de bagasses, mascles peluts disfressats de col•legiales, capellans i monges libidinosos, plebeus amb perruques empolvorades, soldats i jutges ridiculitzats, negres de carbonet, xeics àrabs sense petroli, pirates de secà i vampirs amb dentadura de plàstic. Tot esdevé fals i artificial, com ho són les panxes, pitreres i culs, dentadures, calbes i orelles. Ja se sap, sa majestat carnestoltes, el rei dels poca-soltes.
Darrerament però, la festa va derivant en un model forà, una estètica que ni és tradicional ni ens és pròpia, la dels carnavals caribenys, en concret el brasiler, on la musica i el ball prenen el carrer en forma de rues de comparses abillades de lluentons i plomes, on es destaca més el que es mostra que no pas el que la disfressa oculta. No conec les arrels d’aquesta tradició, que intueixo lligada al mestissatge dels esclaus africans, les seves practiques ancestrals i la seva musica derivada en l’actual samba, o fins i tot, a estratègies de promoció turística.
Una altra model de carnaval és el venecià, inspirat en el barroc, i en la Comèdia de l’Art, on la màscara esdevé la protagonista indiscutible. Es un carnaval de mirar i admirar, de riquesa i ampul•lositat mes que d’imaginació i transgressió.
Jo reivindico, encara que amb no gaire energia, ja que tothom té dret al lliure albir, el nostre carnaval, el satíric, l’irònic, el burlesc, el que es viu sense gaire ordre ni concert, sense pautes de desfilada ni musiques estandarditzades, el que reflecteix una imatge distorsionada d’una realitat social magre, amb l’ànim de treure-li transcendència i fer-ne motiu de gresca. I no ens cal, avui en dia, esperar el carnaval per gaudir de més pit i més cuixa, donat que el pecat de la carn és el preu que en paguem a la carnisseria

diumenge, 5 de febrer del 2012

Algú vol un gintònic?







L’hospitalitat és una virtut derivada de la civilització que, com tot, evoluciona amb els temps. Ja no oferim el pa i la sal per acollir a casa nostra els amics i visitants, sinó que n’hem sofisticat les formes d’expressió fins a esdevenir tendències i modes.
Temps enrere la progressia dels anys 70 feia que els homes de la casa es posessin davantals de disseny i cuinessin plats exòtics de receptari de llibre, amb resultats sovint menys galdosos que els esperats. Així varem avesar-nos a menjar quiches lorraines, ragús, cibets i carpaccios. D’altra banda els mateixos cuiners ocasionals eren incapaços de bullir una verdura o fer un ou ferrat en el seu dia a dia quotidià.
Poc després va venir la moda del vins. Tant si eren oferts pels amfitrions, com aportats pels convidats, el vi era un tema de converses i descobertes. Incloc aquí la passió que va despertar el cava, que va donar volada a aquelles petites caves i bodegues de producció limitada. Aquí també era l’home de la casa qui exercia d’enòleg ocasional.
Després han vingut èpoques,dels patés i terrines, del foie i el micuit, dels formatges francesos, fundues i raclettes, i de les xocolates i bombons d’autor. També va ser temps de descobrir begudes, els whiskys de malta, els conyacs d’estil francès, els aiguardents alemanys i els oruxos gallecs, sense oblidar les cerveses de diverses localitzacions. Peça a part mereix el tema de les infusions aromatitzades i els cafès Nespresso . Cal dir que ara s’estan posant de moda els whiskys xinesos i les cerveses catalanes, per aquells que vulguin estar al dia de tendències etíliques.
El darrer fenomen que ha calat amb força és el del gintònics. Desprès de qualsevol àpat, un senzill pa amb tomàquet, un sofisticat guisat o una suculenta mariscada, l’amfitrió sol dir: Algú vol un gintònic?. I tot seguit apareixen un munt de varietat de ginebres, classes de tònica i nombrosos complements saboritzants que fan que l’amfitrió desplegui les seves dots combinatòries per oferir a cada comensal el seu gintònic personalitzat. La parafernàlia inclou determinat tipus de gel, copes adequades, culleres amb formes estranyes i infinita varietat de fruites i especies al servei de l’artista de torn, que com sempre , és el mascle alfa de la casa.
He de reconèixer que aquest modern sentit de l’hospitalitat m’ha educat els sentits en el menjar i el beure i no puc més que agrair a tots aquells que em convideu sovint a les vostres llars. Tot això no tindria cap valor si no esdevingués en un clima de cordialitat i bona harmonia. Tant sols em queda fer un reconeixement a les mestresses de casa, més discretes i abnegades, a voltes en segon pla, que solen ser el puntal de la bona hospitalitat i a qui, sovint correspon fer endreça.
De ben segur ja està emergent una altra moda de complimentar els convidats. Espero conèixer-la ben aviat.