diumenge, 28 de febrer del 2010

Màgia i il•llusions



El Festival internacional de màgia de Badalona ens dona l’oportunitat cada any, des d’en fa 10, de poder veure actuacions de mags internacionals de gran prestigi.
L’any passat per aquestes dates vaig publicar en aquest mateix bloc una referència al mag que més em va impressionar Jerôme Helfenstein i em plau poder dir que en l’edició d’engüany de la gala se m’ha fet difícil triar quina de les actuacions destacaria.
Prèvies a la Gala Internacional van ser les actuacions en solitari, una setmana abans, de Jorge Blas amb l'espectacle L'art de la màgia que va incloure disciplines de dansa i circ, i també del Mag Lari el 13 de febrer amb el seu espectacle Màgiacadabra.
L’espectacle ha estat presentat per l’italià Aldo Colombini, i també hi ha participat el Duo Kybalion, especialitzats en els canvis de vestuari a un ritme vertiginós. L’aportació local ha estat a càrrec del Mag Magoo.
Penso que caldria parlar d’il·lusionisme més que no pas de màgia. La màgia no existeix, és un concepte mític. Tots sabem que hi ha truc, i que el mèrit està en la seva execució i la seva originalitat a l’hora de posar-lo en escena. Qualsevol que vulgui dedicar-s’hi pot comprar un truc, però no tothom és capaç d’executar-lo amb destresa, d’innovar i de sorprendre.

Això mateix ha fet l’alemany Tino Marc



Els joves holandesos Magic Unilimited han fet màgia de grans dimensions de manera neta i elegant, transmetent frescor i dinamisme a l’espectacle.




I finalment el català Charlie Mag, el més convencional de tot l’espectacle, ha fet una exhibició de manipulació lligada a l’aparició i desaparició de coloms.




Vet aquí la dificultat de triar el millor, com se’ns proposava al final de la gala. A hores d’ara no sé quin serà el més valorat pel públic.

divendres, 19 de febrer del 2010

Salvador Espriu (1913- 1985)


25 anys sense Espriu

No soc qui per opinar sobre la qualitat literària d’un poeta ni tant sols per jutjar el compromís social i polític de ningú, per tant la meva opinió és irrellevant comparada amb la dels experts filòlegs i els saberuts analistes socials i polítics. Sí que puc, però retre el meu particular homenatge, amb motiu de 25è l’aniversari de la seva mort, a qui ha fet que el meu esperit s’estremís amb els seus versos i les seves narracions. I amb qui comparteixo el desig: "Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat".

Conscient de ser poc original, em plau reproduir un text, abastament conegut, llegit, recitat i sovint citat sense gaires miraments, però que sempre m’ha produït aquesta mena d’esgarrifança plaent que es té quan quelcom t’emociona.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

(Dins "El Minotaure i Teseu", d'El Caminat i el Mur, 1954)


Aquesta entrada al bloc respon també a la crida feta mitjançant Facebook de retre un homenatge blocaire al poeta del poble a compartir a la pròpia xarxa i a la que m’he afegit gustosament.

dissabte, 13 de febrer del 2010

publiCiUtat


Soc d’aquests estranys essers que es fixen en la publicitat, no tant pel producte que anuncien sinó en la manera com ho fan i l’estètica i els recursos que s’hi utilitzen. Això no vol dir, al menys en el meu cas, que adquireixi un producte o un servei pel sol fet d’haver estat ben publicitat. Més aviat ho entenc com un producte en si mateix, una expressió artística.

Darrerament he vist un anunci als cinemes que presenta l’història de dos joves que s’agraden. Són dos joves, noi i noia, prou atractius, amb una imatge convencional, vestits d’executius, sense cap mena d’element en els seu aspecte que poguéssim qualificar d’alternatiu. Són al seu lloc de treball, un lloc còmode que suggereix estabilitat. Està clara l’atracció que senten l’un per l’altra i l’estat d’excitació que es provoquen mútuament i que porta a ella a besar-lo impulsivament.

És una regla d’or de la publicitat que el receptor del missatge s’ha d’identificar amb el producte o amb aquells que l’hi mostren. Per això veiem determinats personatges mediàtics que sovint cedeixen la seva imatge per donar credibilitat al missatge publicitari ja què en són un referent, de bellesa, de seriositat professional... També els anuncis recreen circumstàncies en les què l’usuari pot sentir-se identificat, un malestar físic, un ambient familiar, una tasca domèstica, etc. Són els recursos de la publicitat, gens espontanis i acuradament ben presentats.

Podria haver estat l’anunci d’una colònia, de clíniques dentals o de qualsevol altre producte, però ho és d’una coalició política catalana que presenta el seu eslògan de precampanya començar il•lusiona . Això és el que més m’ha sobtat.

Per tant, ara ja sé a qui va adreçat el missatge d’aquesta coalició política, als joves blancs i heterosexuals que tenen una bona feina estable i que són un pel convencionals. Això sí, amb les hormones alterades.