dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya. Un editorial històric





Aquest article editorial es publica conjuntament a les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt. (26/11/09)

Penso que la publicació d'aquest editorial és un fet trascendent en la historia del periodisme català i una mostra clara del consens social que hi ha al respecte del paper del Tribunal Constitucional i del comportament que Espanya està tenint amb Catalunya

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Contra la violència envers les dones


manifest unitari

Cèlia
Mercedes
Maria Concepció
Dyana
Juana
Núria
Velia
Marialva
Jenifer
Shuwen
Maria Elena

són els noms de les onze dones assassinades per les seves parelles a Catalunya en el que va d'any. Un total de 69 a Espanya, la meitat d'elles menors de 40 anys.
Però són moltes més. La violència contra les dones s’exerceix des de totes les parts del món, i en tots els estrats socials. Cal eradicar-la.

I jo que puc fer?

  • Condemnar públicament els actes de violència contra les dones
  • Eliminar les expressions masclistes del meu llenguatge
  • Enfrontar-me a qui fa comentaris ofensius vers les dones
  • No reproduir models sexistes en l’educació dels infants
  • Rebutjar la discriminació laboral per raó de gènere
  • Tractar amb igualtat als dos membres de les parelles amigues
  • Donar suport als partits polítics que incorporen polítiques d’igualtat en els seus programes
  • Donar suport a les ONGs que realitzen tasques solidaries amb grups de dones
  • Difondre les eines socials i institucionals de suport a les dones maltractades
Estic segur que puc fer més coses. T'agrairé que facis les teves aportacions als comentaris del bloc per tal d'anar-les incorporant.

divendres, 20 de novembre del 2009

Brossa versus Franco




"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975



No coneixia l’existència d’aquets poema escrit per Brossa el dia de la mort del dictador Francisco Franco fins que vaig assistir a l’acte Poètiques de resistència, somnis de llibertat organitzat pel memorial democràtic al Palau Sant Jordi, el passat mes d’octubre. El poema va ser recitat esplèndidament per l’actriu Julieta Serrano.
M’agrada l’obra de Joan Brossa, i en aquest poema hi reconec l’home compromès i progressista que intuïa en altres de les seves obres.

divendres, 6 de novembre del 2009

9 de novembre de 2009. 20 anys de la caiguda del Mur de la Vergonya


detall de la East Side Gallery ( Berlín). Autor Ignasi Blanch

L’any 2008 vaig visitar Berlín i vaig tenir la possibilitat de retratar la part del mur que, a la seva caiguda, va servir de suport a artistes plàstics de tot el món- el català Ignasi Blanch entre ells- que celebraven la fi d'aquell despropòsit que es va anomenar mur de la vergonya, convertint-lo en una galeria a favor de la tolerància i la cultura de la pau . Avui em plau recordar i compartir aquelles fotografies.

També podeu veure parts del mur i panoràmiques de la ciutat de Berlín a través d'aquest enllaç:

Una visita a l'actual Berlín us fa adonar de quina manera aquesta barrera física i política ha marca la fesomia de la ciutat i el caràcter dels seus habitants.

Un dels passos fronterers que s'han recreat es el Checkpoint Charlie, que compta amb un museu annex, on es recullen testimonis, molts d'ells colpidors, de com les persones intentaven passar el mur clandestinament, posant en perill la seva vida.


Aquest enllaç us permetrà fer una ullada a la zona del Checkpoint Charlie:

http://www.stadtpanoramen.de/berlin/checkpoint_charlie.html

dilluns, 2 de novembre del 2009

EL TENORIO

Durant gran part del segle XX va ser tradicional la representació de l’obra teatral de José Zorrilla, DON JUAN TENORIO lligada a la diada de Tots Sants- el primer dia del mes de novembre-. Aquesta tradició ha retornat a Badalona de la mà de les entitats de teatre amateur en una representació al teatre badaloní que porta el nom del seu autor.

Aquesta programació ha estat un encert , com ho demostra la rapidesa en que es van esgotar les localitats que el teatre oferia en les tres funcions programades. Encert que cal atribuir, també, a qui era regidor de Cultura quan es va iniciar aquesta aventura, el traspassat Jaume Vives.

L’espai Sargantana, amatent sempre a l’actualitat cultural badalonina, va programar una activitat complementaria a la representació- tal com havia fet amb Hamlet i La Maternitat d’Elna -, aquesta vegada en format xerrada de l’historiador badaloní Joan Rosàs que va ser, com totes les seves exposicions, amena, divertida i molt il·lustrativa.

La veritat és que sempre m’ha agradat aquesta obra, i fins ara, no m’he cansat de veure’l representat, quan n’he tingut ocasió, i l’he rellegida de tant en tant. Em sé de memòria alguns dels seus versos, com molta altra gent, els de /no es verdad ángel de amor/.., per suposat, i també aquells en que l’arrogància de Don Juan queda més palesa: …aquí está don Juan Tenorio,/ y no hay hombre para él./ Desde la princesa altiva/ a la que pesca en ruin barca,/ no hay hembra a quien no suscriba,/ y cualquier empresa abarca/ si en oro o valor estriba./ búsquenles los reñidores;/ cérquenle los jugadores;/ quien se precie que le ataje,/a ver si hay quien le aventaje/ en juego, en lid o en amores./…., i quan demostra el menyspreu per la virtut, l’honestedat i la justícia: …por donde quiera que fui,/ la razón atropellé,/ la virtud escarnecí,/ a la justicia burlé/ y a las mujeres vendí./ Yo a las cabañas bajé,/ yo a los palacios subí,/ yo los claustros escalé/ y en todas partes dejé/ memoria amarga de mí./…..

La representacions al Teatre Zorrilla d'aquets darrer cap de setmana han tingut, ademés d'una bona rebuda per part del públic, una digna interpretació per part dels actors, a les ordres d’una excel·lent direcció, i una posta en escena innovadora.


Els actors que han intervingut en el repartiment de les representacions al Teatre Zorrilla pertanyen a les seccions de teatre amateur de les següents entitats: Círcol Catòlic, CP Sant Josep, Cooperativa La Moral, Orfeó Badaloní, La Badalonense, S’Horabaixa, Associació Juvenil Projecte 9, Salesians i Ateneu de Sant Roc.

A la xarxa he trobat el vídeo d’una escena de El Tenorio protagonitzada per dos grans actors que, en el seu dia, van donar vida a Don Juan i a Don Luís.