divendres, 25 de març del 2011

El pecat del Pare Manel

La meva iaia Maria, deia amb cert aire de picardia que pecat amagat és mig perdonat. La picardia rau en la hipocresia del pecador, que no s’ha d’avergonyir publicament de la falta comesa, però segurament la dita va més enllà. Entre molts dels pecats que l’Església Catòlica defineix hi ha el pecat d’escàndol.

En Manel Pousa i Engronyat, sacerdot católic conegut com Pare Manel és degut a la seva obra amb col•lectius marginals que desenvolupa mitjançant la Fundació Pare Manel. La seva amistat amb en Pepe Rubianes i els festivals Guanya’t el cel amb el pare Manel amb participació de molts artistes de renom, organitzats per a recaptar fons destinats a la seva obra li va donar una dimensió de personatge popular que transcendí el seu àmbit natural d’actuació, la parròquia que regeix al barri de la Trinitat de Barcelona. El pare Manel podia haver actuat per esperit cívic i solidari, i així penso que ha estat, però amb un afegit, el compromís amb la seva opció de vida al servei del missatge evangèlic que el va dur al sacerdoci catòlic. Un missatge que perdona i es compadeix de Maria Magdalena i que rebutja el dogmatisme dels fariseus i els escribes.

Ara la jerarquia de l’esglesia a que pertany el pare Manel el qüestiona, i ha obert una causa d’excomunió per la publicació de la seva biografia PARE MANEL, MÉS A PROP DE LA TERRA QUE DEL CEL de Francesc Buxeda i Aliu, on explica haver ajudat econòmicament a una noia que havia decidit avortar, després d’intentar convèncer-la de no fer-ho, amb l’objectiu que no se li practiqués una carnisseria. La mateixa jerarquia eclesiàstica que ha hagut de combregar amb les rodes de molí del concubinat de bisbes africans que no guarden el celibat, que ha obstruït la justícia en els casos de pederàstia dels seus membres, que veu com recentment membres de la seva confessió, en l’exercici del seu “apostolat” van comercialitzar amb el tràfic de nadons. Una jerarquia que sovint ha estat al aixopluc de règims totalitaris injustos i cruels, a qui ha donat carta de legitimitat, allunyada de les comunitats de base i de molts dels seus membres, seglars i religiosos, que treballen calladament, sense soroll, la fe del quals no trontolla perquè miren més amunt de la cúpula de Sant Pere , alhora que toquen de peus a terra.

El pecat del Pare Manel ha estat la sinceritat, i el convenciment d’obrar segons els seus propis principis, que són els de la seva fe. Potser ha estat una ovella negra, però ovella al cap i a la fi. Ferien malament en apartar-la del ramat perquè potser d’altres la seguirien.

dijous, 17 de març del 2011

Per molts anys ERC!


Entre el 17 i 19 de març de 1931, ara fa 80 anys, al local del Foment Republicà de Sants va tenir lloc la Conferència d’Esquerres que finalitzà amb la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya com a partit polític que agrupava diverses organitzacions: Estat Català, de Francesc Macià; el Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i el grup de L'Opinió, de Joan Lluhí, així com moltes agrupacions locals i comarcals.

D’això fa 80 anys. Tota una vida si ho comparem amb les nostres possibilitats vitals personals, però un breu període de temps dins dels més de 1000 anys de la nostra història com a poble. Una part de la història de Catalunya que no ha estat mai deslligada de l’acció i el compromís dels homes i les dones d’Esquerra.

L’Esquerra Republicana de Catalunya ha viscut durant aquests anys amb encerts i desencerts, llums i ombres; amb moments de desencís, dubtes i incerteses, no exempta de defectes interns , tant estructurals com de lideratges i d’aliances, alhora que ha estat capaç de ser clau en el debat i en l’agenda política del país. I ho ha fet amb el mateix anhel i amb la mateixa motivació que va fer possible la seva fundació, la necessitat de progrés nacional i social.

Un partit que ha passat per situacions de il•legalització i persecució, ocultació i manipulació per part dels enemics de Catalunya, i fins i tot intents de descrèdit per part dels oponents polítics, és viu i cueja malgrat tot, i continua sent el referent de l’independentisme, i un mirall pels moviments socials catalans.

Milito a ERC des de maig de 1999, quan ja feia temps que n’era simpatitzant i un assidu als actes que s’organitzaven a Badalona. En aquell moment presidia la secció local Fina Antúnez i el cap de llista de les darreres eleccions municipals havia estat en Francesc Lleal; Al capdavant del partit estaven Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general i Jordi Carbonell com a president. Ha plogut molt i han passat moltes coses, a ERC he fet amics, m’he format i he desenvolupat i refermat el meu compromís polític i social. M’agradaria tenir amb mi a algunes de les persones que ens han deixat i no veuran la independència que tant desitjaven, els enyoro i recordo contínuament, i a d’altres que les discrepàncies ens ha separat, encara que no gaire, i que ben segur retrobaré algun dia.

Esquerra ha editat un vídeo commemoratiu d’aquests 80 anys que m’agrada i que em plau compartir:


Esquerra TV



Per molts anys companyes i companys!
Per molts anys Catalunya!

diumenge, 6 de març del 2011

NO ALS RETALLS EN CULTURA

Soc més partidari d’administrar bé que no pas de retallar, si bé entenc que en èpoques especials, calen mesures extraordinàries, però també cal mesurar-ne les conseqüències a llarg termini.

Catalunya s’ha distingit per ser un motor cultural de la resta de l’Estat i d’Europa i això ha convertit el nostre país en el pol d’atracció pel turisme de qualitat que es reclama des del sector com a mesura de competitivitat. No soc partidari de la subvenció directe i subjectiva, però sí de la creació de les infraestructures que facin possible qualsevol realització artística i cultural, i de la creació de xarxes i circuïts culturals que apropin la cultura a tothom alhora que donen cohesió al territori i basteixen un discurs propi de país.

Badalona ha estat Capital de la Cultura Catalana aquest darrer 2010 i això ha estat beneficiós per a la ciutat. L’expectativa del nou Museu del Còmic i la Il•lustració ha generat il•lusió. La recent obertura del jaciment que conformen les Termes i el Decumanus al subsòl de la ciutat ha incrementat l’autoestima de molts badalonins que ha descobert el llegat històric de la seva ciutat.
He signat el manifest No retalleu la cultura i segurament assistiré a la manifestació que hi ha convocada, us convido a fer-ho perquè penso que la cultura fomenta el coneixement, l’expressió d’idees i el debat social, el contrast d’opcions de vida i promou la diversitat i l’amplitud de mires. Renunciar a això acondueix al pensament únic i a la manca de pluralitat democràtica.