El pecat del Pare Manel

La meva iaia Maria, deia amb cert aire de picardia que pecat amagat és mig perdonat. La picardia rau en la hipocresia del pecador, que no s’ha d’avergonyir publicament de la falta comesa, però segurament la dita va més enllà. Entre molts dels pecats que l’Església Catòlica defineix hi ha el pecat d’escàndol.

En Manel Pousa i Engronyat, sacerdot católic conegut com Pare Manel és degut a la seva obra amb col•lectius marginals que desenvolupa mitjançant la Fundació Pare Manel. La seva amistat amb en Pepe Rubianes i els festivals Guanya’t el cel amb el pare Manel amb participació de molts artistes de renom, organitzats per a recaptar fons destinats a la seva obra li va donar una dimensió de personatge popular que transcendí el seu àmbit natural d’actuació, la parròquia que regeix al barri de la Trinitat de Barcelona. El pare Manel podia haver actuat per esperit cívic i solidari, i així penso que ha estat, però amb un afegit, el compromís amb la seva opció de vida al servei del missatge evangèlic que el va dur al sacerdoci catòlic. Un missatge que perdona i es compadeix de Maria Magdalena i que rebutja el dogmatisme dels fariseus i els escribes.

Ara la jerarquia de l’esglesia a que pertany el pare Manel el qüestiona, i ha obert una causa d’excomunió per la publicació de la seva biografia PARE MANEL, MÉS A PROP DE LA TERRA QUE DEL CEL de Francesc Buxeda i Aliu, on explica haver ajudat econòmicament a una noia que havia decidit avortar, després d’intentar convèncer-la de no fer-ho, amb l’objectiu que no se li practiqués una carnisseria. La mateixa jerarquia eclesiàstica que ha hagut de combregar amb les rodes de molí del concubinat de bisbes africans que no guarden el celibat, que ha obstruït la justícia en els casos de pederàstia dels seus membres, que veu com recentment membres de la seva confessió, en l’exercici del seu “apostolat” van comercialitzar amb el tràfic de nadons. Una jerarquia que sovint ha estat al aixopluc de règims totalitaris injustos i cruels, a qui ha donat carta de legitimitat, allunyada de les comunitats de base i de molts dels seus membres, seglars i religiosos, que treballen calladament, sense soroll, la fe del quals no trontolla perquè miren més amunt de la cúpula de Sant Pere , alhora que toquen de peus a terra.

El pecat del Pare Manel ha estat la sinceritat, i el convenciment d’obrar segons els seus propis principis, que són els de la seva fe. Potser ha estat una ovella negra, però ovella al cap i a la fi. Ferien malament en apartar-la del ramat perquè potser d’altres la seguirien.