diumenge, 25 de desembre del 2011

Un altre conte de Nadal



Part I


És 25 de desembre, dia de Nadal, en Jordi ( 35anys) i la Montse ( 33 anys) estan a punt d’anar a casa dels pares d’ella,en Josep i la Mercè, on es reuniran amb la resta de convidats, l’Aurelio i Pepi, pares d’ell. Els primers, catalans de soca-rel, industrial metal•lúrgic ell i mestressa de casa ella, ja jubilats. Cordovesos d’origen els pares d’ell, d’aquells que definia Candel a “els altres catalans”, llauner, “lampista” com sempre s’ha dit, i teixidora ella, ja jubilats i aficionats als balls de saló.
En Jordi té una germana, Cati (42 anys), casada amb en Toni ( 47 anys), i ambdós tenen un fill, l’Oriol ( 18 anys).Tots tres vindran a dinar. La Cati és infermera i en Toni comercial a l’atur, ambdós seguidors de l’Obra d’Escrivà de Balaguer. L’Oriol (18 anys) vol estudiar pedagogia i es relaciona bàsicament en moviments solidaris i esplais per a infants, encara no ha sortit de l’armari però vol fer la seva vida amb l’Omar, d’origen paquistanés i musulmà, que no està convidat al dinar, ambdós compromesos amb el moviment 15M i l’independentisme més radical.
Per part de la Montse vindran la família del germà, en Vicens (48 anys),director d’una sucursal bancària, divorciat i casat per segona vegada amb la Begoña ( 38 anys), que té una botiga de roba infantil, aficionada a les operacions d’estètica i a la bijuteria abundant. En Vicens, del primer matrimoni té una filla, Mónica (22 anys), que es fa dir Nit perquè és gòtica, que vindrà amb el seu xicot, Alberto que es fa anomenar Edgardo (19 anys) en record de Poe, l’escriptor, gòtic com ella, cap dels dos treballa ni estudia, i del segon matrimoni amb Begonya té en Borja (16 anys), skin, estudiant de BUP, però poc, seguidor de l’Espanyol i madridista anticulé, que vindrà acompanyat d’una consola de jocs a qui prestarà la major atenció.
En Jordi és pessimista pel que fa a aquest dinar perquè en recorda d’altres en que les discussions polítiques han amargat l’hora dels torrons. I quan no ha estat la política ho ha fet la religió, la moral, l’economia o el futbol. La Montse és més optimista i pensa que podrà esquivar les polèmiques, si cal amb un somriure, un brindis a temps o un comentari afalagador per la cuinera.

Part II

Els primers d’arribar han estat la Montse i en Jordi, per ajudar a parar la taula. Les tovalles clàssiques que té la Merçè brodades per ella mateixa, des de que es va casar i aquella vaixella de La Cartuja de Sevilla, que varen comprar en el primer viatge llarg amb el 600 fa moltíssims anys.
Pares, germana, cunyat i nebot d’en Jordi arriben junts. Petos i abraçades. Regalen a la mestressa i amfitriona una frondosa planta de Nadal. L’Oriol porta una carmanyola amb un preparat de tofu i s’excusa de ser vegetarià, davant la mirada de censura de sons pares. “Cosas del chiquillo”, disculpa la Catí traient ferro a l’escena.
Mitja hora més tard de l’hora acordada arriben la parentela de la Montse entre disculpes poc creïbles. Petons a l’aire de la Begoña per no malmetre un maquillatge ben acolorit i encaixades vigoroses del Vicens. Nit i Edgardo ho observen tot amb els ulls maquillats de negre intens que contrasta amb la corbata cridanera del pare i els lluentons de la mare i demostren una cordialitat forçada amb la resta de convidats, mentre en Borja busca on “apalancar-se” i continuar la partida.

Part III


Ja són les 8 del vespre i en Jordi i la Montse han tornat a casa. En Jordi abraça la Montse, sap que té una gran dona, bona mediadora, diplomàtica i oportuna i ha sabut donar a tothom el reconeixement que esperava tenir.
El dinar ha estat clàssic i abundant, escudella i carn d’olla i pollastre del Prat rostit. Tothom s’ha atipat de valent, fins i tot en Borja ha deixat de banda la maquineta i ha fet cara de satisfacció. Les dones amb més mesura, per allò de la figura, sobretot la Begoña. Oriol, Nit i Edgardo han compartit tofu i alguna pruna del rostit.
Després dels torrons L’Aurelio i la Pepi han demostrat les seves dots pel tango, amb la mirada indulgent de tothom, i la iaia Merçè ha recitat quelcom de Mossèn Cinto que ha interessat més a la generació jove que no pas als grans.
Llevat d’alguna mirada de censura de Cati a l’afició del homes, el seu inclòs, als licors de sobretaula i a les actituds frívoles respecte d’una diada religiosa, tot ha anat com una seda. I ha estat l’habilitat de la Montse el que ho ha fet possible.
La clau ha estat, el diàleg , l’intercanvi d’opinions i el contrast de parers. Tots els presents tenien una opinió formada i es veien autoritzats per exposar-la sense cap mena de timidesa ni prevenció.
En Jordi acaronant la Montse li va dir “Ha estat un encert treure el tema de la Belén Esteban”.


Els personatges d’aquest conte i les situacions que s’hi descriuen són totalment ficticis i fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb persones o situacions reals és pura coincidència i no pretén establir cap moralitat.



diumenge, 11 de desembre del 2011

Cabaret Pompeya

Potser perquè m’agrada la història, la novel•la negra i m’agrada Barcelona, he gaudit recentment de la lectura de Cabaret Pompeya d’Andreu Martín (el balancí - edicions 62).
L’autor ens presenta tres joves nascuts l’any 1900 i que es coneixen al Pompeya quan tenen 20anys, en un Paral•lel canalla i desacomplexat, de cabarets i tangos, de putes i bordells. Barcelona és una ciutat que bull per les idees llibertaries, el pistolerisme, les diferències de classes i la lluita social. Sonen Tangos, proclames i aires de revolució barrejats amb trets de pistola. Una Barcelona cosmopolita i provinciana alhora.
Andreu Marín fa una crònica dels esdeveniments que viu la ciutat entre l’any 1920 i la mort del dictador Franco. Les vivències dels tres protagonistes, Miquel, Victor i Fernando, ens donen la dimensió dramàtica del fets i de les conseqüències d’una mala revolució, d’una guerra civil i de la vilesa dels vencedors. Tots tres protagonistes viuen els fets de manera diferent i amb diferents conseqüències, però el nexe d’unió entre ells persisteix al llarg dels anys.
No és en absolut una crònica trista, ni tampoc frívola. L’autor es serveix del relat històric per emmarcar les grandeses i les misèries de la condició humana portades al extrem per imperatiu del destí.
Els meus amics historiadors em retraurien que no és una bona manera de conèixer la història llegir novel•les d’aquest estil perquè distorsiones la realitat, però els qui no tenim aquest esperit acadèmic agraïm poder gaudir d’una aproximació a la historia d’una manera lúdica. Més quan es tracta d’un relat tant ben escrit i una trama tant ben exposada com ens ofereix Andreu Martín, que és prou conegut com expert en la crònica negra de Barcelona.






el que diu l'autor a TV3:









i una mica de música per il·lustrar l'ambient de l'època:


divendres, 2 de desembre del 2011

CAVALL FORT. Per molts anys!

No recordo en quin moment concret va aparèixer la revista Cavall Fort a casa. Segurament jo, que soc el gran de tres germans, ja devia saber llegir amb prou agilitat i comprensió com perquè els meus pares me’n fessin subscriptor.

Aquells anys en que jo llegia Cavall Fort, el català era una llegua d’àmbit domèstic, de casa endins, de jugar-hi al pati de l’escola, però no per adreçar-te al mestre. Era un època en que alguns textos escolars encara es tractava el català com un dialecte del castellà.

Tot i que la nostra llengua materna era el català, la influencia del cinema i la televisió feia que, en el moment en que jugàvem a "indius i convois” o a “mosqueteros” ho féssim a en la llengua dels herois de les pel•lícules o de les publicacions infantils de l’estil del Capitán Trueno i d’altres personatges del còmic infantil. Fins i tot l’humor era cosa del castellà; La família Ulises i los inventos del profesor Franz de Cophenague del TBO.

Potser per això, perquè Cavall Fort normalitzava la llengua del lleure i l’educació, va ser el motiu perquè m’hi vaig enganxar amb la infantil inconsciència pròpia de l’edat. I ara que soc gran, valoro l’opció que van fer els meus pares, de donar-me una eina que em feia gaudir i em formava. I valoro aquells, que, a contracorrent, van apostar per fer nàixer una publicació que en els seus 50 anys de vida ha estat referent de lleure associat a la cultura per a la infància d’aquest país.




Informacións sobre Cavall Fort i el seu aniversari