dilluns, 23 de maig del 2011

A Badalona ningú ha guanyat

Trist resultat el de les eleccions badalonines que han donat una victòria pírrica al Partido Popular pel seu discurs de la confrontació i la discòrdia. Trist que el PSC hagi “salvat el mobles” amb el vot útil contrari al PP i no com a reconeixement de la seva gestió ni per la il•lusió generada pel seu programa.
Trist paper el del candidat de CiU que volia ser àrbitre del nou govern municipal i liderar el nou consistori, que no veurà acomplerta la seva expectativa, a qui se li criticarà qualsevol postura alhora d'escollir alcalde, i trist també el paper de ICV-EUA que potser es veurà abocat a un pacte de govern o bé a una oposició amb companys clarament hostils.
I més que trist el resultat d’Esquerra i els seus socis de coalició, castigada encara per les seves anteriors aliances municipals i nacionals i que ha estat el blanc de les crítiques d’aquells amb qui té més afinitat en temes nacionals. Tant sols ERC ha pagat el preu de la divisió del vot independentista. El altres no hi tenien res a perdre.
Patètic el resultat de la CUP a Badalona, que pretenia marcar muscle, com ha estat en altres poblacions i no ho ha aconseguit, afeblint a qui tenia la capacitat de recollir part de les seves propostes i explorar vies de col•laboració mútua.
Cap de les formacions que s’ha presentat a les eleccions municipals de Badalona pot sentir-se satisfeta del resultat. Ja sabem però, que el paper- i el discurs polític- tot ho aguanta i que altres faran altres valoracions tant o més assenyades, interessades i interessant que no pas un servidor.

Eleccions Locals 2011 a Badalona RESULTATS

dimecres, 4 de maig del 2011

El S.XXI que volem?













Amb poc menys d’una setmana, quasi alhora, l’actualitat mundial ens presenta tres exemples del que passa al món i que quedaran fixades com efemèrides del segle XXI, tot i que semblen més de l’edat mitjana.
Un casament principesc, la captura i execució d’un bandoler- el terme actual és terrorista- i l’elevació als altars d’un home- amb dignitat de beat, de moment, però en camí de ser sant-.

















El primer, el casament d’un membre de la reialesa britànica amb possibilitats de ser coronat ben aviat amb una noia "humil i treballadora", acompanyats per tota la cort i amb la benedicció dels altres monarques, amb el seguiment del poble, a través de la televisió, narrat i lloat pels joglars d’avui, la premsa anomenada rosa o del cor. La diferència entre l’abans i l’ara és tant sols la quantitat de públic i la manca d’imaginació dels cronistes per narrar-ho de manera poètica.











El darrer dels tres, la derrota del dolent per part del bo, que és cap dels exercits del món, alliberador dels oprimits i martell d’infidels, que el castiga amb la mort més indigne i li nega la sepultura. Les diferències les trobem, no el dolent, que ho era de veritat, sinó en com el bo actua, quan se salta amb gràcia torera el dret internacional, negant un judici que hauria avalat clarament la seva acció, i que en comptes d’esquarterar-lo com es feia abans, el llença al mar i, està clar, en comptes d’una execució pública, que hauria complagut als partidaris de la pena de mort, ofereix la crònica televisada, per capítols- el darrer serà, segurament, la imatge del cadàver, convenientment filtrada per algun mitjà de comunicació-.Tot això amb la complaença i l’aplaudiment del seu poble i dels seus aliats polítics.













I entre lírica i la èpica, la mística. La beatificació de Joan Pau II responent al calm del dia del seu traspàs, “santo súbito” cridaven els congregats i combregants a la Plaça Sant Pere de Roma. La diferencia , o en aquest cas la coincidència, rau amb la creació d’icones per part de l’Esglesia Católica com a referents pels seus seguidors. Canvia la icona, canvia el referent, passa del martiri a la projecció mediàtica. El que no canvia però és la necessitat de crear referents, en comptes d’actualitzar el missatge evangèlic i de modernitzar la pròpia estructura.

Si afegim una mica de torna a aquest pa: l’augment de la pobresa i la fam al món, la pèrdua progressiva de la dignitat en el treball, la riquesa concentrada en poques mans i l’etern xoc de cultures, potser veurem que no ens diferenciem gaire de l’edat mitjana més enllà del avenços tecnològics. És aquest el segle XXI que volem viure?