dijous, 30 de juny del 2011

“suelta de vaquillas” a Llefià. Badalona i olé!

La segona sessió plenària del nou consistori municipal ens ha dut una bona sorpresa. No tant per la qüestió a tractar, que també, sinó ple comportament que han tingut els nostres representants. L’únic punt de l’ordre del dia era l’aprovació de la “suelta de vaquillas” que des de la tardor passada cal que sigui autoritzada i debatuda pel consistori competent. Efecte d’una llei de protecció dels animals escassa i escanyolida pel que fa a aquesta emena d’activitats.


A banda del que diu la llei, malauradament massa interpretable i plena de subjectivitats, cal tenir present altres aspectes que al seu dia vaig esposar, quan ERC em va delegar per representar-los a una comissió política, prèvia a l’aprovació de la llei, per debatre el futur d’aquesta activitat a la nostra ciutat. Les festes amb animals no tenen cap mena de tradició històrica a la nostra ciutat, tal com succeeix en altres poblacions on el tret identitàri de la festa pot ser argmentable. En tot cas, a casa nostra, allò tradicional seria el respecte a uns animals que eren necessaris per feinejar les terres i pel tragí diari, i per tant objecte de cura i estimació per part dels seus propietaris, tal com succeeix amb la Passada de Sant Antoni. També cal tenir en compte l’objecte de l’esdeveniment, lluny de qualsevol expressió artística, que no és altre que la diversió d’uns brètols que descarreguen la seva agressivitat en un essers vius condemnats a rebre les seves humiliacions, obligats a una defensa impossible, i d’això fer-ne un espectacle prou galdós, amb el lluïment totalment innecessari d’uns pinxos, el mèrit dels quals és mesurar la seva imbecil•litat amb la d’un animal captiu, desubicat i estressat.


Em sembla recordar que les normes d’aquesta “festa” contemplaven que les menors de certa edat no podien participar-hi activament per la seva seguretat física, per tant s’admet el perill pels participants, fet que, segons es diu, s’incompleix any rere any, obligant la Guardia Urbana a intervenir. Però les mateixes normes no diuen res pel que fa a l’assistència en qualitat d’espectadors dels menors, a qui se suposa que hem de transmetre valors cívics de respecte mediambiental i d’estimació als animals. Està clar que per transmetre un valor cal primer tenir-lo com a propi, i aquest no sembla ser el cas dels organitzadors de la festa.


Doncs bé, al darrer Ple varem veure com PSC, PP i part de CiU van votar a favor d’aquesta barbaritat, l’altra meitat de CiU va fer l’orni abstenint-se, per tant indiferents i no pas contraris, i tant sols ICV-EUA va mostrar el seu rebuig, postura que jo agraeixo. Segurament les raons no tenen res a veure amb els principis ètics de cada formació, si és que en tenen, sinó més aviat en estratègies de penetració al territori, esquivant la crítica i la censura d’una part del veïnat del barri de Llefià de cara a obtenir rèdits electorals. Segurament aquest debat no s’hauria produït en una altre punt de la ciutat o l’actitud dels nostres polítics hauria estat una altra. Cal preguntar-se doncs si pels nostres polítics hi ha una sola Badalona o es que això va per barris?. Jo ho tinc clar, no m’agrada el maltracte d’animals i menys plantejat com un espectacle i una festa popular que degrada la ciutat sencera i espero que molts badalonins i badalonines de Llefià també ho pensin. Tampoc m’agrada l’ambigüitat dels polítics que s’expressen diferent segons el fòrum, captius de les majories i amb escàs discurs ideològic, fet que contribueix al desencís que tothom constata vers la classe política.

dissabte, 11 de juny del 2011

Som molts


Quan es parla de minories sovint sembla que es parli de petits grups, exòtics i extemporanis, gent rara i aïllada de la norma. En democràcia, ja se sap, la majoria és la que imposa governs i lleis, i defineix territoris.

Faig aquestes afirmacions perquè sovint em sento que formo més part de moltes minories que no pas d’una gran majoria. M’enganya el fet que els meus no hagin guanyat mai unes eleccions amb rotunditat i tinc la sensació que el que jo vull va a contracorrent dels esdeveniments.
Estic convençut que això que em passa a mi li passa a molta altra gent, no sé si a la majoria, però segur que a molts. Perquè som molts els que volem canviar les coses i potser no som tants els que estem disposats a esforçar-nos perquè sigui així.

Som molts els que pensem que la democràcia és molt més que un joc d’aritmètiques electorals i que governar exigeix una ètica i una estètica. Molts pensem que el respecte es guanya i no s’imposa i l’exercici de l’autoritat ha de tenir forçosament el component de servei públic. Som molts els que pensem que en una societat moderna, avançada i progressista no pot existir cap mena de discriminació social i que la igualtat d’oportunitats ha d’estar garantida. Som molts els que pensem que no hi ha progrés comunitari si atenta contra el progrés de les persones. Som molts els que pensem que la riquesa no pot ser fruit de l’explotació i l’especulació, que s’ha de redistribuir i que la solidaritat és un signe de civilització. Som molts els que pensem que la cultura va més enllà del saber i del coneixement, que aporta identitat i cohesiona la societat. Som molts els que pensem que el treball és un dret i que ha de tenir una compensació digna fora de qualsevol circumstància econòmica. Som molts els que pensem que un urbanisme planificat racionalment contribueix al civisme i la pau social. Som molts els que pensem que els poders públics han de garantir l’accés a una sanitat de qualitat, a una vellesa i una mort digna. Som molts els que ens sentim responsables de l’educació de les generacions futures. Som molts els que pensem que la ciència ha d’estar al servei de les persones aportant-nos progrés i dignitat. Som molts els que pensem que els recursos naturals són limitats i que la riquesa natural del planeta no s’ha de malmetre. Som molts els que pensem que el futur ens pertany a tots aquells que estem disposats a construir-lo i també a aquells que no vulguin participar en la seva construcció. Som molts els que pensem que l’origen i la cultura dels nostres veïns no són obstacles per avançar i progressar junts. Som molts els que pensem que la laïcitat institucional és la millor manera de garantir la llibertat de creences i el respecte a la llibertat de consciencia. Som molts els que creiem amb la solidaritat entre territoris però rebutgem l’espoli que ofegui els nostre desenvolupament. Som molts els que ens sentim part d’una identitat amb dret a decidir el seu futur, la manera d’ organitzar-nos i d’establir de quina manera ens volem relacionar amb altres comunitats.Som molts els que preferim ser ciutadans abans que súbdits.

Quan veig que som molts els que volem tot o part d’això que he anat dient ja no em sento sol ni exòtic ni extemporani. Tant sols cal que reconegui en altres les mateixes inquietuds i, si pot ser, unint les nostres capacitats i habilitats, fer visible i mesurable aquesta majoria que penso que som.

dijous, 9 de juny del 2011

L’agredolç del comiat

Ha arribat el moment d'abandonar l’espai on he dut a terme la meva activitat laboral durant els darrers 8 anys com assessor designat per Esquerra dels dos càrrecs electes que han representat la formació durant els mandats 2003-2007 i 2007-2011 a l'Ajuntament de Badalona. He estat un d’aquest càrrecs de lliure designació tant criticats, un d’aquest que diuen que n’hi ha masses, que no se sap el que fan i que cobren massa.

A l’hora que buidava calaixos, armaris i carpetes, feia còpies pel propi arxiu, fent desaparèixer qualsevol rastre personal de l’espai físic que he ocupat, apareixien records i sentiments de tota mena, bons, dolents i agredolços pel que fa a l’acció política i també de les relacions personals i laborals d’aquesta etapa de la meva vida.

Recordo el juliol de 2003, quan Jaume Vives va ser el primer regidor d’ERC al consistori des de la guerra civil, juntament amb en Mateu Chalmeta , i va confiar amb mi per assistir-lo en les tasques de la regidoria de Drets Civils i Convivència, llavors ja contemplava com a possible el que avui està passant, no sabia quan duraria ni què cobraria i tenia una lleu idea de les obligacions que contreia, poc més enllà de ser fidel als postulats polítics d’ERC, la voluntat de servei a la ciutat i ser lleial a qui em feia confiança. Era un moment il•lusionant i farcit de compromís personal. Res va ser fàcil ni planer. No vaig tenir taula ni ordinador fins desprès de passats uns mesos- no hi havia pressupost per dotar-nos d’aquest instruments de treball, deien -. Varem haver d’esperar l’aprovació del proper pressupost municipal per poder fer quelcom propi de les competències de la regidoria, a banda de les competències del departament de Consum que se li havien adscrit. L’entrada d’ERC a l’ajuntament va sobtar molta gent i hi havia que ens veia com quelcom exòtic.

Durant quatre anys vaig ser coordinador de l’àmbit de Govern, adscrit a la regidoria de Drets Civils i Convivència, essent alcaldessa Mayte Arqué. Els quatre anys següents he estat coordinador de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural sota el comandament de Jaume Vives fins l’agost de 2009 i després de Mateu Chalmeta que el va substituir en el càrrec després del seu traspàs, i amb els alcaldes, primer Mayte Arqué i Jordi Serra successivament.

He de dir que en el cos tècnic i jurídic de la casa he trobat més col•laboració i bon tracte que no pas hostilitat i entrebancs, encara que moltes vegades se’ls demanava coses poc freqüents fins aleshores i que responien a la manera de fer que la gent d’ERC pensàvem que era l’adient.

La gestió del dia a dia, l’ampli ventall de l’activitat política i la versatilitat de les matèries tractades m’ha aportat coneixements i habilitats que no tenia, i m’ha fet créixer com a persona. He pogut participar en jornades, seminaris i fòrums, comissions i grups de treball que m’ha donat punts de vista nous. He procurat posar aquest capital intel•lectual de contactes i coneixences al servei de la ciutat en l'exercici de les meves funcions, tot i que, ara ja forma part del meu patrimoni personal i l’àmbit per compartir-ho és un altre.

Al despatx buit de personalitat l’únic testimoni de la meva estada és la planta que no m’he endut a casa perquè aquest ha estat el seu espai i on, segurament, seguirà aportant bellesa i vida, si està ben cuidada. Amb els armaris i els calaixos buits, amb la taula i l’ordinador nets, he fet una roda de comiat de les persones amb qui he treballat i marxo de la casa gran amb el sentiment de que no he traït ni les idees ni la confiança que m’hi van fer entrar el primer dia, amb el sentiment agredolç d’haver fet i de no poder seguir fent.

La imatge que il•lustra aquest escrit ha estat extreta de http://adamar.org/ivepoca/node/617

dimarts, 7 de juny del 2011

Badalona. capital de la cultura española?

Un cop desvetllada d’incògnita de qui serà la força que governi Badalona durant el propers anys amb l’anunci de CiU de votar el seu candidat, i sense esperar sorpreses de darrera hora pel que fa al sentit del vot dels altres partits ( PSC i ICV-EUA votant el candidat convergent), ja podem dir que Xavier García Albiol serà el proper alcalde de Badalona.

Algú va dir-me fa poc que el PP governaria a Badalona no per obra i gràcia de CiU, sinó per obra i gràcia de tots aquells que no els hem votat per tenir força suficient per fer-los front. M’estalvio de qualificar el comentari.

El cert és que, a banda dels trets xenòfobs del discurs del PP a Badalona hi ha una altra realitat més oculta sobre les seves intencions. La xenofòbia ha estat l’esquer aquí, però el tractament que es dona a la immigració a altres contrades on governen no té res a veure amb les propostes del líder popular badaloní ni del PP a Catalunya.

La verdadera estratègia és aturar el creixent sentiment catalanista i l’avenç i la projecció de la cultura catalana, que ells consideren en detriment de la espanyola. M’explicaré: Durant els anys que García Albiol- Xavi, pels seus amics- ha format part dels consistori s’ha oposat a tot allò que fes olor de catalanitat. En són exemples l’oposició al recolzament a la Bressola, al Correllengua, a l’emissió de TV3 al País Valencià, a les seleccions esportives catalanes- i demanava una pantalla gegant per seguir “La Roja”- i altres qüestions que es van debatre al Saló de Plens municipal, així com s’ha mostrat partidari de la segregació lingüística a l’ensenyament. En clau local va votar en contra del Reglament per a l’Ús de la Llengua Catalana a l’Ajuntament de Badalona i, any rere any, presenta una esmena a les bases dels Premis Literaris perquè incloguin el castellà com a llengua del concurs. Cal que recordi que la sentencia del Tribunal Constitucional es produeix per un recurs del PP sobre l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum?. El mateix PP que governarà Badalona.

Tot allò que els socialistes més “espanyoleros” no s’havien atrevit a dir ni a fer és allò que dirà i farà el PP. Badalona s’espanyolitzarà i serà la “pica en Flandes” d’una política agressiva de l’espanyolisme més ranci i centralista. La paradoxa la tenim en el comportament d'algunes de les entitats veïnals i culturals d’aquesta ciutat que havien donat el seu suport a la candidatura de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana i que ara, pel que sembla, recolzen la força que n’és més contrària i també en l’estratègia partidista- que no de ciutat- de la força política que es presenta com a “pal de paller” del catalanisme polític.

Potser amb el temps, un PP còmodament instal•lat a la Casa de la Vila- perdó, "al ayuntamiento”- ben recolzat pel “Gobierno de Espanya” prendrà l’iniciativa de fer de Badalona, capital de la cultura española i CiU seguirà tant sols preocupant-se de passar la piconadora a l’obra de l’anterior govern.