dimarts, 21 de febrer del 2012

Aquí no és Rio

El temps de carnestoltes correspon a la setmana anterior a la quaresma catòlica com a contrapartida del temps a venir, temps de abstinència de carn i de moderació ens els costums. S’inicia amb el dijous gras i acaba el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina.
Com altres tradicions lligades al cristianisme té arrels en practiques paganes anteriors. Alguns estudiosos diuen que en el culte al déu grec Momo, el rei de la burla, i altres en les saturnals i les bacanalies romanes, en honor de Saturn i Bacus. Altres diuen que l’origen rau en el culte a la deessa celta Carna o bé al déu pagà Baal. Sigui quin sigui, la carn n’és el motiu. I l’eufemisme l’evolució del concepte.
La rigidesa de l’edat mitjana europea va fer créixer una festa popular basada en els excessos de la carn- literal i eufemísticament -, i tot allò que incitava al esbarjo descontrolat era malvist per l’ortodòxia religiosa. A Catalunya el carnaval té un component de burla de tot el que és considerat correcte i formal, amb un regust d’ironia, amb la voluntat d’un engany quasi innocent. Molts pobles de Catalunya van conservar el costum de les disfresses i el carnaval, malgrat la rigidesa puritana del franquisme, i pren, a cada indret, expressions locals que els significa. Altres llocs, per estratègies turístiques o be pel foment de la participació ciutadana s’hi van afegir mes tard, adoptant una pràctica sense cap mena d’arrelament popular.
Així hem vist joves vestits de vells, mestresses de casa vestides de bagasses, mascles peluts disfressats de col•legiales, capellans i monges libidinosos, plebeus amb perruques empolvorades, soldats i jutges ridiculitzats, negres de carbonet, xeics àrabs sense petroli, pirates de secà i vampirs amb dentadura de plàstic. Tot esdevé fals i artificial, com ho són les panxes, pitreres i culs, dentadures, calbes i orelles. Ja se sap, sa majestat carnestoltes, el rei dels poca-soltes.
Darrerament però, la festa va derivant en un model forà, una estètica que ni és tradicional ni ens és pròpia, la dels carnavals caribenys, en concret el brasiler, on la musica i el ball prenen el carrer en forma de rues de comparses abillades de lluentons i plomes, on es destaca més el que es mostra que no pas el que la disfressa oculta. No conec les arrels d’aquesta tradició, que intueixo lligada al mestissatge dels esclaus africans, les seves practiques ancestrals i la seva musica derivada en l’actual samba, o fins i tot, a estratègies de promoció turística.
Una altra model de carnaval és el venecià, inspirat en el barroc, i en la Comèdia de l’Art, on la màscara esdevé la protagonista indiscutible. Es un carnaval de mirar i admirar, de riquesa i ampul•lositat mes que d’imaginació i transgressió.
Jo reivindico, encara que amb no gaire energia, ja que tothom té dret al lliure albir, el nostre carnaval, el satíric, l’irònic, el burlesc, el que es viu sense gaire ordre ni concert, sense pautes de desfilada ni musiques estandarditzades, el que reflecteix una imatge distorsionada d’una realitat social magre, amb l’ànim de treure-li transcendència i fer-ne motiu de gresca. I no ens cal, avui en dia, esperar el carnaval per gaudir de més pit i més cuixa, donat que el pecat de la carn és el preu que en paguem a la carnisseria

diumenge, 5 de febrer del 2012

Algú vol un gintònic?







L’hospitalitat és una virtut derivada de la civilització que, com tot, evoluciona amb els temps. Ja no oferim el pa i la sal per acollir a casa nostra els amics i visitants, sinó que n’hem sofisticat les formes d’expressió fins a esdevenir tendències i modes.
Temps enrere la progressia dels anys 70 feia que els homes de la casa es posessin davantals de disseny i cuinessin plats exòtics de receptari de llibre, amb resultats sovint menys galdosos que els esperats. Així varem avesar-nos a menjar quiches lorraines, ragús, cibets i carpaccios. D’altra banda els mateixos cuiners ocasionals eren incapaços de bullir una verdura o fer un ou ferrat en el seu dia a dia quotidià.
Poc després va venir la moda del vins. Tant si eren oferts pels amfitrions, com aportats pels convidats, el vi era un tema de converses i descobertes. Incloc aquí la passió que va despertar el cava, que va donar volada a aquelles petites caves i bodegues de producció limitada. Aquí també era l’home de la casa qui exercia d’enòleg ocasional.
Després han vingut èpoques,dels patés i terrines, del foie i el micuit, dels formatges francesos, fundues i raclettes, i de les xocolates i bombons d’autor. També va ser temps de descobrir begudes, els whiskys de malta, els conyacs d’estil francès, els aiguardents alemanys i els oruxos gallecs, sense oblidar les cerveses de diverses localitzacions. Peça a part mereix el tema de les infusions aromatitzades i els cafès Nespresso . Cal dir que ara s’estan posant de moda els whiskys xinesos i les cerveses catalanes, per aquells que vulguin estar al dia de tendències etíliques.
El darrer fenomen que ha calat amb força és el del gintònics. Desprès de qualsevol àpat, un senzill pa amb tomàquet, un sofisticat guisat o una suculenta mariscada, l’amfitrió sol dir: Algú vol un gintònic?. I tot seguit apareixen un munt de varietat de ginebres, classes de tònica i nombrosos complements saboritzants que fan que l’amfitrió desplegui les seves dots combinatòries per oferir a cada comensal el seu gintònic personalitzat. La parafernàlia inclou determinat tipus de gel, copes adequades, culleres amb formes estranyes i infinita varietat de fruites i especies al servei de l’artista de torn, que com sempre , és el mascle alfa de la casa.
He de reconèixer que aquest modern sentit de l’hospitalitat m’ha educat els sentits en el menjar i el beure i no puc més que agrair a tots aquells que em convideu sovint a les vostres llars. Tot això no tindria cap valor si no esdevingués en un clima de cordialitat i bona harmonia. Tant sols em queda fer un reconeixement a les mestresses de casa, més discretes i abnegades, a voltes en segon pla, que solen ser el puntal de la bona hospitalitat i a qui, sovint correspon fer endreça.
De ben segur ja està emergent una altra moda de complimentar els convidats. Espero conèixer-la ben aviat.