divendres, 18 de febrer del 2011

en suport a ACPV



'T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.'
Ovidi Montllor

divendres, 11 de febrer del 2011

Lectures 2011 (de moment)

Lectures* d’aquest any 2011 en l’ordre cronològic en que han estat llegides:


El cementiri de Praga

Umberto Eco
editorial ROSA DELS VENTS

Síntesi:
Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d'aquesta magnífica novel•la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos...Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s'inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis...


L’arqueòleg

Martí Gironell
Editorial COLUMNA

Martí Gironell novel•la amb un absorbent pols narratiu l’arriscada aventura a Terra Santa del monjo català que va crear la Bíblia de Montserrat.
Text de contraportada:
En la seva tercera novel•la, Martí Gironell tracta per segona vegada en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l’Orient Bíblic d’aquest monestir, creat el 1911. En concret, adapta de forma lliure els dos viatges d’Ubach per terres bíbliques, d’Egipte a l’Iraq, plens de riscos físics, que el monjo va emprendre per contrastar les sagrades escriptures amb els seus escenaris reals i aconseguir peces arqueològiques representatives. Alhora, hi afegeix una subtrama que recorre tota l’obra, al voltant de les túniques de la sagrada família de Jesús, la qual accentua el caràcter novel•lesc de la història. Un tret distintiu del llibre és l’entretingut accés del lector als grans referents de la cultura religiosa de la mà d’un personatge històric vinculat a un símbol català com Montserrat, el museu bíblic del qual commemora el seu centenari l’any 2011.

Enemigues de l’ànima *

Clara Soley
Editorial PROA

Contes incisius, entre realistes i sarcàstics, sobre l'ambigüitat de les relacions personals en la vida contemporània
Text de contraportada:
Jugant amb llums i ombres, Clara Soley ens conta històries de la vida quotidiana en què gairebé res no és el que sembla. Els personatges d’Enemigues de l’ànima diverteixen i commouen, es despullen i despullen també el lector, que es veurà reflectit en els moviments de l’ànima que inspiren el llibre: enveja i tendresa, ràbia i desig, por i esperança... Clara Soley ha escrit un llibre sobre les relacions personals contemporànies, fresc i imaginatiu, però també esmolat com una navalla.
*XIX Premi Ciutat de Badalona de Narrativa. XXIII Premi Literari Pa"isos Catalans/ Solstici d-Estiu 2010



Sé el que estàs pensant

John Verdon
Editorial PROA

Una història on el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat.
Text de contraportada:
Reps una carta que et convida a pensar un número de l’u al mil. Quan, seguint les instruccions que figuren a la carta, obres el petit sobre que l’acompanya, t’adones que el número que hi ha escrit és exactament el que havies pensat.
L’home que ha rebut la carta demana ajut a David Gurney, un policia que després de vint-i-cinc anys de servei s’ha retirat al nord de l’Estat de Nova York. Tots dos intentaran trobar el remitent amb urgència i es veuran embolicats en un joc sinistre, perquè el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat que, a més, guarda relació amb altres d’ocorreguts en el passat. Gurney haurà de descobrir si el criminal és capaç de llegir la ment de les seves víctimes i de quina manera. Només així podrà traçar un pla per atrapar el criminal.

En curs 1Q84 d'Haruki Murakami

*Els comentaris i les síntesis estan extrets de les pàgines de les editorials o bé de les contraportades. Jo no en soc l’autor

dimarts, 8 de febrer del 2011

Que no em passin la factura!




El nou govern de Catalunya ha decidit conscienciar-nos de la despesa que suposa la sanitat pública i pretén fer-ho lliurant-nos la factura (a títol informatiu) del cost del tractament que se’ns doni als centres públics, com si aquells que estem acostumats a pagar per tot fóssim tontos i no sabéssim que tot en aquesta vida té un cost.

Els fons amb que es manté la sanitat pública es nodreixen de les aportacions que els ciutadans fem, per tant som nosaltres qui ens costegem la sanitat i no és cap govern que amb la seva magnificència ens dona el privilegi de ser guarits de les malalties.

No sé quan serà, espero que trigui molt, però tinc clar que rebutjaré acceptar que se’m passi factura, ni que sigui per informar-me, per quelcom que m’és imprescindible i necessari , que hi tinc dret i que ja sustento amb les meves aportacions. Tampoc penso que hagi de ser el personal sanitari que m’atén qui faci aquesta feina, ells m’han de curar i prou, i no es poden sentir condicionats pels costos derivats de la seva practica professional. Espero dels professionals de la salut que siguin conscients de la instrumentalització que es fa del seu treball i siguin tant crítics amb els seus caps con quan el seu col·lectiu n’és el damnificat.

D’altra banda tenim el suposat muntant d’aquesta factura informativa. Quins seran els criteris d’homologació, el preu de mercat que imposi la indústria privada del ram? l’economia d’escala? existirà disjuntiva entre el que val i el que costa?. Masses preguntes i cap resposta!.

Tot plegat fa un cert tuf d’estratègia que ens portarà a la privatització dels serveis de salut. Primer ens consciencien, després ens parlaran de sostenibilitat del sistema, de la necessitat de més esforços i alhora de la necessitat de recolzar el servei públic amb el privat, a qui caldrà ajudar per tal que sigui competitiu. Tot plegat per justificar les pèrdues de qualitat i abocar-nos a contractar els serveis de mútues i assegurances mèdiques privades que ens garanteixin una bona atenció, tot fent butxaca amunt.Tot menys parlar de criteris d’eficàcia en la gestió i la relació amb els proveïdors, control i racionalització dels recursos, revisió de l’estructura administrativa, sistematitzacions que evitin duplicitats en els processos de diagnòstic, etc. Ja ho diuen, mort el gos... morta la ràbia i com menys entrebancs tingui el govern de torn, més s’assegura seguir governant, encara que sigui desatenent un dret adquirit amb molt d’esforç al llarg de molts anys.

Mai se m’hauria passat pel cap anar al metge amb un document que certifiqués la meva aportació a la seguretat social per tal que el professional del sistema prengui consciencia de com he de ser tractat, seria insultar-lo. El mateix demano al sistema, que no m’ofengui amb el seu dubte. Si hi ha abusos, que els controlin i que hi posin les mesures per reduir-los a mínims, però que no generalitzin, afegint una càrrega de consciencia més a qui ja en suporta d’altres i a més a més està malalt.


És per això que quan se’m lliuri el document amb el cost del servei rebut, rebutjaré acceptar-lo i ni tant sols hi faré una ullada. I ho faré per la meva salut.