dissabte, 26 de setembre del 2009

doble raser



Quan el president del Parlament de Catalunya, per tal de fer menys feixucs els trasllats diaris de la feina al seu domicili (Barcelona- Reus) , va voler fer certes millores al vehicle oficial que té destinat. Reformes que propiciaven el seu confort i també la seva capacitat per fer-hi feina, nombroses veus van alçar-se per acusar-lo de malgastador, i molt poques en la seva defensa. En el seu dia, el president del parlament va cedir a l’opinió publicada i va fer retirar les reformes del seu vehicle per tal d’acontentar a tothom. Cal senyalar que la titularitat del vehicle no era seva, per tant, les millores eren sobre un bé públic destinat a l’ús de qui ostenta la titularitat del càrrec.
D’altra banda, el president del govern d’Espanya, per raó del seu càrrec, viatja als Estats Units on ha de complir una atapeïda agenda oficial ( l'assemblea de l'ONU i el G-20). Les seves obligacions el tenen apartat sovint del seu nucli familiar més íntim i li creen dificultats per conciliar la seva vida laboral i familiar. Amb aquest argument s’ha justificat que a l’esmentat viatge oficial s’hi acompanyi de la seva esposa- que té un paper dins el protocol- i de les seves filles, que no en tenen cap. Tinc seriosos dubtes que en un viatge oficial el president gaudeixi de moments de lleure per dedicar a la seva família i que el marc sigui l’adequat.
D’aquesta manera les noies Rodríguez-Espinosa podran gaudir d’un viatge, com molts adolescents espanyols voldrien fer i no podran fer mai, amb unes condicions de confort i seguretat fora de mida, i a càrrec de la despesa pública.
Mentre el president Benach va ser presentat com un malgastador i sibarita de la comoditat, el president Rodríguez-Zapatero es presenta com un pare víctima de la seva feina, que s’ha emportat les seves filles a l’altra banda de d’atlàntic per poder fer vida de família. Em sembla que hi ha un doble raser a l’hora de mesurar, i que en aquest cas el raser també té denominació d’origen (nacional), tot i que l’origen i la titularitat dels diners és la mateixa, la nostra butxaca.
Sé que parlem de la xocolata del lloro pel que fa a la despesa pública d’aquestes institucions, no obstant, en tant que ciutadà que observa el que l’envolta, no deixo de treure’n les meves conclusions. Si, en el seu dia vaig trobar desmesurada la crítica al president del Parlament de Catalunya i vaig lamentar que desfés els canvis, ara em sembla descarada i prepotent l’actitud de manca de pudor del president del govern d’Espanya, que diu que és d’esquerres i progressista, i que és molt semblant a la que va tenir Aznar en el casament de la seva filla a El Escorial.
Abusar dels privilegis del càrrec i del nom familiar porta a generar actituds que esdevenen, com a poc, immorals i fins i tot delictives, com és el cas de qui actualment porta el cognom dels seu avantpassat, l’il·lustre fundador de l’Orfeó Català.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Delícies Turques

Així es denominen uns dolços ( loukoum) fets d’extractes de fruites i flors, sucre i fruits secs que s’elaboren i consumeixen a Turquia, juntament amb els baklava, pasta de full farcida de fruits secs i mel, propis de celebracions com el ramadà. Però no són les úniques delícies que us pot oferir una estada a Istanbul. La que abans era Bizanci, després va ser Constantinoble i ara anomenem Istanbul ( la Ben Guardada en turc) és una ciutat gran i una gran ciutat, d’espais i de moments deliciosos, porta de pas entre orient i occident, i encreuament de cultures, que té 1500 anys d’història. Istanbul va ser declarada Patrimoni de l’Humanitat per la UNESCO l’any 1985.
Pot semblar-vos deliciós contemplar les cúpules i els minarets de les seves mesquites des de la Torre Gàlata o veure anar i venir els petits vaixells pel Haliç ( el corn d’or) des de qualsevol de les atalaies que la ciutat ofereix, com també ho pots ser passejar pels seus basars més coneguts- l’Egipci ( Misir)o de les especies i el Gran Basar (Kapalıçarsı ), seguit d’un bany turc a un antic hammam que no sigui cap dels recomanats a les guies turístiques.
Hi ha un Istanbul imprescindible pel visitant, conformat per la basílica de Santa Sofia, que ara és museu- anteriorment basílica cristiana i mesquita- el Palau de Topkapi, amb els seus patis enjardinats, el seu Harem, les estances oficials i el sumptuós tresor exposat, les mesquites del sultà Ahmed ( Mesquita Blava), i de Solimà, les cisternes de Yerebatan, la Torre Gàlata, així com el palau de Dolmabahçe, darrera residència dels sultans otomans, i està clar, els basars i les lokantas ( cases de menjars) on degustar el kebab en totes les seves variants. Però on jo més he gaudit de les delícies de la ciutat ha estat en espais menys obvis.
He tornat a Istanbul desprès de 20 anys de la meva primera estada, acompanyat del meu bon amic Juan, -per ell era la primera vegada- i em sembla, que no serà la darrera, ja que ens ho em passat molt bé. He pogut apreciar canvis a la ciutat, la majoria positius, com són una millor xarxa ciutadana de transport, bons equipaments sanitaris públics i a l’hostaleria, l’esperit de servei de la policia, i d’altres d’inevitablement no tant positius com és la massificació turística i de col·leccionistes de fotos a l’entorn de determinats punts de la ciutat. Pel que fa a l’aspecte extern i l’actitud de la gent he observat un significatiu augment del vestuari de tradició islàmica en la població femenina jove, mentre que els homes han abandonat el tradicional bigoti i opten per una imatge més esportiva que tendeix a la metrosexualitat. He quedat sorprès per la impressionant i extensa col·lecció del Museu Arqueològic, la modernitat dels seus criteris expositius, i la qualitat i varietat del que s’hi exposa.
En aquesta darrera estada, les meves particulars delícies turques han estat passejar per la zona d’antiquaris i brocanters dels barris de Galatasaray i les botigues d’instruments musicals del barri de Pera, barrejar-me amb els pelegrins de Eyüp ( la tomba del portaestendard del profeta), on acudeixen nens vestits de prínceps per la seva confirmació en la fe, i recórrer les parades de llibres annexes, amb tota varietat d’edicions de l’Al Corà, transitar pel mercat adjacent a la mesquita de Fatih- una zona gens turística-, a l’avinguda Itfaiye, al peu de l’aqüeducte de Valens, on les mestresses de casa escullen la millor peça de xai i es proveeixen de condiments culinaris, especialment aquests dies en que el ramadà propicia celebracions familiars semblants al nostre Nadal. També, perdre’m pels carrers peatonals que surten a banda i banda de l’avinguda Istiklâl on, de dia, junt al Passatge de les Flors hi ha el mercat de peix fresc i salaons, tes i les omnipresents especies, mentre que, a partir de mitja tarda, hi ha tot de petits bars amb terrassa on les diferents tribus urbanes es troben per veure cervesa local ( Efes) i begudes enllaunades, tot escoltant música moderna turca i internacional a considerable volum, fins ben avançada la nit. Una altra delícia- retrobada en aquest cas- ha estat la possibilitat d’aïllar-me del soroll i l’activitat urbana, endinsant-me dins d’un külliye (complex socireligiós, pertanyent a alguna mesquita), ara convertits en centres culturals on hi ha una madrassa (escola alcorànica), un asil ( centre comercial d’artesania), un kervansaray ( antic allotjament per a camells i magatzem) on de manera relaxada es pot gaudir d’un suc de fruita, un çai (té turc), un cafè turc, un ayran ( beguda de iogurt de llet d’ovella )- mai begudes alcohòliques-, fumar amb narguil ( pipa d’aigua) diversos tabacs aromatitzats, jugar a la tavla, reclinat en seients entapissats de kilim o veure una exposició temporal d’art modern, a prop de la reixa d’un antic cementiri, o bé sota l’ombra d’una immensa parra, com és el cas de la cèntrica Beyazit Camii, just a tocar del Gran Basar.
Ser a Istanbul en època de ramadà m’ha donat l’oportunitat de veure les fires que s’instal·len a diferents indrets de la ciutat per reunir la gent a l’hora de trencar el dejuni ( posta de sol). En concret, la de la zona de Sultà Hamet, on l’oferta gastronòmica atrau a nombroses famílies i colles de joves que comparteixen àpat en taules i bancs situats per l’ocasió on era l’antic hipòdrom romà ( entre Santa Sofia i La Mesquita Blava ), i on, durant tota la tarda, l’olor de les cuines va fent salivera al pobres dejunats que guarden taula, la majoria dones i nens. També en motiu del ramadà la zona de la Plaça Taksim s’omple de gent que acudeix als concerts, públic i gratuïts, per la populosa i peatonal avinguda Istiklâl, plena de comerços, lokantas i carretons de menjar- musclos bullits, castanyes acuradament pelades i panotxes a la brasa-, que apareixen i desapareixen segons la proximitat de la policia- i on gent de totes edats i estils transita, tot esquivant el tradicional tramvia de fusta i els incomptables taxis moderns que la travessen, sense que es produeixin gaires incidents.
El que més m’agrada d’Istanbul és el seu cosmopolitisme- potser dels més antics del món-, i també que tothom pot fer seva la ciutat segons els seus interessos, l’arqueològic, l’històric, el gastronòmic, el consumista, el lúdic.......
Espero no trigar 20 anys més a gaudir d’una nova estada a Istanbul.
Si voleu saber-ne més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Istanbul
I també podeu veure imatges: