El S.XXI que volem?

Amb poc menys d’una setmana, quasi alhora, l’actualitat mundial ens presenta tres exemples del que passa al món i que quedaran fixades com efemèrides del segle XXI, tot i que semblen més de l’edat mitjana.

Un casament principesc, la captura i execució d’un bandoler- el terme actual és terrorista- i l’elevació als altars d’un home- amb dignitat de beat, de moment, però en camí de ser sant-.

El primer, el casament d’un membre de la reialesa britànica amb possibilitats de ser coronat ben aviat amb una noia "humil i treballadora", acompanyats per tota la cort i amb la benedicció dels altres monarques, amb el seguiment del poble, a través de la televisió, narrat i lloat pels joglars d’avui, la premsa anomenada rosa o del cor. La diferència entre l’abans i l’ara és tant sols la quantitat de públic i la manca d’imaginació dels cronistes per narrar-ho de manera poètica.

El darrer dels tres, la derrota del dolent per part del bo, que és cap dels exercits del món, alliberador dels oprimits i martell d’infidels, que el castiga amb la mort més indigne i li nega la sepultura. Les diferències les trobem, no el dolent, que ho era de veritat, sinó en com el bo actua, quan se salta amb gràcia torera el dret internacional, negant un judici que hauria avalat clarament la seva acció, i que en comptes d’esquarterar-lo com es feia abans, el llença al mar i, està clar, en comptes d’una execució pública, que hauria complagut als partidaris de la pena de mort, ofereix la crònica televisada, per capítols- el darrer serà, segurament, la imatge del cadàver, convenientment filtrada per algun mitjà de comunicació-.Tot això amb la complaença i l’aplaudiment del seu poble i dels seus aliats polítics.

I entre lírica i la èpica, la mística. La beatificació de Joan Pau II responent al calm del dia del seu traspàs, “santo súbito” cridaven els congregats i combregants a la Plaça Sant Pere de Roma. La diferencia , o en aquest cas la coincidència, rau amb la creació d’icones per part de l’Esglesia Católica com a referents pels seus seguidors. Canvia la icona, canvia el referent, passa del martiri a la projecció mediàtica. El que no canvia però és la necessitat de crear referents, en comptes d’actualitzar el missatge evangèlic i de modernitzar la pròpia estructura.

Si afegim una mica de torna a aquest pa: l’augment de la pobresa i la fam al món, la pèrdua progressiva de la dignitat en el treball, la riquesa concentrada en poques mans i l’etern xoc de cultures, potser veurem que no ens diferenciem gaire de l’edat mitjana més enllà del avenços tecnològics. És aquest el segle XXI que volem viure?