publiCiUtat

Soc d’aquests estranys essers que es fixen en la publicitat, no tant pel producte que anuncien sinó en la manera com ho fan i l’estètica i els recursos que s’hi utilitzen. Això no vol dir, al menys en el meu cas, que adquireixi un producte o un servei pel sol fet d’haver estat ben publicitat. Més aviat ho entenc com un producte en si mateix, una expressió artística.

Darrerament he vist un anunci als cinemes que presenta l’història de dos joves que s’agraden. Són dos joves, noi i noia, prou atractius, amb una imatge convencional, vestits d’executius, sense cap mena d’element en els seu aspecte que poguéssim qualificar d’alternatiu. Són al seu lloc de treball, un lloc còmode que suggereix estabilitat. Està clara l’atracció que senten l’un per l’altra i l’estat d’excitació que es provoquen mútuament i que porta a ella a besar-lo impulsivament.

És una regla d’or de la publicitat que el receptor del missatge s’ha d’identificar amb el producte o amb aquells que l’hi mostren. Per això veiem determinats personatges mediàtics que sovint cedeixen la seva imatge per donar credibilitat al missatge publicitari ja què en són un referent, de bellesa, de seriositat professional... També els anuncis recreen circumstàncies en les què l’usuari pot sentir-se identificat, un malestar físic, un ambient familiar, una tasca domèstica, etc. Són els recursos de la publicitat, gens espontanis i acuradament ben presentats.

Podria haver estat l’anunci d’una colònia, de clíniques dentals o de qualsevol altre producte, però ho és d’una coalició política catalana que presenta el seu eslògan de precampanya començar il•lusiona . Això és el que més m’ha sobtat.

Per tant, ara ja sé a qui va adreçat el missatge d’aquesta coalició política, als joves blancs i heterosexuals que tenen una bona feina estable i que són un pel convencionals. Això sí, amb les hormones alterades.

L'anunci