Salvador Espriu (1913- 1985)

25 anys sense Espriu

No soc qui per opinar sobre la qualitat literària d’un poeta ni tant sols per jutjar el compromís social i polític de ningú, per tant la meva opinió és irrellevant comparada amb la dels experts filòlegs i els saberuts analistes socials i polítics. Sí que puc, però retre el meu particular homenatge, amb motiu de 25è l’aniversari de la seva mort, a qui ha fet que el meu esperit s’estremís amb els seus versos i les seves narracions. I amb qui comparteixo el desig: "Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat".

Conscient de ser poc original, em plau reproduir un text, abastament conegut, llegit, recitat i sovint citat sense gaires miraments, però que sempre m’ha produït aquesta mena d’esgarrifança plaent que es té quan quelcom t’emociona.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

(Dins "El Minotaure i Teseu", d'El Caminat i el Mur, 1954)


Aquesta entrada al bloc respon també a la crida feta mitjançant Facebook de retre un homenatge blocaire al poeta del poble a compartir a la pròpia xarxa i a la que m’he afegit gustosament.