Una vegada un nen va entrar corrent d’on estava jugant i va preguntar: “Mare, què és la llet? Els meus amics diuen que és cremosa i blanca i té el gust més dolç, només per darrere del nèctar dels déus. Sisplau, mare, vull beure llet”.La mare, que era massa pobra per comprar llet, va barrejar una mica de farina amb aigua, hi va afegir sucre de canya, i ho va donar al nen.
El nen se la va beure i va ballar de joia, dient: “Ara jo també sé quin gust té la llet!”.
I la mare, que al llarg de tots els anys de dificultat mai no havia vessat cap llàgrima, es va posar a plorar per la confiança d’ell i l’engany d’ella.
El Palau de les Il·lusions. Chitra B Divakaruni.
Editorial Columna
Entrades
Què bonic! Veig que has triat una lectura molt diferent a la del suec Larsson. Ja va bé. Jo també he variat bastant: "Cielos de barro" de la Dulce Chacón. Preciós. Un petó.
ResponEliminaUff què dur!
ResponEliminaQuantes mares encara ara endinsats en el segle XXI no tenen per donar llet als seus infants!
Quina m.rd. de món hem creat entre tots plegats!
Montserrat Tudela