Treballar,fins quan?

Es deia, o bé ens volien fer creure que el treball dignifica l’home. Jo dic que el que dona dignitat és el salari que hom rep per treballar, ja que, prou que treballaven els esclaus i això no els donava pas dignitat, sinó que els reduïa a la classe més baixa de l’escalafó social. Aquesta idea es contraposava a aquella ben estesa fins la revolució industrial en la que treballar amb les mans era poc més que indigne per algú intel•ligent i cultivat o de color de sang diferent al vermell comú.

Faig aquesta referència pseudohistòrica ja que en ella es basa bona part de la ideologia que ha construït les societats modernes, unes més democràtiques que altres, i unes més vigents que altres.

Es planteja durant el segle passat el que jo considero un canvi de paradigma, que en principi hauria d’haver estat positiu, la protecció d’aquell que ja no treballa, de qui no és productiu per raons d’edat o de salut, per tal que assoleixi un status de dignitat dins el conjunt de la societat. Però heus aquí que això planteja un problema de sostenibilitat avui en dia i els governs de dretes i d’esquerres no veuen com pagar aquestes misses. Bé, si que ho veuen, no pagar-les o bé ajornar el pagament i si pot ser més barates. Per tant el beneficiari es converteix en la causa del problema, cal que en siguin menys i cal alhora que els contribuents al fons de liquidesa en siguin més.

Ras i curt, no hi ha diners per a tot i la culpa se li dona a qui presenta la factura perquè li han dit que hi té dret ja que ha complert amb la seva part del pacte, cotitzar durant la seva vida laboral. Ningú ha pensat que hi ha altres culpables de tenir la caixa tant buida com la tenim, l’especulació del món financer, la incompetència i la manca d’escrúpols empresarial, l’absència de planificació industrial, la manca d’inversions en recerca, el desequilibri pressupostari per part dels governs de torn, etc.

Ara ens toca treballar durant més temps per esmenar els error d’altres i allargar l’edat de la jubilació quan l’accés al mercat laboral de la gent jove, la més ben preparada que mai hem tingut, cada vegada s’endarrereix més i amb major precarietat donades les polítiques de liberalització de la contractació i de l’acomiadament que sovint exigeix la patronal. Els joves entren a la roda de la cotització tard i malament. Tots en coneixem exemples.

D’altra banda, no totes les aptituds pel treball son idèntiques per a segons quins trams d’edat. Hi ha feines que exigeixen un bon estat físic o bé una certa presencia, que exclouen treballadors i treballadores molt abans de l’edat en que s’hauran de jubilar. Que en farem d’aquests? Cap a l’atur? Llargues malalties o falses baixes encobertes? . Algú ha pensat en el cost econòmic que suposarà el rebuig d’aquest sector de població activa que no és ben valorada pel mateix sistema econòmic que l’obliga a treballar fins tant gran?. Fa uns anys ja es va haver d’incentivar la contractació de majors de 45 anys amb beneficis fiscals ,és clar pels empresaris, i amb tot, el problema persisteix.

Em venen al cap alguns refranys adients, que si la xocolata del lloro, que si matem el missatger, que pixar-se al llit i dir que sues, etc. Vaja que no agafem el bou per les banyes i que donem pals de cec i sempre rep el que menys culpa té. Ah i sobretot el que deia la meva avia “mentre hi hagi burros hi haurà qui vagi a cavall”. No siguem burros i fem les coses bé caram!