SANT QUINZE D’AGOST, FESTA MAJOR

Aquest era el títol que el ninotaire i articulista badaloní Jaume Passarell donava a un del seus articles publicat el 14 d’agost de 1930.
Passarell assenyala, en primer lloc, com n’és de celebrada aquesta diada arreu del territori català i amb quina perspectiva l’afronten la gent de l’època: “ Aquell al qual li agradi ballar, que se’n vagi a l’envelat o a les sardanes; el gormand, que es passi tres dies seguits menjant arròs, escudella d’ànec i pollastre rostit, amb una amanida d’enciam, tomàtec i pebrot negada d’oli, i traguejant de ferm.”; i se centra amb tal i com es vivia la festa major a Badalona, doncs afirma: “fet i fet aquesta és la síntesi de totes”.

L’article revela fets desconeguts, al menys per mi, com que “ a mitja tarda ( del dia 14) als porxos de l’Ajuntament reparteixen bons de pa i d’arròs i de carn als pobres de la ciutat” i que prèviament el carrers ha estat engalanats, la brigada ha posat grava nova als carrers principals i les façanes de les cases repintades o emblanquinades de nou per les mestresses destres.

L’any de la publicació de l’article a Badalona hi havia tres envelats: el del Casino Apolo, el més clàssic i popular “ és un envelat democràtic i tradicional”, el Badaloní, el dels rics “els que ho són de tota la vida i aquells als quals la guerra els en va fer” i el del Centre Catalanista, de caire polític i intel•lectual. I encara un més “ A la població d’Artigues, prop de Sant Adrià, n’hi ha un altre. Passant amb el tramvia, hom pot veure com ballen......Aquest darrer és un envelat de suburbi, sense fesomia”.

Passarell descriu també un ambient de barraques de tir, de bunyols, de síndries, de "la Mujer Enana, el fenómeno mundial, admirado por reyes i Padres Santos”, cavallets amb òrgan i amb piano de maneta, cafès i restaurants que vessen de gent “ hom sent, d’un tros lluny la ferum agradable de la llagosta a la marinera o dels musclos amb salsa, que fan dilatar les narines. La Festa Major té gust de peix i és perfumada de iode”.

Eren altres temps i, segurament, era la manera més adient de celebrar les festes. Després va venir la guerra civil i la dictadura de postguerra. Les festes majors que jo vaig viure a la meva infància eren amb un sol envelat, al migdia espectacle infantil de pallassos o lluita lliure i al vespre ball amb orquestra, de tardes de putxinel•lis a La Plana ( llavors Plaza de los Caidos) al mateix escenari on al vespre s’hi feia sarsuela o una obra d’en Capri. Ara tots sabem el que hi ha.

L’article al que faig referència ha estat publicat, juntament amb d’altres del mateix autor, en el llibre Jaume Passarell. Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots per l’editorial Acontravent amb la cura i recerca de Valentí Soler. L’edició s’inclou en les accions de l’Ajuntament de Badalona amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana 2010.