Dos missatges i un avís

A Catalunya, els darrers dies, s’hi ha pogut escoltar dos missatges i un avís, abastament difosos pels mitjans de comunicació i àmpliament comentats en el mentiders habituals. El primer missatge el rebem de Madrid i l’emet el Tribunal Constitucional, el segon s’origina a Barcelona un calorosa tarda de juliol destinat a aquells que vulguin escoltar-lo i l’avís s’adreça als protagonistes del segon missatge.

La sentencia del recurs d’inconstitucional de part dels articles de l’actual i vigent Estatut de Catalunya, presentat pel PP conté el missatge de “s’ha acabat el bròquil, no us passeu de llestos, que ja us hem vist el plomall, sou espanyols per drets de conquesta i súbdits del regne d’Espanya. No tant sols no creixereu en el reconeixement de la vostra identitat ni en la vostra capacitat de autogovernar-vos sinó que us esmenem la plana en allò en que pensem que heu anat massa lluny”. Missatge de prepotència, excessiu en la valoració política i desajustat a la funció que hauria de fer el tribunal. Missatge tardà i previsible.

El segon missatge és el de la manifestació del 10 de juliol, 1500 entitats liderades per Òmnium Cultural, 4 dels 6 partits amb representació parlamentària i alguns que aspiren a tenir-ne que apleguen tanta gent que el col·lapse esdevé la prova de l’èxit. El lema per tothom, malgrat els esforços del PSC va ser SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, però el clam més sentit era INDEPENDÈNCIA. El missatge és d’indignació, de rebel·lia i d’insubmissió, de menyspreu vers qui et menysprea. Per ser justos, ni tots érem independentistes com a mi m’agradaria ni tots érem tant federalistes com volen fer veure altres. Però si que tothom reclamava un canvi d’encaix amb Espanya que resolgui les arbitrarietats actuals, aporti solucions als nostres problemes i ens reconegui la identitat.

L’avís va venir amb nocturnitat, quan la selecció espanyola de futbol es proclamava campiona mundial. Ja feia dies que es veien, fins ara mai, banderes espanyoles als balcons i finestres particulars de les ciutats catalanes. Hom pensa que té a veure amb el suport a un grup d’esportistes, molts d’ells jugadors de Barça, que ens són propers i, ja se sap, sempre es dona suport al més proper. També podem pensar que hi ha una certa reacció per part de conciutadans nostres a la deriva que pren la política catalana, que els agrada més ser espanyols que catalans, que el català no els agrada ni volen parlar-lo, que són aquí però no se’n senten.

Així com els dos missatges poden arribar a esdevenir un diàleg de sords caldrà mesurar si les celebracions de “La Roja” a les ciutats catalanes ens avisen d’un moviment de reacció a la catalanitat que afavoreix discursos com els que sentim de Ciudadanos i el Partido Popular i, en menys mesura, del Partido Socialista Obrero Espanyol o tant sols responien a la celebració d’un triomf esportiu d’uns jugadors a qui coneixem i admirem.

Temps vindrà, i no trigarà gaire, en que veurem si els missatges han estat en va, quins perviuen i quins transcendeixen i si el que sembla un avís de reacció contra la catalanitat de Catalunya des de casa mateix es compleix, fet que caldria analitzar acuradament, o bé tot plegat ha estat un cop de calor.