El dia dels innocents: 28 de juny de 2010

Vista la sentencia del Tribunal Constitucional i la reacció que han expressat molts dels meus conciutadans, penso que caldria assenyalar, de nou, la celebració del dia dels innocents a la data del 28 de juny.

Algú es pensava que una colla de jutges, fidels a qui els va proposar, al final de les seves carreres- iniciades durant la dictadura-, deixarien passar l’oportunitat d’incidir en quelcom important de l’agenda política, deixant de fer el que seria un clar exercici de responsabilitat envers la voluntat democràtica d’un poble?

Algú es pensava que aquells que mai han entès Catalunya, que quan en parlen ho fan sempre en tercera persona, perquè són plenament conscients de les diferencies que tenim, deixarien d’afavorir la cinquena columna del espanyolisme a les institucions catalanes personificada en el Partido Popular i Ciudadanos? De veritat creia algú que aquells que se senten amos i senyors renunciarien algun dia, voluntàriament, a allò que consideren que els pertany? Aquells que ens han tractat sempre com una colònia, que han imposat llegua, costums, lleis i tributs deixarien de fer-ho tant sols perquè els diem que no ens agrada que ho facin?

Algú es pensava que amb la font d’ingressos que representa Catalunya per a la resta de comunidades autónomas i pel propi aparell administratiu de l’Estat deixarien que donéssim una volta a la clau de l’aixeta perquè ragi menys?.

Que no veien els innocents la senyal que Espanya ha posat al camí dels catalans, assenyalant d’allà on no es pot passar?. La darrera repintada de d’aquesta antiga ratlla vermella la tenim en l’actual sentencia i el text que afegeix sobre la integritat d’Espanya i la seva indivisolubilitat.

Qui es pensés tot això mereix el qualificatiu d’innocent. Però dels errors i de la ingenuïtat cal aprendre si no s’hi vol caure de nou.

Passada l’hora de la innocència cal que vingui el moment de la valentia o bé de la resignació. Que passa quan les ratlles vermelles es traspassen? Que hi ha a l’altre costat? Conflicte segur!, però és que no n’hi ha ara ja de conflicte? Pels catalans està clar que si, doncs fiquem-hi als espanyols en el conflicte!. I com es fa? Canviant el marc de relació, de submissió a igualtat amb Espanya i amb el reconeixement internacional.

La secessió és quelcom que ja està inventat, no cal inventar-se res, tant sols cal la voluntat de la majoria dels d’una de les parts i l’energia per endegar el procés. La secessió es pot pactar entre les parts- calendaris, etapes, recursos comuns, solidaritat, etc...-de manera cordial i tranqui-la, cosa que, a hores d’ara, sembla difícil per l’actitud dels espanyols o bé es pot produir pel reconeixement dels altres estats. Jurídicament és possible, caldrà veure si socialment també ho és. Per tant el camí de la valentia el sabem. També sabem les conseqüències de la resignació, un clar retrocés cap l’Espanya monolítica, i aquí s’acabarien les lamentacions.

Ens hem de decidir, ens en reconeguin o no el dret.

Imatge: Matança dels Innocents de Duccio di Buoninsegna (Siena 1250- 1318). Museo dell'Opera del Duomo