Una ocasió perduda

Vaig assistir a la representació de l’obra Arnau al Teatre Nacional de Catalunya amb la il•lusió de gaudir d’un espectacle multidisciplinari que mostrés ben bé la que és la més gran icona del llegendari català. Qui produïa l’espectacle, els actors que intervenien i el complement musical que aportava el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien preveure una fita a recordar.
Jo volia veure reflectit el Compte Arnau, personatge libidinós, sanguinari i irreverent fins a ser sacríleg, despietat i cruel a qui tothom temia i de qui tothom fugia esparverat. Volia veure l’ànima turmentada, condemnada a recorre les seves terres sense repòs i a perpetuar el seu infaust record a les pobres gents a qui va sotmetre, sense la redempció que suposaria la compassió d’una ànima pura.
Davant d’això vaig trobar-me amb un Arnau prou viril, però endolcit en excés, amb un concepte del mal massa eteri i un posat en excés mesurat. Res a veure amb el personatge narrat per Maragall o Segarra entre altres grans autors catalans.
Segurament qui no va copsar convenientment el personatge no va ser pas l’actor, sinó qui dirigí l’obra, Hermann Bonnín, el responsable de crear l’escenografia per uns textos amb molta més força de la que va mostrar. O potser l’error és meu en tenir una expectativa errònia. En qualsevol cas penso que ha estat una oportunitat perduda per una institució tant prestigiosa com és el TNC.

Seras roure, seras penya,
 seras mar esvalotat,
 seras aire que s'inflama,
 seras astre rutilant,
 seras home sobre-home,
 perquè n tens la voluntat.
 Correras per monts i planes,
 per la terra, que és tant gran,
 muntat en cavall de flames
 que no set cançarà mai.
 El teu pas farà basarda
 com el pas del temporal.
 Totes les veus de la terra
 cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
 com si fossis condemnat.»

( fragment El Compte Arnau de Joan Maragall en una edició de 1900)