Mil imatges i una paraula

Just acabada la campanya electoral, de ben segur que podríem parlar de més de mil imatges, totes elles prou il•lustradores i interpretables. També podríem parlar d’aquelles paraules que més s’han dit i s’ha repetit com si fossin mantres electorals. Sense comptar els rius de tinta i altres suports 2.0 que han difós els missatges dels candidats.
Una imatge sobretot se’m va fixar a la retina, just la nit electoral després del recompte quasi absolut dels resultats. Era la connexió que feien els serveis informatius de TV3 amb la unitat mòbil destacada a l’Hotel Majestic de Barcelona on Josep Anton Duran i Lleida era aclamat com a vencedor a Catalunya dels comicis espanyols.
No era una imatge insòlita, vista el moment en que CiU acompleix un desig reiteradament expressat durant la campanya. Ni insòlita era l’alegria que expressaven els congregats al peu del balcó.
El que sí em va sembla insòlit va ser la coincidència de la imatge amb el crit que es va sentir i repetir, provinent de qui celebrava aquest èxit. Cridaven Independència!.
No sé, a hores d’ara, si era una demanda a Duran perquè emprengués el camí que sempre s’ha negat a encetar o bé l’alegria per la certesa que aquest triomf escurça el termini per esdevenir un país independent.
Si era una demanda, ho entenc, però em sembla inútil fer-la a qui ha manifestat reiteradament la seva manca de voluntat d’aventures secessionistes, i a qui aviat marxarà a la seva segona residència a l’Hotel Palas de la capital del regne, en primera classes, perquè no el deixen anar-hi en classe popular.
Si el que expressaven era un anhel, que comparteixo, com es pot aclamar a qui el nega amb tant èmfasi i no haver votat aquells que han fet d’aquest desig el cos central de la seva campanya electoral?.
Però la imatge que val més que mil paraules és la que oferia Duran alhora que, des de baix, o sigui, des de les bases, cridaven in- inde-independència. Ell feia el sord, amb la mirada distreta, com si allò no anés amb ell, com si fos un excés produït per una alienació col•lectiva. Segurament tenia ganes de ser ben aviat a la seva suite de Madrid on tot és confort i amabilitat