Que no em passin la factura!

El nou govern de Catalunya ha decidit conscienciar-nos de la despesa que suposa la sanitat pública i pretén fer-ho lliurant-nos la factura (a títol informatiu) del cost del tractament que se’ns doni als centres públics, com si aquells que estem acostumats a pagar per tot fóssim tontos i no sabéssim que tot en aquesta vida té un cost.

Els fons amb que es manté la sanitat pública es nodreixen de les aportacions que els ciutadans fem, per tant som nosaltres qui ens costegem la sanitat i no és cap govern que amb la seva magnificència ens dona el privilegi de ser guarits de les malalties.

No sé quan serà, espero que trigui molt, però tinc clar que rebutjaré acceptar que se’m passi factura, ni que sigui per informar-me, per quelcom que m’és imprescindible i necessari , que hi tinc dret i que ja sustento amb les meves aportacions. Tampoc penso que hagi de ser el personal sanitari que m’atén qui faci aquesta feina, ells m’han de curar i prou, i no es poden sentir condicionats pels costos derivats de la seva practica professional. Espero dels professionals de la salut que siguin conscients de la instrumentalització que es fa del seu treball i siguin tant crítics amb els seus caps con quan el seu col·lectiu n’és el damnificat.

D’altra banda tenim el suposat muntant d’aquesta factura informativa. Quins seran els criteris d’homologació, el preu de mercat que imposi la indústria privada del ram? l’economia d’escala? existirà disjuntiva entre el que val i el que costa?. Masses preguntes i cap resposta!.

Tot plegat fa un cert tuf d’estratègia que ens portarà a la privatització dels serveis de salut. Primer ens consciencien, després ens parlaran de sostenibilitat del sistema, de la necessitat de més esforços i alhora de la necessitat de recolzar el servei públic amb el privat, a qui caldrà ajudar per tal que sigui competitiu. Tot plegat per justificar les pèrdues de qualitat i abocar-nos a contractar els serveis de mútues i assegurances mèdiques privades que ens garanteixin una bona atenció, tot fent butxaca amunt.Tot menys parlar de criteris d’eficàcia en la gestió i la relació amb els proveïdors, control i racionalització dels recursos, revisió de l’estructura administrativa, sistematitzacions que evitin duplicitats en els processos de diagnòstic, etc. Ja ho diuen, mort el gos... morta la ràbia i com menys entrebancs tingui el govern de torn, més s’assegura seguir governant, encara que sigui desatenent un dret adquirit amb molt d’esforç al llarg de molts anys.

Mai se m’hauria passat pel cap anar al metge amb un document que certifiqués la meva aportació a la seguretat social per tal que el professional del sistema prengui consciencia de com he de ser tractat, seria insultar-lo. El mateix demano al sistema, que no m’ofengui amb el seu dubte. Si hi ha abusos, que els controlin i que hi posin les mesures per reduir-los a mínims, però que no generalitzin, afegint una càrrega de consciencia més a qui ja en suporta d’altres i a més a més està malalt.

És per això que quan se’m lliuri el document amb el cost del servei rebut, rebutjaré acceptar-lo i ni tant sols hi faré una ullada. I ho faré per la meva salut.

El veí delinqüent

qui

Aquesta setmana apareixia al diari El PUNT , edició barcelonès la noticia de la detenció d’un veí de Badalona a causa d’una sèrie de robatoris, atribuïbles i probables ,comesos a prop del seu domicili al barri del Centre.

No em sobta que hi hagi gent que roba, ni que es robi a Badalona, ni tant sols que els mossos n’ hagin practicat la detenció. Em sobta el to suposadament tranquil•litzador de la noticia, de que ja s’ha posat fi a una alarma social, si més no entre els comerciants i veïns del barri.

El que em va cridar l’atenció de la noticia eren les dades a que el cap d'investigació de l'àrea bàsica policial (ABS) dels Mossos d'Esquadra a Badalona, Antoni Almaida feia referència: Jove de 32 anys, feia 3 mesos que havia sortit d’una condemna de 10 anys per 45 robatoris i detingut per 15 furts a botigues i a dues llars per un valor total de 20.000€.

Aquest és el retrat d’un desgraciat, delinqüent sí però miserable. El dany causat és verdaderament mínim pel que fa la quantia, tot i que les accions siguin del tot reprovables i punibles- ja es guariran els afectats amb les seves assegurances -.

Un xicot, que als 22 anys té un historial de 45 robatoris segurament té alguna patologia mental o social que havien de ser esmenades durant els 10 anys que ha estat empresonat i que evités els 15 robatoris que ara se li imputen.

Tant si les patologies a que faig referència són mentals ó socials, està clar que els anys que ha passat a la garjola no han servit per res. En temps de dictadura es deia que les presons eren escoles de delinqüents, que s’hi entrava essent un lladre i se’n sortia un assassí. Al menys aquest no és el cas. En democràcia cal esperar quelcom més dels sistemes de privació de llibertat. L’empresonament no pot ser només una defensa de la societat d’aquells individus que subverteixen la llei i l’ordre amb les seves accions i ha d’estar encaminada a la reinserció social d’aquells persones, sigui quin sigui el motiu que els ha impulsat a delinquir, fins que la causa deixi d’existir.

Soc conscient del discurs “bonista” d’aquest arguments i també soc conscient que “el mal” és inherent a la condició humana tant com la capacitat de fer el bé, per això no aniria malament revisar el sistema que ens porta, de tant en tant, a llegir noticies com aquesta a la premsa i a crear un clima de inseguretat social que deriva sovint en l’exigència de venjança més que en el desig d’una societat més justa i socialment equilibrada.

Treballar,fins quan?

Es deia, o bé ens volien fer creure que el treball dignifica l’home. Jo dic que el que dona dignitat és el salari que hom rep per treballar, ja que, prou que treballaven els esclaus i això no els donava pas dignitat, sinó que els reduïa a la classe més baixa de l’escalafó social. Aquesta idea es contraposava a aquella ben estesa fins la revolució industrial en la que treballar amb les mans era poc més que indigne per algú intel•ligent i cultivat o de color de sang diferent al vermell comú.

Faig aquesta referència pseudohistòrica ja que en ella es basa bona part de la ideologia que ha construït les societats modernes, unes més democràtiques que altres, i unes més vigents que altres.

Es planteja durant el segle passat el que jo considero un canvi de paradigma, que en principi hauria d’haver estat positiu, la protecció d’aquell que ja no treballa, de qui no és productiu per raons d’edat o de salut, per tal que assoleixi un status de dignitat dins el conjunt de la societat. Però heus aquí que això planteja un problema de sostenibilitat avui en dia i els governs de dretes i d’esquerres no veuen com pagar aquestes misses. Bé, si que ho veuen, no pagar-les o bé ajornar el pagament i si pot ser més barates. Per tant el beneficiari es converteix en la causa del problema, cal que en siguin menys i cal alhora que els contribuents al fons de liquidesa en siguin més.

Ras i curt, no hi ha diners per a tot i la culpa se li dona a qui presenta la factura perquè li han dit que hi té dret ja que ha complert amb la seva part del pacte, cotitzar durant la seva vida laboral. Ningú ha pensat que hi ha altres culpables de tenir la caixa tant buida com la tenim, l’especulació del món financer, la incompetència i la manca d’escrúpols empresarial, l’absència de planificació industrial, la manca d’inversions en recerca, el desequilibri pressupostari per part dels governs de torn, etc.

Ara ens toca treballar durant més temps per esmenar els error d’altres i allargar l’edat de la jubilació quan l’accés al mercat laboral de la gent jove, la més ben preparada que mai hem tingut, cada vegada s’endarrereix més i amb major precarietat donades les polítiques de liberalització de la contractació i de l’acomiadament que sovint exigeix la patronal. Els joves entren a la roda de la cotització tard i malament. Tots en coneixem exemples.

D’altra banda, no totes les aptituds pel treball son idèntiques per a segons quins trams d’edat. Hi ha feines que exigeixen un bon estat físic o bé una certa presencia, que exclouen treballadors i treballadores molt abans de l’edat en que s’hauran de jubilar. Que en farem d’aquests? Cap a l’atur? Llargues malalties o falses baixes encobertes? . Algú ha pensat en el cost econòmic que suposarà el rebuig d’aquest sector de població activa que no és ben valorada pel mateix sistema econòmic que l’obliga a treballar fins tant gran?. Fa uns anys ja es va haver d’incentivar la contractació de majors de 45 anys amb beneficis fiscals ,és clar pels empresaris, i amb tot, el problema persisteix.

Em venen al cap alguns refranys adients, que si la xocolata del lloro, que si matem el missatger, que pixar-se al llit i dir que sues, etc. Vaja que no agafem el bou per les banyes i que donem pals de cec i sempre rep el que menys culpa té. Ah i sobretot el que deia la meva avia “mentre hi hagi burros hi haurà qui vagi a cavall”. No siguem burros i fem les coses bé caram!

SANT QUINZE D’AGOST, FESTA MAJOR

Aquest era el títol que el ninotaire i articulista badaloní Jaume Passarell donava a un del seus articles publicat el 14 d’agost de 1930.
Passarell assenyala, en primer lloc, com n’és de celebrada aquesta diada arreu del territori català i amb quina perspectiva l’afronten la gent de l’època: “ Aquell al qual li agradi ballar, que se’n vagi a l’envelat o a les sardanes; el gormand, que es passi tres dies seguits menjant arròs, escudella d’ànec i pollastre rostit, amb una amanida d’enciam, tomàtec i pebrot negada d’oli, i traguejant de ferm.”; i se centra amb tal i com es vivia la festa major a Badalona, doncs afirma: “fet i fet aquesta és la síntesi de totes”.

L’article revela fets desconeguts, al menys per mi, com que “ a mitja tarda ( del dia 14) als porxos de l’Ajuntament reparteixen bons de pa i d’arròs i de carn als pobres de la ciutat” i que prèviament el carrers ha estat engalanats, la brigada ha posat grava nova als carrers principals i les façanes de les cases repintades o emblanquinades de nou per les mestresses destres.

L’any de la publicació de l’article a Badalona hi havia tres envelats: el del Casino Apolo, el més clàssic i popular “ és un envelat democràtic i tradicional”, el Badaloní, el dels rics “els que ho són de tota la vida i aquells als quals la guerra els en va fer” i el del Centre Catalanista, de caire polític i intel•lectual. I encara un més “ A la població d’Artigues, prop de Sant Adrià, n’hi ha un altre. Passant amb el tramvia, hom pot veure com ballen......Aquest darrer és un envelat de suburbi, sense fesomia”.

Passarell descriu també un ambient de barraques de tir, de bunyols, de síndries, de "la Mujer Enana, el fenómeno mundial, admirado por reyes i Padres Santos”, cavallets amb òrgan i amb piano de maneta, cafès i restaurants que vessen de gent “ hom sent, d’un tros lluny la ferum agradable de la llagosta a la marinera o dels musclos amb salsa, que fan dilatar les narines. La Festa Major té gust de peix i és perfumada de iode”.

Eren altres temps i, segurament, era la manera més adient de celebrar les festes. Després va venir la guerra civil i la dictadura de postguerra. Les festes majors que jo vaig viure a la meva infància eren amb un sol envelat, al migdia espectacle infantil de pallassos o lluita lliure i al vespre ball amb orquestra, de tardes de putxinel•lis a La Plana ( llavors Plaza de los Caidos) al mateix escenari on al vespre s’hi feia sarsuela o una obra d’en Capri. Ara tots sabem el que hi ha.

L’article al que faig referència ha estat publicat, juntament amb d’altres del mateix autor, en el llibre Jaume Passarell. Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots per l’editorial Acontravent amb la cura i recerca de Valentí Soler. L’edició s’inclou en les accions de l’Ajuntament de Badalona amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana 2010.

Dos missatges i un avís

A Catalunya, els darrers dies, s’hi ha pogut escoltar dos missatges i un avís, abastament difosos pels mitjans de comunicació i àmpliament comentats en el mentiders habituals. El primer missatge el rebem de Madrid i l’emet el Tribunal Constitucional, el segon s’origina a Barcelona un calorosa tarda de juliol destinat a aquells que vulguin escoltar-lo i l’avís s’adreça als protagonistes del segon missatge.

La sentencia del recurs d’inconstitucional de part dels articles de l’actual i vigent Estatut de Catalunya, presentat pel PP conté el missatge de “s’ha acabat el bròquil, no us passeu de llestos, que ja us hem vist el plomall, sou espanyols per drets de conquesta i súbdits del regne d’Espanya. No tant sols no creixereu en el reconeixement de la vostra identitat ni en la vostra capacitat de autogovernar-vos sinó que us esmenem la plana en allò en que pensem que heu anat massa lluny”. Missatge de prepotència, excessiu en la valoració política i desajustat a la funció que hauria de fer el tribunal. Missatge tardà i previsible.

El segon missatge és el de la manifestació del 10 de juliol, 1500 entitats liderades per Òmnium Cultural, 4 dels 6 partits amb representació parlamentària i alguns que aspiren a tenir-ne que apleguen tanta gent que el col·lapse esdevé la prova de l’èxit. El lema per tothom, malgrat els esforços del PSC va ser SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, però el clam més sentit era INDEPENDÈNCIA. El missatge és d’indignació, de rebel·lia i d’insubmissió, de menyspreu vers qui et menysprea. Per ser justos, ni tots érem independentistes com a mi m’agradaria ni tots érem tant federalistes com volen fer veure altres. Però si que tothom reclamava un canvi d’encaix amb Espanya que resolgui les arbitrarietats actuals, aporti solucions als nostres problemes i ens reconegui la identitat.

L’avís va venir amb nocturnitat, quan la selecció espanyola de futbol es proclamava campiona mundial. Ja feia dies que es veien, fins ara mai, banderes espanyoles als balcons i finestres particulars de les ciutats catalanes. Hom pensa que té a veure amb el suport a un grup d’esportistes, molts d’ells jugadors de Barça, que ens són propers i, ja se sap, sempre es dona suport al més proper. També podem pensar que hi ha una certa reacció per part de conciutadans nostres a la deriva que pren la política catalana, que els agrada més ser espanyols que catalans, que el català no els agrada ni volen parlar-lo, que són aquí però no se’n senten.

Així com els dos missatges poden arribar a esdevenir un diàleg de sords caldrà mesurar si les celebracions de “La Roja” a les ciutats catalanes ens avisen d’un moviment de reacció a la catalanitat que afavoreix discursos com els que sentim de Ciudadanos i el Partido Popular i, en menys mesura, del Partido Socialista Obrero Espanyol o tant sols responien a la celebració d’un triomf esportiu d’uns jugadors a qui coneixem i admirem.

Temps vindrà, i no trigarà gaire, en que veurem si els missatges han estat en va, quins perviuen i quins transcendeixen i si el que sembla un avís de reacció contra la catalanitat de Catalunya des de casa mateix es compleix, fet que caldria analitzar acuradament, o bé tot plegat ha estat un cop de calor.

El dia dels innocents: 28 de juny de 2010

Vista la sentencia del Tribunal Constitucional i la reacció que han expressat molts dels meus conciutadans, penso que caldria assenyalar, de nou, la celebració del dia dels innocents a la data del 28 de juny.

Algú es pensava que una colla de jutges, fidels a qui els va proposar, al final de les seves carreres- iniciades durant la dictadura-, deixarien passar l’oportunitat d’incidir en quelcom important de l’agenda política, deixant de fer el que seria un clar exercici de responsabilitat envers la voluntat democràtica d’un poble?

Algú es pensava que aquells que mai han entès Catalunya, que quan en parlen ho fan sempre en tercera persona, perquè són plenament conscients de les diferencies que tenim, deixarien d’afavorir la cinquena columna del espanyolisme a les institucions catalanes personificada en el Partido Popular i Ciudadanos? De veritat creia algú que aquells que se senten amos i senyors renunciarien algun dia, voluntàriament, a allò que consideren que els pertany? Aquells que ens han tractat sempre com una colònia, que han imposat llegua, costums, lleis i tributs deixarien de fer-ho tant sols perquè els diem que no ens agrada que ho facin?

Algú es pensava que amb la font d’ingressos que representa Catalunya per a la resta de comunidades autónomas i pel propi aparell administratiu de l’Estat deixarien que donéssim una volta a la clau de l’aixeta perquè ragi menys?.

Que no veien els innocents la senyal que Espanya ha posat al camí dels catalans, assenyalant d’allà on no es pot passar?. La darrera repintada de d’aquesta antiga ratlla vermella la tenim en l’actual sentencia i el text que afegeix sobre la integritat d’Espanya i la seva indivisolubilitat.

Qui es pensés tot això mereix el qualificatiu d’innocent. Però dels errors i de la ingenuïtat cal aprendre si no s’hi vol caure de nou.

Passada l’hora de la innocència cal que vingui el moment de la valentia o bé de la resignació. Que passa quan les ratlles vermelles es traspassen? Que hi ha a l’altre costat? Conflicte segur!, però és que no n’hi ha ara ja de conflicte? Pels catalans està clar que si, doncs fiquem-hi als espanyols en el conflicte!. I com es fa? Canviant el marc de relació, de submissió a igualtat amb Espanya i amb el reconeixement internacional.

La secessió és quelcom que ja està inventat, no cal inventar-se res, tant sols cal la voluntat de la majoria dels d’una de les parts i l’energia per endegar el procés. La secessió es pot pactar entre les parts- calendaris, etapes, recursos comuns, solidaritat, etc...-de manera cordial i tranqui-la, cosa que, a hores d’ara, sembla difícil per l’actitud dels espanyols o bé es pot produir pel reconeixement dels altres estats. Jurídicament és possible, caldrà veure si socialment també ho és. Per tant el camí de la valentia el sabem. També sabem les conseqüències de la resignació, un clar retrocés cap l’Espanya monolítica, i aquí s’acabarien les lamentacions.

Ens hem de decidir, ens en reconeguin o no el dret.

Imatge: Matança dels Innocents de Duccio di Buoninsegna (Siena 1250- 1318). Museo dell'Opera del Duomo

FLAMA DEL CANIGÓ 2010

Com cada any la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, va arribar a Badalona el passat 23 de juny, donant el tret d’inici de la Revetlla de Sant Joan, en un acte impulsat per l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans i en el que hi participen les entitats Socarrel, Badalona Bèsties de Foc i Miquelets de Badalona.
En acabar aquest paràgraf us reprodueixo el pregó que va dir en Pere Salvador en nom de Badalona Bèsties de Foc, que considero encertat en el contingut i en el to. I acabo amb un desig personal en una nit que en diuen màgica: que l’escalf de la Flama faci madurar aquells que encara ens prenen per un poble immadur incapaç d’assolir les seves llibertats nacionals.

Pregó 2010

Abans de res: un agraïment, una consideració i una indicació.

Gràcies Festa Nacional dels Països Catalans, gràcies Badalona Bèsties de Foc. El pregó és per a mi, un honor i un privilegi.

No sé si el seny s'imposarà i no tornaré a fer aquesta plaça, però encara que podria no fer-ho, faré bondat i no diré allò de “Visca la Terra i mori el Borbó”.

Ah! i quan acabi, aixecaré la mà per convidar-vos a fer un sorollós “visca”, i si us he agradat dediqueu-me un aplaudiment

Seré breu, el temps apressa, la nit no és llarga i s'acosta l'albada.

Badalonines i badalonins, catalanes i catalans.

Avui és vetlla de Festa, de la festa més grossa de tots aquells que parlen, s'anomeni com s'anomeni, català. Celebrem dons la nostra Festa.

Fem cremar les nostres fogueres aquesta nit. Ocupem tots, carrers i places amb les nostres revetlles, com hem fet sempre. I per una nit, aquesta, prenguem el lloc que cada cap de setmana ocupen el nostres joves i la nostra canalla.

Fem tronar i espetegar la nit, i això sí amb seny i respecte, omplim la nit de llum i de soroll.

Omplim el pap de mam i de coca. Farcim els nostres ventres del gust de la festa. Saltem la foguera, untem-nos cara i cos amb les seves cendres, inhalem els seus fums, fem propici un bon estiu, una bona anyada, un bon cos i un bon esperit.
Fem l'amor, estimem-nos a mar i amuntanya, fem-ho fins a l'albada.

Gaudim, fruïm i cremem per deixar enrere.

Cremem el Decret de Nova planta que posà fi a les nostres llibertats.

Cremem Tractats i Directives Europees que han fet sucar i de valent constructores, farmacèutiques, bancs i caixes, que han deixat sense feina la nostra gent, que han retallat el sou dels que encara treballen i que aboquen els nostres avis a la misèria.

Cremem lleis i mals governs que capitalitzen els beneficis i socialitzen els mals, que ens deixen mà al davant i al darrera, que ens treuen el pa de sota el braç, que ens volen fer pagar a tots els plats trencats.
Que sigui a la nostra, a la catalana, que cadascú pagui el que és seu.

Cremem Monarquies, Tribunals Constitucionals i Constitucions que no respecten el just Dret nostre a decidir, que ens prenen el que és nostre i que amb l'excusa d'una solidaritat territorial malentesa ens pelen les ganes i les butxaques.

Gaudim de valent.

I que la flama de les nostres fogueres ens doni llum i força, que s'escampi pels nostres cors i ens faci forts i valents per dir No i per dir Visca.

I que tots aquells que ens manen i maneguen, farts de foc, mam, ball, coca i sexe, en el son reparador i el dormir comencin per fi a veure-hi clar.

I que amb l'esperança del savi Deulofeu, arribi ben aviat allò que vol dir el 2029.

Espanya estigues alerta!
Catalunya no dorm, vetlla!

Visca Badalona!
Visca la Terra Lliure!
Visca la festa Nacional del Països Catalans!

Pere Salvador.
Badalona, a 23 de juny de 2010.