La carta als reis

Sovint quan hom expressa els seus desitjos, per tal que siguin atesos per algú o quelcom superior capaç de concedir-ho, es defineix com fer la carta als reis.
Això vol dir què qui formula els desitjos és conscient, com ho són els nens petits, que no tot el que es desitja es complirà i veurà satisfet. No per això es deixa l’ambició de banda.
Igual que els infants, desitgem el que no tenim i sabem que altres sí que tenen, pensant que el fet d’obtenir-ho calmarà la nostra ambició i serem millors o viurem millor. Ens equivoquem si pensem que la nostra felicitat rau en obtenir el que no tenim, quan sovint no hem valorat suficientment allò que ja és nostre.
No vull dir amb això que hem d’assumir amb resignació les nostres mancances, sinó que potser el que ens cal és realisme en les nostres aspiracions. Tocar de peus a terra ens permet posar-nos de puntetes i mirà l’horitzó.
Sovint, altres decideixen que és el que necessitem, ens imposen una necessitat, que en comptes de donar-nos una satisfacció ens està creant l’obligació d’aconseguir-ho i de mantenir-ho i que respon més a la seva necessitat econòmica o de poder.
Altra cosa és quan existeix una mancança real, una necessitat vital i un dret no reconegut. En aquest cas no parlem de carta als reis, sinó de reivindicació i de justícia. Aquest no és l’objecte d’aquesta reflexió. I en aquest cas tota l’ambició és necessària i convenient.
Em pregunto quines serien les cartes als reis en altres circumstàncies que les meves?; la d’un alt executiu de multinacional, la d’un pagès, la d’un monjo tibetà, la d’una dona sota un burka, la d’un esportista d’elit, la d’un narcotraficant, la d’una dona gestant, la d’un vell..........
Hauriem de ser prudents i pensar el que desitgem , perquè podria complir-se.
Acabo amb una llatinada de Publi Siro

Aliena nobis, nostra plus aliis placent
(les coses dels altres ens plauen més i les nostres a ells)