Feminitat tapada

Un acte quotidià ens pot portar sorpreses si deixa de ser com esperem que sigui, o com estem acostumats a que sigui. M’explicaré. Fa pocs dies vaig anar al supermercat, tal com faig quan veig la nevera de casa desproveïda i mig buida. Un fet d’allò més normal i quotidià. Quan m’acosto a les caixes, procuro posar-me a la cua que em sembla més ràpida, observant els cistells i els carros que em precedeixen.
El fet insòlit, al menys per a mi, i al supermercat al qual compro habitualment- el més proper al meu domicili, un barri amb poca immigració- la persona del meu davant és una dona- cosa força freqüent-. El que ja no ho és tant és la manera en que va vestida, o més ben dit, un del elements del seu vestuari, una peça de roba que li amaga la cara des dels seus ulls en avall., que juntament amb la peça de roba amb que oculta el seu cabell i el llarg abric que la cobreix fa que només pugui veure-li els ulls. La dona- ho dedueixo pel seu volum i agilitat, i la criatura de bolquers que l’acompanya- és jove, molt jove, diria jo i m’atreviria dir que benestant per la qualitat dels seus vestits.
Al voltant nostre- de la dona i meu- hi ha com una atmosfera estranya, de silenci i de mirades furtives, barreja de curiositat, llàstima i desaprovació.
I quina era la meva impressió? Ara, després de pensar-m’ho, encara no ho sé. L’actitud de la caixera va ser la correcta, no pas cordial, però suficientment professional. Que hauria passat si no hagués pagat en efectiu? Hauria hagut d’idenficar-se, com faig jo al lliurar la meva tarja de crèdit?. La de la gent en general, ja ho he dit era, com poc, de curiositat. Estic segur que internament de rebuig.
Per part meva rebutjo una religió o un poder públic, qualsevol, que discrimini les dones, que les obligui a una actitud submisa vers la societat, però tampoc em crec amb la necessitat de violentar-les exigint-les que s’enfrontin al seu opressor- pare, marit, germà, fill o policia- ni que renunciïn als símbols de la seva espiritualitat i les seves creences.
D’altra banda, m’agradaria conèixer el seu punt de vista, com veia ella la seva situació anòmala i estranya. Es sentia orgullosa i satisfeta de la seva diferència o bé es sentia humiliada i inferior, com sol passar a la gent singular en una societat uniformitzadora com és la nostra?.
Penso que el nostre aspecte i la nostra actitud, són pistes per a les persones amb qui ens relacionem, de com volem ser tractats i considerats. Ho són també en el cas de la simbologia islàmica? Aquesta dona , de la que us parlo, rebutja la meva cordialitat i la meva atenció o la meva indiferència respecte de les dones?. Si és així, hi té dret ella, unilateralment a establir la pauta?.
Són més preguntes que respostes, però cal pensar-hi i aplicar el sentit comú, perquè la tendència és creixent, i una manca de seny per part de tothom pot perjudicar la convivència.