sang, semen i democràcia

Que la construcció de nous Estats ha esta sempre a base de sang i el semen, suposo que en distinta proporció, ens ho deia als seus alumnes de Sociologia i Història de l’Economia  l’eminent professor Guillermo Díaz-Plaja, al voltant  del darrer terç del segle passat. Després vaig sentir-ho dir també a un dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya que ara ja no ho és. No sé si la frase té una autoria contrastable o si ambdós personatges havien arribat a la mateixa conclusió cadascú pel seu compte.

El cert és que aquest dos elements han donat per molta èpica, en el cas de sang, sempre més vessada pels que la tenien ben vermella que no pas pels de tons més blavosos, i en el cas del semen, èpica i lírica sempre amb la corona a peu de llit i adornada i acolorida per poetes i trobadors.

L’afirmació ha estat certa des de fa segles i, fins i tot, fins al segle passat, però no ho pot ser de cap de les maneres al segle que vivim en que l’ordre mundial se sotmet a la racionalitat i que cap mandatari ni cap nació ho és per la gràcia de Deu.

També ens deien que la tradició i els costums són la base de les lleis. Però les costums canvien i s’adapten a les noves necessitats i les tradicions corresponen a l’àmbit de la identitat però condicionen poc el nostre dia a dia , per tant, si aquests són variables també ho han de ser les lleis en la mateixa mesura per tal d’esdevenir justes.

Ningú amb dos dits de seny pot defensar que una llei estigui per damunt de la voluntat de les persones en qui recau el seu pes.

Els catalans volem un Estat nou, una República Catalana que es relacioni amb els altres Estats i nacions del món d’igual a igual. I per això no recorrerem a la sang, no volem màrtirs, ho volem fer expressant massivament la nostra voluntat. Ho hem fet ja, als carrers, a les places i a les carreteres, a casa nostra i a altres llocs on ens hem fet veure, ho hem explicat on se’ns ha volgut escoltar i hem encetat un diàleg, no correspost, amb l’Estat espanyol. El que encara no hem fet és votar, I és el que volem, donant l’oportunitat democràtica de votar “no” a aquells que no estigui d’acord amb el canvi d’estatus.

En fi, volem que el nostre nou Estat  es basi en la democràcia, en la voluntat majoritària d’un territori que té legitimitat històrica per considerar-se nació.

Aquesta voluntat majoritària que intuïm i que volem comprovar votant, té com a gran valor la seva pluralitat. L’ànsia de llibertat, d’un futur millor i més digne no és patrimoni de cap classe social ni de cap casta política, ni de cap raça ni religió. L’independentisme no té edat, ni nivell de renda, ni un lloc de naixement, perquè la mirada de tots plegats és cap endavant i colze a colze amb el veí, tal com ha estat quan hem sortit al carrer a expressar-ho.

Qui amenaça a impedir que votem esta ancorat en el temps, el de la sang i el semen disfressats de legalitat, però que ja no és el nostre. 

Que no ens enganyin

El govern de l’Estat Espanyol està fent una maniobra de distracció utilitzant les balances fiscals per distreure’ns  del verdader debat; si tenim dret o  no a decidir el nostre model d’Estat i el nostre encaix dins l’ordre polític internacional.

A ells, els interessa parlar de fluxos econòmics entre territoris perquè d’aquesta manera reforcen el marc en que s’estableix, o sigui l’Estat.

Tot i sabent que a la curta hi tenen molt a perdre, perquè maquillades o no, les balances són les que són i tard o d’hora el maquillatge es desdibuixa, però  a la llarga hi guanya, ja que qualsevol cessió en aquest sentit, hom la pot percebre com a positiva i interpretar que un canvi favorable en aquest sentit,  com una victòria.

Per això cal que no ens deixem endur pel fals debat dels diners. El debat no és per cap model de relació fiscal, com ells, i alguns a casa nostra voldrien. Aquest seria un debat antic, obsolet, que no es va resoldre al seu dia . Aquest és debat en que s’hi senten còmodes aquells que neguen que puguem aspirar a una sobirania plena. Defensem el que és nostre, és clar!, però no caiguem en el parany de pensar que és aquest el debat.

Carta als Reis mags d'Orient

Esperats reis,

Com cada any per aquestes dates us expressem la voluntat de rebre de la vostra generositat aquells regals que ens fan il·lusió i que creiem merèixer.

La condició per aquest benefici és haver-nos portat bé, ser obedients i ser bons ciutadans, observadors de la llei i la costum.

Per això us  comunico que no demano  res, ja que no compleixo la condició bàsica i necessària d’haver-me portat bé segons el concepte clàssic i, per tant, no m’exposo a demanar allò que possiblement em seria denegat.

Aquest darrer any m’he oposat fermament a les directrius del ministre d’educar  per imposar als nostres infants  la llengua de l’imperi i a que els virreis territorials no respectin i protegeixin la llengua del seu poble.  I critico que la cultura tingui un valor afegit tant alt com el 21% , mentre l’espectacle de matar animals braus es considerat un bé cultural i estigui protegit amb subvencions.  

No acato, sinó és per la força, les lleis  dels mercats financers que són rescatats a base de deixar un sembrat de víctimes que perden la feina, els estalvis i les seves cases. Dono suport a aquells que rebotats amb el sistema fan escarnis als còmplices dels seus botxins i a aquells que decideixen okupar allò que legalment no els pertany  però que hi tenen Dret. Estic en contra de que s’hagin reformat les condicions laborals que altres amb sang, suor i llàgrimes van aconseguir i de que es consideri a les persones, tant sols com una vàlua de la cadena productiva.

Estic en contra de que cap guru de cap religió imposi la seva llei a cap col·lectiu, ni que qui em governa s’hi sotmeti. Les dones han de decidir  si volen i quan parir, la gent té dret a establir famílies fonamentades en l’amor, sigui quin sigui el gènere de la seva parella.

Soc republicà , per tant, no reconec el vostre parent de Can Borbó com a cap del meu Estat., ni a l’Estat tampoc com a meu.  No vull privilegis per la seva persona i la seva família, encara que la seva conducta fos, com no és el cas, correcta i exemplaritzant.

No m’agraden les fronteres, però quan hi són, penso que s’han de poder creuar, i així com vosaltres viatgeu d’orient a occident carregats de riqueses, altres sense més equipatge que la seva voluntat i el desig de millora la seva vida també ho han de poder fer, i ser acollits i assistits amb dignitat.

Com podeu constatar, no estic conforme i m’oposo a segons quin ordre i a segons quines autoritats i ho expresso tant com puc, de paraula i de fets, i signant els manifestos que calgui, manifestant-me pels carrers o donant la mà en una cadena humana als que pensen com jo.

Vosaltres veureu si heu de passar de llarg de casa meva , o bé deixar-hi carbó, que al preu que tenim l’energia potser encara serà necessari, encara que poc ecològic.

Potser si en comptes de reis, com diuen que sou, sou homes savis i justos sabreu deixar-me eines- potser una urna i una papereta de vot?-, per tal que a la carta de l’any vinent us pugui donar les gràcies.

Rebeu una cordial i reivindicativa salutació.

Badalona, a l’any 2014 D.C 

El Mirall

Josep Maria Terricabras, candidat d’Esquerra a les eleccions al Parlament Europeu, en la seva intervenció a l’acte Votar és la Via, organitzat per ERC a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, va dir-nos als presents: cada dia mireu-vos al mirall i pregunteu-li al que hi veieu si us podeu refiar d’ell. Això em va fer pensar i avui, de bon matí he fet l’exercici.

D’entrada, em miro al mirall de bon matí i hi veig un senyor gran que s’assembla a mi quan tingui deu anys més. Al cap d’una estona, després de dutxar-me, afaitar-me i pentinar-me, amb les ulleres damunt el nas,  m’adono que soc jo mateix qui es reflecteix al mirall. Estic despert i el són ha reparat el cansament que ahir sentia en ficar-me al llit.

El que és important, és que si et mires al mirall de bon matí- no cal que sigui d’hora com diu en Guardiola- és que estàs despert, que has abandonat l’estat de somniar. Tot i que hi ha qui, com explica l’admirat  Murakami, és desperta en un món de dues llunes, amb platges i ocells que donen corda al món amb sons de blues.

I és important estar despert en el món real, perquè fora del mirall, els objectes i nosaltres mateixos tenim altres dimensions, i som capaços de moure’ns en diverses direccions, fins i tot en les errònies, si sortim del marc del mirall. .Aquells que desperten en un món que és irreal, els semblarà que viuen una realitat, però aquesta sempre serà condicionada per la pròpia fantasia.

Però torno al mirall. Estic, despert. Els que érem a l’acte estàvem desperts aleshores i avui comprovem que seguim desperts. Estar despert vol dir que s’està viu, i això és important perquè els vius tenen idees, il·lusions i poden somniar, no pas com els morts que com a molt són ni més ni menys que un record.

En el món del conflicte polític és realment important estar viu i ben despert. També hi ha cadàvers, no físics, sinó polítics que, com ànimes en pena, vagaregen per aquest món de vius intentant fer-nos por, escrivint i reescrivint les seves memòries per explicar-nos que han parlat amb Deu, parlar-nos del seu no-talante, o  bé dir-nos que va ser bo el Pacte del Majestic.

Espero despertar-me moltes vegades més, tampoc renuncio a somniar, però no em conformo amb el marc d’un mirall per projectar-me. I així, fins que arribi el dia en que em miri al mirall i hi vegi un ciutadà d’un país lliure i sobirà, un que ahir era independentista i que ja no li caldrà ser-ho. 

Enlluernats?

S’acosta el temps de l’any, si no és que ja hi som, en que els principals carrers de les nostres ciutats i pobles s’adornen amb enllumenat de motius nadalencs. Amb aquesta iniciativa, sostinguda i finançada en gran part pels comerciants i els ajuntaments es pretén promoure el consum que va associat a unes festes i uns costums propis de  societats ben assentades econòmicament parlant.

El cas és que l’economia general que tenia com a indicador unes pautes de consum calendaritzades comença a flaquejar. Avui en dia la majoria de famílies veuen reduïts el seus ingressos i altres han de destinar els seus recursos a una economia de subsistència, quant no de resistència, a voltes obligada a una solidaritat amb altres familiars que trampegen la fallida.

Entenc que comerciants i botiguers intentin augmentar les seves vendes, i si més no eixugar pèrdues, amb totes les estratègies al seu abast, campanya de Nadal inclosa, i que per això ens condemnin a aquesta contaminació visual i estètica que suposa la majoria d’il·luminacions nadalenques. També entenc que els ajuntaments ajudin, donat que el sector considera estratègica aquesta mena d’iniciatives.

Fa uns dies l’alcalde la meva ciutat, Badalona, ens va sorprendre amb unes informacions referents a l’enllumenat especial de la campanya de Nadal, on assenyala noves parts de la ciutat que gaudiran d’aquesta iniciativa, a càrrec dels comerciants de la zona. Jo em pregunto perquè en fa l’anunci ell, quan són altres qui paguen?. Sense que calgui que ningú em respongui, en el mateix comunicat hi ha la resposta: l’anunci d’una novetat  a major gloria seva:

L’espectacle audiovisual que es projectarà a la façana de la Casa de la Vila aprofitarà l’arquitectura de l’edifici per presentar motius nadalencs. L’espectacle, de 5 minuts de durada, s’estrenarà el dissabte 7 de desembre a les 18 hores, i es faran passis cada 20 minuts fins a les 20.30 hores.... L’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha explicat que “l’objectiu del Govern municipal és que Badalona esdevingui una ciutat atractiva i acollidora durant el Nadal per als badalonins i també per als veïns d’altres municipis”. Garcia Albiol s’ha mostrat convençut que “l’espectacle audiovisual atraurà a molta gent i per aquesta raó s’està treballant per tal que es pugui repetir també els dissabtes 14 i 21 de desembre amb els mateixos horaris”. “Volem que la gent que vingui per Nadal a Badalona pugui passar-s’ho bé, passejar i comprar a les botigues de la ciutat, gaudint d’un ambient nadalenc”, ha afegit.

No està clar qui paga aquests “misses”, només en sabem l’oficiant, un alcalde megalòman que destina recursos públics- o privats amb contraprestació-  per a la seva projecció personal, amb l’excusa populista i barroera d’afavorir el comerç i la projecció de la ciutat.

Imagino les sensacions de les persones que lluitin durant aquestes festes i la resta de l’any per no ser desnonats o poder pagar els subministres de llum, aigua i gas, que comptaran les hores que poden tenir engegada la calefacció de casa seva, en veure aquestes demostracions de “Poderio Pupular” marca Albiol transformat en espectacle a la façana de la Casa de la Vila. Espero que la reacció sigui d’indignació, però no en puc estar segur.

Fa uns anys, per motius de feina vaig visitar a la ciutat francesa de Lyon, on vaig viure la Fête des Lumières. Una festa molt arrelada i tradicional de més de 150 anys, on les façanes dels edificis principals esdevenen verdaderes creacions artístiques amb més o menys encert segins els gustos personals. La ciutat en qüestió rep molts visitants i per tant una entrada de diners a través del comerç, l’hostaleria i els serveis, verdaderament importants, segons em deien. Però no tant sols tenien cura de les façanes, la estratègia turística era ben elaborada amb plànols de localitzacions i programació de complements culturals: música, poesia i perfomances.  Si aquest hagués estat el model del nostre alcalde, potser no hi tindria res a dir, però temo que, com amb tantes altres coses els nostres governants locals tant sols fan una política populista i d’aparador .

Pel que fa a les il·luminacions en eixos comercials, que voleu que us digui, si consolen i donen un bri d’alegria a algú , encara que no es pugui permetre fer gasto, ben vingudes, malgrat que a mi particularment no m’agradin.

Posats a que m’enlluernin , que sigui amb un focus potent, que em deixi cec per no veure un entorn desagradable o bé prou bonic com per il·lusionar-me i fer-me creure  que alguna cosa va bé, no pas amb filigranes lluminoses de ben poc valor estètic. 

Catalunya fa Via

Cada any, com si fos un mantra, algun opinador de mitjans de comunicació ens recorda amb to irònic i sarcàstic que l’onze de setembre, els catalans, celebrem una derrota. Com a resposta, els catalans,  responem que no celebrem, que commemorem. M’estalvio destacar les diferències d’aquest dos termes, d’altra banda ben notables per intel·ligències mitjanes.

No puc deixar d’admetre la desfeta que va patir Catalunya amb la caiguda de Barcelona, precipitant la del país sencer i la pèrdua de les nostres llibertats nacionals,  la nostra organització política i els nostres privilegis respecte de la monarquia hispànica. Dit això, si la finalitat d’aquella guerra era anorrear també el sentiment d’identitat i pertinença a una comunitat política, he de dir que no se’n van sortir.

Després de qualsevol derrota, pèrdua o infortuni sempre hi ha un procés de dol  que cal superar, però, al cap i a la fi, el pragmatisme s’imposa i l’esperit de lluita en pot sortir reforçat, En el cas de Catalunya el reforç rau en les generacions posteriors als que van patir en carn pròpia les conseqüències d’aquella desfeta.

A tall d’exemple, l’actitud dels catalans en refer una economia malmesa i espoliada, la preservació de les tradicions orals i escrites, la llengua pròpia com a estendard de resistència.  Però n’hi ha més d’exemples, alguns lligats a la mateixa data de l’onze de setembre.

L’any 1886 en Jaume Colell, canonge de la seu de Vic, oficià una missa a tocar del Fossar de les Moreres en record dels patriotes catalans del setge, contravenint  les prohibicions de les autoritats civils i eclesiàstiques, a la que van assistir Àngel Guimerà i Valentí Almirall juntament amb molts barcelonins. 

A finals del segle XIX, l’estàtua de Rafael Casanova ( Passeig de Sant Joan) , inaugurada en motiu de l’Exposició Universal de 1988 va convertir-se en referència dels actes de caire reivindicatiu a l’entorn de la Diada.

A les primeries del segle XX els homenatges de l’onze de setembre als herois catalans s’estenen per la majoria de pobles i ciutats del Principat, assolint al 1923 més d’un miler d’ofrenes florals i d’actes reivindicatius amb recolzament institucional. Les dictadures de Primo de Rivera i Franco van prohibir i reprimir qualsevol exaltació catalanista però els catalans varem  seguir homenatjant els nostres herois amb discreció. Durant l’època franquista l’estàtua de Rafael  Casanova va ser retirada perquè els barcelonins es descobrien en passar-hi pel davant en senyal de respecte.

La Diada de l’onze de setembre de 1976 marca un punt important d’inflexió. L’Assemblea de Catalunya convocà un acte a sant Boi de Llobregat  que va resultar massiu, i el primer d’una nova època.  Barcelona aplega un milió de persones en una gran manifestació sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, l’onze de setembre de 1977. Aquella manifestació va ser el pròleg del restabliment de la Generalitat deCatalunya, l’aprovació de la Llei d’amnistia política i l’impuls d’un nou Estatut que s’aprovà el 1979.

L’any passat, 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va convocar una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema “ Catalunya, nou estat d’Europa” que col·lapsa tota la ciutat. La més gran manifestació de la nostra història. Gràcies a les noves tecnologies  i l’empenta del poble català la repercussió internacional del cas dels catalans  és la més gran que mai s’hagi assolit.

Per la Diada d’aquest any 2013 l’ANC ens proposa La Via catalana cap a la independència, seguint el model la Via Bàltica que reivindicava la independència, poc després assolida de Estònia, Letònia i Lituània.

El gran operatiu logístic desenvolupat, l’expectació creada i el gran nombre d’inscripcions que hores d’ara ja cobreixen la totalitat dels trams fa pensar que serà un gran èxit.

Per tant, potser a partir d’ara, si no abans ja, podem dir que la Diada Nacional de Catalunya commemora una derrota, com no?, però celebra, ara sí, un seguit de victòries cada vegada més importants. Aquells que pensaven que a sang i foc anorrearien un poble i els seus sentiments, i sobretot aquells que els han succeït veuran que aquella victòria puntual seva serà la nostra victòria futura. i definitiva. 

Un antivirus pel canvi a Badalona

Si estàs llegint això ara mateix és que ets usuari/a de la tecnologia informàtica i en gaudeixes dels avantatges alhora que, de ben segur també n’has patit alguns inconvenients. Em refereixo a quan la tecnologia no s’ajusta a les teves necessitats, no has sabut aplicar-la, no disposes del grau suficient de coneixements, o bé has rebut un atac extern. Vivim un temps, el de les noves- ja no tant noves- tecnologies en que allò que era novetat abans d’ahir està superat avui o a punt  se superar-se demà; amb la sensació que sempre anem un pel endarrerits.

Aquest mateixos arguments em serveixen per explicar una mica allò que és tant antic i diferent de les noves tecnologies com és la política. En concret la que ens afecta més a prop, la municipal, i concretament la de Badalona, que a les darreres eleccions municipals va patir- recuperant el símil- un virus. En aquest cas un virus polític.

Em refereixo al resultat del PPC local com un virus, perquè va tenir el mateix efecte en la vida ciutadana que té un virus en el nostre equip informàtic: els programes no responen correctament , les funcions s’aturen i/o alenteixen i, el que és pitjor, s’enforteix i contamina altres dispositius.

Davant d’un atac informàtic, virus , troià, o com coi en diguin, tant sols ens queda el mateix remei que ofereix tant  la medicina com la tecnologia, una diagnosi i un tractament, eliminar-ne la causa per tal de no patir les conseqüències alhora de prendre mesures preventives. A vegades amb una simple una actualització de l’antivirus, amb l’escombrat de les infeccions i la seva eliminació n’hi ha prou , altres vegades hem de recórrer a mesures més quirúrgiques, un formateig de tot el dispositiu i dotar-nos de nous programes.

El que és cert és que  si el nostre dispositiu informàtic no respon a les nostres necessitats és perquè aquestes han canviat i crescut en diferent mesura que l’eina i allò que ens era útil fa un temps avui es queda curt i obsolet. Primer que ens cal és un aparell prou potent per suportat programes útils avui  i els que ens caldran demà, si és que sabem preveure-ho, actualitzant-los periòdicament, explorant les seves prestacions per maximitzar-ne l’ús. No cal dir que també hem de dotar-nos d’un bon sistema de prevenció d’atacs i estar amatents amb qui ens relacionem, no fos que per part de les relacions dubtoses ens arribés l’agressió temuda. Que em disculpin els informàtics si detecten inexactituds tècniques en el raonament.

Tot això em serveix per explicar-me a mi mateix, i compartir amb qui ho llegeixi perquè considero que l’actual govern de Badalona és comparable a un virus. Un virus social i polític, és clar. El partit que governa a Badalona va guanyar unes eleccions amb mentides i promeses falses, talment disfressat de demòcrata i mostrant una imatge social per tal de  fer-se amb un instrument, el govern, i pervertir-ne l’ús i la funció. Ha espatllant o anul·lat la participació ciutadana, les polítiques de protecció social i desenvolupat elements d’agressió i repressió respecte de la dissidència. Ha aprofitant elements del nostre “sistema operatius” per créixer i enriquir-se, amb practiques de nepotisme i corrupció constants. I a més projecta una imatge de la nostra ciutat totalment distorsionada i ofensiva, de caos social i desestructuració.

Està clar que el nostre sistema operatiu s’ha d’actualitzar, el nostre navegador polític no s’ha actualitzat des de fa anys perquè no ha incorporat elements que el facin útil i eficaç. Estem navegant per la política amb els mateixos elements que es van definir als anys 80 i 90 del segle passat, i ens cal una actualització que passa per afavorir la  participació ciutadana en la consulta de prioritats  i presa de decisions dels nostres governants, afegint-hi més transparència ens els processos. És per aquesta feblesa que hem estat captius del malvat populisme del PP. La fortalesa i la seguretat del nostre sistema polític ens vindrà donada per enfortir la seva essència, la democràcia i clarificar, sense ombres partidistes, l’objectiu, que no ha de ser altre que procurar el benestar de tots i cadascun dels membres, i del conjunt que formem la comunitat.

Els partits polítics que formen l’oposició al consistori municipal s’estan plantejant una moció de censura per foragitar l’actual govern. Diverses veus de la societat civil organitzada i dels agents polítics hem encoratjat aquesta iniciativa i la recolzem. Però no podem quedar-nos curts amb les expectatives, per dura que sigui la conjuntura econòmica . Per necessari que sigui fer fora del govern a qui el perverteix i en fa un mal ús, qui estigui disposat a pactar un nou govern i assumir-ne la responsabilitat, encapçalant-lo  o no, també s’ha de dotar dels elements perquè una situació com l’actual no es repeteixi l’any 2015,  ni mai. L’acord que ha de fer possible un canvi de govern a Badalona no pot ser tant sols l’acord, encara que necessari,  de les forces polítiques de l’oposició, i no serà suficient sinó s’hi incorporen  els agents socials, el món associatiu en totes les seves variants i s’estableixen protocols de participació , de transversalitat en la gestió i de transparència ens les processos que enforteixin i avalin aquest canvi i una nova manera de fer política.

L’antivirus té un nom conegut, es diu democràcia. 

Badalona cañí: “la maja i el torero”

Badalona cada cop sembla menys Badalona des de que governa el PP. Els badalonins que festejàvem la inauguració del nou tram del passeig marítim varem haver de veure imposada la presencia destacada de la presidenta del Partido Popular de Cataluña que pretenia banyar-se en multituds davant la platja on la gent s’hi banya a pel. La senyora de boca “sensual” i posat arrogant va quedar eclipsada pel l’alçada física, no pas intel•lectual, de l’alcalde la ciutat que va gaudir més de l’atenció del mitjans de comunicació que no pas de la majoria de ciutadans convocats, llevat d’aquells “palmeros” habituals, que significant-se, procuren fer mèrits davant prebendes futures. Un cartell del “Ministerio de obras públicas” del Gobierno de España deixa clar qui ha pagat les misses, és clar en la llengua de Cervantes, no pas en la d’Espriu. Caldria veure quants quilòmetres de passeig es podrien fer al litoral català si Espanya no espoliés Catalunya de forma tant sagnant i des de fa tant temps. 

També hauria pogut ser una festa més nostrada, tant sols calia cercar les complicitats de castellers, diables, geganters i altres colles de tradició popular arrelades a la ciutat, per bastir la festa, o bé donar corda a les nombroses companyies de teatre de carrer que hi ha a la ciutat. En comptes d’això es conformen amb l’sponsorització d’unes atraccions de fira casposes i salsitxaires. Ja que paga un altre, escollim amb un cert criteri no us sembla?. Es veu però, que pel partit que governa la ciutat, el concepte “popular” només té una lectura, la de la “maja” mediàtica populatxera i demagògica entre inflables de plàstic. 

Simultàniament al barri de Llefià, el mateix que la setmana passada acollia una fira d’entitats socials, solidaries i culturals, tenia lloc la “suelta de vaquillas”. Esquizofrènia ciutadana o mostra de pluralitat?. Una mostra de que el circ pot ser un bon complement del pa que no s’hi dona – llegiu-hi retallades socials- si ens saltem a la torera qualsevol principi ètic, valor ecològic, o concepte educatiu en ares d’evitar l’enuig d’un possible electorat convergent, socialista o popular, que en això de fer patir un esser viu es veu que estan ben bé d’acord. 

No m’agradaria haver de pensar que si això passa a la meva ciutat és perquè ens ho mereixem. No és cert, ens mereixem altres governants, altre ambient i altres valors.

l'útim dia bans de demà. Ressenya

L'últim dia abans de demà. Ressenya

Subversió o silenci

Si alguna conclusió clara podem treure de la història de la humanitat és que qualsevol dret individual o col•lectiu ha costat temps i esforç , a banda d’una ferma voluntat.

Les forces de poder i dominació d’una persona o un col•lectiu sobre altre individu o col•lectivitat sempre han intentat aturar qualsevol canvi en aquest sentit, i han estat vistos com una agressió vers l’estatus de qui exerceix el domini.

Així, l’abolició de l’esclavisme va subvertir les relacions de possessió d’uns esser respecte d’altres. El feudalisme va entrar en crisi per l’oposició dels serfs a permetre els mals usos dels senyors. Al seu dia, la lluita contra la segregació racial va subvertí la dominació d’una raça respecte d’altres suposadament inferiors. Les dones sufragistes van enfrontar-se amb un concepte masclista de la participació política, punt d’inici del feminisme actual, que subverteix, avui encara, una societat de domini masculí. Serveixin tots ells com a tall d’exemple.

Cap dels avenços en el món laboral no hauria estat possible sense haver transgredit les normes establertes, mitjançant accions coactives i apel•lant a drets superiors.

Els absolutismes i les dictadures han caigut i s’ha desprestigiat perquè algú ha subvertit les lleis injustes, per vigents que fossin, i ha fet front a la força que les emparava. Qualsevol trencament és una subversió de lo establert i, a la vegada l’inici d’un nou ordre que algú altre subvertirà.

També els pobles han patit i pateixen abusos per part d’altres pobles, que emparats en lleis, tribunals i exercits vulneren la seva dignitat, negant el seu dret a existir i organitzar-se. Qualsevol acció que pretengui canviar això serà considerada subversiva per qui exerceix el domini. I això passa en una suposada democràcia, que com tot, és perfectible i millorable, perquè sinó esdevindria una perversió.

A Catalunya el sentiment independentista, considerat en el seus inicis com a exòtic i extemporani, va creixent de manera progressiva. Allò que era poc menys que una utopia va prenent forma i s’organitza. Un catalanisme que es basava majoritàriament en la identitat cultural dels catalans de tota la vida, va derivar en un anhel polític compartit per una part de la població, independentment de les seves arrels culturals i del seu origen, i que es justifica, si és que cal justificar-ho, amb l’encaix dins d’Espanya i de la Unió Europea. Un anhel que algun dia pot ser expressat majoritàriament, però que ja compta amb una història recent: les consultes populars, l'Associació de municipis per la independència, i la recentment constituïda Assemblea nacional catalana, a banda de les forces polítiques que ho incorporen als seus programes electorals.

El dia que aquest anhel sigui majoritari caldrà demanar una resposta pragmàtica dels poders establerts, els parlaments i els tribunals, tant de l’àmbit estatal com internacional i, és clar, els propis. Plantejar i treballar, avui en dia, per la independència de Catalunya, per esdevenir un estat dins l’ordre mundial ja és en sí mateix una subversió de l’ordre establert. Una negació del desig majoritari dels catalans portarà, com sempre ha estat, a violentar el poder establert i caldran totes les energies que la raó ens doni.

Si no estem disposats a ser subversius, més ens valdrà callar per sempre i resignar-nos a viure per sempre més, llepant-nos les ferides de la nostra feblesa.

Aquí no és Rio

El temps de carnestoltes correspon a la setmana anterior a la quaresma catòlica com a contrapartida del temps a venir, temps de abstinència de carn i de moderació ens els costums. S’inicia amb el dijous gras i acaba el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina.
Com altres tradicions lligades al cristianisme té arrels en practiques paganes anteriors. Alguns estudiosos diuen que en el culte al déu grec Momo, el rei de la burla, i altres en les saturnals i les bacanalies romanes, en honor de Saturn i Bacus. Altres diuen que l’origen rau en el culte a la deessa celta Carna o bé al déu pagà Baal. Sigui quin sigui, la carn n’és el motiu. I l’eufemisme l’evolució del concepte.
La rigidesa de l’edat mitjana europea va fer créixer una festa popular basada en els excessos de la carn- literal i eufemísticament -, i tot allò que incitava al esbarjo descontrolat era malvist per l’ortodòxia religiosa. A Catalunya el carnaval té un component de burla de tot el que és considerat correcte i formal, amb un regust d’ironia, amb la voluntat d’un engany quasi innocent. Molts pobles de Catalunya van conservar el costum de les disfresses i el carnaval, malgrat la rigidesa puritana del franquisme, i pren, a cada indret, expressions locals que els significa. Altres llocs, per estratègies turístiques o be pel foment de la participació ciutadana s’hi van afegir mes tard, adoptant una pràctica sense cap mena d’arrelament popular.
Així hem vist joves vestits de vells, mestresses de casa vestides de bagasses, mascles peluts disfressats de col•legiales, capellans i monges libidinosos, plebeus amb perruques empolvorades, soldats i jutges ridiculitzats, negres de carbonet, xeics àrabs sense petroli, pirates de secà i vampirs amb dentadura de plàstic. Tot esdevé fals i artificial, com ho són les panxes, pitreres i culs, dentadures, calbes i orelles. Ja se sap, sa majestat carnestoltes, el rei dels poca-soltes.
Darrerament però, la festa va derivant en un model forà, una estètica que ni és tradicional ni ens és pròpia, la dels carnavals caribenys, en concret el brasiler, on la musica i el ball prenen el carrer en forma de rues de comparses abillades de lluentons i plomes, on es destaca més el que es mostra que no pas el que la disfressa oculta. No conec les arrels d’aquesta tradició, que intueixo lligada al mestissatge dels esclaus africans, les seves practiques ancestrals i la seva musica derivada en l’actual samba, o fins i tot, a estratègies de promoció turística.
Una altra model de carnaval és el venecià, inspirat en el barroc, i en la Comèdia de l’Art, on la màscara esdevé la protagonista indiscutible. Es un carnaval de mirar i admirar, de riquesa i ampul•lositat mes que d’imaginació i transgressió.
Jo reivindico, encara que amb no gaire energia, ja que tothom té dret al lliure albir, el nostre carnaval, el satíric, l’irònic, el burlesc, el que es viu sense gaire ordre ni concert, sense pautes de desfilada ni musiques estandarditzades, el que reflecteix una imatge distorsionada d’una realitat social magre, amb l’ànim de treure-li transcendència i fer-ne motiu de gresca. I no ens cal, avui en dia, esperar el carnaval per gaudir de més pit i més cuixa, donat que el pecat de la carn és el preu que en paguem a la carnisseria

Algú vol un gintònic?

L’hospitalitat és una virtut derivada de la civilització que, com tot, evoluciona amb els temps. Ja no oferim el pa i la sal per acollir a casa nostra els amics i visitants, sinó que n’hem sofisticat les formes d’expressió fins a esdevenir tendències i modes.
Temps enrere la progressia dels anys 70 feia que els homes de la casa es posessin davantals de disseny i cuinessin plats exòtics de receptari de llibre, amb resultats sovint menys galdosos que els esperats. Així varem avesar-nos a menjar quiches lorraines, ragús, cibets i carpaccios. D’altra banda els mateixos cuiners ocasionals eren incapaços de bullir una verdura o fer un ou ferrat en el seu dia a dia quotidià.
Poc després va venir la moda del vins. Tant si eren oferts pels amfitrions, com aportats pels convidats, el vi era un tema de converses i descobertes. Incloc aquí la passió que va despertar el cava, que va donar volada a aquelles petites caves i bodegues de producció limitada. Aquí també era l’home de la casa qui exercia d’enòleg ocasional.
Després han vingut èpoques,dels patés i terrines, del foie i el micuit, dels formatges francesos, fundues i raclettes, i de les xocolates i bombons d’autor. També va ser temps de descobrir begudes, els whiskys de malta, els conyacs d’estil francès, els aiguardents alemanys i els oruxos gallecs, sense oblidar les cerveses de diverses localitzacions. Peça a part mereix el tema de les infusions aromatitzades i els cafès Nespresso . Cal dir que ara s’estan posant de moda els whiskys xinesos i les cerveses catalanes, per aquells que vulguin estar al dia de tendències etíliques.
El darrer fenomen que ha calat amb força és el del gintònics. Desprès de qualsevol àpat, un senzill pa amb tomàquet, un sofisticat guisat o una suculenta mariscada, l’amfitrió sol dir: Algú vol un gintònic?. I tot seguit apareixen un munt de varietat de ginebres, classes de tònica i nombrosos complements saboritzants que fan que l’amfitrió desplegui les seves dots combinatòries per oferir a cada comensal el seu gintònic personalitzat. La parafernàlia inclou determinat tipus de gel, copes adequades, culleres amb formes estranyes i infinita varietat de fruites i especies al servei de l’artista de torn, que com sempre , és el mascle alfa de la casa.
He de reconèixer que aquest modern sentit de l’hospitalitat m’ha educat els sentits en el menjar i el beure i no puc més que agrair a tots aquells que em convideu sovint a les vostres llars. Tot això no tindria cap valor si no esdevingués en un clima de cordialitat i bona harmonia. Tant sols em queda fer un reconeixement a les mestresses de casa, més discretes i abnegades, a voltes en segon pla, que solen ser el puntal de la bona hospitalitat i a qui, sovint correspon fer endreça.
De ben segur ja està emergent una altra moda de complimentar els convidats. Espero conèixer-la ben aviat.

Un altre conte de Nadal

Part I

És 25 de desembre, dia de Nadal, en Jordi ( 35anys) i la Montse ( 33 anys) estan a punt d’anar a casa dels pares d’ella,en Josep i la Mercè, on es reuniran amb la resta de convidats, l’Aurelio i Pepi, pares d’ell. Els primers, catalans de soca-rel, industrial metal•lúrgic ell i mestressa de casa ella, ja jubilats. Cordovesos d’origen els pares d’ell, d’aquells que definia Candel a “els altres catalans”, llauner, “lampista” com sempre s’ha dit, i teixidora ella, ja jubilats i aficionats als balls de saló.
En Jordi té una germana, Cati (42 anys), casada amb en Toni ( 47 anys), i ambdós tenen un fill, l’Oriol ( 18 anys).Tots tres vindran a dinar. La Cati és infermera i en Toni comercial a l’atur, ambdós seguidors de l’Obra d’Escrivà de Balaguer. L’Oriol (18 anys) vol estudiar pedagogia i es relaciona bàsicament en moviments solidaris i esplais per a infants, encara no ha sortit de l’armari però vol fer la seva vida amb l’Omar, d’origen paquistanés i musulmà, que no està convidat al dinar, ambdós compromesos amb el moviment 15M i l’independentisme més radical.
Per part de la Montse vindran la família del germà, en Vicens (48 anys),director d’una sucursal bancària, divorciat i casat per segona vegada amb la Begoña ( 38 anys), que té una botiga de roba infantil, aficionada a les operacions d’estètica i a la bijuteria abundant. En Vicens, del primer matrimoni té una filla, Mónica (22 anys), que es fa dir Nit perquè és gòtica, que vindrà amb el seu xicot, Alberto que es fa anomenar Edgardo (19 anys) en record de Poe, l’escriptor, gòtic com ella, cap dels dos treballa ni estudia, i del segon matrimoni amb Begonya té en Borja (16 anys), skin, estudiant de BUP, però poc, seguidor de l’Espanyol i madridista anticulé, que vindrà acompanyat d’una consola de jocs a qui prestarà la major atenció.
En Jordi és pessimista pel que fa a aquest dinar perquè en recorda d’altres en que les discussions polítiques han amargat l’hora dels torrons. I quan no ha estat la política ho ha fet la religió, la moral, l’economia o el futbol. La Montse és més optimista i pensa que podrà esquivar les polèmiques, si cal amb un somriure, un brindis a temps o un comentari afalagador per la cuinera.

Part II

Els primers d’arribar han estat la Montse i en Jordi, per ajudar a parar la taula. Les tovalles clàssiques que té la Merçè brodades per ella mateixa, des de que es va casar i aquella vaixella de La Cartuja de Sevilla, que varen comprar en el primer viatge llarg amb el 600 fa moltíssims anys.
Pares, germana, cunyat i nebot d’en Jordi arriben junts. Petos i abraçades. Regalen a la mestressa i amfitriona una frondosa planta de Nadal. L’Oriol porta una carmanyola amb un preparat de tofu i s’excusa de ser vegetarià, davant la mirada de censura de sons pares. “Cosas del chiquillo”, disculpa la Catí traient ferro a l’escena.
Mitja hora més tard de l’hora acordada arriben la parentela de la Montse entre disculpes poc creïbles. Petons a l’aire de la Begoña per no malmetre un maquillatge ben acolorit i encaixades vigoroses del Vicens. Nit i Edgardo ho observen tot amb els ulls maquillats de negre intens que contrasta amb la corbata cridanera del pare i els lluentons de la mare i demostren una cordialitat forçada amb la resta de convidats, mentre en Borja busca on “apalancar-se” i continuar la partida.

Part III

Ja són les 8 del vespre i en Jordi i la Montse han tornat a casa. En Jordi abraça la Montse, sap que té una gran dona, bona mediadora, diplomàtica i oportuna i ha sabut donar a tothom el reconeixement que esperava tenir.
El dinar ha estat clàssic i abundant, escudella i carn d’olla i pollastre del Prat rostit. Tothom s’ha atipat de valent, fins i tot en Borja ha deixat de banda la maquineta i ha fet cara de satisfacció. Les dones amb més mesura, per allò de la figura, sobretot la Begoña. Oriol, Nit i Edgardo han compartit tofu i alguna pruna del rostit.
Després dels torrons L’Aurelio i la Pepi han demostrat les seves dots pel tango, amb la mirada indulgent de tothom, i la iaia Merçè ha recitat quelcom de Mossèn Cinto que ha interessat més a la generació jove que no pas als grans.
Llevat d’alguna mirada de censura de Cati a l’afició del homes, el seu inclòs, als licors de sobretaula i a les actituds frívoles respecte d’una diada religiosa, tot ha anat com una seda. I ha estat l’habilitat de la Montse el que ho ha fet possible.
La clau ha estat, el diàleg , l’intercanvi d’opinions i el contrast de parers. Tots els presents tenien una opinió formada i es veien autoritzats per exposar-la sense cap mena de timidesa ni prevenció.
En Jordi acaronant la Montse li va dir “Ha estat un encert treure el tema de la Belén Esteban”.

Els personatges d’aquest conte i les situacions que s’hi descriuen són totalment ficticis i fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb persones o situacions reals és pura coincidència i no pretén establir cap moralitat.

Cabaret Pompeya

Potser perquè m’agrada la història, la novel•la negra i m’agrada Barcelona, he gaudit recentment de la lectura de Cabaret Pompeya d’Andreu Martín (el balancí - edicions 62).
L’autor ens presenta tres joves nascuts l’any 1900 i que es coneixen al Pompeya quan tenen 20anys, en un Paral•lel canalla i desacomplexat, de cabarets i tangos, de putes i bordells. Barcelona és una ciutat que bull per les idees llibertaries, el pistolerisme, les diferències de classes i la lluita social. Sonen Tangos, proclames i aires de revolució barrejats amb trets de pistola. Una Barcelona cosmopolita i provinciana alhora.
Andreu Marín fa una crònica dels esdeveniments que viu la ciutat entre l’any 1920 i la mort del dictador Franco. Les vivències dels tres protagonistes, Miquel, Victor i Fernando, ens donen la dimensió dramàtica del fets i de les conseqüències d’una mala revolució, d’una guerra civil i de la vilesa dels vencedors. Tots tres protagonistes viuen els fets de manera diferent i amb diferents conseqüències, però el nexe d’unió entre ells persisteix al llarg dels anys.
No és en absolut una crònica trista, ni tampoc frívola. L’autor es serveix del relat històric per emmarcar les grandeses i les misèries de la condició humana portades al extrem per imperatiu del destí.
Els meus amics historiadors em retraurien que no és una bona manera de conèixer la història llegir novel•les d’aquest estil perquè distorsiones la realitat, però els qui no tenim aquest esperit acadèmic agraïm poder gaudir d’una aproximació a la historia d’una manera lúdica. Més quan es tracta d’un relat tant ben escrit i una trama tant ben exposada com ens ofereix Andreu Martín, que és prou conegut com expert en la crònica negra de Barcelona.

entrevista del diari Avui a Andreu Martín

el que diu l'autor a TV3:

i una mica de música per il·lustrar l'ambient de l'època:

CAVALL FORT. Per molts anys!

No recordo en quin moment concret va aparèixer la revista Cavall Fort a casa. Segurament jo, que soc el gran de tres germans, ja devia saber llegir amb prou agilitat i comprensió com perquè els meus pares me’n fessin subscriptor.

Aquells anys en que jo llegia Cavall Fort, el català era una llegua d’àmbit domèstic, de casa endins, de jugar-hi al pati de l’escola, però no per adreçar-te al mestre. Era un època en que alguns textos escolars encara es tractava el català com un dialecte del castellà.

Tot i que la nostra llengua materna era el català, la influencia del cinema i la televisió feia que, en el moment en que jugàvem a "indius i convois” o a “mosqueteros” ho féssim a en la llengua dels herois de les pel•lícules o de les publicacions infantils de l’estil del Capitán Trueno i d’altres personatges del còmic infantil. Fins i tot l’humor era cosa del castellà; La família Ulises i los inventos del profesor Franz de Cophenague del TBO.

Potser per això, perquè Cavall Fort normalitzava la llengua del lleure i l’educació, va ser el motiu perquè m’hi vaig enganxar amb la infantil inconsciència pròpia de l’edat. I ara que soc gran, valoro l’opció que van fer els meus pares, de donar-me una eina que em feia gaudir i em formava. I valoro aquells, que, a contracorrent, van apostar per fer nàixer una publicació que en els seus 50 anys de vida ha estat referent de lleure associat a la cultura per a la infància d’aquest país.

Informacións sobre Cavall Fort i el seu aniversari

Mil imatges i una paraula

Just acabada la campanya electoral, de ben segur que podríem parlar de més de mil imatges, totes elles prou il•lustradores i interpretables. També podríem parlar d’aquelles paraules que més s’han dit i s’ha repetit com si fossin mantres electorals. Sense comptar els rius de tinta i altres suports 2.0 que han difós els missatges dels candidats.
Una imatge sobretot se’m va fixar a la retina, just la nit electoral després del recompte quasi absolut dels resultats. Era la connexió que feien els serveis informatius de TV3 amb la unitat mòbil destacada a l’Hotel Majestic de Barcelona on Josep Anton Duran i Lleida era aclamat com a vencedor a Catalunya dels comicis espanyols.
No era una imatge insòlita, vista el moment en que CiU acompleix un desig reiteradament expressat durant la campanya. Ni insòlita era l’alegria que expressaven els congregats al peu del balcó.
El que sí em va sembla insòlit va ser la coincidència de la imatge amb el crit que es va sentir i repetir, provinent de qui celebrava aquest èxit. Cridaven Independència!.
No sé, a hores d’ara, si era una demanda a Duran perquè emprengués el camí que sempre s’ha negat a encetar o bé l’alegria per la certesa que aquest triomf escurça el termini per esdevenir un país independent.
Si era una demanda, ho entenc, però em sembla inútil fer-la a qui ha manifestat reiteradament la seva manca de voluntat d’aventures secessionistes, i a qui aviat marxarà a la seva segona residència a l’Hotel Palas de la capital del regne, en primera classes, perquè no el deixen anar-hi en classe popular.
Si el que expressaven era un anhel, que comparteixo, com es pot aclamar a qui el nega amb tant èmfasi i no haver votat aquells que han fet d’aquest desig el cos central de la seva campanya electoral?.
Però la imatge que val més que mil paraules és la que oferia Duran alhora que, des de baix, o sigui, des de les bases, cridaven in- inde-independència. Ell feia el sord, amb la mirada distreta, com si allò no anés amb ell, com si fos un excés produït per una alienació col•lectiva. Segurament tenia ganes de ser ben aviat a la seva suite de Madrid on tot és confort i amabilitat

Castanyada versus Halloween

La Castanyada és una festa popular catalana que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. L’origen de la festa el trobarem en la celebració religiosa del Dia de Difunts en que a la vigília es vetllava en record dels morts i calia proveir el cos de l’energia necessària.

La tradició mana reunir-se en colles d’amics o familiars en un àpat nocturn on degustar castanyes, moniatos i panellets, ben regats amb moscatell. El món del comerç i, en especial el ram dels pastissers, ha fomentat aquesta festa i l’ha adaptat als nous temps augmentant la varietat dels panellets.

La paraula Halloween és una derivació de l’expressió anglesa All Hallows’ Eve que significa Vigília de Tots els Sants i té l’origen a la cultura celta, adaptada al catolicisme els segles VIII i IX i exportada a Nord-Amèrica pels Irlandesos durant el segle XIX, i d’allà a la resta del món occidental gràcies a les pel•lícules americanes i la globalització comercial. La seva expressió més destacada són les carbasses buides amb una espelma dins, les disfresses, el “truc o tracte” i les llaminadures.

Avui en dia ambdues festes conviuen a casa nostra amb una mena d’esquizofrènia que es fa del tot evident en la publicitat comercial. Qui celebra Halloween sol menjar castanyes i panellets , alhora que moltes taules de castanyada es decoren amb carbasses il•luminades.

El que és nostre de veritat és la castanyada, però aquesta festa també ha perdut el sentit religiós dels seus principis i ha evolucionat en una festa més del calendari laic.
Permeteu-me explicar una anècdota relacionada amb la meva família. La primera vegada que el meu pare va ser convidat a casa de la seva promesa, la meva mare, era la nit de la castanyada. Els meus avis materns eren tradicionals i creients, i celebraven la castanyada amb tots els seus elements, però amb l’antiga costum de resar les tres parts del rosari (consta de 5 misteris de goig, 5 de dolor i 5 de glòria , cadascú format per un parenostre i 10 avemaries) prèviament a l’àpat. Malgrat aquest començament els meus pares van gaudir d’un feliç matrimoni i d’una excel•lent relació amb la família. No m’imagino l’escena a l’actualitat, amb el meu pare vestit de vampir rebut per la iaia Maria vestida de Morticia, asseguts en una taula plena de teranyines sintètiques, a la llum de fanalets en forma de carbassa.

Celebreu el que celebreu, feu-ho bé i amb consciència, amb la millor companyia possible i amb l’esperit obert a la gresca.
No sé si cal dir-ho, jo soc més de castanyada, que per disfressar-me ja tinc el carnestoltes, i per espantar-me ja tinc la premsa madrilenya.

Una ocasió perduda

Vaig assistir a la representació de l’obra Arnau al Teatre Nacional de Catalunya amb la il•lusió de gaudir d’un espectacle multidisciplinari que mostrés ben bé la que és la més gran icona del llegendari català. Qui produïa l’espectacle, els actors que intervenien i el complement musical que aportava el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien preveure una fita a recordar.
Jo volia veure reflectit el Compte Arnau, personatge libidinós, sanguinari i irreverent fins a ser sacríleg, despietat i cruel a qui tothom temia i de qui tothom fugia esparverat. Volia veure l’ànima turmentada, condemnada a recorre les seves terres sense repòs i a perpetuar el seu infaust record a les pobres gents a qui va sotmetre, sense la redempció que suposaria la compassió d’una ànima pura.
Davant d’això vaig trobar-me amb un Arnau prou viril, però endolcit en excés, amb un concepte del mal massa eteri i un posat en excés mesurat. Res a veure amb el personatge narrat per Maragall o Segarra entre altres grans autors catalans.
Segurament qui no va copsar convenientment el personatge no va ser pas l’actor, sinó qui dirigí l’obra, Hermann Bonnín, el responsable de crear l’escenografia per uns textos amb molta més força de la que va mostrar. O potser l’error és meu en tenir una expectativa errònia. En qualsevol cas penso que ha estat una oportunitat perduda per una institució tant prestigiosa com és el TNC.

Seras roure, seras penya,
 seras mar esvalotat,
 seras aire que s'inflama,
 seras astre rutilant,
 seras home sobre-home,
 perquè n tens la voluntat.
 Correras per monts i planes,
 per la terra, que és tant gran,
 muntat en cavall de flames
 que no set cançarà mai.
 El teu pas farà basarda
 com el pas del temporal.
 Totes les veus de la terra
 cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
 com si fossis condemnat.»

( fragment El Compte Arnau de Joan Maragall en una edició de 1900)

“suelta de vaquillas” a Llefià. Badalona i olé!

La segona sessió plenària del nou consistori municipal ens ha dut una bona sorpresa. No tant per la qüestió a tractar, que també, sinó ple comportament que han tingut els nostres representants. L’únic punt de l’ordre del dia era l’aprovació de la “suelta de vaquillas” que des de la tardor passada cal que sigui autoritzada i debatuda pel consistori competent. Efecte d’una llei de protecció dels animals escassa i escanyolida pel que fa a aquesta emena d’activitats.

A banda del que diu la llei, malauradament massa interpretable i plena de subjectivitats, cal tenir present altres aspectes que al seu dia vaig esposar, quan ERC em va delegar per representar-los a una comissió política, prèvia a l’aprovació de la llei, per debatre el futur d’aquesta activitat a la nostra ciutat. Les festes amb animals no tenen cap mena de tradició històrica a la nostra ciutat, tal com succeeix en altres poblacions on el tret identitàri de la festa pot ser argmentable. En tot cas, a casa nostra, allò tradicional seria el respecte a uns animals que eren necessaris per feinejar les terres i pel tragí diari, i per tant objecte de cura i estimació per part dels seus propietaris, tal com succeeix amb la Passada de Sant Antoni. També cal tenir en compte l’objecte de l’esdeveniment, lluny de qualsevol expressió artística, que no és altre que la diversió d’uns brètols que descarreguen la seva agressivitat en un essers vius condemnats a rebre les seves humiliacions, obligats a una defensa impossible, i d’això fer-ne un espectacle prou galdós, amb el lluïment totalment innecessari d’uns pinxos, el mèrit dels quals és mesurar la seva imbecil•litat amb la d’un animal captiu, desubicat i estressat.

Em sembla recordar que les normes d’aquesta “festa” contemplaven que les menors de certa edat no podien participar-hi activament per la seva seguretat física, per tant s’admet el perill pels participants, fet que, segons es diu, s’incompleix any rere any, obligant la Guardia Urbana a intervenir. Però les mateixes normes no diuen res pel que fa a l’assistència en qualitat d’espectadors dels menors, a qui se suposa que hem de transmetre valors cívics de respecte mediambiental i d’estimació als animals. Està clar que per transmetre un valor cal primer tenir-lo com a propi, i aquest no sembla ser el cas dels organitzadors de la festa.

Doncs bé, al darrer Ple varem veure com PSC, PP i part de CiU van votar a favor d’aquesta barbaritat, l’altra meitat de CiU va fer l’orni abstenint-se, per tant indiferents i no pas contraris, i tant sols ICV-EUA va mostrar el seu rebuig, postura que jo agraeixo. Segurament les raons no tenen res a veure amb els principis ètics de cada formació, si és que en tenen, sinó més aviat en estratègies de penetració al territori, esquivant la crítica i la censura d’una part del veïnat del barri de Llefià de cara a obtenir rèdits electorals. Segurament aquest debat no s’hauria produït en una altre punt de la ciutat o l’actitud dels nostres polítics hauria estat una altra. Cal preguntar-se doncs si pels nostres polítics hi ha una sola Badalona o es que això va per barris?. Jo ho tinc clar, no m’agrada el maltracte d’animals i menys plantejat com un espectacle i una festa popular que degrada la ciutat sencera i espero que molts badalonins i badalonines de Llefià també ho pensin. Tampoc m’agrada l’ambigüitat dels polítics que s’expressen diferent segons el fòrum, captius de les majories i amb escàs discurs ideològic, fet que contribueix al desencís que tothom constata vers la classe política.

Som molts

Quan es parla de minories sovint sembla que es parli de petits grups, exòtics i extemporanis, gent rara i aïllada de la norma. En democràcia, ja se sap, la majoria és la que imposa governs i lleis, i defineix territoris.

Faig aquestes afirmacions perquè sovint em sento que formo més part de moltes minories que no pas d’una gran majoria. M’enganya el fet que els meus no hagin guanyat mai unes eleccions amb rotunditat i tinc la sensació que el que jo vull va a contracorrent dels esdeveniments.
Estic convençut que això que em passa a mi li passa a molta altra gent, no sé si a la majoria, però segur que a molts. Perquè som molts els que volem canviar les coses i potser no som tants els que estem disposats a esforçar-nos perquè sigui així.

Som molts els que pensem que la democràcia és molt més que un joc d’aritmètiques electorals i que governar exigeix una ètica i una estètica. Molts pensem que el respecte es guanya i no s’imposa i l’exercici de l’autoritat ha de tenir forçosament el component de servei públic. Som molts els que pensem que en una societat moderna, avançada i progressista no pot existir cap mena de discriminació social i que la igualtat d’oportunitats ha d’estar garantida. Som molts els que pensem que no hi ha progrés comunitari si atenta contra el progrés de les persones. Som molts els que pensem que la riquesa no pot ser fruit de l’explotació i l’especulació, que s’ha de redistribuir i que la solidaritat és un signe de civilització. Som molts els que pensem que la cultura va més enllà del saber i del coneixement, que aporta identitat i cohesiona la societat. Som molts els que pensem que el treball és un dret i que ha de tenir una compensació digna fora de qualsevol circumstància econòmica. Som molts els que pensem que un urbanisme planificat racionalment contribueix al civisme i la pau social. Som molts els que pensem que els poders públics han de garantir l’accés a una sanitat de qualitat, a una vellesa i una mort digna. Som molts els que ens sentim responsables de l’educació de les generacions futures. Som molts els que pensem que la ciència ha d’estar al servei de les persones aportant-nos progrés i dignitat. Som molts els que pensem que els recursos naturals són limitats i que la riquesa natural del planeta no s’ha de malmetre. Som molts els que pensem que el futur ens pertany a tots aquells que estem disposats a construir-lo i també a aquells que no vulguin participar en la seva construcció. Som molts els que pensem que l’origen i la cultura dels nostres veïns no són obstacles per avançar i progressar junts. Som molts els que pensem que la laïcitat institucional és la millor manera de garantir la llibertat de creences i el respecte a la llibertat de consciencia. Som molts els que creiem amb la solidaritat entre territoris però rebutgem l’espoli que ofegui els nostre desenvolupament. Som molts els que ens sentim part d’una identitat amb dret a decidir el seu futur, la manera d’ organitzar-nos i d’establir de quina manera ens volem relacionar amb altres comunitats.Som molts els que preferim ser ciutadans abans que súbdits.

Quan veig que som molts els que volem tot o part d’això que he anat dient ja no em sento sol ni exòtic ni extemporani. Tant sols cal que reconegui en altres les mateixes inquietuds i, si pot ser, unint les nostres capacitats i habilitats, fer visible i mesurable aquesta majoria que penso que som.