Per molts anys ERC!

Entre el 17 i 19 de març de 1931, ara fa 80 anys, al local del Foment Republicà de Sants va tenir lloc la Conferència d’Esquerres que finalitzà amb la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya com a partit polític que agrupava diverses organitzacions: Estat Català, de Francesc Macià; el Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i el grup de L'Opinió, de Joan Lluhí, així com moltes agrupacions locals i comarcals.

D’això fa 80 anys. Tota una vida si ho comparem amb les nostres possibilitats vitals personals, però un breu període de temps dins dels més de 1000 anys de la nostra història com a poble. Una part de la història de Catalunya que no ha estat mai deslligada de l’acció i el compromís dels homes i les dones d’Esquerra.

L’Esquerra Republicana de Catalunya ha viscut durant aquests anys amb encerts i desencerts, llums i ombres; amb moments de desencís, dubtes i incerteses, no exempta de defectes interns , tant estructurals com de lideratges i d’aliances, alhora que ha estat capaç de ser clau en el debat i en l’agenda política del país. I ho ha fet amb el mateix anhel i amb la mateixa motivació que va fer possible la seva fundació, la necessitat de progrés nacional i social.

Un partit que ha passat per situacions de il•legalització i persecució, ocultació i manipulació per part dels enemics de Catalunya, i fins i tot intents de descrèdit per part dels oponents polítics, és viu i cueja malgrat tot, i continua sent el referent de l’independentisme, i un mirall pels moviments socials catalans.

Milito a ERC des de maig de 1999, quan ja feia temps que n’era simpatitzant i un assidu als actes que s’organitzaven a Badalona. En aquell moment presidia la secció local Fina Antúnez i el cap de llista de les darreres eleccions municipals havia estat en Francesc Lleal; Al capdavant del partit estaven Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general i Jordi Carbonell com a president. Ha plogut molt i han passat moltes coses, a ERC he fet amics, m’he format i he desenvolupat i refermat el meu compromís polític i social. M’agradaria tenir amb mi a algunes de les persones que ens han deixat i no veuran la independència que tant desitjaven, els enyoro i recordo contínuament, i a d’altres que les discrepàncies ens ha separat, encara que no gaire, i que ben segur retrobaré algun dia.

Esquerra ha editat un vídeo commemoratiu d’aquests 80 anys que m’agrada i que em plau compartir:


Esquerra TV

Per molts anys companyes i companys!
Per molts anys Catalunya!

NO ALS RETALLS EN CULTURA

Soc més partidari d’administrar bé que no pas de retallar, si bé entenc que en èpoques especials, calen mesures extraordinàries, però també cal mesurar-ne les conseqüències a llarg termini.

Catalunya s’ha distingit per ser un motor cultural de la resta de l’Estat i d’Europa i això ha convertit el nostre país en el pol d’atracció pel turisme de qualitat que es reclama des del sector com a mesura de competitivitat. No soc partidari de la subvenció directe i subjectiva, però sí de la creació de les infraestructures que facin possible qualsevol realització artística i cultural, i de la creació de xarxes i circuïts culturals que apropin la cultura a tothom alhora que donen cohesió al territori i basteixen un discurs propi de país.

Badalona ha estat Capital de la Cultura Catalana aquest darrer 2010 i això ha estat beneficiós per a la ciutat. L’expectativa del nou Museu del Còmic i la Il•lustració ha generat il•lusió. La recent obertura del jaciment que conformen les Termes i el Decumanus al subsòl de la ciutat ha incrementat l’autoestima de molts badalonins que ha descobert el llegat històric de la seva ciutat.

He signat el manifest No retalleu la cultura i segurament assistiré a la manifestació que hi ha convocada, us convido a fer-ho perquè penso que la cultura fomenta el coneixement, l’expressió d’idees i el debat social, el contrast d’opcions de vida i promou la diversitat i l’amplitud de mires. Renunciar a això acondueix al pensament únic i a la manca de pluralitat democràtica.

en suport a ACPV

'T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.'

Ovidi Montllor

Lectures 2011 (de moment)

Lectures* d’aquest any 2011 en l’ordre cronològic en que han estat llegides:


El cementiri de Praga

Umberto Eco
editorial ROSA DELS VENTS

Síntesi:
Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d'aquesta magnífica novel•la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos...Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s'inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis...

L’arqueòleg

Martí Gironell
Editorial COLUMNA

Martí Gironell novel•la amb un absorbent pols narratiu l’arriscada aventura a Terra Santa del monjo català que va crear la Bíblia de Montserrat.
Text de contraportada:
En la seva tercera novel•la, Martí Gironell tracta per segona vegada en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l’Orient Bíblic d’aquest monestir, creat el 1911. En concret, adapta de forma lliure els dos viatges d’Ubach per terres bíbliques, d’Egipte a l’Iraq, plens de riscos físics, que el monjo va emprendre per contrastar les sagrades escriptures amb els seus escenaris reals i aconseguir peces arqueològiques representatives. Alhora, hi afegeix una subtrama que recorre tota l’obra, al voltant de les túniques de la sagrada família de Jesús, la qual accentua el caràcter novel•lesc de la història. Un tret distintiu del llibre és l’entretingut accés del lector als grans referents de la cultura religiosa de la mà d’un personatge històric vinculat a un símbol català com Montserrat, el museu bíblic del qual commemora el seu centenari l’any 2011.

Enemigues de l’ànima *

Clara Soley
Editorial PROA

Contes incisius, entre realistes i sarcàstics, sobre l'ambigüitat de les relacions personals en la vida contemporània
Text de contraportada:
Jugant amb llums i ombres, Clara Soley ens conta històries de la vida quotidiana en què gairebé res no és el que sembla. Els personatges d’Enemigues de l’ànima diverteixen i commouen, es despullen i despullen també el lector, que es veurà reflectit en els moviments de l’ànima que inspiren el llibre: enveja i tendresa, ràbia i desig, por i esperança... Clara Soley ha escrit un llibre sobre les relacions personals contemporànies, fresc i imaginatiu, però també esmolat com una navalla.
*XIX Premi Ciutat de Badalona de Narrativa. XXIII Premi Literari Pa"isos Catalans/ Solstici d-Estiu 2010



Sé el que estàs pensant

John Verdon
Editorial PROA

Una història on el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat.
Text de contraportada:
Reps una carta que et convida a pensar un número de l’u al mil. Quan, seguint les instruccions que figuren a la carta, obres el petit sobre que l’acompanya, t’adones que el número que hi ha escrit és exactament el que havies pensat.
L’home que ha rebut la carta demana ajut a David Gurney, un policia que després de vint-i-cinc anys de servei s’ha retirat al nord de l’Estat de Nova York. Tots dos intentaran trobar el remitent amb urgència i es veuran embolicats en un joc sinistre, perquè el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat que, a més, guarda relació amb altres d’ocorreguts en el passat. Gurney haurà de descobrir si el criminal és capaç de llegir la ment de les seves víctimes i de quina manera. Només així podrà traçar un pla per atrapar el criminal.

En curs 1Q84 d'Haruki Murakami

*Els comentaris i les síntesis estan extrets de les pàgines de les editorials o bé de les contraportades. Jo no en soc l’autor

Que no em passin la factura!

El nou govern de Catalunya ha decidit conscienciar-nos de la despesa que suposa la sanitat pública i pretén fer-ho lliurant-nos la factura (a títol informatiu) del cost del tractament que se’ns doni als centres públics, com si aquells que estem acostumats a pagar per tot fóssim tontos i no sabéssim que tot en aquesta vida té un cost.

Els fons amb que es manté la sanitat pública es nodreixen de les aportacions que els ciutadans fem, per tant som nosaltres qui ens costegem la sanitat i no és cap govern que amb la seva magnificència ens dona el privilegi de ser guarits de les malalties.

No sé quan serà, espero que trigui molt, però tinc clar que rebutjaré acceptar que se’m passi factura, ni que sigui per informar-me, per quelcom que m’és imprescindible i necessari , que hi tinc dret i que ja sustento amb les meves aportacions. Tampoc penso que hagi de ser el personal sanitari que m’atén qui faci aquesta feina, ells m’han de curar i prou, i no es poden sentir condicionats pels costos derivats de la seva practica professional. Espero dels professionals de la salut que siguin conscients de la instrumentalització que es fa del seu treball i siguin tant crítics amb els seus caps con quan el seu col·lectiu n’és el damnificat.

D’altra banda tenim el suposat muntant d’aquesta factura informativa. Quins seran els criteris d’homologació, el preu de mercat que imposi la indústria privada del ram? l’economia d’escala? existirà disjuntiva entre el que val i el que costa?. Masses preguntes i cap resposta!.

Tot plegat fa un cert tuf d’estratègia que ens portarà a la privatització dels serveis de salut. Primer ens consciencien, després ens parlaran de sostenibilitat del sistema, de la necessitat de més esforços i alhora de la necessitat de recolzar el servei públic amb el privat, a qui caldrà ajudar per tal que sigui competitiu. Tot plegat per justificar les pèrdues de qualitat i abocar-nos a contractar els serveis de mútues i assegurances mèdiques privades que ens garanteixin una bona atenció, tot fent butxaca amunt.Tot menys parlar de criteris d’eficàcia en la gestió i la relació amb els proveïdors, control i racionalització dels recursos, revisió de l’estructura administrativa, sistematitzacions que evitin duplicitats en els processos de diagnòstic, etc. Ja ho diuen, mort el gos... morta la ràbia i com menys entrebancs tingui el govern de torn, més s’assegura seguir governant, encara que sigui desatenent un dret adquirit amb molt d’esforç al llarg de molts anys.

Mai se m’hauria passat pel cap anar al metge amb un document que certifiqués la meva aportació a la seguretat social per tal que el professional del sistema prengui consciencia de com he de ser tractat, seria insultar-lo. El mateix demano al sistema, que no m’ofengui amb el seu dubte. Si hi ha abusos, que els controlin i que hi posin les mesures per reduir-los a mínims, però que no generalitzin, afegint una càrrega de consciencia més a qui ja en suporta d’altres i a més a més està malalt.

És per això que quan se’m lliuri el document amb el cost del servei rebut, rebutjaré acceptar-lo i ni tant sols hi faré una ullada. I ho faré per la meva salut.

El veí delinqüent

qui

Aquesta setmana apareixia al diari El PUNT , edició barcelonès la noticia de la detenció d’un veí de Badalona a causa d’una sèrie de robatoris, atribuïbles i probables ,comesos a prop del seu domicili al barri del Centre.

No em sobta que hi hagi gent que roba, ni que es robi a Badalona, ni tant sols que els mossos n’ hagin practicat la detenció. Em sobta el to suposadament tranquil•litzador de la noticia, de que ja s’ha posat fi a una alarma social, si més no entre els comerciants i veïns del barri.

El que em va cridar l’atenció de la noticia eren les dades a que el cap d'investigació de l'àrea bàsica policial (ABS) dels Mossos d'Esquadra a Badalona, Antoni Almaida feia referència: Jove de 32 anys, feia 3 mesos que havia sortit d’una condemna de 10 anys per 45 robatoris i detingut per 15 furts a botigues i a dues llars per un valor total de 20.000€.

Aquest és el retrat d’un desgraciat, delinqüent sí però miserable. El dany causat és verdaderament mínim pel que fa la quantia, tot i que les accions siguin del tot reprovables i punibles- ja es guariran els afectats amb les seves assegurances -.

Un xicot, que als 22 anys té un historial de 45 robatoris segurament té alguna patologia mental o social que havien de ser esmenades durant els 10 anys que ha estat empresonat i que evités els 15 robatoris que ara se li imputen.

Tant si les patologies a que faig referència són mentals ó socials, està clar que els anys que ha passat a la garjola no han servit per res. En temps de dictadura es deia que les presons eren escoles de delinqüents, que s’hi entrava essent un lladre i se’n sortia un assassí. Al menys aquest no és el cas. En democràcia cal esperar quelcom més dels sistemes de privació de llibertat. L’empresonament no pot ser només una defensa de la societat d’aquells individus que subverteixen la llei i l’ordre amb les seves accions i ha d’estar encaminada a la reinserció social d’aquells persones, sigui quin sigui el motiu que els ha impulsat a delinquir, fins que la causa deixi d’existir.

Soc conscient del discurs “bonista” d’aquest arguments i també soc conscient que “el mal” és inherent a la condició humana tant com la capacitat de fer el bé, per això no aniria malament revisar el sistema que ens porta, de tant en tant, a llegir noticies com aquesta a la premsa i a crear un clima de inseguretat social que deriva sovint en l’exigència de venjança més que en el desig d’una societat més justa i socialment equilibrada.

Treballar,fins quan?

Es deia, o bé ens volien fer creure que el treball dignifica l’home. Jo dic que el que dona dignitat és el salari que hom rep per treballar, ja que, prou que treballaven els esclaus i això no els donava pas dignitat, sinó que els reduïa a la classe més baixa de l’escalafó social. Aquesta idea es contraposava a aquella ben estesa fins la revolució industrial en la que treballar amb les mans era poc més que indigne per algú intel•ligent i cultivat o de color de sang diferent al vermell comú.

Faig aquesta referència pseudohistòrica ja que en ella es basa bona part de la ideologia que ha construït les societats modernes, unes més democràtiques que altres, i unes més vigents que altres.

Es planteja durant el segle passat el que jo considero un canvi de paradigma, que en principi hauria d’haver estat positiu, la protecció d’aquell que ja no treballa, de qui no és productiu per raons d’edat o de salut, per tal que assoleixi un status de dignitat dins el conjunt de la societat. Però heus aquí que això planteja un problema de sostenibilitat avui en dia i els governs de dretes i d’esquerres no veuen com pagar aquestes misses. Bé, si que ho veuen, no pagar-les o bé ajornar el pagament i si pot ser més barates. Per tant el beneficiari es converteix en la causa del problema, cal que en siguin menys i cal alhora que els contribuents al fons de liquidesa en siguin més.

Ras i curt, no hi ha diners per a tot i la culpa se li dona a qui presenta la factura perquè li han dit que hi té dret ja que ha complert amb la seva part del pacte, cotitzar durant la seva vida laboral. Ningú ha pensat que hi ha altres culpables de tenir la caixa tant buida com la tenim, l’especulació del món financer, la incompetència i la manca d’escrúpols empresarial, l’absència de planificació industrial, la manca d’inversions en recerca, el desequilibri pressupostari per part dels governs de torn, etc.

Ara ens toca treballar durant més temps per esmenar els error d’altres i allargar l’edat de la jubilació quan l’accés al mercat laboral de la gent jove, la més ben preparada que mai hem tingut, cada vegada s’endarrereix més i amb major precarietat donades les polítiques de liberalització de la contractació i de l’acomiadament que sovint exigeix la patronal. Els joves entren a la roda de la cotització tard i malament. Tots en coneixem exemples.

D’altra banda, no totes les aptituds pel treball son idèntiques per a segons quins trams d’edat. Hi ha feines que exigeixen un bon estat físic o bé una certa presencia, que exclouen treballadors i treballadores molt abans de l’edat en que s’hauran de jubilar. Que en farem d’aquests? Cap a l’atur? Llargues malalties o falses baixes encobertes? . Algú ha pensat en el cost econòmic que suposarà el rebuig d’aquest sector de població activa que no és ben valorada pel mateix sistema econòmic que l’obliga a treballar fins tant gran?. Fa uns anys ja es va haver d’incentivar la contractació de majors de 45 anys amb beneficis fiscals ,és clar pels empresaris, i amb tot, el problema persisteix.

Em venen al cap alguns refranys adients, que si la xocolata del lloro, que si matem el missatger, que pixar-se al llit i dir que sues, etc. Vaja que no agafem el bou per les banyes i que donem pals de cec i sempre rep el que menys culpa té. Ah i sobretot el que deia la meva avia “mentre hi hagi burros hi haurà qui vagi a cavall”. No siguem burros i fem les coses bé caram!