100 anys de la setmana tràgica de Barcelona

barricada . Barcelona 1909 /Maria Renom Rovira (1898-1987)

El 26 de juliol d’enguany fa 100 anys dels fets que s’han anomenat com la setmana tràgica de Barcelona. Una rebel·lió popular que començà amb una vaga general i va esdevenir una autèntica revolta.
Una classe treballadora que patia una de manca de perspectiva de progrés personal, analfabeta en la seva majoria, en la que s’hi ingressava abans d’acabar la infància, unes condicions de vivenda deplorables, els impostos que gravaven els bens bàsics de consum configuraven una situació sociològica propensa a la rebel·lia. A tot això cal afegir les conseqüències nefastes de l’ànsia d’Espanya per conservar les colònies d’ultramar que finalment es van perdre i que va comportar la mort ó la incapacitat per treballar d’homes que sostenien les seves famílies i la declaració per part del govern de Madrid de la guerra a l’Àfrica en defensa d’un suposat sentiment patri, que emmascarava interessos particulars en mines, ferrocarrils i navilieres de burgesos espanyols i catalans.
En un principi la vaga era contra la lleva que cridava a files els reservistes de l’exèrcit espanyol, homes acabats de casar i joves pares de família que havien aconseguit una estabilitat dins el seu ofici. El cridat podia ser rescatat de la lleva amb el pagament de 6.000 rals- 90€- ( el sou diari mig de l’època era de 10 rals, 0,60€), cosa totalment inabastable per a les classes més humils que havien d’acceptar el que les classes burgeses benestants podien esquivar. A finals del sexe XIX i començament del XX havien calat en la societat catalana les doctrines llibertaries i republicanes, el liberalisme cultural, el laïcisme, el gust per l’esport, el naturisme i l’higienisme. Tot això passava amb l’oposició i la desconfiança de l’església catòlica que quasi monopolitzava l’ensenyament, la sanitat i la protecció social amb les seves ordres religioses, les quals utilitzaven les seves institucions benèfiques exercint un proselitisme religiós que pretenia apaivagar les reivindicacions socials.
Els fets van transcórrer durant set dies amb un desconcert i una improvisació que va portar a la crema de convents i esglésies, enfrontaments amb la Guàrdia Civil, crides a la revolta del l’exèrcit, barricades, i actes esperpèntics sota la mirada d’uns polítics sense energia ni iniciativa per reconduir les accions vers quelcom útil. La revolta va acabar quasi tant espontàniament com havia començat i va donar lloc a represàlies tant desmesurades com havia estat la pròpia revolta, 2.500 detinguts, 59 sentències de cadena perpetua i 17 de pena de mort, 5 de les quals s’executaren[1]. El govern de l’Estat va voler disfressar la revolta com una conseqüència de l’independentisme català per desviar la responsabilitat que els corresponia.
Badalona com algunes altres ciutats catalanes van viure els fets i, en menor mesura, van tenir també la seva setmana tràgica. L’única persona que conec que va viure aquells fets era la meva avia materna Maria Renom Rovira, que llavors tenia escassament 11 anys. Ella deia que l’havia esgarrifat veure les fumeres dels incendis dels convent dels Pares Carmelites del carrer Sant Miquel i dels burots, la por que li transmetia la seva mare per si son pare perdia la feina, i l’angoixa pel que els podia passar a ells, que eren gent de missa i d’ordre.
Sense ànim de teoritzar sobre la història, ni d’explicar-la amb rigor científic- això ja ho fan els analistes de diverses disciplines i d’altres que fan anar l’aigua pel seu molí-, però, sí que em plau recordar un fet singular amb la perspectiva que em dona aquests 100 anys i que es va fixar en la memòria de la meva iaia Maria, de qui vaig rebre’n la primera explicació quan encara devia ser un nen.
[1] La setmana Tràgica de Barcelona. Alexia Domínguez. Cossetània Edicions