El passat dijous 8 d’abril vaig assistir a la presentació a l’espai Sargantana de la darrera novel•la de Sílvia Soler Una família fora de sèrie, editat per Columna.
A la mateixa hora a la casa dels Dofins, Jordi Pujol presentava les seves memòries Temps de Construir. En arribar al local, Sílvia em va fer saber els seus dubtes de que s’omplís la sala. Dubtes que pocs instants després es van esvair, ja que, a l’hora senyalada, no quedava cap seient lliure ni cap pam de paret on recolzar-se i molta gent va seguir les explicacions que la Sílvia feia de la seva novel•la tot estirant el coll.
Segurament totes dues presentacions eren interessants, però posats a triar em decanto per la professionalitat de la narradora de ficció i no pas per allò que segurament és una veritat però explicada de manera interessada , com ho són totes les memòries i les biografies per encàrrec. Segurament també, a ambdós actes hi havia part del públic més interessat pel personatge, per quedar bé, i allò que deia en Pla de ser entregent, més que no pas per l’interès literari o assagístic- en el cas d’en Pujol- de l’obra que s’hi presentava. També està clar on era jo.
A l’espai Sargantana s’hi realitzen actes culturals tot sovint, la majoria dels quals tenen bona rebuda i un públic fidel i freqüent, cosa que com a ciutadà agraeixo. Potser per feina, a voltes, i altres vegades per gust participo en diversos esdeveniments de caire cultural que tenen lloc a la meva ciutat. Sovint hi ha una certa coincidència de públic assistent, al marge d’aquells que específicament s’interessen per la naturalesa de l’esdeveniment, teatre, llibres, art, etc...però amb la mateixa freqüència que em plau que hi hagi aquests usuaris de cultura a la meva ciutat, m’he de lamentar que aquells que escriuen, manifesten i panfletegen sobre la cultura, i sobretot sobre les iniciatives culturals públiques, no s’hi deixin veure, a no ser que se’ls doni la rellevància i el protagonisme que ells pensen merèixer. Potser caldria que baixessin del seu pedestal, encara que fos perquè allò que solen manifestar sigui creïble i no fruit del seu egocentrisme.
En tot cas, i un vegada ja m’he esbravat, llegiré la novel•la de la Sílvia amb la voluntat de complir el desig que l’autora expressa a la dedicatòria que va fer-me “que et diverteixis amb tota aquesta colla”.
A la mateixa hora a la casa dels Dofins, Jordi Pujol presentava les seves memòries Temps de Construir. En arribar al local, Sílvia em va fer saber els seus dubtes de que s’omplís la sala. Dubtes que pocs instants després es van esvair, ja que, a l’hora senyalada, no quedava cap seient lliure ni cap pam de paret on recolzar-se i molta gent va seguir les explicacions que la Sílvia feia de la seva novel•la tot estirant el coll.
Segurament totes dues presentacions eren interessants, però posats a triar em decanto per la professionalitat de la narradora de ficció i no pas per allò que segurament és una veritat però explicada de manera interessada , com ho són totes les memòries i les biografies per encàrrec. Segurament també, a ambdós actes hi havia part del públic més interessat pel personatge, per quedar bé, i allò que deia en Pla de ser entregent, més que no pas per l’interès literari o assagístic- en el cas d’en Pujol- de l’obra que s’hi presentava. També està clar on era jo.
A l’espai Sargantana s’hi realitzen actes culturals tot sovint, la majoria dels quals tenen bona rebuda i un públic fidel i freqüent, cosa que com a ciutadà agraeixo. Potser per feina, a voltes, i altres vegades per gust participo en diversos esdeveniments de caire cultural que tenen lloc a la meva ciutat. Sovint hi ha una certa coincidència de públic assistent, al marge d’aquells que específicament s’interessen per la naturalesa de l’esdeveniment, teatre, llibres, art, etc...però amb la mateixa freqüència que em plau que hi hagi aquests usuaris de cultura a la meva ciutat, m’he de lamentar que aquells que escriuen, manifesten i panfletegen sobre la cultura, i sobretot sobre les iniciatives culturals públiques, no s’hi deixin veure, a no ser que se’ls doni la rellevància i el protagonisme que ells pensen merèixer. Potser caldria que baixessin del seu pedestal, encara que fos perquè allò que solen manifestar sigui creïble i no fruit del seu egocentrisme.
En tot cas, i un vegada ja m’he esbravat, llegiré la novel•la de la Sílvia amb la voluntat de complir el desig que l’autora expressa a la dedicatòria que va fer-me “que et diverteixis amb tota aquesta colla”.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada