Aprenentatge. Alumnes de l’Escola Tuina de Massatges de Pequín, en una sessió pràctica. Sota el titular Mans que hi veuen llegeixo al diari El Periódico de dissabte 13 de gener de 2010 la noticia “Els massatges tradicionals s’han convertit en una sortida laboral airosa per a 150.000 cecs a la Xina”.
M’ha fet pensar que sovint ens fixem en el que és més evident, la discapacitat, que cal que sigui reconeguda i atesa convenientment per tal de pal·liar la possible exclusió social de qui la pateix. Sovint també deixem d’adonar-nos de totes les altres capacitats que hom pot tenir i desenvolupar. En el cas que planteja la notícia, referida a un país gens sensible a la inclusió social però que sí que ho és pel que fa a la productivitat- sovint poc ètica en qüestions laborals-, és un element de reflexió per aquells que ens considerem vàlids.
Vàlids en allò que és estàndard sí, però també, limitats en les nostres capacitats. Sense anar més lluny, jo mateix començo a ser conscient que la meva edat i la meva condició física ja no em fan apte pel mateix que temps enrere i que, per algunes coses, realment no ho he estat mai.
Però vivim en un mon d’estereotips que, si bé son descriptius, són alhora condicionants i ens porten ràpidament a generalitzar la particularitat. Potser ens caldria una visió més intel·ligent, la de mirar les capacitats, que deuen ser moltes, sense deixar de fixar-nos només en un tipus de discapacitat que caldrà protegir i esmenar amb polítiques inclusives, està clar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada