Des de temps immemorable, al llarg de la Mediterrània se celebra el solstici d’estiu encenent fogueres al capvespre i fent-hi àpats i balls al seu voltant. Ho fan els amassics del nord d’Africa de la mateixa manera que ho fem els catalans del principat, els valencians i els illencs, els del Roselló i el Vallespir i molts altres.Són nombroses les llegendes que tenen la nit de Sant Joan i el foc com a protagonistes. Hi ha qui relaciona el foc amb l’ajut que se li dona al sol perquè augmenti la seva potència i escurci les nits, i qui ho entén con un ritus de fecunditat de la terra que ha de donar el fruit del conreu de l’home. Segons el territori, el significat de les fogueres ha anat prenent cos en diverses llegendes que parlen de nimfes que apareixen en fonts i rius, i follets que es deixen veure i també de ritus de purificació en saltar o rodejar les brases. No són pocs els ocultistes que visiten llocs emblemàtics com les nostres Guillaries per invocar les forces de la naturalesa a favor dels seus poders. Es diu que les herbes verinoses perden el seu poder i que les herbes guaridores l’augmenten, fet aprofitat per les antigues remeieres, així com els beneficis de submergir-se al mar, als rius o deixar-se amarar per la rosada a trenc d’alba del dia de Sant Joan.
La nit de Sant Joan ha estat motiu per poetes, rapsodes i cantants moderns, i també és motiu de trobades amb els amics per menjar les tradicionals coques i brindar amb cava. Tothom busca es seu espai de revetlla: el terrat de casa, la plaça del poble, la platja o la muntanya, amb foguera real o amb els més moderns artífex pirotècnics que la substitueixin.
Els catalans simbolitzem la nostra unitat cultural i lingüística amb la flama que ens arriba del Canigó travessant fronteres administratives imposades. El foc de Sant Joan, -encara que cada cop hi ha menys fogueres- és segurament un dels esdeveniments del nostre calendari festiu que més es coneix i que resulta més integrador per aquells que viuen entre nosaltres i que venen d’arrels culturals i geogràfiques diferents. Potser és un senyal d’aquest anhel de prosperitat que des d’antuvi ha motivat la festa del solstici d’estiu.
Us animo a que expliqueu alguna llegenda, costum o pràctica relacionada amb la nit de Sant Joan en l’apartat de comentaris.
Entrades
Diuen que les "dones d'aigua" que corren per aquestes belles contrades nomenades PPCC, la nit de Sant Joan fan la bugada i deixen estesos els seus vestits blanc, a tocar dels seus amagatalls... la persona que aconsegueixi endur-se d'amagat una peça obtindrà la felicitat eterna ! Les dones d'aigua són donzelles màgics que viuen a llacs, rius, estanys, gorgs...
ResponEliminaPer allà per la Jacetania, al Pirineu aragonès, es recullien flors la nit de San Juan per formar l'anomenat "ramo San Juan", que un cop beneit, servia per a fer infusios guaridores. També era costum la "Sanjuanada": la gent es ficava a l'aigua dels rius i rierols tot just quan sortia el sol i tot mirant "el aura o rueda de Santa Catalina" que envoltava e sol mentre sortia per les serralades, guaria de les seves malalties.
ResponElimina...I una mes, aquesta no sé d'on: Diuen que le noies indecises que volen saber quin dels seus pretendents serà el millor, han de tirar sota el llit la nit de Sant Joan tantes faves com pretenents amb la inicial del nom corresponent.El millor nuvi, serà el de la inicial de la primera fava que agafarà la noia tot just es llevi. (Així que ja sabeu, je,je)