Badalona cañí: “la maja i el torero”

Badalona cada cop sembla menys Badalona des de que governa el PP. Els badalonins que festejàvem la inauguració del nou tram del passeig marítim varem haver de veure imposada la presencia destacada de la presidenta del Partido Popular de Cataluña que pretenia banyar-se en multituds davant la platja on la gent s’hi banya a pel. La senyora de boca “sensual” i posat arrogant va quedar eclipsada pel l’alçada física, no pas intel•lectual, de l’alcalde la ciutat que va gaudir més de l’atenció del mitjans de comunicació que no pas de la majoria de ciutadans convocats, llevat d’aquells “palmeros” habituals, que significant-se, procuren fer mèrits davant prebendes futures. Un cartell del “Ministerio de obras públicas” del Gobierno de España deixa clar qui ha pagat les misses, és clar en la llengua de Cervantes, no pas en la d’Espriu. Caldria veure quants quilòmetres de passeig es podrien fer al litoral català si Espanya no espoliés Catalunya de forma tant sagnant i des de fa tant temps. 

També hauria pogut ser una festa més nostrada, tant sols calia cercar les complicitats de castellers, diables, geganters i altres colles de tradició popular arrelades a la ciutat, per bastir la festa, o bé donar corda a les nombroses companyies de teatre de carrer que hi ha a la ciutat. En comptes d’això es conformen amb l’sponsorització d’unes atraccions de fira casposes i salsitxaires. Ja que paga un altre, escollim amb un cert criteri no us sembla?. Es veu però, que pel partit que governa la ciutat, el concepte “popular” només té una lectura, la de la “maja” mediàtica populatxera i demagògica entre inflables de plàstic. 

Simultàniament al barri de Llefià, el mateix que la setmana passada acollia una fira d’entitats socials, solidaries i culturals, tenia lloc la “suelta de vaquillas”. Esquizofrènia ciutadana o mostra de pluralitat?. Una mostra de que el circ pot ser un bon complement del pa que no s’hi dona – llegiu-hi retallades socials- si ens saltem a la torera qualsevol principi ètic, valor ecològic, o concepte educatiu en ares d’evitar l’enuig d’un possible electorat convergent, socialista o popular, que en això de fer patir un esser viu es veu que estan ben bé d’acord. 

No m’agradaria haver de pensar que si això passa a la meva ciutat és perquè ens ho mereixem. No és cert, ens mereixem altres governants, altre ambient i altres valors.

l'útim dia bans de demà. Ressenya

L'últim dia abans de demà. Ressenya

Subversió o silenci

Si alguna conclusió clara podem treure de la història de la humanitat és que qualsevol dret individual o col•lectiu ha costat temps i esforç , a banda d’una ferma voluntat.

Les forces de poder i dominació d’una persona o un col•lectiu sobre altre individu o col•lectivitat sempre han intentat aturar qualsevol canvi en aquest sentit, i han estat vistos com una agressió vers l’estatus de qui exerceix el domini.

Així, l’abolició de l’esclavisme va subvertir les relacions de possessió d’uns esser respecte d’altres. El feudalisme va entrar en crisi per l’oposició dels serfs a permetre els mals usos dels senyors. Al seu dia, la lluita contra la segregació racial va subvertí la dominació d’una raça respecte d’altres suposadament inferiors. Les dones sufragistes van enfrontar-se amb un concepte masclista de la participació política, punt d’inici del feminisme actual, que subverteix, avui encara, una societat de domini masculí. Serveixin tots ells com a tall d’exemple.

Cap dels avenços en el món laboral no hauria estat possible sense haver transgredit les normes establertes, mitjançant accions coactives i apel•lant a drets superiors.

Els absolutismes i les dictadures han caigut i s’ha desprestigiat perquè algú ha subvertit les lleis injustes, per vigents que fossin, i ha fet front a la força que les emparava. Qualsevol trencament és una subversió de lo establert i, a la vegada l’inici d’un nou ordre que algú altre subvertirà.

També els pobles han patit i pateixen abusos per part d’altres pobles, que emparats en lleis, tribunals i exercits vulneren la seva dignitat, negant el seu dret a existir i organitzar-se. Qualsevol acció que pretengui canviar això serà considerada subversiva per qui exerceix el domini. I això passa en una suposada democràcia, que com tot, és perfectible i millorable, perquè sinó esdevindria una perversió.

A Catalunya el sentiment independentista, considerat en el seus inicis com a exòtic i extemporani, va creixent de manera progressiva. Allò que era poc menys que una utopia va prenent forma i s’organitza. Un catalanisme que es basava majoritàriament en la identitat cultural dels catalans de tota la vida, va derivar en un anhel polític compartit per una part de la població, independentment de les seves arrels culturals i del seu origen, i que es justifica, si és que cal justificar-ho, amb l’encaix dins d’Espanya i de la Unió Europea. Un anhel que algun dia pot ser expressat majoritàriament, però que ja compta amb una història recent: les consultes populars, l'Associació de municipis per la independència, i la recentment constituïda Assemblea nacional catalana, a banda de les forces polítiques que ho incorporen als seus programes electorals.

El dia que aquest anhel sigui majoritari caldrà demanar una resposta pragmàtica dels poders establerts, els parlaments i els tribunals, tant de l’àmbit estatal com internacional i, és clar, els propis. Plantejar i treballar, avui en dia, per la independència de Catalunya, per esdevenir un estat dins l’ordre mundial ja és en sí mateix una subversió de l’ordre establert. Una negació del desig majoritari dels catalans portarà, com sempre ha estat, a violentar el poder establert i caldran totes les energies que la raó ens doni.

Si no estem disposats a ser subversius, més ens valdrà callar per sempre i resignar-nos a viure per sempre més, llepant-nos les ferides de la nostra feblesa.

Aquí no és Rio

El temps de carnestoltes correspon a la setmana anterior a la quaresma catòlica com a contrapartida del temps a venir, temps de abstinència de carn i de moderació ens els costums. S’inicia amb el dijous gras i acaba el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina.
Com altres tradicions lligades al cristianisme té arrels en practiques paganes anteriors. Alguns estudiosos diuen que en el culte al déu grec Momo, el rei de la burla, i altres en les saturnals i les bacanalies romanes, en honor de Saturn i Bacus. Altres diuen que l’origen rau en el culte a la deessa celta Carna o bé al déu pagà Baal. Sigui quin sigui, la carn n’és el motiu. I l’eufemisme l’evolució del concepte.
La rigidesa de l’edat mitjana europea va fer créixer una festa popular basada en els excessos de la carn- literal i eufemísticament -, i tot allò que incitava al esbarjo descontrolat era malvist per l’ortodòxia religiosa. A Catalunya el carnaval té un component de burla de tot el que és considerat correcte i formal, amb un regust d’ironia, amb la voluntat d’un engany quasi innocent. Molts pobles de Catalunya van conservar el costum de les disfresses i el carnaval, malgrat la rigidesa puritana del franquisme, i pren, a cada indret, expressions locals que els significa. Altres llocs, per estratègies turístiques o be pel foment de la participació ciutadana s’hi van afegir mes tard, adoptant una pràctica sense cap mena d’arrelament popular.
Així hem vist joves vestits de vells, mestresses de casa vestides de bagasses, mascles peluts disfressats de col•legiales, capellans i monges libidinosos, plebeus amb perruques empolvorades, soldats i jutges ridiculitzats, negres de carbonet, xeics àrabs sense petroli, pirates de secà i vampirs amb dentadura de plàstic. Tot esdevé fals i artificial, com ho són les panxes, pitreres i culs, dentadures, calbes i orelles. Ja se sap, sa majestat carnestoltes, el rei dels poca-soltes.
Darrerament però, la festa va derivant en un model forà, una estètica que ni és tradicional ni ens és pròpia, la dels carnavals caribenys, en concret el brasiler, on la musica i el ball prenen el carrer en forma de rues de comparses abillades de lluentons i plomes, on es destaca més el que es mostra que no pas el que la disfressa oculta. No conec les arrels d’aquesta tradició, que intueixo lligada al mestissatge dels esclaus africans, les seves practiques ancestrals i la seva musica derivada en l’actual samba, o fins i tot, a estratègies de promoció turística.
Una altra model de carnaval és el venecià, inspirat en el barroc, i en la Comèdia de l’Art, on la màscara esdevé la protagonista indiscutible. Es un carnaval de mirar i admirar, de riquesa i ampul•lositat mes que d’imaginació i transgressió.
Jo reivindico, encara que amb no gaire energia, ja que tothom té dret al lliure albir, el nostre carnaval, el satíric, l’irònic, el burlesc, el que es viu sense gaire ordre ni concert, sense pautes de desfilada ni musiques estandarditzades, el que reflecteix una imatge distorsionada d’una realitat social magre, amb l’ànim de treure-li transcendència i fer-ne motiu de gresca. I no ens cal, avui en dia, esperar el carnaval per gaudir de més pit i més cuixa, donat que el pecat de la carn és el preu que en paguem a la carnisseria

Algú vol un gintònic?

L’hospitalitat és una virtut derivada de la civilització que, com tot, evoluciona amb els temps. Ja no oferim el pa i la sal per acollir a casa nostra els amics i visitants, sinó que n’hem sofisticat les formes d’expressió fins a esdevenir tendències i modes.
Temps enrere la progressia dels anys 70 feia que els homes de la casa es posessin davantals de disseny i cuinessin plats exòtics de receptari de llibre, amb resultats sovint menys galdosos que els esperats. Així varem avesar-nos a menjar quiches lorraines, ragús, cibets i carpaccios. D’altra banda els mateixos cuiners ocasionals eren incapaços de bullir una verdura o fer un ou ferrat en el seu dia a dia quotidià.
Poc després va venir la moda del vins. Tant si eren oferts pels amfitrions, com aportats pels convidats, el vi era un tema de converses i descobertes. Incloc aquí la passió que va despertar el cava, que va donar volada a aquelles petites caves i bodegues de producció limitada. Aquí també era l’home de la casa qui exercia d’enòleg ocasional.
Després han vingut èpoques,dels patés i terrines, del foie i el micuit, dels formatges francesos, fundues i raclettes, i de les xocolates i bombons d’autor. També va ser temps de descobrir begudes, els whiskys de malta, els conyacs d’estil francès, els aiguardents alemanys i els oruxos gallecs, sense oblidar les cerveses de diverses localitzacions. Peça a part mereix el tema de les infusions aromatitzades i els cafès Nespresso . Cal dir que ara s’estan posant de moda els whiskys xinesos i les cerveses catalanes, per aquells que vulguin estar al dia de tendències etíliques.
El darrer fenomen que ha calat amb força és el del gintònics. Desprès de qualsevol àpat, un senzill pa amb tomàquet, un sofisticat guisat o una suculenta mariscada, l’amfitrió sol dir: Algú vol un gintònic?. I tot seguit apareixen un munt de varietat de ginebres, classes de tònica i nombrosos complements saboritzants que fan que l’amfitrió desplegui les seves dots combinatòries per oferir a cada comensal el seu gintònic personalitzat. La parafernàlia inclou determinat tipus de gel, copes adequades, culleres amb formes estranyes i infinita varietat de fruites i especies al servei de l’artista de torn, que com sempre , és el mascle alfa de la casa.
He de reconèixer que aquest modern sentit de l’hospitalitat m’ha educat els sentits en el menjar i el beure i no puc més que agrair a tots aquells que em convideu sovint a les vostres llars. Tot això no tindria cap valor si no esdevingués en un clima de cordialitat i bona harmonia. Tant sols em queda fer un reconeixement a les mestresses de casa, més discretes i abnegades, a voltes en segon pla, que solen ser el puntal de la bona hospitalitat i a qui, sovint correspon fer endreça.
De ben segur ja està emergent una altra moda de complimentar els convidats. Espero conèixer-la ben aviat.

Un altre conte de Nadal

Part I

És 25 de desembre, dia de Nadal, en Jordi ( 35anys) i la Montse ( 33 anys) estan a punt d’anar a casa dels pares d’ella,en Josep i la Mercè, on es reuniran amb la resta de convidats, l’Aurelio i Pepi, pares d’ell. Els primers, catalans de soca-rel, industrial metal•lúrgic ell i mestressa de casa ella, ja jubilats. Cordovesos d’origen els pares d’ell, d’aquells que definia Candel a “els altres catalans”, llauner, “lampista” com sempre s’ha dit, i teixidora ella, ja jubilats i aficionats als balls de saló.
En Jordi té una germana, Cati (42 anys), casada amb en Toni ( 47 anys), i ambdós tenen un fill, l’Oriol ( 18 anys).Tots tres vindran a dinar. La Cati és infermera i en Toni comercial a l’atur, ambdós seguidors de l’Obra d’Escrivà de Balaguer. L’Oriol (18 anys) vol estudiar pedagogia i es relaciona bàsicament en moviments solidaris i esplais per a infants, encara no ha sortit de l’armari però vol fer la seva vida amb l’Omar, d’origen paquistanés i musulmà, que no està convidat al dinar, ambdós compromesos amb el moviment 15M i l’independentisme més radical.
Per part de la Montse vindran la família del germà, en Vicens (48 anys),director d’una sucursal bancària, divorciat i casat per segona vegada amb la Begoña ( 38 anys), que té una botiga de roba infantil, aficionada a les operacions d’estètica i a la bijuteria abundant. En Vicens, del primer matrimoni té una filla, Mónica (22 anys), que es fa dir Nit perquè és gòtica, que vindrà amb el seu xicot, Alberto que es fa anomenar Edgardo (19 anys) en record de Poe, l’escriptor, gòtic com ella, cap dels dos treballa ni estudia, i del segon matrimoni amb Begonya té en Borja (16 anys), skin, estudiant de BUP, però poc, seguidor de l’Espanyol i madridista anticulé, que vindrà acompanyat d’una consola de jocs a qui prestarà la major atenció.
En Jordi és pessimista pel que fa a aquest dinar perquè en recorda d’altres en que les discussions polítiques han amargat l’hora dels torrons. I quan no ha estat la política ho ha fet la religió, la moral, l’economia o el futbol. La Montse és més optimista i pensa que podrà esquivar les polèmiques, si cal amb un somriure, un brindis a temps o un comentari afalagador per la cuinera.

Part II

Els primers d’arribar han estat la Montse i en Jordi, per ajudar a parar la taula. Les tovalles clàssiques que té la Merçè brodades per ella mateixa, des de que es va casar i aquella vaixella de La Cartuja de Sevilla, que varen comprar en el primer viatge llarg amb el 600 fa moltíssims anys.
Pares, germana, cunyat i nebot d’en Jordi arriben junts. Petos i abraçades. Regalen a la mestressa i amfitriona una frondosa planta de Nadal. L’Oriol porta una carmanyola amb un preparat de tofu i s’excusa de ser vegetarià, davant la mirada de censura de sons pares. “Cosas del chiquillo”, disculpa la Catí traient ferro a l’escena.
Mitja hora més tard de l’hora acordada arriben la parentela de la Montse entre disculpes poc creïbles. Petons a l’aire de la Begoña per no malmetre un maquillatge ben acolorit i encaixades vigoroses del Vicens. Nit i Edgardo ho observen tot amb els ulls maquillats de negre intens que contrasta amb la corbata cridanera del pare i els lluentons de la mare i demostren una cordialitat forçada amb la resta de convidats, mentre en Borja busca on “apalancar-se” i continuar la partida.

Part III

Ja són les 8 del vespre i en Jordi i la Montse han tornat a casa. En Jordi abraça la Montse, sap que té una gran dona, bona mediadora, diplomàtica i oportuna i ha sabut donar a tothom el reconeixement que esperava tenir.
El dinar ha estat clàssic i abundant, escudella i carn d’olla i pollastre del Prat rostit. Tothom s’ha atipat de valent, fins i tot en Borja ha deixat de banda la maquineta i ha fet cara de satisfacció. Les dones amb més mesura, per allò de la figura, sobretot la Begoña. Oriol, Nit i Edgardo han compartit tofu i alguna pruna del rostit.
Després dels torrons L’Aurelio i la Pepi han demostrat les seves dots pel tango, amb la mirada indulgent de tothom, i la iaia Merçè ha recitat quelcom de Mossèn Cinto que ha interessat més a la generació jove que no pas als grans.
Llevat d’alguna mirada de censura de Cati a l’afició del homes, el seu inclòs, als licors de sobretaula i a les actituds frívoles respecte d’una diada religiosa, tot ha anat com una seda. I ha estat l’habilitat de la Montse el que ho ha fet possible.
La clau ha estat, el diàleg , l’intercanvi d’opinions i el contrast de parers. Tots els presents tenien una opinió formada i es veien autoritzats per exposar-la sense cap mena de timidesa ni prevenció.
En Jordi acaronant la Montse li va dir “Ha estat un encert treure el tema de la Belén Esteban”.

Els personatges d’aquest conte i les situacions que s’hi descriuen són totalment ficticis i fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb persones o situacions reals és pura coincidència i no pretén establir cap moralitat.

Cabaret Pompeya

Potser perquè m’agrada la història, la novel•la negra i m’agrada Barcelona, he gaudit recentment de la lectura de Cabaret Pompeya d’Andreu Martín (el balancí - edicions 62).
L’autor ens presenta tres joves nascuts l’any 1900 i que es coneixen al Pompeya quan tenen 20anys, en un Paral•lel canalla i desacomplexat, de cabarets i tangos, de putes i bordells. Barcelona és una ciutat que bull per les idees llibertaries, el pistolerisme, les diferències de classes i la lluita social. Sonen Tangos, proclames i aires de revolució barrejats amb trets de pistola. Una Barcelona cosmopolita i provinciana alhora.
Andreu Marín fa una crònica dels esdeveniments que viu la ciutat entre l’any 1920 i la mort del dictador Franco. Les vivències dels tres protagonistes, Miquel, Victor i Fernando, ens donen la dimensió dramàtica del fets i de les conseqüències d’una mala revolució, d’una guerra civil i de la vilesa dels vencedors. Tots tres protagonistes viuen els fets de manera diferent i amb diferents conseqüències, però el nexe d’unió entre ells persisteix al llarg dels anys.
No és en absolut una crònica trista, ni tampoc frívola. L’autor es serveix del relat històric per emmarcar les grandeses i les misèries de la condició humana portades al extrem per imperatiu del destí.
Els meus amics historiadors em retraurien que no és una bona manera de conèixer la història llegir novel•les d’aquest estil perquè distorsiones la realitat, però els qui no tenim aquest esperit acadèmic agraïm poder gaudir d’una aproximació a la historia d’una manera lúdica. Més quan es tracta d’un relat tant ben escrit i una trama tant ben exposada com ens ofereix Andreu Martín, que és prou conegut com expert en la crònica negra de Barcelona.

entrevista del diari Avui a Andreu Martín

el que diu l'autor a TV3:

i una mica de música per il·lustrar l'ambient de l'època: