Recordaré sempre a Pepe Rubianes com un home que no es mossegava la llengua. Un esperit lliure i transgressor. El recordaré amb un somriure de nostàlgia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo
- Josep Maria
- socialment preocupat, políticament compromès, curiós del que m’envolta
La meva llista de blogs
-
-
-
-
-
-
ArticlesFa 7 anys
-
-
-
Blau absolut (però menys)Fa 12 anys
-
NU2Fa 12 anys
-
-
Jeff Mermelstein (USA)Fa 13 anys
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Les meves ciutats
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
Sincer,crític,divertit,irreverent, lúdic...lliure
ResponEliminaUna gran perdua, estigui on estigui segur que fa riure a molta gent.
ResponEliminaBen cert que no es mossegava la llengua, no se la mossegava per què tenia clar lo que deia, deia el que sentia sense cap pudor i amb tota naturalitat, amb tota naturalitat perquè el que deia eren veritats com castells.
ResponEliminaM`imagino al Pepe,conversant amb Déu, ell que tats cops l´interpretàva a la seva manera!,...suposo que en el cel o a l´infern, està fent nous monòlegs!...ja sento les carcajades desde aquí!
ResponEliminaEra un bon amic...i ho segueix siguent, encare que desde una altra dimensió.... ell deia que era la "padrina "de la meva filla, i a mí, m´anomenàva "la mala madre",ja que quan ens vem conèixer ,fa 15 anys,
es va passar tota una nit amb la Martina en els seus braços sense deixar de cantar-li cançons,i fent broma amb mi dient-me que anés a ballar cada cop que m´hi acostàva!
l´estimo molt.He tingut la sort de compartir amb ell,i amb la seva germana, uns moments inolvidables.
Una abraçada molt forta per ell!