diumenge, 30 d’octubre del 2011

Castanyada versus Halloween





La Castanyada és una festa popular catalana que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. L’origen de la festa el trobarem en la celebració religiosa del Dia de Difunts en que a la vigília es vetllava en record dels morts i calia proveir el cos de l’energia necessària.

La tradició mana reunir-se en colles d’amics o familiars en un àpat nocturn on degustar castanyes, moniatos i panellets, ben regats amb moscatell. El món del comerç i, en especial el ram dels pastissers, ha fomentat aquesta festa i l’ha adaptat als nous temps augmentant la varietat dels panellets.

La paraula Halloween és una derivació de l’expressió anglesa All Hallows’ Eve que significa Vigília de Tots els Sants i té l’origen a la cultura celta, adaptada al catolicisme els segles VIII i IX i exportada a Nord-Amèrica pels Irlandesos durant el segle XIX, i d’allà a la resta del món occidental gràcies a les pel•lícules americanes i la globalització comercial. La seva expressió més destacada són les carbasses buides amb una espelma dins, les disfresses, el “truc o tracte” i les llaminadures.

Avui en dia ambdues festes conviuen a casa nostra amb una mena d’esquizofrènia que es fa del tot evident en la publicitat comercial. Qui celebra Halloween sol menjar castanyes i panellets , alhora que moltes taules de castanyada es decoren amb carbasses il•luminades.

El que és nostre de veritat és la castanyada, però aquesta festa també ha perdut el sentit religiós dels seus principis i ha evolucionat en una festa més del calendari laic.
Permeteu-me explicar una anècdota relacionada amb la meva família. La primera vegada que el meu pare va ser convidat a casa de la seva promesa, la meva mare, era la nit de la castanyada. Els meus avis materns eren tradicionals i creients, i celebraven la castanyada amb tots els seus elements, però amb l’antiga costum de resar les tres parts del rosari (consta de 5 misteris de goig, 5 de dolor i 5 de glòria , cadascú format per un parenostre i 10 avemaries) prèviament a l’àpat. Malgrat aquest començament els meus pares van gaudir d’un feliç matrimoni i d’una excel•lent relació amb la família. No m’imagino l’escena a l’actualitat, amb el meu pare vestit de vampir rebut per la iaia Maria vestida de Morticia, asseguts en una taula plena de teranyines sintètiques, a la llum de fanalets en forma de carbassa.

Celebreu el que celebreu, feu-ho bé i amb consciència, amb la millor companyia possible i amb l’esperit obert a la gresca.
No sé si cal dir-ho, jo soc més de castanyada, que per disfressar-me ja tinc el carnestoltes, i per espantar-me ja tinc la premsa madrilenya.


dissabte, 22 d’octubre del 2011

Una ocasió perduda

Vaig assistir a la representació de l’obra Arnau al Teatre Nacional de Catalunya amb la il•lusió de gaudir d’un espectacle multidisciplinari que mostrés ben bé la que és la més gran icona del llegendari català. Qui produïa l’espectacle, els actors que intervenien i el complement musical que aportava el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien preveure una fita a recordar.
Jo volia veure reflectit el Compte Arnau, personatge libidinós, sanguinari i irreverent fins a ser sacríleg, despietat i cruel a qui tothom temia i de qui tothom fugia esparverat. Volia veure l’ànima turmentada, condemnada a recorre les seves terres sense repòs i a perpetuar el seu infaust record a les pobres gents a qui va sotmetre, sense la redempció que suposaria la compassió d’una ànima pura.
Davant d’això vaig trobar-me amb un Arnau prou viril, però endolcit en excés, amb un concepte del mal massa eteri i un posat en excés mesurat. Res a veure amb el personatge narrat per Maragall o Segarra entre altres grans autors catalans.
Segurament qui no va copsar convenientment el personatge no va ser pas l’actor, sinó qui dirigí l’obra, Hermann Bonnín, el responsable de crear l’escenografia per uns textos amb molta més força de la que va mostrar. O potser l’error és meu en tenir una expectativa errònia. En qualsevol cas penso que ha estat una oportunitat perduda per una institució tant prestigiosa com és el TNC.


Seras roure, seras penya,
 seras mar esvalotat,
 seras aire que s'inflama,
 seras astre rutilant,
 seras home sobre-home,
 perquè n tens la voluntat.
 Correras per monts i planes,
 per la terra, que és tant gran,
 muntat en cavall de flames
 que no set cançarà mai.
 El teu pas farà basarda
 com el pas del temporal.
 Totes les veus de la terra
 cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
 com si fossis condemnat.»

( fragment El Compte Arnau de Joan Maragall en una edició de 1900)