Les noves tecnologies no paren de donar-nos noves oportunitats. He descobert- desconec el temps que fa que això és possible- que hi ha un canal TV del patrimoni de Catalunya que enllaça del web de la Generalitat de Catalunya al de youtube.com. Per aquest mitjà he pogut veure imatges de com es fabrica paper al Molí de Capellades, passejar pel romànic català, visionar diversos arxius històrics i explorar el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà, des de la comoditat de casa meva. Algunes de les coses que he vist m’esperonen a visitar-les físicament i, si més no, prendre consciència de la riquesa i varietat del nostre patrimoni. També he volgut compartir-ho amb els seguidors d’aquest bloc i per això adjunto aquest enllaç: http://www.patrimoni.tv.gencat.cat/
divendres, 27 de març del 2009
divendres, 20 de març del 2009
La Clínica del Carme
Ja s’ha presentat el projecte de nou edifici del centre cívic i cultural que s’ubicarà a on hi havia la Clínica del Carme.
Quan es deia Médica del Carmen era una mena d’assegurança privada que cobria aquelles mancances del sistema de salut de l’època franquista i permetia la cobertura de les despeses hospitalàries i de les intervencions quirúrgiques a canvi d’una quota fixa de filiació. Disposava de consultes externes, llits hospitalaris i serveis de quiròfan.
Com molts badalonins i badalonines els meus pares n’eren socis i també com moltes dones de la Badalona de l’època que no volien parir a casa, la meva mare hi va donar a llum als seus tres fills. Així doncs, els meus germans i jo hi varem néixer i ens hi van visitar pediatres i traumatòlegs durant uns quants anys. Que recordi ara mateix, allà vaig deixar-hi les amígdales, l’apèndix i els queixals del seny. Recordo vagament les llargues estades a la sala d’espera amb bancs durs, de fusta i amb una llum esmorteïda que il·luminava unes parets verdoses, on quasi tothom es coneixia.
Més endavant les coses van canviar i la Médica del Carmen va decaure, fruit de l’evolució que va fer la sanitat pública i l’absorció de l’equipament pel propi sistema sanitari públic, fins arribar a ser un equipament municipal concertat amb l’Institut Català de la Salut. El seu deteriorament estructural, fruit d’una posterior ampliació en època de construccions al.luminòssiques va fer que es construís l’actual centre socio-sanitari El Carme, de concepció moderna i funcional i ben dotat tècnicament, fora ja de la trama urbana del centre.
Desprès de molt temps i diversos intents del consistori, la titularitat de l’espai de l’antiga clínica va retornar a la ciutat perquè s’hi construeixi l’equipament abans esmentat.
Per tant, si res ho esmena, al mateix espai on vaig rebre les primeres atencions mèdiques, i em van curar més d’una pelada de genolls, podré gaudir ben aviat d’esdeveniments culturals i d’un espai de relació social, d’altra banda necessari. Potser el lloc on vaig rebre el primer alletament del pit de la meva mare serà on, d’aquí uns quans anys, potser amb la companyia d’altres nascuts allà mateix, hi pugui fer la partideta o llegir el diari tot prenent un “carajillo”, amb el permís del metge, és clar.
Quan es deia Médica del Carmen era una mena d’assegurança privada que cobria aquelles mancances del sistema de salut de l’època franquista i permetia la cobertura de les despeses hospitalàries i de les intervencions quirúrgiques a canvi d’una quota fixa de filiació. Disposava de consultes externes, llits hospitalaris i serveis de quiròfan.
Com molts badalonins i badalonines els meus pares n’eren socis i també com moltes dones de la Badalona de l’època que no volien parir a casa, la meva mare hi va donar a llum als seus tres fills. Així doncs, els meus germans i jo hi varem néixer i ens hi van visitar pediatres i traumatòlegs durant uns quants anys. Que recordi ara mateix, allà vaig deixar-hi les amígdales, l’apèndix i els queixals del seny. Recordo vagament les llargues estades a la sala d’espera amb bancs durs, de fusta i amb una llum esmorteïda que il·luminava unes parets verdoses, on quasi tothom es coneixia.
Més endavant les coses van canviar i la Médica del Carmen va decaure, fruit de l’evolució que va fer la sanitat pública i l’absorció de l’equipament pel propi sistema sanitari públic, fins arribar a ser un equipament municipal concertat amb l’Institut Català de la Salut. El seu deteriorament estructural, fruit d’una posterior ampliació en època de construccions al.luminòssiques va fer que es construís l’actual centre socio-sanitari El Carme, de concepció moderna i funcional i ben dotat tècnicament, fora ja de la trama urbana del centre.
Desprès de molt temps i diversos intents del consistori, la titularitat de l’espai de l’antiga clínica va retornar a la ciutat perquè s’hi construeixi l’equipament abans esmentat.
Per tant, si res ho esmena, al mateix espai on vaig rebre les primeres atencions mèdiques, i em van curar més d’una pelada de genolls, podré gaudir ben aviat d’esdeveniments culturals i d’un espai de relació social, d’altra banda necessari. Potser el lloc on vaig rebre el primer alletament del pit de la meva mare serà on, d’aquí uns quans anys, potser amb la companyia d’altres nascuts allà mateix, hi pugui fer la partideta o llegir el diari tot prenent un “carajillo”, amb el permís del metge, és clar.
divendres, 13 de març del 2009
Jade Goody
una estrella mediàtica?Es parla , es diu i es comenta el fet que Jade Goody, una exconcursant del Big Brother 2002 britànic, desprès d’haver venut varies exclusives sobre aspectes íntims de la seva vida, i haver creat debat sobre les seves declaracions racistes ( Celebrity Big Brother 2007), havent sabut mentre participava a l’Índia del concurs Big Boss ( agost de 2008) que patia un càncer terminal, hagi decidit també vendre l’exclusiva de la seva malaltia amb totes les circumstàncies que l’acompanyen, el seu casament amb un presidiari, el seu bateig i el dels seus fills, els seus canvis físics i anímics. En definitiva, vendrà el procés que la portarà a la mort, de la mateixa manera que un dia va decidir vendre la seva intimitat en programes de telerealitat on va ser més que polèmica.
Per justificar la seva entrada al primer programa- com si això fos necessari- al•legava una infància difícil, amb mancances econòmiques, la desestructuració familiar i la conflictivitat del seu entorn social. Per justificar l’exposició pública de la seva malaltia, i cobrar per fer-ho, edueix que està creant consciencia social vers els qui- com ella- pateixen la malaltia, alhora que assegura un cabal econòmic del que gaudiran els seus fills i també el seu marit, que ja han esdevingut – és clar- personatges mediàtics.
L’iniciativa té el suport d’intel•lectuals de la talla del matrimoni Beckam i Michael Jackson i els famosos entrevistadors americans Oprah Winfrey i Larry King es disputen portar-la als seus respectius programes. A Facebook hi ha 500 grups de suport, i si poseu el seu nom a cercador Google veureu que apareixen 4.850.000 resultats.
Ni puc , ni vull, ni em ve de gust jutjar Jade Goody pel que està fent. Tampoc em ve de gust jutjar els medis que donen cobertura a tot aquest fenomen, siguin informatius o mercantils els seus objectius, però sí que em faig preguntes:
Aquest afer és tant sols una conseqüència lògica i previsible, i vendre la pròpia mort no és ni menys ni més transcendent que vendre la pròpia vida?
Apareixeran nous casos com aquest, vista la seva repercussió mediàtica i econòmica, donant pas a un nou gènere de telerealitat?.
Com es quantifiquen econòmicament aquesta mena de productes mediàtics, en funció del personatge, de la seva gravetat , del seguiment que en faci l’audiència?.
Hi ha un únic perfil d’espectador?.
Existeixen límits?
Suposo que algunes respostes no es faran esperar
dimarts, 10 de març del 2009
diumenge, 8 de març del 2009
Dones
Rosa, Carmen, Ma del Mar, Maria, Maria Dolors, Caterina, Roser, Laura, Cèlia, Esther, Montse, Mercè, Maria Carme, Blanca, Eli, Victòria, Mariàngels, Teresa, Assumpta, Meritxell, Georgina, Rita, Elena, Míriam, Maribel, Marta, Anna, Mariona, Neus, Pepa, Mati, Fernanda, Reme, Maria Rosa, Sushan, Marian, Gemma, Ariadna, Pili, Lourdes, Judith, Martina, Angelina, Herminia, Ruth, Cristina, Isabel, Pat, Imma, Lola, Adriana, Montserrat, Fina, Pepita, Anna Maria, Maria Antònia, Gloria, Maybel, Núria, Asun, Aïna, Sílvia, Maite, Cati, Sara, Marina, Montserrat, Margarida, Piedi, Sònia, Eva, Viky, Pilar, Rosa Maria, Edita, Agnès, Eulàlia, Salima, Àngela, Joana, Nieves, Paquita, Arantxa, Agutzane, Raquel, Delia, Odile, Sandra, Olga, Adela, Remei, Rossita, Conxita, Perpe, Berta, Empar, Mariana ................ Són mares, filles, avies, esposes, cunyades, tietes, nebodes, cosines, amigues, netes, amants, companyes, sogres......
Alhora que escriptores, sindicalistes, arquitectes, telefonistes, llauneres, prostitutes, gestores, mecàniques, periodistes, artistes, secretaries, taxistes, empresàries, polítiques, dependentes, jutgesses, modistes, pintores, poetes, infermeres, metgesses, filòlogues, historiadores, esportistes, advocades, astròlogues, veterinàries, monitores, socorristes, voluntàries, documentalistes, perruqueres, artesanes, monges, caixeres, models, conserges, bibliotecàries, netejadores, actrius, psicòlogues, fisioterapeutes, fotògrafes, enginyeres, carteres, mediadores, publicistes, jubilades........ I són alegres, solidàries, generoses, intel·ligents, compromeses, guapes, sensibles, eficients, creatives, sàvies, inconformistes, originals, inquietes, transgressores, alternatives, sensuals, desconcertants, amoroses, rebels, espavilades, lluitadores, provocadores, acollidores, estudioses, cultes, muses, llestes, innovadores ...........
........imprescindibles
divendres, 6 de març del 2009
GERARD SALA
L’esperit intangiblellum aigua aire
He visitat l’exposició de Gerard Sala ( Tona 1942) al Espai Betúlia de Badalona.
L’exposició s’anomena L’esperit Intangible, llum, aigua, aire.
En Gerard és un pintor i escultor prou conegut- podeu veure la seva escultura La Porta del Mar a un extrem del carrer de Sant Anastasi-, és professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, ha realitzat una cinquantena d’exposicions individuals i ha participat en nombroses de col·lectives. Però també en Gerard Sala és poeta ( Amb la veu als ulls Premi Betúlia de poesia 2001). Amb aquesta exposició lliga les dues disciplines, la pintura i la poesia de tal manera que ambdues queden reforçades.
L’obra d’en Gerard Sala sempre m’aporta benestar, em produeix un efecte plàcid, com un alenada d’aire, com la frescor del mar o be com quan contemplo un cel seré. Ara això també m’ho aporta la seva poesia- tot i no sent- ne un bon lector-. És per això que em plau citar-lo en aquest discret espai personal.
A banda dels seus mèrits artístics i acadèmics voldria dir que és una persona molt cordial, és un bon conversador, dels que escolten i dels que no parlen envà. Cordial en extrem, sempre escolta els comentaris de la seva obra amb interès, alhora que rep les lloances amb una punta de pudor. També és una persona compromesa amb el seu entorn, tant en les vessants social i mediambiental com també en la vessant política. En Gerard fa gala de la seva catalanitat i del seu independentisme que s’ha reflectit en varies de les seves obres, així com també amb les col·laboracions amb l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, Solstici d’Estiu, de la qual és membre d’honor des de l’any 1991 i autor del seu logotip. Va ser membre actiu dels Consells Populars de Cultura Catalana.
Del llibre que s’ha editat en motiu d’aquesta exposició n’he escollit aquest poema:
Ales del vent dins l’aire
escriuen en el blau
signes secrets
prop de la lluna.
Signes eteris
que donen a la llum del cel
tantes gotes d’aire iridiscent
i es submergeixen al poema
per fer-lo ingràvid.
Tot s’esfuma....
Podeu visitar-la fins el 30 d’abril, a l’Espai Betúlia ( C/ Enric Borràs 43-47- Badalona) de dilluns a dissabte, durant els matins des de les 10 fins les 2 , i a les tardes de 2/4 de 5 fins 2/4 de 9.
L’exposició s’anomena L’esperit Intangible, llum, aigua, aire.
En Gerard és un pintor i escultor prou conegut- podeu veure la seva escultura La Porta del Mar a un extrem del carrer de Sant Anastasi-, és professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, ha realitzat una cinquantena d’exposicions individuals i ha participat en nombroses de col·lectives. Però també en Gerard Sala és poeta ( Amb la veu als ulls Premi Betúlia de poesia 2001). Amb aquesta exposició lliga les dues disciplines, la pintura i la poesia de tal manera que ambdues queden reforçades.
L’obra d’en Gerard Sala sempre m’aporta benestar, em produeix un efecte plàcid, com un alenada d’aire, com la frescor del mar o be com quan contemplo un cel seré. Ara això també m’ho aporta la seva poesia- tot i no sent- ne un bon lector-. És per això que em plau citar-lo en aquest discret espai personal.
A banda dels seus mèrits artístics i acadèmics voldria dir que és una persona molt cordial, és un bon conversador, dels que escolten i dels que no parlen envà. Cordial en extrem, sempre escolta els comentaris de la seva obra amb interès, alhora que rep les lloances amb una punta de pudor. També és una persona compromesa amb el seu entorn, tant en les vessants social i mediambiental com també en la vessant política. En Gerard fa gala de la seva catalanitat i del seu independentisme que s’ha reflectit en varies de les seves obres, així com també amb les col·laboracions amb l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, Solstici d’Estiu, de la qual és membre d’honor des de l’any 1991 i autor del seu logotip. Va ser membre actiu dels Consells Populars de Cultura Catalana.
Del llibre que s’ha editat en motiu d’aquesta exposició n’he escollit aquest poema:
Ales del vent dins l’aire
escriuen en el blau
signes secrets
prop de la lluna.
Signes eteris
que donen a la llum del cel
tantes gotes d’aire iridiscent
i es submergeixen al poema
per fer-lo ingràvid.
Tot s’esfuma....
Podeu visitar-la fins el 30 d’abril, a l’Espai Betúlia ( C/ Enric Borràs 43-47- Badalona) de dilluns a dissabte, durant els matins des de les 10 fins les 2 , i a les tardes de 2/4 de 5 fins 2/4 de 9.
També exposa ara mateix a la sala El Refugi la pintora Laia Bedós. Exposició interessant, que ha estat precedida per una altra mostra de Toni Benages, pintor badaloní a qui aprecio i valoro.
dimarts, 3 de març del 2009
La Maite no pot pujar al tren
La meva amiga Maite Inglés i els seus companys de la Plataforma Deixem de Ser Invisibles avui no han pogut pujar als trens que passaven per l’estació de Badalona perquè les andanes no son accessibles ja que els dispositius no son els adequats per la majoria de cadires de rodes elèctriques, perquè no ho poden fer sense una persona que activi el mecanisme i perquè és excessivament lent, a banda d’espatllar-se sovint , tal com també ha succeït avui.
Avui s’havien convocat els membres de la plataforma i altres persones preocupades per l’accessibilitat als espais públics per denunciar que no es compleixen els compromisos d’adaptar aquest espai i no atendre el dret de tots a poder-nos desplaçar sense impediments arquitectònics. L’acte reivindicatiu ha estat cobert per diferents mitjans de comunicació.
Com a poc és curiós que havent-hi solucions tècniques, i avenços tecnològics suficients, i essent l’accessibilitat un dret reconegut per tothom encara s’hagin de fer accions que ho reivindiquin.
diumenge, 1 de març del 2009
PEPE RUBIANES- In memoriam
Recordaré sempre a Pepe Rubianes com un home que no es mossegava la llengua. Un esperit lliure i transgressor. El recordaré amb un somriure de nostàlgia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
