Catalunya fa Via

Cada any, com si fos un mantra, algun opinador de mitjans de comunicació ens recorda amb to irònic i sarcàstic que l’onze de setembre, els catalans, celebrem una derrota. Com a resposta, els catalans,  responem que no celebrem, que commemorem. M’estalvio destacar les diferències d’aquest dos termes, d’altra banda ben notables per intel·ligències mitjanes.

No puc deixar d’admetre la desfeta que va patir Catalunya amb la caiguda de Barcelona, precipitant la del país sencer i la pèrdua de les nostres llibertats nacionals,  la nostra organització política i els nostres privilegis respecte de la monarquia hispànica. Dit això, si la finalitat d’aquella guerra era anorrear també el sentiment d’identitat i pertinença a una comunitat política, he de dir que no se’n van sortir.

Després de qualsevol derrota, pèrdua o infortuni sempre hi ha un procés de dol  que cal superar, però, al cap i a la fi, el pragmatisme s’imposa i l’esperit de lluita en pot sortir reforçat, En el cas de Catalunya el reforç rau en les generacions posteriors als que van patir en carn pròpia les conseqüències d’aquella desfeta.

A tall d’exemple, l’actitud dels catalans en refer una economia malmesa i espoliada, la preservació de les tradicions orals i escrites, la llengua pròpia com a estendard de resistència.  Però n’hi ha més d’exemples, alguns lligats a la mateixa data de l’onze de setembre.

L’any 1886 en Jaume Colell, canonge de la seu de Vic, oficià una missa a tocar del Fossar de les Moreres en record dels patriotes catalans del setge, contravenint  les prohibicions de les autoritats civils i eclesiàstiques, a la que van assistir Àngel Guimerà i Valentí Almirall juntament amb molts barcelonins. 

A finals del segle XIX, l’estàtua de Rafael Casanova ( Passeig de Sant Joan) , inaugurada en motiu de l’Exposició Universal de 1988 va convertir-se en referència dels actes de caire reivindicatiu a l’entorn de la Diada.

A les primeries del segle XX els homenatges de l’onze de setembre als herois catalans s’estenen per la majoria de pobles i ciutats del Principat, assolint al 1923 més d’un miler d’ofrenes florals i d’actes reivindicatius amb recolzament institucional. Les dictadures de Primo de Rivera i Franco van prohibir i reprimir qualsevol exaltació catalanista però els catalans varem  seguir homenatjant els nostres herois amb discreció. Durant l’època franquista l’estàtua de Rafael  Casanova va ser retirada perquè els barcelonins es descobrien en passar-hi pel davant en senyal de respecte.

La Diada de l’onze de setembre de 1976 marca un punt important d’inflexió. L’Assemblea de Catalunya convocà un acte a sant Boi de Llobregat  que va resultar massiu, i el primer d’una nova època.  Barcelona aplega un milió de persones en una gran manifestació sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, l’onze de setembre de 1977. Aquella manifestació va ser el pròleg del restabliment de la Generalitat deCatalunya, l’aprovació de la Llei d’amnistia política i l’impuls d’un nou Estatut que s’aprovà el 1979.

L’any passat, 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va convocar una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema “ Catalunya, nou estat d’Europa” que col·lapsa tota la ciutat. La més gran manifestació de la nostra història. Gràcies a les noves tecnologies  i l’empenta del poble català la repercussió internacional del cas dels catalans  és la més gran que mai s’hagi assolit.

Per la Diada d’aquest any 2013 l’ANC ens proposa La Via catalana cap a la independència, seguint el model la Via Bàltica que reivindicava la independència, poc després assolida de Estònia, Letònia i Lituània.

El gran operatiu logístic desenvolupat, l’expectació creada i el gran nombre d’inscripcions que hores d’ara ja cobreixen la totalitat dels trams fa pensar que serà un gran èxit.

Per tant, potser a partir d’ara, si no abans ja, podem dir que la Diada Nacional de Catalunya commemora una derrota, com no?, però celebra, ara sí, un seguit de victòries cada vegada més importants. Aquells que pensaven que a sang i foc anorrearien un poble i els seus sentiments, i sobretot aquells que els han succeït veuran que aquella victòria puntual seva serà la nostra victòria futura. i definitiva.