Jaume Vives, Medalla d’Or De la Capital de la Cultura Catalana

En el marc de l’acte inaugural de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana , l’Organització lliura, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Capital de la Cultura Catalana a Jaume Vives, traspassat el darrer mes d’agost.

Jaume Vives va ser regidor de Drets Civils i Convivència durant el mandat municipal 2003-2007- període en el que se li va detectar la seva malaltia i va ser sotmès a diverses intervencions quirúrgiques i tractaments- a l’hora que va ser diputat provincial amb competències en comerç-. Malgrat les intervencions i els tractaments, Jaume Vives va fer tot el possible per no desatendre les seves responsabilitats, podent presentar un balanç de mandat força positiu dels seus dos càrrecs ( Pla de Convivència, Reglament d'Ús del Català, campanyes de consum, xarxa provincial de mercats municipals, etc....). El 2007, reelegit regidor, assumeix les competències de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural i de tercer vicepresident de la Diputació de Barcelona.

Jaume Vives va ser l’impulsor de l’acord de govern necessari per presentar la candidatura de Badalona a Capital de la Cultura Catalana, i va comunicar-la de manera engrescadora a la societat civil i al teixit associatiu de la ciutat per tal d’aconseguir el seu recolzament. Estava il•lusionat i va saber il•lusionar molta gent. Va viure la designació i va donar les primeres directrius de treball per aconseguir l’èxit de l’esdeveniment. L’Organització Capital de la Cultura Catalana ha sabut reconèixer-ho i distingir-lo amb aquest guardó. Malauradament en Jaume Vives ens va deixar a mitjans del mes d’agost passat.

Vaig tenir la sort de gaudir de la seva amistat i de la seva confiança, tant pel que fa a les seves responsabilitats públiques com en el seu àmbit personal. Sempre he considerat, i així ho he expressat més d’una vegada, que en Jaume era un polític de llarg recorregut, amb estratègies a mig i llarg termini, un corredor de fons. Per a mi va ser l'oportunitat de compartir feina, idees polítiques i complicitats personals amb una persona excepcional, de qui vaig aprendre molt i a qui, a dia d’avui, enyoro intensament.

PD. Ja sabeu que m’agrada alterar fotografies i que ho faig de les persones que aprecio. Em consta que a en Jaume li va agradar aquesta versió de la seva imatge.

Juan Pujol García. Garbo

Joan Pujol Garcia va ser un mestre de l’engany i la mentida. La seva capacitat per guanyar-se la confiança de l’exèrcit alemany va ser aprofitada pels aliats per portar a terme l’acció bèl·lica més decisiva del front occidental durant la Segona Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia.
Potser era un vividor, un mentider convulsiu, un gran actor o un idealista. Segurament era totes questes coses. El cert és que va aprofitar-se de les seves mentides per viure i per sobreviure en temps molt difícils i que va ser una peça clau per la resolució de la guerra a favor dels aliats. Va ser capaç de crear una ret fictícia d’agents pagats per Alemanya, inventar-se el contingut de gran nombre de missatges per mantenir la seva confiança i posar aquest operatiu al servei de Gran Bretanya per realitzar el gran engany, fer creure al l’exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia era una maniobra de distracció i que l’atac important es produiria a Calais. Va ser un prestidigitador, no un espia, ni un agent secret, un gran mentider. Mai va disparar un tret, va salvar milers de vides i va ser considerat un heroi pels dos bàndols i conseqüentment, ben retribuït. Garbo va decidir, fins i tot, el lloc i el dia de la seva mort, encara que Joan Pujol Garcia continués viu.

Tot aquest entrellat és el que s’explica en el documental Garbo. El espía del director Edmon Roch, guardonat com a millor pel·lícula documental del Festival de Cine Europeo de Sevilla. El documental es basa en els relats de persones que van conèixer o estudiar el personatge, i alhora il·lustra els fets amb seqüències de pel·lícules del gènere. L’investigador i escriptor Niguel West, que va descobrir el seu amagatall a Venezuela, l’oficial d’intel·ligència del MI5 Mark Seaman, el periodista Marc Vinader i l’espia americana a Madrid, Aline Griffith ( comptesa de Romanones) ens expliquen, des del coneixement dels fets i la pròpia visió, la història del personatge.

Si aquesta història no hagués estat tant ben contrastada dubtaríem que fos real. Però estic convençut que d’enganys com aquest n’hi ha hagut, n’hi ha, i n’hi haurà sempre, que la informació ben dirigida i ben manipulada pot fer canviar l’esdevenidor natural de la història, fins i tot a fi de bé.

Contra la crueltat de les persones

Darrerament a Catalunya es parla de braus, com mai abans se’n havia parlat, ni amb la freqüència, ni la intensitat, ni en els àmbits on es parla, gràcies a la ILP presentada i admesa a tràmit al Parlament de Catalunya, i amb persones amb les què mai hauria pensat que debatria sobre aquesta qüestió.
Barcelona ha estat una ciutat on les curses de braus van tenir una gran acceptació i les seves places havien estat de referència dins el món taurí. A tots el territoris del Països Catalans es celebren festes majors populars, on hi ha alguna activitat relacionada amb els bous i també amb els braus, que no són la mateixa cosa. Aquestes costums, tradicions i gustos populars tenen el meu moment àlgid al voltant del segle XIX, amb la construcció de les places de braus a Barcelona i la major celebració de festes majors al pobles.
També cal dir que el pas del temps fa que canviïn els gustos i les percepcions. Avui a Barcelona la majoria de públic assistent a les curses de braus són turistes que cerquen una experiència única, no aficionats que entengui la litúrgia que comporta. Als pobles és diferent, els actes on s’hi fa participar un bou pertanyen a una iconografia identitària que serveix al jovent per a fer el gallet davant una bèstia a qui fan recórrer la comarca i més defensant-se d’aquests pinxos, més que no pas evidenciant la seva ferocitat.
Mai no he estat una persona gaire sensible- ho confesso- vers el patiment dels animals, però si que ho soc davant l’exercici de la crueltat de les persones. Penso que la crueltat denigra l’esser humà a nivell individual i també al col•lectiu que ho consent. Pitjor és quan això ho qualifiquem de festa o art, quan és un negoci. En ple segle XXI, no entenc que s’estiguin donant models violents als infants que pretenem educar, però això és una altre debat. Podeu deduir, per tant, que els meus objectius no són del tot coincidents amb els dels promotors de la ILP.
Tot i amb això vaig signar la ILP i celebraré que el Parlament de Catalunya aprovi les lleis que calgui perquè al meu país, no es produeixin aquest espectacles que degraden , sobretot, les persones. Està clar que no vaig signar en contra de cap fiesta nacional espanyola. Els espanyols que anomenin com vulguin aquests espectacles, però que no intentin també imposar-me la seva crueltat, ja en tinc prou d’imposicions i critiques que venen d’allà. Anar en contra de les curses de braus no és anar en contra d’Espanya, com volen fer creure alguns que freqüentment van en contra de Catalunya.

Feminitat tapada

Un acte quotidià ens pot portar sorpreses si deixa de ser com esperem que sigui, o com estem acostumats a que sigui. M’explicaré. Fa pocs dies vaig anar al supermercat, tal com faig quan veig la nevera de casa desproveïda i mig buida. Un fet d’allò més normal i quotidià. Quan m’acosto a les caixes, procuro posar-me a la cua que em sembla més ràpida, observant els cistells i els carros que em precedeixen.
El fet insòlit, al menys per a mi, i al supermercat al qual compro habitualment- el més proper al meu domicili, un barri amb poca immigració- la persona del meu davant és una dona- cosa força freqüent-. El que ja no ho és tant és la manera en que va vestida, o més ben dit, un del elements del seu vestuari, una peça de roba que li amaga la cara des dels seus ulls en avall., que juntament amb la peça de roba amb que oculta el seu cabell i el llarg abric que la cobreix fa que només pugui veure-li els ulls. La dona- ho dedueixo pel seu volum i agilitat, i la criatura de bolquers que l’acompanya- és jove, molt jove, diria jo i m’atreviria dir que benestant per la qualitat dels seus vestits.
Al voltant nostre- de la dona i meu- hi ha com una atmosfera estranya, de silenci i de mirades furtives, barreja de curiositat, llàstima i desaprovació.
I quina era la meva impressió? Ara, després de pensar-m’ho, encara no ho sé. L’actitud de la caixera va ser la correcta, no pas cordial, però suficientment professional. Que hauria passat si no hagués pagat en efectiu? Hauria hagut d’idenficar-se, com faig jo al lliurar la meva tarja de crèdit?. La de la gent en general, ja ho he dit era, com poc, de curiositat. Estic segur que internament de rebuig.
Per part meva rebutjo una religió o un poder públic, qualsevol, que discrimini les dones, que les obligui a una actitud submisa vers la societat, però tampoc em crec amb la necessitat de violentar-les exigint-les que s’enfrontin al seu opressor- pare, marit, germà, fill o policia- ni que renunciïn als símbols de la seva espiritualitat i les seves creences.
D’altra banda, m’agradaria conèixer el seu punt de vista, com veia ella la seva situació anòmala i estranya. Es sentia orgullosa i satisfeta de la seva diferència o bé es sentia humiliada i inferior, com sol passar a la gent singular en una societat uniformitzadora com és la nostra?.
Penso que el nostre aspecte i la nostra actitud, són pistes per a les persones amb qui ens relacionem, de com volem ser tractats i considerats. Ho són també en el cas de la simbologia islàmica? Aquesta dona , de la que us parlo, rebutja la meva cordialitat i la meva atenció o la meva indiferència respecte de les dones?. Si és així, hi té dret ella, unilateralment a establir la pauta?.
Són més preguntes que respostes, però cal pensar-hi i aplicar el sentit comú, perquè la tendència és creixent, i una manca de seny per part de tothom pot perjudicar la convivència.

La carta als reis

Sovint quan hom expressa els seus desitjos, per tal que siguin atesos per algú o quelcom superior capaç de concedir-ho, es defineix com fer la carta als reis.
Això vol dir què qui formula els desitjos és conscient, com ho són els nens petits, que no tot el que es desitja es complirà i veurà satisfet. No per això es deixa l’ambició de banda.
Igual que els infants, desitgem el que no tenim i sabem que altres sí que tenen, pensant que el fet d’obtenir-ho calmarà la nostra ambició i serem millors o viurem millor. Ens equivoquem si pensem que la nostra felicitat rau en obtenir el que no tenim, quan sovint no hem valorat suficientment allò que ja és nostre.
No vull dir amb això que hem d’assumir amb resignació les nostres mancances, sinó que potser el que ens cal és realisme en les nostres aspiracions. Tocar de peus a terra ens permet posar-nos de puntetes i mirà l’horitzó.
Sovint, altres decideixen que és el que necessitem, ens imposen una necessitat, que en comptes de donar-nos una satisfacció ens està creant l’obligació d’aconseguir-ho i de mantenir-ho i que respon més a la seva necessitat econòmica o de poder.
Altra cosa és quan existeix una mancança real, una necessitat vital i un dret no reconegut. En aquest cas no parlem de carta als reis, sinó de reivindicació i de justícia. Aquest no és l’objecte d’aquesta reflexió. I en aquest cas tota l’ambició és necessària i convenient.
Em pregunto quines serien les cartes als reis en altres circumstàncies que les meves?; la d’un alt executiu de multinacional, la d’un pagès, la d’un monjo tibetà, la d’una dona sota un burka, la d’un esportista d’elit, la d’un narcotraficant, la d’una dona gestant, la d’un vell..........
Hauriem de ser prudents i pensar el que desitgem , perquè podria complir-se.
Acabo amb una llatinada de Publi Siro

Aliena nobis, nostra plus aliis placent
(les coses dels altres ens plauen més i les nostres a ells)