dissabte, 9 de gener del 2010

Feminitat tapada

Un acte quotidià ens pot portar sorpreses si deixa de ser com esperem que sigui, o com estem acostumats a que sigui. M’explicaré. Fa pocs dies vaig anar al supermercat, tal com faig quan veig la nevera de casa desproveïda i mig buida. Un fet d’allò més normal i quotidià. Quan m’acosto a les caixes, procuro posar-me a la cua que em sembla més ràpida, observant els cistells i els carros que em precedeixen.
El fet insòlit, al menys per a mi, i al supermercat al qual compro habitualment- el més proper al meu domicili, un barri amb poca immigració- la persona del meu davant és una dona- cosa força freqüent-. El que ja no ho és tant és la manera en que va vestida, o més ben dit, un del elements del seu vestuari, una peça de roba que li amaga la cara des dels seus ulls en avall., que juntament amb la peça de roba amb que oculta el seu cabell i el llarg abric que la cobreix fa que només pugui veure-li els ulls. La dona- ho dedueixo pel seu volum i agilitat, i la criatura de bolquers que l’acompanya- és jove, molt jove, diria jo i m’atreviria dir que benestant per la qualitat dels seus vestits.
Al voltant nostre- de la dona i meu- hi ha com una atmosfera estranya, de silenci i de mirades furtives, barreja de curiositat, llàstima i desaprovació.
I quina era la meva impressió? Ara, després de pensar-m’ho, encara no ho sé. L’actitud de la caixera va ser la correcta, no pas cordial, però suficientment professional. Que hauria passat si no hagués pagat en efectiu? Hauria hagut d’idenficar-se, com faig jo al lliurar la meva tarja de crèdit?. La de la gent en general, ja ho he dit era, com poc, de curiositat. Estic segur que internament de rebuig.
Per part meva rebutjo una religió o un poder públic, qualsevol, que discrimini les dones, que les obligui a una actitud submisa vers la societat, però tampoc em crec amb la necessitat de violentar-les exigint-les que s’enfrontin al seu opressor- pare, marit, germà, fill o policia- ni que renunciïn als símbols de la seva espiritualitat i les seves creences.
D’altra banda, m’agradaria conèixer el seu punt de vista, com veia ella la seva situació anòmala i estranya. Es sentia orgullosa i satisfeta de la seva diferència o bé es sentia humiliada i inferior, com sol passar a la gent singular en una societat uniformitzadora com és la nostra?.
Penso que el nostre aspecte i la nostra actitud, són pistes per a les persones amb qui ens relacionem, de com volem ser tractats i considerats. Ho són també en el cas de la simbologia islàmica? Aquesta dona , de la que us parlo, rebutja la meva cordialitat i la meva atenció o la meva indiferència respecte de les dones?. Si és així, hi té dret ella, unilateralment a establir la pauta?.
Són més preguntes que respostes, però cal pensar-hi i aplicar el sentit comú, perquè la tendència és creixent, i una manca de seny per part de tothom pot perjudicar la convivència.

3 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Josep Mª, toques un tema que seria per parlar-ne una bona estona, em sento incapaç de resumir el que penso en aquesta finestreta blogger. Crec que ens queda un llarg camí cap a la llibertat i la tolerància. Potser a nivell individual hi ha dones que trien lliurement fer-ho, però a nivell col·lectiu crec que no és així. I això és el que em sembla perillós. Quan qualsevol dona pugui triar sense cap tipus de pressió i repressió religiosa, social, o familiar, posar-se un mocador, un vel, o una perruca vermella, estarem en el camí. Però això no és ben bé així. Trobar el punt de convivència, tolerància, respecte, SÍ, però vetllar per les llibertats de més del 50% de la població, TAMBÉ. A nivell personal crec que és més fàcil: a mi i a molta gent no ens costa mantenir una relació cordial i de respecte amb una dona tapada. Però no és aquest el problema. El problema és que s'ha de GARANTIR de veritat a la dona que ho pugui fer LLIUREMENT i no per estalviar-se problemes, o perquè així li han ensenyat, o perquè del contrari és mal vista,...Jo particularment crec que és més obert i integrador no portar res de res però...
    Penso que és perillós confondre els signes d'identitat amb la submissió i l'opressió.Ja en parlarem més un dia prenent un caferet, que això és llarg.

    ResponElimina
  3. Les cultures en contacte són la gran assignatura pendent del segle XXI, i és evident que la situació de la dona en cada una de les cultures és una de les coses que més costa d'encaixar. Honestament i encara que sembli molt bèstia el que dic, jo no sé si la dona que duu burka té una situació personal que l'allunyi de la dignitat humana tan com la dona que està absolutament menyspreuada i maltractada en qualsevol domicili de Barcelona, encara que al carrer vagi amb pantalons. Encara avui moltes dones catalanes no viuen en situació d'igualtat respecte els homes.
    És evident que el burka impressiona. I com a dona t'agraeixo aquest post.
    Crec que el repte de les cultures en contacte només té una resposta: diàleg, que ve del grec i vol dir "dia: a través"+"logos: raó".
    I el burka, és evident que complica el diàleg.
    Però també el complica un munt de coses que duem incorporades a la pell i ni ens adonem.

    ResponElimina