SANT QUINZE D’AGOST, FESTA MAJOR

Aquest era el títol que el ninotaire i articulista badaloní Jaume Passarell donava a un del seus articles publicat el 14 d’agost de 1930.
Passarell assenyala, en primer lloc, com n’és de celebrada aquesta diada arreu del territori català i amb quina perspectiva l’afronten la gent de l’època: “ Aquell al qual li agradi ballar, que se’n vagi a l’envelat o a les sardanes; el gormand, que es passi tres dies seguits menjant arròs, escudella d’ànec i pollastre rostit, amb una amanida d’enciam, tomàtec i pebrot negada d’oli, i traguejant de ferm.”; i se centra amb tal i com es vivia la festa major a Badalona, doncs afirma: “fet i fet aquesta és la síntesi de totes”.

L’article revela fets desconeguts, al menys per mi, com que “ a mitja tarda ( del dia 14) als porxos de l’Ajuntament reparteixen bons de pa i d’arròs i de carn als pobres de la ciutat” i que prèviament el carrers ha estat engalanats, la brigada ha posat grava nova als carrers principals i les façanes de les cases repintades o emblanquinades de nou per les mestresses destres.

L’any de la publicació de l’article a Badalona hi havia tres envelats: el del Casino Apolo, el més clàssic i popular “ és un envelat democràtic i tradicional”, el Badaloní, el dels rics “els que ho són de tota la vida i aquells als quals la guerra els en va fer” i el del Centre Catalanista, de caire polític i intel•lectual. I encara un més “ A la població d’Artigues, prop de Sant Adrià, n’hi ha un altre. Passant amb el tramvia, hom pot veure com ballen......Aquest darrer és un envelat de suburbi, sense fesomia”.

Passarell descriu també un ambient de barraques de tir, de bunyols, de síndries, de "la Mujer Enana, el fenómeno mundial, admirado por reyes i Padres Santos”, cavallets amb òrgan i amb piano de maneta, cafès i restaurants que vessen de gent “ hom sent, d’un tros lluny la ferum agradable de la llagosta a la marinera o dels musclos amb salsa, que fan dilatar les narines. La Festa Major té gust de peix i és perfumada de iode”.

Eren altres temps i, segurament, era la manera més adient de celebrar les festes. Després va venir la guerra civil i la dictadura de postguerra. Les festes majors que jo vaig viure a la meva infància eren amb un sol envelat, al migdia espectacle infantil de pallassos o lluita lliure i al vespre ball amb orquestra, de tardes de putxinel•lis a La Plana ( llavors Plaza de los Caidos) al mateix escenari on al vespre s’hi feia sarsuela o una obra d’en Capri. Ara tots sabem el que hi ha.

L’article al que faig referència ha estat publicat, juntament amb d’altres del mateix autor, en el llibre Jaume Passarell. Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots per l’editorial Acontravent amb la cura i recerca de Valentí Soler. L’edició s’inclou en les accions de l’Ajuntament de Badalona amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana 2010.

Dos missatges i un avís

A Catalunya, els darrers dies, s’hi ha pogut escoltar dos missatges i un avís, abastament difosos pels mitjans de comunicació i àmpliament comentats en el mentiders habituals. El primer missatge el rebem de Madrid i l’emet el Tribunal Constitucional, el segon s’origina a Barcelona un calorosa tarda de juliol destinat a aquells que vulguin escoltar-lo i l’avís s’adreça als protagonistes del segon missatge.

La sentencia del recurs d’inconstitucional de part dels articles de l’actual i vigent Estatut de Catalunya, presentat pel PP conté el missatge de “s’ha acabat el bròquil, no us passeu de llestos, que ja us hem vist el plomall, sou espanyols per drets de conquesta i súbdits del regne d’Espanya. No tant sols no creixereu en el reconeixement de la vostra identitat ni en la vostra capacitat de autogovernar-vos sinó que us esmenem la plana en allò en que pensem que heu anat massa lluny”. Missatge de prepotència, excessiu en la valoració política i desajustat a la funció que hauria de fer el tribunal. Missatge tardà i previsible.

El segon missatge és el de la manifestació del 10 de juliol, 1500 entitats liderades per Òmnium Cultural, 4 dels 6 partits amb representació parlamentària i alguns que aspiren a tenir-ne que apleguen tanta gent que el col·lapse esdevé la prova de l’èxit. El lema per tothom, malgrat els esforços del PSC va ser SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, però el clam més sentit era INDEPENDÈNCIA. El missatge és d’indignació, de rebel·lia i d’insubmissió, de menyspreu vers qui et menysprea. Per ser justos, ni tots érem independentistes com a mi m’agradaria ni tots érem tant federalistes com volen fer veure altres. Però si que tothom reclamava un canvi d’encaix amb Espanya que resolgui les arbitrarietats actuals, aporti solucions als nostres problemes i ens reconegui la identitat.

L’avís va venir amb nocturnitat, quan la selecció espanyola de futbol es proclamava campiona mundial. Ja feia dies que es veien, fins ara mai, banderes espanyoles als balcons i finestres particulars de les ciutats catalanes. Hom pensa que té a veure amb el suport a un grup d’esportistes, molts d’ells jugadors de Barça, que ens són propers i, ja se sap, sempre es dona suport al més proper. També podem pensar que hi ha una certa reacció per part de conciutadans nostres a la deriva que pren la política catalana, que els agrada més ser espanyols que catalans, que el català no els agrada ni volen parlar-lo, que són aquí però no se’n senten.

Així com els dos missatges poden arribar a esdevenir un diàleg de sords caldrà mesurar si les celebracions de “La Roja” a les ciutats catalanes ens avisen d’un moviment de reacció a la catalanitat que afavoreix discursos com els que sentim de Ciudadanos i el Partido Popular i, en menys mesura, del Partido Socialista Obrero Espanyol o tant sols responien a la celebració d’un triomf esportiu d’uns jugadors a qui coneixem i admirem.

Temps vindrà, i no trigarà gaire, en que veurem si els missatges han estat en va, quins perviuen i quins transcendeixen i si el que sembla un avís de reacció contra la catalanitat de Catalunya des de casa mateix es compleix, fet que caldria analitzar acuradament, o bé tot plegat ha estat un cop de calor.

El dia dels innocents: 28 de juny de 2010

Vista la sentencia del Tribunal Constitucional i la reacció que han expressat molts dels meus conciutadans, penso que caldria assenyalar, de nou, la celebració del dia dels innocents a la data del 28 de juny.

Algú es pensava que una colla de jutges, fidels a qui els va proposar, al final de les seves carreres- iniciades durant la dictadura-, deixarien passar l’oportunitat d’incidir en quelcom important de l’agenda política, deixant de fer el que seria un clar exercici de responsabilitat envers la voluntat democràtica d’un poble?

Algú es pensava que aquells que mai han entès Catalunya, que quan en parlen ho fan sempre en tercera persona, perquè són plenament conscients de les diferencies que tenim, deixarien d’afavorir la cinquena columna del espanyolisme a les institucions catalanes personificada en el Partido Popular i Ciudadanos? De veritat creia algú que aquells que se senten amos i senyors renunciarien algun dia, voluntàriament, a allò que consideren que els pertany? Aquells que ens han tractat sempre com una colònia, que han imposat llegua, costums, lleis i tributs deixarien de fer-ho tant sols perquè els diem que no ens agrada que ho facin?

Algú es pensava que amb la font d’ingressos que representa Catalunya per a la resta de comunidades autónomas i pel propi aparell administratiu de l’Estat deixarien que donéssim una volta a la clau de l’aixeta perquè ragi menys?.

Que no veien els innocents la senyal que Espanya ha posat al camí dels catalans, assenyalant d’allà on no es pot passar?. La darrera repintada de d’aquesta antiga ratlla vermella la tenim en l’actual sentencia i el text que afegeix sobre la integritat d’Espanya i la seva indivisolubilitat.

Qui es pensés tot això mereix el qualificatiu d’innocent. Però dels errors i de la ingenuïtat cal aprendre si no s’hi vol caure de nou.

Passada l’hora de la innocència cal que vingui el moment de la valentia o bé de la resignació. Que passa quan les ratlles vermelles es traspassen? Que hi ha a l’altre costat? Conflicte segur!, però és que no n’hi ha ara ja de conflicte? Pels catalans està clar que si, doncs fiquem-hi als espanyols en el conflicte!. I com es fa? Canviant el marc de relació, de submissió a igualtat amb Espanya i amb el reconeixement internacional.

La secessió és quelcom que ja està inventat, no cal inventar-se res, tant sols cal la voluntat de la majoria dels d’una de les parts i l’energia per endegar el procés. La secessió es pot pactar entre les parts- calendaris, etapes, recursos comuns, solidaritat, etc...-de manera cordial i tranqui-la, cosa que, a hores d’ara, sembla difícil per l’actitud dels espanyols o bé es pot produir pel reconeixement dels altres estats. Jurídicament és possible, caldrà veure si socialment també ho és. Per tant el camí de la valentia el sabem. També sabem les conseqüències de la resignació, un clar retrocés cap l’Espanya monolítica, i aquí s’acabarien les lamentacions.

Ens hem de decidir, ens en reconeguin o no el dret.

Imatge: Matança dels Innocents de Duccio di Buoninsegna (Siena 1250- 1318). Museo dell'Opera del Duomo

FLAMA DEL CANIGÓ 2010

Com cada any la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, va arribar a Badalona el passat 23 de juny, donant el tret d’inici de la Revetlla de Sant Joan, en un acte impulsat per l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans i en el que hi participen les entitats Socarrel, Badalona Bèsties de Foc i Miquelets de Badalona.
En acabar aquest paràgraf us reprodueixo el pregó que va dir en Pere Salvador en nom de Badalona Bèsties de Foc, que considero encertat en el contingut i en el to. I acabo amb un desig personal en una nit que en diuen màgica: que l’escalf de la Flama faci madurar aquells que encara ens prenen per un poble immadur incapaç d’assolir les seves llibertats nacionals.

Pregó 2010

Abans de res: un agraïment, una consideració i una indicació.

Gràcies Festa Nacional dels Països Catalans, gràcies Badalona Bèsties de Foc. El pregó és per a mi, un honor i un privilegi.

No sé si el seny s'imposarà i no tornaré a fer aquesta plaça, però encara que podria no fer-ho, faré bondat i no diré allò de “Visca la Terra i mori el Borbó”.

Ah! i quan acabi, aixecaré la mà per convidar-vos a fer un sorollós “visca”, i si us he agradat dediqueu-me un aplaudiment

Seré breu, el temps apressa, la nit no és llarga i s'acosta l'albada.

Badalonines i badalonins, catalanes i catalans.

Avui és vetlla de Festa, de la festa més grossa de tots aquells que parlen, s'anomeni com s'anomeni, català. Celebrem dons la nostra Festa.

Fem cremar les nostres fogueres aquesta nit. Ocupem tots, carrers i places amb les nostres revetlles, com hem fet sempre. I per una nit, aquesta, prenguem el lloc que cada cap de setmana ocupen el nostres joves i la nostra canalla.

Fem tronar i espetegar la nit, i això sí amb seny i respecte, omplim la nit de llum i de soroll.

Omplim el pap de mam i de coca. Farcim els nostres ventres del gust de la festa. Saltem la foguera, untem-nos cara i cos amb les seves cendres, inhalem els seus fums, fem propici un bon estiu, una bona anyada, un bon cos i un bon esperit.
Fem l'amor, estimem-nos a mar i amuntanya, fem-ho fins a l'albada.

Gaudim, fruïm i cremem per deixar enrere.

Cremem el Decret de Nova planta que posà fi a les nostres llibertats.

Cremem Tractats i Directives Europees que han fet sucar i de valent constructores, farmacèutiques, bancs i caixes, que han deixat sense feina la nostra gent, que han retallat el sou dels que encara treballen i que aboquen els nostres avis a la misèria.

Cremem lleis i mals governs que capitalitzen els beneficis i socialitzen els mals, que ens deixen mà al davant i al darrera, que ens treuen el pa de sota el braç, que ens volen fer pagar a tots els plats trencats.
Que sigui a la nostra, a la catalana, que cadascú pagui el que és seu.

Cremem Monarquies, Tribunals Constitucionals i Constitucions que no respecten el just Dret nostre a decidir, que ens prenen el que és nostre i que amb l'excusa d'una solidaritat territorial malentesa ens pelen les ganes i les butxaques.

Gaudim de valent.

I que la flama de les nostres fogueres ens doni llum i força, que s'escampi pels nostres cors i ens faci forts i valents per dir No i per dir Visca.

I que tots aquells que ens manen i maneguen, farts de foc, mam, ball, coca i sexe, en el son reparador i el dormir comencin per fi a veure-hi clar.

I que amb l'esperança del savi Deulofeu, arribi ben aviat allò que vol dir el 2029.

Espanya estigues alerta!
Catalunya no dorm, vetlla!

Visca Badalona!
Visca la Terra Lliure!
Visca la festa Nacional del Països Catalans!

Pere Salvador.
Badalona, a 23 de juny de 2010.

1 de maig

Avui és 1 de maig, dia del treballador des de fa més de 100 anys. Podria ser un dia de celebració si en aquest 100 anys les condicions laborals haguessin evolucionat tant com ho han fet la ciència, la tecnologia i el pensament social. Però no és així.
El dret al treball és un dret reconegut en la majoria d’ordenaments constitutius dels estats moderns, però insuficientment protegit, sovint vulnerat en ares d’una suposada estabilitat econòmica comú que respon en realitat a l’interès d’uns pocs.
Avui és el dia de parlar de discriminació de gènere, de precarietat, de contractació il•legal, de manca de mesures de seguretat, d’assetjament, de manca de prevenció, d’explotació i fins i tot de noves formes d’esclavatge. Afegint-hi la manca de planificació i d'estrategies per part de qui mou i remou els mercats.
Estic parlant del que passa en el que anomenem 1r món, el que pateix les deslocalitzacions i és motor de la globalització econòmica, que premia amb grans incentius a aquells que treuen més suc de les inversions del capital a costa d’explotar el primer factor de producció, la mà d’obra. Podria també parlar d’aquell món que s’ha convertit en el gran banc del capitalisme occidental, països abocats a servir les grans multinacionals, on no són reconeguts cap dels drets laborals dels treballadors i de les treballadores, ni el dret dels infants a ser protegits i formats, i també d’aquells països que s’han convertit en exportadors de mà d’obra i que pretenen dinamitzar la seva economia interna amb les aportacions dels seus ciutadans a l’estranger.

La fotografia que il•lustra aquesta entrada és “Lunch atop a Skyscraper”, “Dinar al gratacels” de Charles Clyde Ebbets. Va ser una de las fotografies més venudes del món. Feta a Nova York, el 29 de setembre de 1932, y publicada al New York Herald Tribune en el suplement dominical del 2 d'octubre d’aquell mateix any. Està presa a la planta 69 de les 70 que té l’edifici del Rockefeller Center.

manifest 1 de maig 2010

MAGNA CELEBRATIO

http://www.magnacelebratio.cat/

Cada any, el darrer cap de setmana d'abril i durant tres dies, el Museu de Badalona organitza la Magna Celebratio, un festival romà que combina les visites als diferents espais arqueològics de Baetulo, la possibilitat de degustar un menú romà als restaurants de la ciutat, la recreació d'oficis i escenes portats a terme per grups de reconstrucció històrica i la divulgació de la vida quotidiana per especialistes en món romà. Després de sis edicions, la Magna Celebratio es troba entre els festivals romans més rellevants de Catalunya.

Una novel•la fora de sèrie

El passat dijous 8 d’abril vaig assistir a la presentació a l’espai Sargantana de la darrera novel•la de Sílvia Soler Una família fora de sèrie, editat per Columna.

A la mateixa hora a la casa dels Dofins, Jordi Pujol presentava les seves memòries Temps de Construir. En arribar al local, Sílvia em va fer saber els seus dubtes de que s’omplís la sala. Dubtes que pocs instants després es van esvair, ja que, a l’hora senyalada, no quedava cap seient lliure ni cap pam de paret on recolzar-se i molta gent va seguir les explicacions que la Sílvia feia de la seva novel•la tot estirant el coll.

Segurament totes dues presentacions eren interessants, però posats a triar em decanto per la professionalitat de la narradora de ficció i no pas per allò que segurament és una veritat però explicada de manera interessada , com ho són totes les memòries i les biografies per encàrrec. Segurament també, a ambdós actes hi havia part del públic més interessat pel personatge, per quedar bé, i allò que deia en Pla de ser entregent, més que no pas per l’interès literari o assagístic- en el cas d’en Pujol- de l’obra que s’hi presentava. També està clar on era jo.

A l’espai Sargantana s’hi realitzen actes culturals tot sovint, la majoria dels quals tenen bona rebuda i un públic fidel i freqüent, cosa que com a ciutadà agraeixo. Potser per feina, a voltes, i altres vegades per gust participo en diversos esdeveniments de caire cultural que tenen lloc a la meva ciutat. Sovint hi ha una certa coincidència de públic assistent, al marge d’aquells que específicament s’interessen per la naturalesa de l’esdeveniment, teatre, llibres, art, etc...però amb la mateixa freqüència que em plau que hi hagi aquests usuaris de cultura a la meva ciutat, m’he de lamentar que aquells que escriuen, manifesten i panfletegen sobre la cultura, i sobretot sobre les iniciatives culturals públiques, no s’hi deixin veure, a no ser que se’ls doni la rellevància i el protagonisme que ells pensen merèixer. Potser caldria que baixessin del seu pedestal, encara que fos perquè allò que solen manifestar sigui creïble i no fruit del seu egocentrisme.

En tot cas, i un vegada ja m’he esbravat, llegiré la novel•la de la Sílvia amb la voluntat de complir el desig que l’autora expressa a la dedicatòria que va fer-me “que et diverteixis amb tota aquesta colla”.

Amunt el teló!

M’adhereixo, d’aquesta manera al Dia Mundial del Teatre per tots els bons moments que els homes i les dones que configuren aquest món, m’han donat i espero que em segueixin donat com espectador que soc.

Manifest del Dia Mundial del Teatre

El Dia Mundial del Teatre és una ocasió única per celebrar el Teatre dins un ventall de formes diverses. El Teatre és una font d’entreteniment i d’inspiració, i té l’habilitat d’unificar les cultures i la gent d’arreu. Però el Teatre és molt més que tot això i ofereix, alhora, l’oportunitat d’educar i d’informar.

El Teatre es representa per tot el món i no sempre en els escenaris tradicionals. Una representació pot tenir lloc en un petit poble de l’Àfrica, en una muntanya d’Armènia o en una petita illa del Pacífic. Només li cal un lloc i un públic. El Teatre té la capacitat de fer-nos riure i de fer-nos plorar, però també ens hauriade fer pensar i de fer reflexionar.

El Teatre sorgeix a partir del treball en grup. És cert que els actors són les persones visibles, però darrere el teló també hi ha un gran col·lectiu de professionals. Aquestes persones, tan importants com els actors, demostren tenir habilitats especialitzades i diverses que fan possible una producció. I, per tant, també haurien de compartir els triomfs i els èxits que es puguin esdevenir.

El 27 de març és oficialment el Dia Mundial del Teatre. Però per molts altres motius, cada dia hauria de ser considerat com el dia del teatre ja que tenim la responsabilitat de continuar amb la tradició d’entretenir, d’educar i d’il·luminar els espectadors, sense els quals, no existiríem.

Dama Judi Dench

Judi Dench a la cerimònia dels Premis BAFTA de 2007.

Judi Dench, una de les actrius més respectades i populars del Regne Unit, ha estat escollida per l’Institut Internacional del Teatre per redactar el missatge del Dia Mundial del Teatre de l’any 2010. Aquesta actriu ha aconseguit forjarse una reputació com una de les millors actrius del període de postguerra, principalment pel seu treball en el món del teatre, disciplina en què ha destacat al llarg de la seva carrera. Primer va ser guardonada per l’Ordre de l’Imperi Britànic el 1970 i, posteriorment, va ser nomenada Dama. Dench es va donar a conèixer sobre l’escenari a la Royal Shakespeare Company, en la qual va representar els rols principals de personatges clàssics, moderns i còmics, a més a més de comptar amb una dilatada trajectòria televisiva i cinematogràfica.

Mans que hi veuen

Aprenentatge. Alumnes de l’Escola Tuina de Massatges de Pequín, en una sessió pràctica.

Foto: ADRIÁN FONCILLAS . EL PERIODICO 13 març 2010

Sota el titular Mans que hi veuen llegeixo al diari El Periódico de dissabte 13 de gener de 2010 la noticia “Els massatges tradicionals s’han convertit en una sortida laboral airosa per a 150.000 cecs a la Xina”.

M’ha fet pensar que sovint ens fixem en el que és més evident, la discapacitat, que cal que sigui reconeguda i atesa convenientment per tal de pal·liar la possible exclusió social de qui la pateix. Sovint també deixem d’adonar-nos de totes les altres capacitats que hom pot tenir i desenvolupar. En el cas que planteja la notícia, referida a un país gens sensible a la inclusió social però que sí que ho és pel que fa a la productivitat- sovint poc ètica en qüestions laborals-, és un element de reflexió per aquells que ens considerem vàlids.

Vàlids en allò que és estàndard sí, però també, limitats en les nostres capacitats. Sense anar més lluny, jo mateix començo a ser conscient que la meva edat i la meva condició física ja no em fan apte pel mateix que temps enrere i que, per algunes coses, realment no ho he estat mai.

Però vivim en un mon d’estereotips que, si bé son descriptius, són alhora condicionants i ens porten ràpidament a generalitzar la particularitat. Potser ens caldria una visió més intel·ligent, la de mirar les capacitats, que deuen ser moltes, sense deixar de fixar-nos només en un tipus de discapacitat que caldrà protegir i esmenar amb polítiques inclusives, està clar.

8 MARÇ. dia de les dones

En contra de:

la violència de gènere
la discriminació laboral
l’explotació sexual
l’humor sexista
el llenguatge masclista
els rols familiars
l’anorèxia
el burka
la mutilació genital
els estereotips de conducta
els canons de bellesa


liderar també es conjuga en femení

Dones. 8 de març de 2009

Màgia i il•llusions

El Festival internacional de màgia de Badalona ens dona l’oportunitat cada any, des d’en fa 10, de poder veure actuacions de mags internacionals de gran prestigi.

L’any passat per aquestes dates vaig publicar en aquest mateix bloc una referència al mag que més em va impressionar Jerôme Helfenstein i em plau poder dir que en l’edició d’engüany de la gala se m’ha fet difícil triar quina de les actuacions destacaria.

Prèvies a la Gala Internacional van ser les actuacions en solitari, una setmana abans, de Jorge Blas amb l'espectacle L'art de la màgia que va incloure disciplines de dansa i circ, i també del Mag Lari el 13 de febrer amb el seu espectacle Màgiacadabra.

L’espectacle ha estat presentat per l’italià Aldo Colombini, i també hi ha participat el Duo Kybalion, especialitzats en els canvis de vestuari a un ritme vertiginós. L’aportació local ha estat a càrrec del Mag Magoo.

Penso que caldria parlar d’il·lusionisme més que no pas de màgia. La màgia no existeix, és un concepte mític. Tots sabem que hi ha truc, i que el mèrit està en la seva execució i la seva originalitat a l’hora de posar-lo en escena. Qualsevol que vulgui dedicar-s’hi pot comprar un truc, però no tothom és capaç d’executar-lo amb destresa, d’innovar i de sorprendre.

Això mateix ha fet l’alemany Tino Marc

Els joves holandesos Magic Unilimited han fet màgia de grans dimensions de manera neta i elegant, transmetent frescor i dinamisme a l’espectacle.

I finalment el català Charlie Mag, el més convencional de tot l’espectacle, ha fet una exhibició de manipulació lligada a l’aparició i desaparició de coloms.

Vet aquí la dificultat de triar el millor, com se’ns proposava al final de la gala. A hores d’ara no sé quin serà el més valorat pel públic.

Salvador Espriu (1913- 1985)

25 anys sense Espriu

No soc qui per opinar sobre la qualitat literària d’un poeta ni tant sols per jutjar el compromís social i polític de ningú, per tant la meva opinió és irrellevant comparada amb la dels experts filòlegs i els saberuts analistes socials i polítics. Sí que puc, però retre el meu particular homenatge, amb motiu de 25è l’aniversari de la seva mort, a qui ha fet que el meu esperit s’estremís amb els seus versos i les seves narracions. I amb qui comparteixo el desig: "Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat".

Conscient de ser poc original, em plau reproduir un text, abastament conegut, llegit, recitat i sovint citat sense gaires miraments, però que sempre m’ha produït aquesta mena d’esgarrifança plaent que es té quan quelcom t’emociona.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

(Dins "El Minotaure i Teseu", d'El Caminat i el Mur, 1954)


Aquesta entrada al bloc respon també a la crida feta mitjançant Facebook de retre un homenatge blocaire al poeta del poble a compartir a la pròpia xarxa i a la que m’he afegit gustosament.

publiCiUtat

Soc d’aquests estranys essers que es fixen en la publicitat, no tant pel producte que anuncien sinó en la manera com ho fan i l’estètica i els recursos que s’hi utilitzen. Això no vol dir, al menys en el meu cas, que adquireixi un producte o un servei pel sol fet d’haver estat ben publicitat. Més aviat ho entenc com un producte en si mateix, una expressió artística.

Darrerament he vist un anunci als cinemes que presenta l’història de dos joves que s’agraden. Són dos joves, noi i noia, prou atractius, amb una imatge convencional, vestits d’executius, sense cap mena d’element en els seu aspecte que poguéssim qualificar d’alternatiu. Són al seu lloc de treball, un lloc còmode que suggereix estabilitat. Està clara l’atracció que senten l’un per l’altra i l’estat d’excitació que es provoquen mútuament i que porta a ella a besar-lo impulsivament.

És una regla d’or de la publicitat que el receptor del missatge s’ha d’identificar amb el producte o amb aquells que l’hi mostren. Per això veiem determinats personatges mediàtics que sovint cedeixen la seva imatge per donar credibilitat al missatge publicitari ja què en són un referent, de bellesa, de seriositat professional... També els anuncis recreen circumstàncies en les què l’usuari pot sentir-se identificat, un malestar físic, un ambient familiar, una tasca domèstica, etc. Són els recursos de la publicitat, gens espontanis i acuradament ben presentats.

Podria haver estat l’anunci d’una colònia, de clíniques dentals o de qualsevol altre producte, però ho és d’una coalició política catalana que presenta el seu eslògan de precampanya començar il•lusiona . Això és el que més m’ha sobtat.

Per tant, ara ja sé a qui va adreçat el missatge d’aquesta coalició política, als joves blancs i heterosexuals que tenen una bona feina estable i que són un pel convencionals. Això sí, amb les hormones alterades.

L'anunci

Jaume Vives, Medalla d’Or De la Capital de la Cultura Catalana

En el marc de l’acte inaugural de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana , l’Organització lliura, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Capital de la Cultura Catalana a Jaume Vives, traspassat el darrer mes d’agost.

Jaume Vives va ser regidor de Drets Civils i Convivència durant el mandat municipal 2003-2007- període en el que se li va detectar la seva malaltia i va ser sotmès a diverses intervencions quirúrgiques i tractaments- a l’hora que va ser diputat provincial amb competències en comerç-. Malgrat les intervencions i els tractaments, Jaume Vives va fer tot el possible per no desatendre les seves responsabilitats, podent presentar un balanç de mandat força positiu dels seus dos càrrecs ( Pla de Convivència, Reglament d'Ús del Català, campanyes de consum, xarxa provincial de mercats municipals, etc....). El 2007, reelegit regidor, assumeix les competències de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural i de tercer vicepresident de la Diputació de Barcelona.

Jaume Vives va ser l’impulsor de l’acord de govern necessari per presentar la candidatura de Badalona a Capital de la Cultura Catalana, i va comunicar-la de manera engrescadora a la societat civil i al teixit associatiu de la ciutat per tal d’aconseguir el seu recolzament. Estava il•lusionat i va saber il•lusionar molta gent. Va viure la designació i va donar les primeres directrius de treball per aconseguir l’èxit de l’esdeveniment. L’Organització Capital de la Cultura Catalana ha sabut reconèixer-ho i distingir-lo amb aquest guardó. Malauradament en Jaume Vives ens va deixar a mitjans del mes d’agost passat.

Vaig tenir la sort de gaudir de la seva amistat i de la seva confiança, tant pel que fa a les seves responsabilitats públiques com en el seu àmbit personal. Sempre he considerat, i així ho he expressat més d’una vegada, que en Jaume era un polític de llarg recorregut, amb estratègies a mig i llarg termini, un corredor de fons. Per a mi va ser l'oportunitat de compartir feina, idees polítiques i complicitats personals amb una persona excepcional, de qui vaig aprendre molt i a qui, a dia d’avui, enyoro intensament.

PD. Ja sabeu que m’agrada alterar fotografies i que ho faig de les persones que aprecio. Em consta que a en Jaume li va agradar aquesta versió de la seva imatge.

Juan Pujol García. Garbo

Joan Pujol Garcia va ser un mestre de l’engany i la mentida. La seva capacitat per guanyar-se la confiança de l’exèrcit alemany va ser aprofitada pels aliats per portar a terme l’acció bèl·lica més decisiva del front occidental durant la Segona Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia.
Potser era un vividor, un mentider convulsiu, un gran actor o un idealista. Segurament era totes questes coses. El cert és que va aprofitar-se de les seves mentides per viure i per sobreviure en temps molt difícils i que va ser una peça clau per la resolució de la guerra a favor dels aliats. Va ser capaç de crear una ret fictícia d’agents pagats per Alemanya, inventar-se el contingut de gran nombre de missatges per mantenir la seva confiança i posar aquest operatiu al servei de Gran Bretanya per realitzar el gran engany, fer creure al l’exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia era una maniobra de distracció i que l’atac important es produiria a Calais. Va ser un prestidigitador, no un espia, ni un agent secret, un gran mentider. Mai va disparar un tret, va salvar milers de vides i va ser considerat un heroi pels dos bàndols i conseqüentment, ben retribuït. Garbo va decidir, fins i tot, el lloc i el dia de la seva mort, encara que Joan Pujol Garcia continués viu.

Tot aquest entrellat és el que s’explica en el documental Garbo. El espía del director Edmon Roch, guardonat com a millor pel·lícula documental del Festival de Cine Europeo de Sevilla. El documental es basa en els relats de persones que van conèixer o estudiar el personatge, i alhora il·lustra els fets amb seqüències de pel·lícules del gènere. L’investigador i escriptor Niguel West, que va descobrir el seu amagatall a Venezuela, l’oficial d’intel·ligència del MI5 Mark Seaman, el periodista Marc Vinader i l’espia americana a Madrid, Aline Griffith ( comptesa de Romanones) ens expliquen, des del coneixement dels fets i la pròpia visió, la història del personatge.

Si aquesta història no hagués estat tant ben contrastada dubtaríem que fos real. Però estic convençut que d’enganys com aquest n’hi ha hagut, n’hi ha, i n’hi haurà sempre, que la informació ben dirigida i ben manipulada pot fer canviar l’esdevenidor natural de la història, fins i tot a fi de bé.

Contra la crueltat de les persones

Darrerament a Catalunya es parla de braus, com mai abans se’n havia parlat, ni amb la freqüència, ni la intensitat, ni en els àmbits on es parla, gràcies a la ILP presentada i admesa a tràmit al Parlament de Catalunya, i amb persones amb les què mai hauria pensat que debatria sobre aquesta qüestió.
Barcelona ha estat una ciutat on les curses de braus van tenir una gran acceptació i les seves places havien estat de referència dins el món taurí. A tots el territoris del Països Catalans es celebren festes majors populars, on hi ha alguna activitat relacionada amb els bous i també amb els braus, que no són la mateixa cosa. Aquestes costums, tradicions i gustos populars tenen el meu moment àlgid al voltant del segle XIX, amb la construcció de les places de braus a Barcelona i la major celebració de festes majors al pobles.
També cal dir que el pas del temps fa que canviïn els gustos i les percepcions. Avui a Barcelona la majoria de públic assistent a les curses de braus són turistes que cerquen una experiència única, no aficionats que entengui la litúrgia que comporta. Als pobles és diferent, els actes on s’hi fa participar un bou pertanyen a una iconografia identitària que serveix al jovent per a fer el gallet davant una bèstia a qui fan recórrer la comarca i més defensant-se d’aquests pinxos, més que no pas evidenciant la seva ferocitat.
Mai no he estat una persona gaire sensible- ho confesso- vers el patiment dels animals, però si que ho soc davant l’exercici de la crueltat de les persones. Penso que la crueltat denigra l’esser humà a nivell individual i també al col•lectiu que ho consent. Pitjor és quan això ho qualifiquem de festa o art, quan és un negoci. En ple segle XXI, no entenc que s’estiguin donant models violents als infants que pretenem educar, però això és una altre debat. Podeu deduir, per tant, que els meus objectius no són del tot coincidents amb els dels promotors de la ILP.
Tot i amb això vaig signar la ILP i celebraré que el Parlament de Catalunya aprovi les lleis que calgui perquè al meu país, no es produeixin aquest espectacles que degraden , sobretot, les persones. Està clar que no vaig signar en contra de cap fiesta nacional espanyola. Els espanyols que anomenin com vulguin aquests espectacles, però que no intentin també imposar-me la seva crueltat, ja en tinc prou d’imposicions i critiques que venen d’allà. Anar en contra de les curses de braus no és anar en contra d’Espanya, com volen fer creure alguns que freqüentment van en contra de Catalunya.

Feminitat tapada

Un acte quotidià ens pot portar sorpreses si deixa de ser com esperem que sigui, o com estem acostumats a que sigui. M’explicaré. Fa pocs dies vaig anar al supermercat, tal com faig quan veig la nevera de casa desproveïda i mig buida. Un fet d’allò més normal i quotidià. Quan m’acosto a les caixes, procuro posar-me a la cua que em sembla més ràpida, observant els cistells i els carros que em precedeixen.
El fet insòlit, al menys per a mi, i al supermercat al qual compro habitualment- el més proper al meu domicili, un barri amb poca immigració- la persona del meu davant és una dona- cosa força freqüent-. El que ja no ho és tant és la manera en que va vestida, o més ben dit, un del elements del seu vestuari, una peça de roba que li amaga la cara des dels seus ulls en avall., que juntament amb la peça de roba amb que oculta el seu cabell i el llarg abric que la cobreix fa que només pugui veure-li els ulls. La dona- ho dedueixo pel seu volum i agilitat, i la criatura de bolquers que l’acompanya- és jove, molt jove, diria jo i m’atreviria dir que benestant per la qualitat dels seus vestits.
Al voltant nostre- de la dona i meu- hi ha com una atmosfera estranya, de silenci i de mirades furtives, barreja de curiositat, llàstima i desaprovació.
I quina era la meva impressió? Ara, després de pensar-m’ho, encara no ho sé. L’actitud de la caixera va ser la correcta, no pas cordial, però suficientment professional. Que hauria passat si no hagués pagat en efectiu? Hauria hagut d’idenficar-se, com faig jo al lliurar la meva tarja de crèdit?. La de la gent en general, ja ho he dit era, com poc, de curiositat. Estic segur que internament de rebuig.
Per part meva rebutjo una religió o un poder públic, qualsevol, que discrimini les dones, que les obligui a una actitud submisa vers la societat, però tampoc em crec amb la necessitat de violentar-les exigint-les que s’enfrontin al seu opressor- pare, marit, germà, fill o policia- ni que renunciïn als símbols de la seva espiritualitat i les seves creences.
D’altra banda, m’agradaria conèixer el seu punt de vista, com veia ella la seva situació anòmala i estranya. Es sentia orgullosa i satisfeta de la seva diferència o bé es sentia humiliada i inferior, com sol passar a la gent singular en una societat uniformitzadora com és la nostra?.
Penso que el nostre aspecte i la nostra actitud, són pistes per a les persones amb qui ens relacionem, de com volem ser tractats i considerats. Ho són també en el cas de la simbologia islàmica? Aquesta dona , de la que us parlo, rebutja la meva cordialitat i la meva atenció o la meva indiferència respecte de les dones?. Si és així, hi té dret ella, unilateralment a establir la pauta?.
Són més preguntes que respostes, però cal pensar-hi i aplicar el sentit comú, perquè la tendència és creixent, i una manca de seny per part de tothom pot perjudicar la convivència.

La carta als reis

Sovint quan hom expressa els seus desitjos, per tal que siguin atesos per algú o quelcom superior capaç de concedir-ho, es defineix com fer la carta als reis.
Això vol dir què qui formula els desitjos és conscient, com ho són els nens petits, que no tot el que es desitja es complirà i veurà satisfet. No per això es deixa l’ambició de banda.
Igual que els infants, desitgem el que no tenim i sabem que altres sí que tenen, pensant que el fet d’obtenir-ho calmarà la nostra ambició i serem millors o viurem millor. Ens equivoquem si pensem que la nostra felicitat rau en obtenir el que no tenim, quan sovint no hem valorat suficientment allò que ja és nostre.
No vull dir amb això que hem d’assumir amb resignació les nostres mancances, sinó que potser el que ens cal és realisme en les nostres aspiracions. Tocar de peus a terra ens permet posar-nos de puntetes i mirà l’horitzó.
Sovint, altres decideixen que és el que necessitem, ens imposen una necessitat, que en comptes de donar-nos una satisfacció ens està creant l’obligació d’aconseguir-ho i de mantenir-ho i que respon més a la seva necessitat econòmica o de poder.
Altra cosa és quan existeix una mancança real, una necessitat vital i un dret no reconegut. En aquest cas no parlem de carta als reis, sinó de reivindicació i de justícia. Aquest no és l’objecte d’aquesta reflexió. I en aquest cas tota l’ambició és necessària i convenient.
Em pregunto quines serien les cartes als reis en altres circumstàncies que les meves?; la d’un alt executiu de multinacional, la d’un pagès, la d’un monjo tibetà, la d’una dona sota un burka, la d’un esportista d’elit, la d’un narcotraficant, la d’una dona gestant, la d’un vell..........
Hauriem de ser prudents i pensar el que desitgem , perquè podria complir-se.
Acabo amb una llatinada de Publi Siro

Aliena nobis, nostra plus aliis placent
(les coses dels altres ens plauen més i les nostres a ells)