Si alguna conclusió clara podem treure de la història de la humanitat és que qualsevol dret individual o col•lectiu ha costat temps i esforç , a banda d’una ferma voluntat.
Les forces de poder i dominació d’una persona o un col•lectiu sobre altre individu o col•lectivitat sempre han intentat aturar qualsevol canvi en aquest sentit, i han estat vistos com una agressió vers l’estatus de qui exerceix el domini.
Així, l’abolició de l’esclavisme va subvertir les relacions de possessió d’uns esser respecte d’altres. El feudalisme va entrar en crisi per l’oposició dels serfs a permetre els mals usos dels senyors. Al seu dia, la lluita contra la segregació racial va subvertí la dominació d’una raça respecte d’altres suposadament inferiors. Les dones sufragistes van enfrontar-se amb un concepte masclista de la participació política, punt d’inici del feminisme actual, que subverteix, avui encara, una societat de domini masculí. Serveixin tots ells com a tall d’exemple.
Cap dels avenços en el món laboral no hauria estat possible sense haver transgredit les normes establertes, mitjançant accions coactives i apel•lant a drets superiors.
Els absolutismes i les dictadures han caigut i s’ha desprestigiat perquè algú ha subvertit les lleis injustes, per vigents que fossin, i ha fet front a la força que les emparava. Qualsevol trencament és una subversió de lo establert i, a la vegada l’inici d’un nou ordre que algú altre subvertirà.
També els pobles han patit i pateixen abusos per part d’altres pobles, que emparats en lleis, tribunals i exercits vulneren la seva dignitat, negant el seu dret a existir i organitzar-se. Qualsevol acció que pretengui canviar això serà considerada subversiva per qui exerceix el domini. I això passa en una suposada democràcia, que com tot, és perfectible i millorable, perquè sinó esdevindria una perversió.
A Catalunya el sentiment independentista, considerat en el seus inicis com a exòtic i extemporani, va creixent de manera progressiva. Allò que era poc menys que una utopia va prenent forma i s’organitza. Un catalanisme que es basava majoritàriament en la identitat cultural dels catalans de tota la vida, va derivar en un anhel polític compartit per una part de la població, independentment de les seves arrels culturals i del seu origen, i que es justifica, si és que cal justificar-ho, amb l’encaix dins d’Espanya i de la Unió Europea. Un anhel que algun dia pot ser expressat majoritàriament, però que ja compta amb una història recent: les consultes populars, l'Associació de municipis per la independència, i la recentment constituïda Assemblea nacional catalana, a banda de les forces polítiques que ho incorporen als seus programes electorals.
El dia que aquest anhel sigui majoritari caldrà demanar una resposta pragmàtica dels poders establerts, els parlaments i els tribunals, tant de l’àmbit estatal com internacional i, és clar, els propis. Plantejar i treballar, avui en dia, per la independència de Catalunya, per esdevenir un estat dins l’ordre mundial ja és en sí mateix una subversió de l’ordre establert. Una negació del desig majoritari dels catalans portarà, com sempre ha estat, a violentar el poder establert i caldran totes les energies que la raó ens doni.
Si no estem disposats a ser subversius, més ens valdrà callar per sempre i resignar-nos a viure per sempre més, llepant-nos les ferides de la nostra feblesa.
Entrades
