Aquí no és Rio

El temps de carnestoltes correspon a la setmana anterior a la quaresma catòlica com a contrapartida del temps a venir, temps de abstinència de carn i de moderació ens els costums. S’inicia amb el dijous gras i acaba el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina.
Com altres tradicions lligades al cristianisme té arrels en practiques paganes anteriors. Alguns estudiosos diuen que en el culte al déu grec Momo, el rei de la burla, i altres en les saturnals i les bacanalies romanes, en honor de Saturn i Bacus. Altres diuen que l’origen rau en el culte a la deessa celta Carna o bé al déu pagà Baal. Sigui quin sigui, la carn n’és el motiu. I l’eufemisme l’evolució del concepte.
La rigidesa de l’edat mitjana europea va fer créixer una festa popular basada en els excessos de la carn- literal i eufemísticament -, i tot allò que incitava al esbarjo descontrolat era malvist per l’ortodòxia religiosa. A Catalunya el carnaval té un component de burla de tot el que és considerat correcte i formal, amb un regust d’ironia, amb la voluntat d’un engany quasi innocent. Molts pobles de Catalunya van conservar el costum de les disfresses i el carnaval, malgrat la rigidesa puritana del franquisme, i pren, a cada indret, expressions locals que els significa. Altres llocs, per estratègies turístiques o be pel foment de la participació ciutadana s’hi van afegir mes tard, adoptant una pràctica sense cap mena d’arrelament popular.
Així hem vist joves vestits de vells, mestresses de casa vestides de bagasses, mascles peluts disfressats de col•legiales, capellans i monges libidinosos, plebeus amb perruques empolvorades, soldats i jutges ridiculitzats, negres de carbonet, xeics àrabs sense petroli, pirates de secà i vampirs amb dentadura de plàstic. Tot esdevé fals i artificial, com ho són les panxes, pitreres i culs, dentadures, calbes i orelles. Ja se sap, sa majestat carnestoltes, el rei dels poca-soltes.
Darrerament però, la festa va derivant en un model forà, una estètica que ni és tradicional ni ens és pròpia, la dels carnavals caribenys, en concret el brasiler, on la musica i el ball prenen el carrer en forma de rues de comparses abillades de lluentons i plomes, on es destaca més el que es mostra que no pas el que la disfressa oculta. No conec les arrels d’aquesta tradició, que intueixo lligada al mestissatge dels esclaus africans, les seves practiques ancestrals i la seva musica derivada en l’actual samba, o fins i tot, a estratègies de promoció turística.
Una altra model de carnaval és el venecià, inspirat en el barroc, i en la Comèdia de l’Art, on la màscara esdevé la protagonista indiscutible. Es un carnaval de mirar i admirar, de riquesa i ampul•lositat mes que d’imaginació i transgressió.
Jo reivindico, encara que amb no gaire energia, ja que tothom té dret al lliure albir, el nostre carnaval, el satíric, l’irònic, el burlesc, el que es viu sense gaire ordre ni concert, sense pautes de desfilada ni musiques estandarditzades, el que reflecteix una imatge distorsionada d’una realitat social magre, amb l’ànim de treure-li transcendència i fer-ne motiu de gresca. I no ens cal, avui en dia, esperar el carnaval per gaudir de més pit i més cuixa, donat que el pecat de la carn és el preu que en paguem a la carnisseria