sang, semen i democràcia

Que la construcció de nous Estats ha esta sempre a base de sang i el semen, suposo que en distinta proporció, ens ho deia als seus alumnes de Sociologia i Història de l’Economia  l’eminent professor Guillermo Díaz-Plaja, al voltant  del darrer terç del segle passat. Després vaig sentir-ho dir també a un dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya que ara ja no ho és. No sé si la frase té una autoria contrastable o si ambdós personatges havien arribat a la mateixa conclusió cadascú pel seu compte.

El cert és que aquest dos elements han donat per molta èpica, en el cas de sang, sempre més vessada pels que la tenien ben vermella que no pas pels de tons més blavosos, i en el cas del semen, èpica i lírica sempre amb la corona a peu de llit i adornada i acolorida per poetes i trobadors.

L’afirmació ha estat certa des de fa segles i, fins i tot, fins al segle passat, però no ho pot ser de cap de les maneres al segle que vivim en que l’ordre mundial se sotmet a la racionalitat i que cap mandatari ni cap nació ho és per la gràcia de Deu.

També ens deien que la tradició i els costums són la base de les lleis. Però les costums canvien i s’adapten a les noves necessitats i les tradicions corresponen a l’àmbit de la identitat però condicionen poc el nostre dia a dia , per tant, si aquests són variables també ho han de ser les lleis en la mateixa mesura per tal d’esdevenir justes.

Ningú amb dos dits de seny pot defensar que una llei estigui per damunt de la voluntat de les persones en qui recau el seu pes.

Els catalans volem un Estat nou, una República Catalana que es relacioni amb els altres Estats i nacions del món d’igual a igual. I per això no recorrerem a la sang, no volem màrtirs, ho volem fer expressant massivament la nostra voluntat. Ho hem fet ja, als carrers, a les places i a les carreteres, a casa nostra i a altres llocs on ens hem fet veure, ho hem explicat on se’ns ha volgut escoltar i hem encetat un diàleg, no correspost, amb l’Estat espanyol. El que encara no hem fet és votar, I és el que volem, donant l’oportunitat democràtica de votar “no” a aquells que no estigui d’acord amb el canvi d’estatus.

En fi, volem que el nostre nou Estat  es basi en la democràcia, en la voluntat majoritària d’un territori que té legitimitat històrica per considerar-se nació.

Aquesta voluntat majoritària que intuïm i que volem comprovar votant, té com a gran valor la seva pluralitat. L’ànsia de llibertat, d’un futur millor i més digne no és patrimoni de cap classe social ni de cap casta política, ni de cap raça ni religió. L’independentisme no té edat, ni nivell de renda, ni un lloc de naixement, perquè la mirada de tots plegats és cap endavant i colze a colze amb el veí, tal com ha estat quan hem sortit al carrer a expressar-ho.

Qui amenaça a impedir que votem esta ancorat en el temps, el de la sang i el semen disfressats de legalitat, però que ja no és el nostre. 

Que no ens enganyin

El govern de l’Estat Espanyol està fent una maniobra de distracció utilitzant les balances fiscals per distreure’ns  del verdader debat; si tenim dret o  no a decidir el nostre model d’Estat i el nostre encaix dins l’ordre polític internacional.

A ells, els interessa parlar de fluxos econòmics entre territoris perquè d’aquesta manera reforcen el marc en que s’estableix, o sigui l’Estat.

Tot i sabent que a la curta hi tenen molt a perdre, perquè maquillades o no, les balances són les que són i tard o d’hora el maquillatge es desdibuixa, però  a la llarga hi guanya, ja que qualsevol cessió en aquest sentit, hom la pot percebre com a positiva i interpretar que un canvi favorable en aquest sentit,  com una victòria.

Per això cal que no ens deixem endur pel fals debat dels diners. El debat no és per cap model de relació fiscal, com ells, i alguns a casa nostra voldrien. Aquest seria un debat antic, obsolet, que no es va resoldre al seu dia . Aquest és debat en que s’hi senten còmodes aquells que neguen que puguem aspirar a una sobirania plena. Defensem el que és nostre, és clar!, però no caiguem en el parany de pensar que és aquest el debat.

Carta als Reis mags d'Orient

Esperats reis,

Com cada any per aquestes dates us expressem la voluntat de rebre de la vostra generositat aquells regals que ens fan il·lusió i que creiem merèixer.

La condició per aquest benefici és haver-nos portat bé, ser obedients i ser bons ciutadans, observadors de la llei i la costum.

Per això us  comunico que no demano  res, ja que no compleixo la condició bàsica i necessària d’haver-me portat bé segons el concepte clàssic i, per tant, no m’exposo a demanar allò que possiblement em seria denegat.

Aquest darrer any m’he oposat fermament a les directrius del ministre d’educar  per imposar als nostres infants  la llengua de l’imperi i a que els virreis territorials no respectin i protegeixin la llengua del seu poble.  I critico que la cultura tingui un valor afegit tant alt com el 21% , mentre l’espectacle de matar animals braus es considerat un bé cultural i estigui protegit amb subvencions.  

No acato, sinó és per la força, les lleis  dels mercats financers que són rescatats a base de deixar un sembrat de víctimes que perden la feina, els estalvis i les seves cases. Dono suport a aquells que rebotats amb el sistema fan escarnis als còmplices dels seus botxins i a aquells que decideixen okupar allò que legalment no els pertany  però que hi tenen Dret. Estic en contra de que s’hagin reformat les condicions laborals que altres amb sang, suor i llàgrimes van aconseguir i de que es consideri a les persones, tant sols com una vàlua de la cadena productiva.

Estic en contra de que cap guru de cap religió imposi la seva llei a cap col·lectiu, ni que qui em governa s’hi sotmeti. Les dones han de decidir  si volen i quan parir, la gent té dret a establir famílies fonamentades en l’amor, sigui quin sigui el gènere de la seva parella.

Soc republicà , per tant, no reconec el vostre parent de Can Borbó com a cap del meu Estat., ni a l’Estat tampoc com a meu.  No vull privilegis per la seva persona i la seva família, encara que la seva conducta fos, com no és el cas, correcta i exemplaritzant.

No m’agraden les fronteres, però quan hi són, penso que s’han de poder creuar, i així com vosaltres viatgeu d’orient a occident carregats de riqueses, altres sense més equipatge que la seva voluntat i el desig de millora la seva vida també ho han de poder fer, i ser acollits i assistits amb dignitat.

Com podeu constatar, no estic conforme i m’oposo a segons quin ordre i a segons quines autoritats i ho expresso tant com puc, de paraula i de fets, i signant els manifestos que calgui, manifestant-me pels carrers o donant la mà en una cadena humana als que pensen com jo.

Vosaltres veureu si heu de passar de llarg de casa meva , o bé deixar-hi carbó, que al preu que tenim l’energia potser encara serà necessari, encara que poc ecològic.

Potser si en comptes de reis, com diuen que sou, sou homes savis i justos sabreu deixar-me eines- potser una urna i una papereta de vot?-, per tal que a la carta de l’any vinent us pugui donar les gràcies.

Rebeu una cordial i reivindicativa salutació.

Badalona, a l’any 2014 D.C 

El Mirall

Josep Maria Terricabras, candidat d’Esquerra a les eleccions al Parlament Europeu, en la seva intervenció a l’acte Votar és la Via, organitzat per ERC a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, va dir-nos als presents: cada dia mireu-vos al mirall i pregunteu-li al que hi veieu si us podeu refiar d’ell. Això em va fer pensar i avui, de bon matí he fet l’exercici.

D’entrada, em miro al mirall de bon matí i hi veig un senyor gran que s’assembla a mi quan tingui deu anys més. Al cap d’una estona, després de dutxar-me, afaitar-me i pentinar-me, amb les ulleres damunt el nas,  m’adono que soc jo mateix qui es reflecteix al mirall. Estic despert i el són ha reparat el cansament que ahir sentia en ficar-me al llit.

El que és important, és que si et mires al mirall de bon matí- no cal que sigui d’hora com diu en Guardiola- és que estàs despert, que has abandonat l’estat de somniar. Tot i que hi ha qui, com explica l’admirat  Murakami, és desperta en un món de dues llunes, amb platges i ocells que donen corda al món amb sons de blues.

I és important estar despert en el món real, perquè fora del mirall, els objectes i nosaltres mateixos tenim altres dimensions, i som capaços de moure’ns en diverses direccions, fins i tot en les errònies, si sortim del marc del mirall. .Aquells que desperten en un món que és irreal, els semblarà que viuen una realitat, però aquesta sempre serà condicionada per la pròpia fantasia.

Però torno al mirall. Estic, despert. Els que érem a l’acte estàvem desperts aleshores i avui comprovem que seguim desperts. Estar despert vol dir que s’està viu, i això és important perquè els vius tenen idees, il·lusions i poden somniar, no pas com els morts que com a molt són ni més ni menys que un record.

En el món del conflicte polític és realment important estar viu i ben despert. També hi ha cadàvers, no físics, sinó polítics que, com ànimes en pena, vagaregen per aquest món de vius intentant fer-nos por, escrivint i reescrivint les seves memòries per explicar-nos que han parlat amb Deu, parlar-nos del seu no-talante, o  bé dir-nos que va ser bo el Pacte del Majestic.

Espero despertar-me moltes vegades més, tampoc renuncio a somniar, però no em conformo amb el marc d’un mirall per projectar-me. I així, fins que arribi el dia en que em miri al mirall i hi vegi un ciutadà d’un país lliure i sobirà, un que ahir era independentista i que ja no li caldrà ser-ho. 

Enlluernats?

S’acosta el temps de l’any, si no és que ja hi som, en que els principals carrers de les nostres ciutats i pobles s’adornen amb enllumenat de motius nadalencs. Amb aquesta iniciativa, sostinguda i finançada en gran part pels comerciants i els ajuntaments es pretén promoure el consum que va associat a unes festes i uns costums propis de  societats ben assentades econòmicament parlant.

El cas és que l’economia general que tenia com a indicador unes pautes de consum calendaritzades comença a flaquejar. Avui en dia la majoria de famílies veuen reduïts el seus ingressos i altres han de destinar els seus recursos a una economia de subsistència, quant no de resistència, a voltes obligada a una solidaritat amb altres familiars que trampegen la fallida.

Entenc que comerciants i botiguers intentin augmentar les seves vendes, i si més no eixugar pèrdues, amb totes les estratègies al seu abast, campanya de Nadal inclosa, i que per això ens condemnin a aquesta contaminació visual i estètica que suposa la majoria d’il·luminacions nadalenques. També entenc que els ajuntaments ajudin, donat que el sector considera estratègica aquesta mena d’iniciatives.

Fa uns dies l’alcalde la meva ciutat, Badalona, ens va sorprendre amb unes informacions referents a l’enllumenat especial de la campanya de Nadal, on assenyala noves parts de la ciutat que gaudiran d’aquesta iniciativa, a càrrec dels comerciants de la zona. Jo em pregunto perquè en fa l’anunci ell, quan són altres qui paguen?. Sense que calgui que ningú em respongui, en el mateix comunicat hi ha la resposta: l’anunci d’una novetat  a major gloria seva:

L’espectacle audiovisual que es projectarà a la façana de la Casa de la Vila aprofitarà l’arquitectura de l’edifici per presentar motius nadalencs. L’espectacle, de 5 minuts de durada, s’estrenarà el dissabte 7 de desembre a les 18 hores, i es faran passis cada 20 minuts fins a les 20.30 hores.... L’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha explicat que “l’objectiu del Govern municipal és que Badalona esdevingui una ciutat atractiva i acollidora durant el Nadal per als badalonins i també per als veïns d’altres municipis”. Garcia Albiol s’ha mostrat convençut que “l’espectacle audiovisual atraurà a molta gent i per aquesta raó s’està treballant per tal que es pugui repetir també els dissabtes 14 i 21 de desembre amb els mateixos horaris”. “Volem que la gent que vingui per Nadal a Badalona pugui passar-s’ho bé, passejar i comprar a les botigues de la ciutat, gaudint d’un ambient nadalenc”, ha afegit.

No està clar qui paga aquests “misses”, només en sabem l’oficiant, un alcalde megalòman que destina recursos públics- o privats amb contraprestació-  per a la seva projecció personal, amb l’excusa populista i barroera d’afavorir el comerç i la projecció de la ciutat.

Imagino les sensacions de les persones que lluitin durant aquestes festes i la resta de l’any per no ser desnonats o poder pagar els subministres de llum, aigua i gas, que comptaran les hores que poden tenir engegada la calefacció de casa seva, en veure aquestes demostracions de “Poderio Pupular” marca Albiol transformat en espectacle a la façana de la Casa de la Vila. Espero que la reacció sigui d’indignació, però no en puc estar segur.

Fa uns anys, per motius de feina vaig visitar a la ciutat francesa de Lyon, on vaig viure la Fête des Lumières. Una festa molt arrelada i tradicional de més de 150 anys, on les façanes dels edificis principals esdevenen verdaderes creacions artístiques amb més o menys encert segins els gustos personals. La ciutat en qüestió rep molts visitants i per tant una entrada de diners a través del comerç, l’hostaleria i els serveis, verdaderament importants, segons em deien. Però no tant sols tenien cura de les façanes, la estratègia turística era ben elaborada amb plànols de localitzacions i programació de complements culturals: música, poesia i perfomances.  Si aquest hagués estat el model del nostre alcalde, potser no hi tindria res a dir, però temo que, com amb tantes altres coses els nostres governants locals tant sols fan una política populista i d’aparador .

Pel que fa a les il·luminacions en eixos comercials, que voleu que us digui, si consolen i donen un bri d’alegria a algú , encara que no es pugui permetre fer gasto, ben vingudes, malgrat que a mi particularment no m’agradin.

Posats a que m’enlluernin , que sigui amb un focus potent, que em deixi cec per no veure un entorn desagradable o bé prou bonic com per il·lusionar-me i fer-me creure  que alguna cosa va bé, no pas amb filigranes lluminoses de ben poc valor estètic. 

Catalunya fa Via

Cada any, com si fos un mantra, algun opinador de mitjans de comunicació ens recorda amb to irònic i sarcàstic que l’onze de setembre, els catalans, celebrem una derrota. Com a resposta, els catalans,  responem que no celebrem, que commemorem. M’estalvio destacar les diferències d’aquest dos termes, d’altra banda ben notables per intel·ligències mitjanes.

No puc deixar d’admetre la desfeta que va patir Catalunya amb la caiguda de Barcelona, precipitant la del país sencer i la pèrdua de les nostres llibertats nacionals,  la nostra organització política i els nostres privilegis respecte de la monarquia hispànica. Dit això, si la finalitat d’aquella guerra era anorrear també el sentiment d’identitat i pertinença a una comunitat política, he de dir que no se’n van sortir.

Després de qualsevol derrota, pèrdua o infortuni sempre hi ha un procés de dol  que cal superar, però, al cap i a la fi, el pragmatisme s’imposa i l’esperit de lluita en pot sortir reforçat, En el cas de Catalunya el reforç rau en les generacions posteriors als que van patir en carn pròpia les conseqüències d’aquella desfeta.

A tall d’exemple, l’actitud dels catalans en refer una economia malmesa i espoliada, la preservació de les tradicions orals i escrites, la llengua pròpia com a estendard de resistència.  Però n’hi ha més d’exemples, alguns lligats a la mateixa data de l’onze de setembre.

L’any 1886 en Jaume Colell, canonge de la seu de Vic, oficià una missa a tocar del Fossar de les Moreres en record dels patriotes catalans del setge, contravenint  les prohibicions de les autoritats civils i eclesiàstiques, a la que van assistir Àngel Guimerà i Valentí Almirall juntament amb molts barcelonins. 

A finals del segle XIX, l’estàtua de Rafael Casanova ( Passeig de Sant Joan) , inaugurada en motiu de l’Exposició Universal de 1988 va convertir-se en referència dels actes de caire reivindicatiu a l’entorn de la Diada.

A les primeries del segle XX els homenatges de l’onze de setembre als herois catalans s’estenen per la majoria de pobles i ciutats del Principat, assolint al 1923 més d’un miler d’ofrenes florals i d’actes reivindicatius amb recolzament institucional. Les dictadures de Primo de Rivera i Franco van prohibir i reprimir qualsevol exaltació catalanista però els catalans varem  seguir homenatjant els nostres herois amb discreció. Durant l’època franquista l’estàtua de Rafael  Casanova va ser retirada perquè els barcelonins es descobrien en passar-hi pel davant en senyal de respecte.

La Diada de l’onze de setembre de 1976 marca un punt important d’inflexió. L’Assemblea de Catalunya convocà un acte a sant Boi de Llobregat  que va resultar massiu, i el primer d’una nova època.  Barcelona aplega un milió de persones en una gran manifestació sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, l’onze de setembre de 1977. Aquella manifestació va ser el pròleg del restabliment de la Generalitat deCatalunya, l’aprovació de la Llei d’amnistia política i l’impuls d’un nou Estatut que s’aprovà el 1979.

L’any passat, 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va convocar una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema “ Catalunya, nou estat d’Europa” que col·lapsa tota la ciutat. La més gran manifestació de la nostra història. Gràcies a les noves tecnologies  i l’empenta del poble català la repercussió internacional del cas dels catalans  és la més gran que mai s’hagi assolit.

Per la Diada d’aquest any 2013 l’ANC ens proposa La Via catalana cap a la independència, seguint el model la Via Bàltica que reivindicava la independència, poc després assolida de Estònia, Letònia i Lituània.

El gran operatiu logístic desenvolupat, l’expectació creada i el gran nombre d’inscripcions que hores d’ara ja cobreixen la totalitat dels trams fa pensar que serà un gran èxit.

Per tant, potser a partir d’ara, si no abans ja, podem dir que la Diada Nacional de Catalunya commemora una derrota, com no?, però celebra, ara sí, un seguit de victòries cada vegada més importants. Aquells que pensaven que a sang i foc anorrearien un poble i els seus sentiments, i sobretot aquells que els han succeït veuran que aquella victòria puntual seva serà la nostra victòria futura. i definitiva. 

Un antivirus pel canvi a Badalona

Si estàs llegint això ara mateix és que ets usuari/a de la tecnologia informàtica i en gaudeixes dels avantatges alhora que, de ben segur també n’has patit alguns inconvenients. Em refereixo a quan la tecnologia no s’ajusta a les teves necessitats, no has sabut aplicar-la, no disposes del grau suficient de coneixements, o bé has rebut un atac extern. Vivim un temps, el de les noves- ja no tant noves- tecnologies en que allò que era novetat abans d’ahir està superat avui o a punt  se superar-se demà; amb la sensació que sempre anem un pel endarrerits.

Aquest mateixos arguments em serveixen per explicar una mica allò que és tant antic i diferent de les noves tecnologies com és la política. En concret la que ens afecta més a prop, la municipal, i concretament la de Badalona, que a les darreres eleccions municipals va patir- recuperant el símil- un virus. En aquest cas un virus polític.

Em refereixo al resultat del PPC local com un virus, perquè va tenir el mateix efecte en la vida ciutadana que té un virus en el nostre equip informàtic: els programes no responen correctament , les funcions s’aturen i/o alenteixen i, el que és pitjor, s’enforteix i contamina altres dispositius.

Davant d’un atac informàtic, virus , troià, o com coi en diguin, tant sols ens queda el mateix remei que ofereix tant  la medicina com la tecnologia, una diagnosi i un tractament, eliminar-ne la causa per tal de no patir les conseqüències alhora de prendre mesures preventives. A vegades amb una simple una actualització de l’antivirus, amb l’escombrat de les infeccions i la seva eliminació n’hi ha prou , altres vegades hem de recórrer a mesures més quirúrgiques, un formateig de tot el dispositiu i dotar-nos de nous programes.

El que és cert és que  si el nostre dispositiu informàtic no respon a les nostres necessitats és perquè aquestes han canviat i crescut en diferent mesura que l’eina i allò que ens era útil fa un temps avui es queda curt i obsolet. Primer que ens cal és un aparell prou potent per suportat programes útils avui  i els que ens caldran demà, si és que sabem preveure-ho, actualitzant-los periòdicament, explorant les seves prestacions per maximitzar-ne l’ús. No cal dir que també hem de dotar-nos d’un bon sistema de prevenció d’atacs i estar amatents amb qui ens relacionem, no fos que per part de les relacions dubtoses ens arribés l’agressió temuda. Que em disculpin els informàtics si detecten inexactituds tècniques en el raonament.

Tot això em serveix per explicar-me a mi mateix, i compartir amb qui ho llegeixi perquè considero que l’actual govern de Badalona és comparable a un virus. Un virus social i polític, és clar. El partit que governa a Badalona va guanyar unes eleccions amb mentides i promeses falses, talment disfressat de demòcrata i mostrant una imatge social per tal de  fer-se amb un instrument, el govern, i pervertir-ne l’ús i la funció. Ha espatllant o anul·lat la participació ciutadana, les polítiques de protecció social i desenvolupat elements d’agressió i repressió respecte de la dissidència. Ha aprofitant elements del nostre “sistema operatius” per créixer i enriquir-se, amb practiques de nepotisme i corrupció constants. I a més projecta una imatge de la nostra ciutat totalment distorsionada i ofensiva, de caos social i desestructuració.

Està clar que el nostre sistema operatiu s’ha d’actualitzar, el nostre navegador polític no s’ha actualitzat des de fa anys perquè no ha incorporat elements que el facin útil i eficaç. Estem navegant per la política amb els mateixos elements que es van definir als anys 80 i 90 del segle passat, i ens cal una actualització que passa per afavorir la  participació ciutadana en la consulta de prioritats  i presa de decisions dels nostres governants, afegint-hi més transparència ens els processos. És per aquesta feblesa que hem estat captius del malvat populisme del PP. La fortalesa i la seguretat del nostre sistema polític ens vindrà donada per enfortir la seva essència, la democràcia i clarificar, sense ombres partidistes, l’objectiu, que no ha de ser altre que procurar el benestar de tots i cadascun dels membres, i del conjunt que formem la comunitat.

Els partits polítics que formen l’oposició al consistori municipal s’estan plantejant una moció de censura per foragitar l’actual govern. Diverses veus de la societat civil organitzada i dels agents polítics hem encoratjat aquesta iniciativa i la recolzem. Però no podem quedar-nos curts amb les expectatives, per dura que sigui la conjuntura econòmica . Per necessari que sigui fer fora del govern a qui el perverteix i en fa un mal ús, qui estigui disposat a pactar un nou govern i assumir-ne la responsabilitat, encapçalant-lo  o no, també s’ha de dotar dels elements perquè una situació com l’actual no es repeteixi l’any 2015,  ni mai. L’acord que ha de fer possible un canvi de govern a Badalona no pot ser tant sols l’acord, encara que necessari,  de les forces polítiques de l’oposició, i no serà suficient sinó s’hi incorporen  els agents socials, el món associatiu en totes les seves variants i s’estableixen protocols de participació , de transversalitat en la gestió i de transparència ens les processos que enforteixin i avalin aquest canvi i una nova manera de fer política.

L’antivirus té un nom conegut, es diu democràcia.