Una mica de cada cosa

Un altre conte de Nadal

2011-12-25T02:21:00.001-08:00

Part I

És 25 de desembre, dia de Nadal, en Jordi ( 35anys) i la Montse ( 33 anys) estan a punt d’anar a casa dels pares d’ella,en Josep i la Mercè, on es reuniran amb la resta de convidats, l’Aurelio i Pepi, pares d’ell. Els primers, catalans de soca-rel, industrial metal•lúrgic ell i mestressa de casa ella, ja jubilats. Cordovesos d’origen els pares d’ell, d’aquells que definia Candel a “els altres catalans”, llauner, “lampista” com sempre s’ha dit, i teixidora ella, ja jubilats i aficionats als balls de saló.
En Jordi té una germana, Cati (42 anys), casada amb en Toni ( 47 anys), i ambdós tenen un fill, l’Oriol ( 18 anys).Tots tres vindran a dinar. La Cati és infermera i en Toni comercial a l’atur, ambdós seguidors de l’Obra d’Escrivà de Balaguer. L’Oriol (18 anys) vol estudiar pedagogia i es relaciona bàsicament en moviments solidaris i esplais per a infants, encara no ha sortit de l’armari però vol fer la seva vida amb l’Omar, d’origen paquistanés i musulmà, que no està convidat al dinar, ambdós compromesos amb el moviment 15M i l’independentisme més radical.
Per part de la Montse vindran la família del germà, en Vicens (48 anys),director d’una sucursal bancària, divorciat i casat per segona vegada amb la Begoña ( 38 anys), que té una botiga de roba infantil, aficionada a les operacions d’estètica i a la bijuteria abundant. En Vicens, del primer matrimoni té una filla, Mónica (22 anys), que es fa dir Nit perquè és gòtica, que vindrà amb el seu xicot, Alberto que es fa anomenar Edgardo (19 anys) en record de Poe, l’escriptor, gòtic com ella, cap dels dos treballa ni estudia, i del segon matrimoni amb Begonya té en Borja (16 anys), skin, estudiant de BUP, però poc, seguidor de l’Espanyol i madridista anticulé, que vindrà acompanyat d’una consola de jocs a qui prestarà la major atenció.
En Jordi és pessimista pel que fa a aquest dinar perquè en recorda d’altres en que les discussions polítiques han amargat l’hora dels torrons. I quan no ha estat la política ho ha fet la religió, la moral, l’economia o el futbol. La Montse és més optimista i pensa que podrà esquivar les polèmiques, si cal amb un somriure, un brindis a temps o un comentari afalagador per la cuinera.

Part II

Els primers d’arribar han estat la Montse i en Jordi, per ajudar a parar la taula. Les tovalles clàssiques que té la Merçè brodades per ella mateixa, des de que es va casar i aquella vaixella de La Cartuja de Sevilla, que varen comprar en el primer viatge llarg amb el 600 fa moltíssims anys.
Pares, germana, cunyat i nebot d’en Jordi arriben junts. Petos i abraçades. Regalen a la mestressa i amfitriona una frondosa planta de Nadal. L’Oriol porta una carmanyola amb un preparat de tofu i s’excusa de ser vegetarià, davant la mirada de censura de sons pares. “Cosas del chiquillo”, disculpa la Catí traient ferro a l’escena.
Mitja hora més tard de l’hora acordada arriben la parentela de la Montse entre disculpes poc creïbles. Petons a l’aire de la Begoña per no malmetre un maquillatge ben acolorit i encaixades vigoroses del Vicens. Nit i Edgardo ho observen tot amb els ulls maquillats de negre intens que contrasta amb la corbata cridanera del pare i els lluentons de la mare i demostren una cordialitat forçada amb la resta de convidats, mentre en Borja busca on “apalancar-se” i continuar la partida.

Part III

Ja són les 8 del vespre i en Jordi i la Montse han tornat a casa. En Jordi abraça la Montse, sap que té una gran dona, bona mediadora, diplomàtica i oportuna i ha sabut donar a tothom el reconeixement que esperava tenir.
El dinar ha estat clàssic i abundant, escudella i carn d’olla i pollastre del Prat rostit. Tothom s’ha atipat de valent, fins i tot en Borja ha deixat de banda la maquineta i ha fet cara de satisfacció. Les dones amb més mesura, per allò de la figura, sobretot la Begoña. Oriol, Nit i Edgardo han compartit tofu i alguna pruna del rostit.
Després dels torrons L’Aurelio i la Pepi han demostrat les seves dots pel tango, amb la mirada indulgent de tothom, i la iaia Merçè ha recitat quelcom de Mossèn Cinto que ha interessat més a la generació jove que no pas als grans.
Llevat d’alguna mirada de censura de Cati a l’afició del homes, el seu inclòs, als licors de sobretaula i a les actituds frívoles respecte d’una diada religiosa, tot ha anat com una seda. I ha estat l’habilitat de la Montse el que ho ha fet possible.
La clau ha estat, el diàleg , l’intercanvi d’opinions i el contrast de parers. Tots els presents tenien una opinió formada i es veien autoritzats per exposar-la sense cap mena de timidesa ni prevenció.
En Jordi acaronant la Montse li va dir “Ha estat un encert treure el tema de la Belén Esteban”.

Els personatges d’aquest conte i les situacions que s’hi descriuen són totalment ficticis i fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb persones o situacions reals és pura coincidència i no pretén establir cap moralitat.

Cabaret Pompeya

2011-12-11T02:25:00.000-08:00

Potser perquè m’agrada la història, la novel•la negra i m’agrada Barcelona, he gaudit recentment de la lectura de Cabaret Pompeya d’Andreu Martín (el balancí - edicions 62).
L’autor ens presenta tres joves nascuts l’any 1900 i que es coneixen al Pompeya quan tenen 20anys, en un Paral•lel canalla i desacomplexat, de cabarets i tangos, de putes i bordells. Barcelona és una ciutat que bull per les idees llibertaries, el pistolerisme, les diferències de classes i la lluita social. Sonen Tangos, proclames i aires de revolució barrejats amb trets de pistola. Una Barcelona cosmopolita i provinciana alhora.
Andreu Marín fa una crònica dels esdeveniments que viu la ciutat entre l’any 1920 i la mort del dictador Franco. Les vivències dels tres protagonistes, Miquel, Victor i Fernando, ens donen la dimensió dramàtica del fets i de les conseqüències d’una mala revolució, d’una guerra civil i de la vilesa dels vencedors. Tots tres protagonistes viuen els fets de manera diferent i amb diferents conseqüències, però el nexe d’unió entre ells persisteix al llarg dels anys.
No és en absolut una crònica trista, ni tampoc frívola. L’autor es serveix del relat històric per emmarcar les grandeses i les misèries de la condició humana portades al extrem per imperatiu del destí.
Els meus amics historiadors em retraurien que no és una bona manera de conèixer la història llegir novel•les d’aquest estil perquè distorsiones la realitat, però els qui no tenim aquest esperit acadèmic agraïm poder gaudir d’una aproximació a la historia d’una manera lúdica. Més quan es tracta d’un relat tant ben escrit i una trama tant ben exposada com ens ofereix Andreu Martín, que és prou conegut com expert en la crònica negra de Barcelona.

entrevista del diari Avui a Andreu Martín

el que diu l'autor a TV3:

i una mica de música per il·lustrar l'ambient de l'època:

CAVALL FORT. Per molts anys!

2011-12-02T02:04:00.000-08:00

No recordo en quin moment concret va aparèixer la revista Cavall Fort a casa. Segurament jo, que soc el gran de tres germans, ja devia saber llegir amb prou agilitat i comprensió com perquè els meus pares me’n fessin subscriptor.

Aquells anys en que jo llegia Cavall Fort, el català era una llegua d’àmbit domèstic, de casa endins, de jugar-hi al pati de l’escola, però no per adreçar-te al mestre. Era un època en que alguns textos escolars encara es tractava el català com un dialecte del castellà.

Tot i que la nostra llengua materna era el català, la influencia del cinema i la televisió feia que, en el moment en que jugàvem a "indius i convois” o a “mosqueteros” ho féssim a en la llengua dels herois de les pel•lícules o de les publicacions infantils de l’estil del Capitán Trueno i d’altres personatges del còmic infantil. Fins i tot l’humor era cosa del castellà; La família Ulises i los inventos del profesor Franz de Cophenague del TBO.

Potser per això, perquè Cavall Fort normalitzava la llengua del lleure i l’educació, va ser el motiu perquè m’hi vaig enganxar amb la infantil inconsciència pròpia de l’edat. I ara que soc gran, valoro l’opció que van fer els meus pares, de donar-me una eina que em feia gaudir i em formava. I valoro aquells, que, a contracorrent, van apostar per fer nàixer una publicació que en els seus 50 anys de vida ha estat referent de lleure associat a la cultura per a la infància d’aquest país.

Informacións sobre Cavall Fort i el seu aniversari

Mil imatges i una paraula

2011-11-21T12:28:00.000-08:00

Just acabada la campanya electoral, de ben segur que podríem parlar de més de mil imatges, totes elles prou il•lustradores i interpretables. També podríem parlar d’aquelles paraules que més s’han dit i s’ha repetit com si fossin mantres electorals. Sense comptar els rius de tinta i altres suports 2.0 que han difós els missatges dels candidats.
Una imatge sobretot se’m va fixar a la retina, just la nit electoral després del recompte quasi absolut dels resultats. Era la connexió que feien els serveis informatius de TV3 amb la unitat mòbil destacada a l’Hotel Majestic de Barcelona on Josep Anton Duran i Lleida era aclamat com a vencedor a Catalunya dels comicis espanyols.
No era una imatge insòlita, vista el moment en que CiU acompleix un desig reiteradament expressat durant la campanya. Ni insòlita era l’alegria que expressaven els congregats al peu del balcó.
El que sí em va sembla insòlit va ser la coincidència de la imatge amb el crit que es va sentir i repetir, provinent de qui celebrava aquest èxit. Cridaven Independència!.
No sé, a hores d’ara, si era una demanda a Duran perquè emprengués el camí que sempre s’ha negat a encetar o bé l’alegria per la certesa que aquest triomf escurça el termini per esdevenir un país independent.
Si era una demanda, ho entenc, però em sembla inútil fer-la a qui ha manifestat reiteradament la seva manca de voluntat d’aventures secessionistes, i a qui aviat marxarà a la seva segona residència a l’Hotel Palas de la capital del regne, en primera classes, perquè no el deixen anar-hi en classe popular.
Si el que expressaven era un anhel, que comparteixo, com es pot aclamar a qui el nega amb tant èmfasi i no haver votat aquells que han fet d’aquest desig el cos central de la seva campanya electoral?.
Però la imatge que val més que mil paraules és la que oferia Duran alhora que, des de baix, o sigui, des de les bases, cridaven in- inde-independència. Ell feia el sord, amb la mirada distreta, com si allò no anés amb ell, com si fos un excés produït per una alienació col•lectiva. Segurament tenia ganes de ser ben aviat a la seva suite de Madrid on tot és confort i amabilitat

Castanyada versus Halloween

2011-10-30T09:51:00.000-07:00

La Castanyada és una festa popular catalana que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. L’origen de la festa el trobarem en la celebració religiosa del Dia de Difunts en que a la vigília es vetllava en record dels morts i calia proveir el cos de l’energia necessària.

La tradició mana reunir-se en colles d’amics o familiars en un àpat nocturn on degustar castanyes, moniatos i panellets, ben regats amb moscatell. El món del comerç i, en especial el ram dels pastissers, ha fomentat aquesta festa i l’ha adaptat als nous temps augmentant la varietat dels panellets.

La paraula Halloween és una derivació de l’expressió anglesa All Hallows’ Eve que significa Vigília de Tots els Sants i té l’origen a la cultura celta, adaptada al catolicisme els segles VIII i IX i exportada a Nord-Amèrica pels Irlandesos durant el segle XIX, i d’allà a la resta del món occidental gràcies a les pel•lícules americanes i la globalització comercial. La seva expressió més destacada són les carbasses buides amb una espelma dins, les disfresses, el “truc o tracte” i les llaminadures.

Avui en dia ambdues festes conviuen a casa nostra amb una mena d’esquizofrènia que es fa del tot evident en la publicitat comercial. Qui celebra Halloween sol menjar castanyes i panellets , alhora que moltes taules de castanyada es decoren amb carbasses il•luminades.

El que és nostre de veritat és la castanyada, però aquesta festa també ha perdut el sentit religiós dels seus principis i ha evolucionat en una festa més del calendari laic.
Permeteu-me explicar una anècdota relacionada amb la meva família. La primera vegada que el meu pare va ser convidat a casa de la seva promesa, la meva mare, era la nit de la castanyada. Els meus avis materns eren tradicionals i creients, i celebraven la castanyada amb tots els seus elements, però amb l’antiga costum de resar les tres parts del rosari (consta de 5 misteris de goig, 5 de dolor i 5 de glòria , cadascú format per un parenostre i 10 avemaries) prèviament a l’àpat. Malgrat aquest començament els meus pares van gaudir d’un feliç matrimoni i d’una excel•lent relació amb la família. No m’imagino l’escena a l’actualitat, amb el meu pare vestit de vampir rebut per la iaia Maria vestida de Morticia, asseguts en una taula plena de teranyines sintètiques, a la llum de fanalets en forma de carbassa.

Celebreu el que celebreu, feu-ho bé i amb consciència, amb la millor companyia possible i amb l’esperit obert a la gresca.
No sé si cal dir-ho, jo soc més de castanyada, que per disfressar-me ja tinc el carnestoltes, i per espantar-me ja tinc la premsa madrilenya.

Una ocasió perduda

2011-10-22T02:10:00.000-07:00

Vaig assistir a la representació de l’obra Arnau al Teatre Nacional de Catalunya amb la il•lusió de gaudir d’un espectacle multidisciplinari que mostrés ben bé la que és la més gran icona del llegendari català. Qui produïa l’espectacle, els actors que intervenien i el complement musical que aportava el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien preveure una fita a recordar.
Jo volia veure reflectit el Compte Arnau, personatge libidinós, sanguinari i irreverent fins a ser sacríleg, despietat i cruel a qui tothom temia i de qui tothom fugia esparverat. Volia veure l’ànima turmentada, condemnada a recorre les seves terres sense repòs i a perpetuar el seu infaust record a les pobres gents a qui va sotmetre, sense la redempció que suposaria la compassió d’una ànima pura.
Davant d’això vaig trobar-me amb un Arnau prou viril, però endolcit en excés, amb un concepte del mal massa eteri i un posat en excés mesurat. Res a veure amb el personatge narrat per Maragall o Segarra entre altres grans autors catalans.
Segurament qui no va copsar convenientment el personatge no va ser pas l’actor, sinó qui dirigí l’obra, Hermann Bonnín, el responsable de crear l’escenografia per uns textos amb molta més força de la que va mostrar. O potser l’error és meu en tenir una expectativa errònia. En qualsevol cas penso que ha estat una oportunitat perduda per una institució tant prestigiosa com és el TNC.

Seras roure, seras penya,
seras mar esvalotat,
seras aire que s'inflama,
seras astre rutilant,
seras home sobre-home,
perquè n tens la voluntat.
Correras per monts i planes,
per la terra, que és tant gran,
muntat en cavall de flames
que no set cançarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.»

( fragment El Compte Arnau de Joan Maragall en una edició de 1900)

“suelta de vaquillas” a Llefià. Badalona i olé!

2011-06-30T05:27:00.000-07:00

La segona sessió plenària del nou consistori municipal ens ha dut una bona sorpresa. No tant per la qüestió a tractar, que també, sinó ple comportament que han tingut els nostres representants. L’únic punt de l’ordre del dia era l’aprovació de la “suelta de vaquillas” que des de la tardor passada cal que sigui autoritzada i debatuda pel consistori competent. Efecte d’una llei de protecció dels animals escassa i escanyolida pel que fa a aquesta emena d’activitats.

A banda del que diu la llei, malauradament massa interpretable i plena de subjectivitats, cal tenir present altres aspectes que al seu dia vaig esposar, quan ERC em va delegar per representar-los a una comissió política, prèvia a l’aprovació de la llei, per debatre el futur d’aquesta activitat a la nostra ciutat. Les festes amb animals no tenen cap mena de tradició històrica a la nostra ciutat, tal com succeeix en altres poblacions on el tret identitàri de la festa pot ser argmentable. En tot cas, a casa nostra, allò tradicional seria el respecte a uns animals que eren necessaris per feinejar les terres i pel tragí diari, i per tant objecte de cura i estimació per part dels seus propietaris, tal com succeeix amb la Passada de Sant Antoni. També cal tenir en compte l’objecte de l’esdeveniment, lluny de qualsevol expressió artística, que no és altre que la diversió d’uns brètols que descarreguen la seva agressivitat en un essers vius condemnats a rebre les seves humiliacions, obligats a una defensa impossible, i d’això fer-ne un espectacle prou galdós, amb el lluïment totalment innecessari d’uns pinxos, el mèrit dels quals és mesurar la seva imbecil•litat amb la d’un animal captiu, desubicat i estressat.

Em sembla recordar que les normes d’aquesta “festa” contemplaven que les menors de certa edat no podien participar-hi activament per la seva seguretat física, per tant s’admet el perill pels participants, fet que, segons es diu, s’incompleix any rere any, obligant la Guardia Urbana a intervenir. Però les mateixes normes no diuen res pel que fa a l’assistència en qualitat d’espectadors dels menors, a qui se suposa que hem de transmetre valors cívics de respecte mediambiental i d’estimació als animals. Està clar que per transmetre un valor cal primer tenir-lo com a propi, i aquest no sembla ser el cas dels organitzadors de la festa.

Doncs bé, al darrer Ple varem veure com PSC, PP i part de CiU van votar a favor d’aquesta barbaritat, l’altra meitat de CiU va fer l’orni abstenint-se, per tant indiferents i no pas contraris, i tant sols ICV-EUA va mostrar el seu rebuig, postura que jo agraeixo. Segurament les raons no tenen res a veure amb els principis ètics de cada formació, si és que en tenen, sinó més aviat en estratègies de penetració al territori, esquivant la crítica i la censura d’una part del veïnat del barri de Llefià de cara a obtenir rèdits electorals. Segurament aquest debat no s’hauria produït en una altre punt de la ciutat o l’actitud dels nostres polítics hauria estat una altra. Cal preguntar-se doncs si pels nostres polítics hi ha una sola Badalona o es que això va per barris?. Jo ho tinc clar, no m’agrada el maltracte d’animals i menys plantejat com un espectacle i una festa popular que degrada la ciutat sencera i espero que molts badalonins i badalonines de Llefià també ho pensin. Tampoc m’agrada l’ambigüitat dels polítics que s’expressen diferent segons el fòrum, captius de les majories i amb escàs discurs ideològic, fet que contribueix al desencís que tothom constata vers la classe política.

Som molts

2011-06-11T06:38:00.000-07:00

Quan es parla de minories sovint sembla que es parli de petits grups, exòtics i extemporanis, gent rara i aïllada de la norma. En democràcia, ja se sap, la majoria és la que imposa governs i lleis, i defineix territoris.

Faig aquestes afirmacions perquè sovint em sento que formo més part de moltes minories que no pas d’una gran majoria. M’enganya el fet que els meus no hagin guanyat mai unes eleccions amb rotunditat i tinc la sensació que el que jo vull va a contracorrent dels esdeveniments.
Estic convençut que això que em passa a mi li passa a molta altra gent, no sé si a la majoria, però segur que a molts. Perquè som molts els que volem canviar les coses i potser no som tants els que estem disposats a esforçar-nos perquè sigui així.

Som molts els que pensem que la democràcia és molt més que un joc d’aritmètiques electorals i que governar exigeix una ètica i una estètica. Molts pensem que el respecte es guanya i no s’imposa i l’exercici de l’autoritat ha de tenir forçosament el component de servei públic. Som molts els que pensem que en una societat moderna, avançada i progressista no pot existir cap mena de discriminació social i que la igualtat d’oportunitats ha d’estar garantida. Som molts els que pensem que no hi ha progrés comunitari si atenta contra el progrés de les persones. Som molts els que pensem que la riquesa no pot ser fruit de l’explotació i l’especulació, que s’ha de redistribuir i que la solidaritat és un signe de civilització. Som molts els que pensem que la cultura va més enllà del saber i del coneixement, que aporta identitat i cohesiona la societat. Som molts els que pensem que el treball és un dret i que ha de tenir una compensació digna fora de qualsevol circumstància econòmica. Som molts els que pensem que un urbanisme planificat racionalment contribueix al civisme i la pau social. Som molts els que pensem que els poders públics han de garantir l’accés a una sanitat de qualitat, a una vellesa i una mort digna. Som molts els que ens sentim responsables de l’educació de les generacions futures. Som molts els que pensem que la ciència ha d’estar al servei de les persones aportant-nos progrés i dignitat. Som molts els que pensem que els recursos naturals són limitats i que la riquesa natural del planeta no s’ha de malmetre. Som molts els que pensem que el futur ens pertany a tots aquells que estem disposats a construir-lo i també a aquells que no vulguin participar en la seva construcció. Som molts els que pensem que l’origen i la cultura dels nostres veïns no són obstacles per avançar i progressar junts. Som molts els que pensem que la laïcitat institucional és la millor manera de garantir la llibertat de creences i el respecte a la llibertat de consciencia. Som molts els que creiem amb la solidaritat entre territoris però rebutgem l’espoli que ofegui els nostre desenvolupament. Som molts els que ens sentim part d’una identitat amb dret a decidir el seu futur, la manera d’ organitzar-nos i d’establir de quina manera ens volem relacionar amb altres comunitats.Som molts els que preferim ser ciutadans abans que súbdits.

Quan veig que som molts els que volem tot o part d’això que he anat dient ja no em sento sol ni exòtic ni extemporani. Tant sols cal que reconegui en altres les mateixes inquietuds i, si pot ser, unint les nostres capacitats i habilitats, fer visible i mesurable aquesta majoria que penso que som.

L’agredolç del comiat

2011-06-09T13:09:00.000-07:00

Ha arribat el moment d'abandonar l’espai on he dut a terme la meva activitat laboral durant els darrers 8 anys com assessor designat per Esquerra dels dos càrrecs electes que han representat la formació durant els mandats 2003-2007 i 2007-2011 a l'Ajuntament de Badalona. He estat un d’aquest càrrecs de lliure designació tant criticats, un d’aquest que diuen que n’hi ha masses, que no se sap el que fan i que cobren massa.

A l’hora que buidava calaixos, armaris i carpetes, feia còpies pel propi arxiu, fent desaparèixer qualsevol rastre personal de l’espai físic que he ocupat, apareixien records i sentiments de tota mena, bons, dolents i agredolços pel que fa a l’acció política i també de les relacions personals i laborals d’aquesta etapa de la meva vida.

Recordo el juliol de 2003, quan Jaume Vives va ser el primer regidor d’ERC al consistori des de la guerra civil, juntament amb en Mateu Chalmeta , i va confiar amb mi per assistir-lo en les tasques de la regidoria de Drets Civils i Convivència, llavors ja contemplava com a possible el que avui està passant, no sabia quan duraria ni què cobraria i tenia una lleu idea de les obligacions que contreia, poc més enllà de ser fidel als postulats polítics d’ERC, la voluntat de servei a la ciutat i ser lleial a qui em feia confiança. Era un moment il•lusionant i farcit de compromís personal. Res va ser fàcil ni planer. No vaig tenir taula ni ordinador fins desprès de passats uns mesos- no hi havia pressupost per dotar-nos d’aquest instruments de treball, deien -. Varem haver d’esperar l’aprovació del proper pressupost municipal per poder fer quelcom propi de les competències de la regidoria, a banda de les competències del departament de Consum que se li havien adscrit. L’entrada d’ERC a l’ajuntament va sobtar molta gent i hi havia que ens veia com quelcom exòtic.

Durant quatre anys vaig ser coordinador de l’àmbit de Govern, adscrit a la regidoria de Drets Civils i Convivència, essent alcaldessa Mayte Arqué. Els quatre anys següents he estat coordinador de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural sota el comandament de Jaume Vives fins l’agost de 2009 i després de Mateu Chalmeta que el va substituir en el càrrec després del seu traspàs, i amb els alcaldes, primer Mayte Arqué i Jordi Serra successivament.

He de dir que en el cos tècnic i jurídic de la casa he trobat més col•laboració i bon tracte que no pas hostilitat i entrebancs, encara que moltes vegades se’ls demanava coses poc freqüents fins aleshores i que responien a la manera de fer que la gent d’ERC pensàvem que era l’adient.

La gestió del dia a dia, l’ampli ventall de l’activitat política i la versatilitat de les matèries tractades m’ha aportat coneixements i habilitats que no tenia, i m’ha fet créixer com a persona. He pogut participar en jornades, seminaris i fòrums, comissions i grups de treball que m’ha donat punts de vista nous. He procurat posar aquest capital intel•lectual de contactes i coneixences al servei de la ciutat en l'exercici de les meves funcions, tot i que, ara ja forma part del meu patrimoni personal i l’àmbit per compartir-ho és un altre.

Al despatx buit de personalitat l’únic testimoni de la meva estada és la planta que no m’he endut a casa perquè aquest ha estat el seu espai i on, segurament, seguirà aportant bellesa i vida, si està ben cuidada. Amb els armaris i els calaixos buits, amb la taula i l’ordinador nets, he fet una roda de comiat de les persones amb qui he treballat i marxo de la casa gran amb el sentiment de que no he traït ni les idees ni la confiança que m’hi van fer entrar el primer dia, amb el sentiment agredolç d’haver fet i de no poder seguir fent.

La imatge que il•lustra aquest escrit ha estat extreta de http://adamar.org/ivepoca/node/617

Badalona. capital de la cultura española?

2011-06-07T02:55:00.001-07:00

Un cop desvetllada d’incògnita de qui serà la força que governi Badalona durant el propers anys amb l’anunci de CiU de votar el seu candidat, i sense esperar sorpreses de darrera hora pel que fa al sentit del vot dels altres partits ( PSC i ICV-EUA votant el candidat convergent), ja podem dir que Xavier García Albiol serà el proper alcalde de Badalona.

Algú va dir-me fa poc que el PP governaria a Badalona no per obra i gràcia de CiU, sinó per obra i gràcia de tots aquells que no els hem votat per tenir força suficient per fer-los front. M’estalvio de qualificar el comentari.

El cert és que, a banda dels trets xenòfobs del discurs del PP a Badalona hi ha una altra realitat més oculta sobre les seves intencions. La xenofòbia ha estat l’esquer aquí, però el tractament que es dona a la immigració a altres contrades on governen no té res a veure amb les propostes del líder popular badaloní ni del PP a Catalunya.

La verdadera estratègia és aturar el creixent sentiment catalanista i l’avenç i la projecció de la cultura catalana, que ells consideren en detriment de la espanyola. M’explicaré: Durant els anys que García Albiol- Xavi, pels seus amics- ha format part dels consistori s’ha oposat a tot allò que fes olor de catalanitat. En són exemples l’oposició al recolzament a la Bressola, al Correllengua, a l’emissió de TV3 al País Valencià, a les seleccions esportives catalanes- i demanava una pantalla gegant per seguir “La Roja”- i altres qüestions que es van debatre al Saló de Plens municipal, així com s’ha mostrat partidari de la segregació lingüística a l’ensenyament. En clau local va votar en contra del Reglament per a l’Ús de la Llengua Catalana a l’Ajuntament de Badalona i, any rere any, presenta una esmena a les bases dels Premis Literaris perquè incloguin el castellà com a llengua del concurs. Cal que recordi que la sentencia del Tribunal Constitucional es produeix per un recurs del PP sobre l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum?. El mateix PP que governarà Badalona.

Tot allò que els socialistes més “espanyoleros” no s’havien atrevit a dir ni a fer és allò que dirà i farà el PP. Badalona s’espanyolitzarà i serà la “pica en Flandes” d’una política agressiva de l’espanyolisme més ranci i centralista. La paradoxa la tenim en el comportament d'algunes de les entitats veïnals i culturals d’aquesta ciutat que havien donat el seu suport a la candidatura de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana i que ara, pel que sembla, recolzen la força que n’és més contrària i també en l’estratègia partidista- que no de ciutat- de la força política que es presenta com a “pal de paller” del catalanisme polític.

Potser amb el temps, un PP còmodament instal•lat a la Casa de la Vila- perdó, "al ayuntamiento”- ben recolzat pel “Gobierno de Espanya” prendrà l’iniciativa de fer de Badalona, capital de la cultura española i CiU seguirà tant sols preocupant-se de passar la piconadora a l’obra de l’anterior govern.

A Badalona ningú ha guanyat

2011-05-23T06:57:00.000-07:00

Trist resultat el de les eleccions badalonines que han donat una victòria pírrica al Partido Popular pel seu discurs de la confrontació i la discòrdia. Trist que el PSC hagi “salvat el mobles” amb el vot útil contrari al PP i no com a reconeixement de la seva gestió ni per la il•lusió generada pel seu programa.
Trist paper el del candidat de CiU que volia ser àrbitre del nou govern municipal i liderar el nou consistori, que no veurà acomplerta la seva expectativa, a qui se li criticarà qualsevol postura alhora d'escollir alcalde, i trist també el paper de ICV-EUA que potser es veurà abocat a un pacte de govern o bé a una oposició amb companys clarament hostils.
I més que trist el resultat d’Esquerra i els seus socis de coalició, castigada encara per les seves anteriors aliances municipals i nacionals i que ha estat el blanc de les crítiques d’aquells amb qui té més afinitat en temes nacionals. Tant sols ERC ha pagat el preu de la divisió del vot independentista. El altres no hi tenien res a perdre.
Patètic el resultat de la CUP a Badalona, que pretenia marcar muscle, com ha estat en altres poblacions i no ho ha aconseguit, afeblint a qui tenia la capacitat de recollir part de les seves propostes i explorar vies de col•laboració mútua.
Cap de les formacions que s’ha presentat a les eleccions municipals de Badalona pot sentir-se satisfeta del resultat. Ja sabem però, que el paper- i el discurs polític- tot ho aguanta i que altres faran altres valoracions tant o més assenyades, interessades i interessant que no pas un servidor.

Eleccions Locals 2011 a Badalona RESULTATS

El S.XXI que volem?

2011-05-04T02:04:00.000-07:00

Amb poc menys d’una setmana, quasi alhora, l’actualitat mundial ens presenta tres exemples del que passa al món i que quedaran fixades com efemèrides del segle XXI, tot i que semblen més de l’edat mitjana.

Un casament principesc, la captura i execució d’un bandoler- el terme actual és terrorista- i l’elevació als altars d’un home- amb dignitat de beat, de moment, però en camí de ser sant-.

El primer, el casament d’un membre de la reialesa britànica amb possibilitats de ser coronat ben aviat amb una noia "humil i treballadora", acompanyats per tota la cort i amb la benedicció dels altres monarques, amb el seguiment del poble, a través de la televisió, narrat i lloat pels joglars d’avui, la premsa anomenada rosa o del cor. La diferència entre l’abans i l’ara és tant sols la quantitat de públic i la manca d’imaginació dels cronistes per narrar-ho de manera poètica.

El darrer dels tres, la derrota del dolent per part del bo, que és cap dels exercits del món, alliberador dels oprimits i martell d’infidels, que el castiga amb la mort més indigne i li nega la sepultura. Les diferències les trobem, no el dolent, que ho era de veritat, sinó en com el bo actua, quan se salta amb gràcia torera el dret internacional, negant un judici que hauria avalat clarament la seva acció, i que en comptes d’esquarterar-lo com es feia abans, el llença al mar i, està clar, en comptes d’una execució pública, que hauria complagut als partidaris de la pena de mort, ofereix la crònica televisada, per capítols- el darrer serà, segurament, la imatge del cadàver, convenientment filtrada per algun mitjà de comunicació-.Tot això amb la complaença i l’aplaudiment del seu poble i dels seus aliats polítics.

I entre lírica i la èpica, la mística. La beatificació de Joan Pau II responent al calm del dia del seu traspàs, “santo súbito” cridaven els congregats i combregants a la Plaça Sant Pere de Roma. La diferencia , o en aquest cas la coincidència, rau amb la creació d’icones per part de l’Esglesia Católica com a referents pels seus seguidors. Canvia la icona, canvia el referent, passa del martiri a la projecció mediàtica. El que no canvia però és la necessitat de crear referents, en comptes d’actualitzar el missatge evangèlic i de modernitzar la pròpia estructura.

Si afegim una mica de torna a aquest pa: l’augment de la pobresa i la fam al món, la pèrdua progressiva de la dignitat en el treball, la riquesa concentrada en poques mans i l’etern xoc de cultures, potser veurem que no ens diferenciem gaire de l’edat mitjana més enllà del avenços tecnològics. És aquest el segle XXI que volem viure?

formatges i vins

2011-04-27T03:13:00.000-07:00

Un regal en forma de capsa m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’un tast de formatges i vins a un botiga anomenada Bouquet d’Aromes. Vaig triar aquesta opció entre moltes altres relacionades amb la gastronomia perquè m’agraden tant els formatges com els vins i també per la comoditat que suposa fer-ho a Barcelona, a 20 minuts escassos de casa. El regal es fa extensiu a un acompanyant i vaig triar la companyia de la bona amiga Maria Carme, amb qui compartim, entre altres coses els gustos pels espirituosos, el bon menjar i la conversa intel·ligent.

Va ser una activitat de tres hores al voltant d’una taula parada amb estovalles, coberts i copes on 18 persones desconegudes entre nosaltres varem seguir, primer les explicacions teòriques i didàctiques de qui aconduïa el tast i també les propostes de jugar amb els contrastos, matisos i combinacions que ofereix el maridatge entre vins i formatges.

Ens van alliçonar sobre què és i com s’elabora el formatge, i les seves peculiaritats, sobre com presentem i com servim el vi, i el tracte que cal donar-li per gaudir-ne. Passada la part teòrica, amb una mica de salivera- val a dir-ho- i de la mà de l’especialista, un xicot molt bon comunicador i enòleg format a Bordeus, varem passar a la part practica.

L’estona passa bé, malgrat els avisos de que la gana apreta- al menys a mi- gràcies a que el nostre amfitrió sap mantenir-nos atents, ens dona molta informació i pautes per experimentar alhora que promou les intervencions dels que compartim experiència, moment en que hi ha qui aprofita per fer-se notar com sempre passa en aquests casos.

Varem tenir l’oportunitat de degustar els següents formatges: Mozzarella de búfala, Parmesà, Brique d’ovella francés, Clarines de la Vall del loire, Tomme de Suïssa, Reblochon de Savoie, Chevrot cru amb cendra i sense de la Cerdanya, el català Tou dels Til·lers, Comté dels Alps i Roquefort francés. Tot això va anar seguit per un postre, St. Moritz escocés.

Els vins que van acompanyar el tast de formatges eren, Momo2010 de Rueda (verdejo i viura), Durenmeyer 2009 d’Alsàcia (riesling), Gran Logrado 2007 de Rioja (ull de llebre) i Porto Consuelo. Va acompanyar el postre un Kir Royale servit, curiosament, en una tassa de ceràmica.

La veritat és que va ser una bona experiència que recomano a tothom que sàpiga gaudir-la, alhora que agraeixo a qui va pensar en fer-me aquest regal.

més informacions:

FORMATGES CATALANS

els millors VINS CATALANS

FORMATGES DEL MÓN els millors (en castellà)

LLIBRES DE VINS

Recreació del primer viatge orbital a la Terra

2011-04-12T06:57:00.000-07:00

retalls i pedaços

2011-04-07T04:22:00.000-07:00

En l’actual moment de crisi financera tothom diu que és important la generació de llocs de treball i la recuperació dels sectors productius. Segur que ningú estarà en contra d’aquesta proposició, ja que existeix un gran consens en que els governs prenguin iniciatives orientades en aquest sentit.

No podem oblidar, però, que hi ha sectors no productius que també generen ocupació i que patiran i ja pateixen retallades substancials en el seu proveïment, i com a conseqüència hauran d’”aprimar-se”. Em refereixo a l’ensenyament i als serveis de salut. Els retalls en els serveis sanitaris afectaran les prestacions, per tant també les plantilles i el personal de substitució en casos de baixes laborals i vacances. Això abocarà a un col•lectiu a recorre a les prestacions per atur i a deixar de cotitzar, o sigui, no ingressem i augmentem la despesa. Pel que fa a l’ensenyament, tres quartos dels mateix. Si a tot això hi afegim que cada any surten de les nostres universitats més persones preparades per exercir en aquests camps, resulta que fem un flac favor a totes aquelles famílies que ha apostat per la formació dels seus fills i filles.

Si bé és cert que ambdues professions, la docent i la sanitària, no tenen només els serveis públics com a sortida laboral, al veure’s el sector públic afeblit, el sector privat surt beneficiat i pot imposar condicions laborals i de contractació que l’afavoreixin, però lesives per als professionals.

Evidentment les retallades pressupostàries en sanitat i educació afavoreixen el sector privat, tant per l’augment de places escolars concertades en detriment de la construcció d’escoles i augment de línies escolars, com en el sector sanitari que haurà de posar a disposició de les mútues i la medicina privada les instal•lacions que mantingui tancades o amb baix rendiment.

La inseguretat que se li crea al ciutadà mig que disposi d’una renda suficient l’aconduirà a recórrer al sectors privats per satisfer les seves necessitats, i la progressiva degradació dels serveis a conseqüència de les retallades farà revifar uns sectors privats que fa tems s’han vist amenaçats per les millores socials aconseguides i que ara no dubtaran a utilitzar urpes, dents i influencies polítiques en interès propi.

El pecat del Pare Manel

2011-03-25T06:02:00.000-07:00

La meva iaia Maria, deia amb cert aire de picardia que pecat amagat és mig perdonat. La picardia rau en la hipocresia del pecador, que no s’ha d’avergonyir publicament de la falta comesa, però segurament la dita va més enllà. Entre molts dels pecats que l’Església Catòlica defineix hi ha el pecat d’escàndol.

En Manel Pousa i Engronyat, sacerdot católic conegut com Pare Manel és degut a la seva obra amb col•lectius marginals que desenvolupa mitjançant la Fundació Pare Manel. La seva amistat amb en Pepe Rubianes i els festivals Guanya’t el cel amb el pare Manel amb participació de molts artistes de renom, organitzats per a recaptar fons destinats a la seva obra li va donar una dimensió de personatge popular que transcendí el seu àmbit natural d’actuació, la parròquia que regeix al barri de la Trinitat de Barcelona. El pare Manel podia haver actuat per esperit cívic i solidari, i així penso que ha estat, però amb un afegit, el compromís amb la seva opció de vida al servei del missatge evangèlic que el va dur al sacerdoci catòlic. Un missatge que perdona i es compadeix de Maria Magdalena i que rebutja el dogmatisme dels fariseus i els escribes.

Ara la jerarquia de l’esglesia a que pertany el pare Manel el qüestiona, i ha obert una causa d’excomunió per la publicació de la seva biografia PARE MANEL, MÉS A PROP DE LA TERRA QUE DEL CEL de Francesc Buxeda i Aliu, on explica haver ajudat econòmicament a una noia que havia decidit avortar, després d’intentar convèncer-la de no fer-ho, amb l’objectiu que no se li practiqués una carnisseria. La mateixa jerarquia eclesiàstica que ha hagut de combregar amb les rodes de molí del concubinat de bisbes africans que no guarden el celibat, que ha obstruït la justícia en els casos de pederàstia dels seus membres, que veu com recentment membres de la seva confessió, en l’exercici del seu “apostolat” van comercialitzar amb el tràfic de nadons. Una jerarquia que sovint ha estat al aixopluc de règims totalitaris injustos i cruels, a qui ha donat carta de legitimitat, allunyada de les comunitats de base i de molts dels seus membres, seglars i religiosos, que treballen calladament, sense soroll, la fe del quals no trontolla perquè miren més amunt de la cúpula de Sant Pere , alhora que toquen de peus a terra.

El pecat del Pare Manel ha estat la sinceritat, i el convenciment d’obrar segons els seus propis principis, que són els de la seva fe. Potser ha estat una ovella negra, però ovella al cap i a la fi. Ferien malament en apartar-la del ramat perquè potser d’altres la seguirien.

Per molts anys ERC!

2011-03-17T13:00:00.000-07:00

Entre el 17 i 19 de març de 1931, ara fa 80 anys, al local del Foment Republicà de Sants va tenir lloc la Conferència d’Esquerres que finalitzà amb la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya com a partit polític que agrupava diverses organitzacions: Estat Català, de Francesc Macià; el Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i el grup de L'Opinió, de Joan Lluhí, així com moltes agrupacions locals i comarcals.

D’això fa 80 anys. Tota una vida si ho comparem amb les nostres possibilitats vitals personals, però un breu període de temps dins dels més de 1000 anys de la nostra història com a poble. Una part de la història de Catalunya que no ha estat mai deslligada de l’acció i el compromís dels homes i les dones d’Esquerra.

L’Esquerra Republicana de Catalunya ha viscut durant aquests anys amb encerts i desencerts, llums i ombres; amb moments de desencís, dubtes i incerteses, no exempta de defectes interns , tant estructurals com de lideratges i d’aliances, alhora que ha estat capaç de ser clau en el debat i en l’agenda política del país. I ho ha fet amb el mateix anhel i amb la mateixa motivació que va fer possible la seva fundació, la necessitat de progrés nacional i social.

Un partit que ha passat per situacions de il•legalització i persecució, ocultació i manipulació per part dels enemics de Catalunya, i fins i tot intents de descrèdit per part dels oponents polítics, és viu i cueja malgrat tot, i continua sent el referent de l’independentisme, i un mirall pels moviments socials catalans.

Milito a ERC des de maig de 1999, quan ja feia temps que n’era simpatitzant i un assidu als actes que s’organitzaven a Badalona. En aquell moment presidia la secció local Fina Antúnez i el cap de llista de les darreres eleccions municipals havia estat en Francesc Lleal; Al capdavant del partit estaven Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general i Jordi Carbonell com a president. Ha plogut molt i han passat moltes coses, a ERC he fet amics, m’he format i he desenvolupat i refermat el meu compromís polític i social. M’agradaria tenir amb mi a algunes de les persones que ens han deixat i no veuran la independència que tant desitjaven, els enyoro i recordo contínuament, i a d’altres que les discrepàncies ens ha separat, encara que no gaire, i que ben segur retrobaré algun dia.

Esquerra ha editat un vídeo commemoratiu d’aquests 80 anys que m’agrada i que em plau compartir:

Esquerra TV

Per molts anys companyes i companys!
Per molts anys Catalunya!

NO ALS RETALLS EN CULTURA

2011-03-06T02:30:00.000-08:00

Soc més partidari d’administrar bé que no pas de retallar, si bé entenc que en èpoques especials, calen mesures extraordinàries, però també cal mesurar-ne les conseqüències a llarg termini.

Catalunya s’ha distingit per ser un motor cultural de la resta de l’Estat i d’Europa i això ha convertit el nostre país en el pol d’atracció pel turisme de qualitat que es reclama des del sector com a mesura de competitivitat. No soc partidari de la subvenció directe i subjectiva, però sí de la creació de les infraestructures que facin possible qualsevol realització artística i cultural, i de la creació de xarxes i circuïts culturals que apropin la cultura a tothom alhora que donen cohesió al territori i basteixen un discurs propi de país.

Badalona ha estat Capital de la Cultura Catalana aquest darrer 2010 i això ha estat beneficiós per a la ciutat. L’expectativa del nou Museu del Còmic i la Il•lustració ha generat il•lusió. La recent obertura del jaciment que conformen les Termes i el Decumanus al subsòl de la ciutat ha incrementat l’autoestima de molts badalonins que ha descobert el llegat històric de la seva ciutat.

He signat el manifest No retalleu la cultura i segurament assistiré a la manifestació que hi ha convocada, us convido a fer-ho perquè penso que la cultura fomenta el coneixement, l’expressió d’idees i el debat social, el contrast d’opcions de vida i promou la diversitat i l’amplitud de mires. Renunciar a això acondueix al pensament únic i a la manca de pluralitat democràtica.

en suport a ACPV

2011-02-18T04:23:00.000-08:00

'T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.'

Ovidi Montllor

Lectures 2011 (de moment)

2011-02-11T23:42:00.000-08:00

Lectures* d’aquest any 2011 en l’ordre cronològic en que han estat llegides:

El cementiri de Praga

Umberto Eco
editorial ROSA DELS VENTS

Síntesi:
Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d'aquesta magnífica novel•la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos...Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s'inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis...

L’arqueòleg

Martí Gironell
Editorial COLUMNA

Martí Gironell novel•la amb un absorbent pols narratiu l’arriscada aventura a Terra Santa del monjo català que va crear la Bíblia de Montserrat.
Text de contraportada:
En la seva tercera novel•la, Martí Gironell tracta per segona vegada en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l’Orient Bíblic d’aquest monestir, creat el 1911. En concret, adapta de forma lliure els dos viatges d’Ubach per terres bíbliques, d’Egipte a l’Iraq, plens de riscos físics, que el monjo va emprendre per contrastar les sagrades escriptures amb els seus escenaris reals i aconseguir peces arqueològiques representatives. Alhora, hi afegeix una subtrama que recorre tota l’obra, al voltant de les túniques de la sagrada família de Jesús, la qual accentua el caràcter novel•lesc de la història. Un tret distintiu del llibre és l’entretingut accés del lector als grans referents de la cultura religiosa de la mà d’un personatge històric vinculat a un símbol català com Montserrat, el museu bíblic del qual commemora el seu centenari l’any 2011.

Enemigues de l’ànima *

Clara Soley
Editorial PROA

Contes incisius, entre realistes i sarcàstics, sobre l'ambigüitat de les relacions personals en la vida contemporània
Text de contraportada:
Jugant amb llums i ombres, Clara Soley ens conta històries de la vida quotidiana en què gairebé res no és el que sembla. Els personatges d’Enemigues de l’ànima diverteixen i commouen, es despullen i despullen també el lector, que es veurà reflectit en els moviments de l’ànima que inspiren el llibre: enveja i tendresa, ràbia i desig, por i esperança... Clara Soley ha escrit un llibre sobre les relacions personals contemporànies, fresc i imaginatiu, però també esmolat com una navalla.
*XIX Premi Ciutat de Badalona de Narrativa. XXIII Premi Literari Pa"isos Catalans/ Solstici d-Estiu 2010

Sé el que estàs pensant

John Verdon
Editorial PROA

Una història on el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat.
Text de contraportada:
Reps una carta que et convida a pensar un número de l’u al mil. Quan, seguint les instruccions que figuren a la carta, obres el petit sobre que l’acompanya, t’adones que el número que hi ha escrit és exactament el que havies pensat.
L’home que ha rebut la carta demana ajut a David Gurney, un policia que després de vint-i-cinc anys de servei s’ha retirat al nord de l’Estat de Nova York. Tots dos intentaran trobar el remitent amb urgència i es veuran embolicats en un joc sinistre, perquè el que en un principi semblava poc més que un xantatge s’acaba convertint en un cas d’assassinat que, a més, guarda relació amb altres d’ocorreguts en el passat. Gurney haurà de descobrir si el criminal és capaç de llegir la ment de les seves víctimes i de quina manera. Només així podrà traçar un pla per atrapar el criminal.

En curs 1Q84 d'Haruki Murakami

*Els comentaris i les síntesis estan extrets de les pàgines de les editorials o bé de les contraportades. Jo no en soc l’autor

Que no em passin la factura!

2011-02-08T02:32:00.000-08:00

El nou govern de Catalunya ha decidit conscienciar-nos de la despesa que suposa la sanitat pública i pretén fer-ho lliurant-nos la factura (a títol informatiu) del cost del tractament que se’ns doni als centres públics, com si aquells que estem acostumats a pagar per tot fóssim tontos i no sabéssim que tot en aquesta vida té un cost.

Els fons amb que es manté la sanitat pública es nodreixen de les aportacions que els ciutadans fem, per tant som nosaltres qui ens costegem la sanitat i no és cap govern que amb la seva magnificència ens dona el privilegi de ser guarits de les malalties.

No sé quan serà, espero que trigui molt, però tinc clar que rebutjaré acceptar que se’m passi factura, ni que sigui per informar-me, per quelcom que m’és imprescindible i necessari , que hi tinc dret i que ja sustento amb les meves aportacions. Tampoc penso que hagi de ser el personal sanitari que m’atén qui faci aquesta feina, ells m’han de curar i prou, i no es poden sentir condicionats pels costos derivats de la seva practica professional. Espero dels professionals de la salut que siguin conscients de la instrumentalització que es fa del seu treball i siguin tant crítics amb els seus caps con quan el seu col·lectiu n’és el damnificat.

D’altra banda tenim el suposat muntant d’aquesta factura informativa. Quins seran els criteris d’homologació, el preu de mercat que imposi la indústria privada del ram? l’economia d’escala? existirà disjuntiva entre el que val i el que costa?. Masses preguntes i cap resposta!.

Tot plegat fa un cert tuf d’estratègia que ens portarà a la privatització dels serveis de salut. Primer ens consciencien, després ens parlaran de sostenibilitat del sistema, de la necessitat de més esforços i alhora de la necessitat de recolzar el servei públic amb el privat, a qui caldrà ajudar per tal que sigui competitiu. Tot plegat per justificar les pèrdues de qualitat i abocar-nos a contractar els serveis de mútues i assegurances mèdiques privades que ens garanteixin una bona atenció, tot fent butxaca amunt.Tot menys parlar de criteris d’eficàcia en la gestió i la relació amb els proveïdors, control i racionalització dels recursos, revisió de l’estructura administrativa, sistematitzacions que evitin duplicitats en els processos de diagnòstic, etc. Ja ho diuen, mort el gos... morta la ràbia i com menys entrebancs tingui el govern de torn, més s’assegura seguir governant, encara que sigui desatenent un dret adquirit amb molt d’esforç al llarg de molts anys.

Mai se m’hauria passat pel cap anar al metge amb un document que certifiqués la meva aportació a la seguretat social per tal que el professional del sistema prengui consciencia de com he de ser tractat, seria insultar-lo. El mateix demano al sistema, que no m’ofengui amb el seu dubte. Si hi ha abusos, que els controlin i que hi posin les mesures per reduir-los a mínims, però que no generalitzin, afegint una càrrega de consciencia més a qui ja en suporta d’altres i a més a més està malalt.

És per això que quan se’m lliuri el document amb el cost del servei rebut, rebutjaré acceptar-lo i ni tant sols hi faré una ullada. I ho faré per la meva salut.

El veí delinqüent

2011-01-30T01:02:00.000-08:00

qui

Aquesta setmana apareixia al diari El PUNT , edició barcelonès la noticia de la detenció d’un veí de Badalona a causa d’una sèrie de robatoris, atribuïbles i probables ,comesos a prop del seu domicili al barri del Centre.

No em sobta que hi hagi gent que roba, ni que es robi a Badalona, ni tant sols que els mossos n’ hagin practicat la detenció. Em sobta el to suposadament tranquil•litzador de la noticia, de que ja s’ha posat fi a una alarma social, si més no entre els comerciants i veïns del barri.

El que em va cridar l’atenció de la noticia eren les dades a que el cap d'investigació de l'àrea bàsica policial (ABS) dels Mossos d'Esquadra a Badalona, Antoni Almaida feia referència: Jove de 32 anys, feia 3 mesos que havia sortit d’una condemna de 10 anys per 45 robatoris i detingut per 15 furts a botigues i a dues llars per un valor total de 20.000€.

Aquest és el retrat d’un desgraciat, delinqüent sí però miserable. El dany causat és verdaderament mínim pel que fa la quantia, tot i que les accions siguin del tot reprovables i punibles- ja es guariran els afectats amb les seves assegurances -.

Un xicot, que als 22 anys té un historial de 45 robatoris segurament té alguna patologia mental o social que havien de ser esmenades durant els 10 anys que ha estat empresonat i que evités els 15 robatoris que ara se li imputen.

Tant si les patologies a que faig referència són mentals ó socials, està clar que els anys que ha passat a la garjola no han servit per res. En temps de dictadura es deia que les presons eren escoles de delinqüents, que s’hi entrava essent un lladre i se’n sortia un assassí. Al menys aquest no és el cas. En democràcia cal esperar quelcom més dels sistemes de privació de llibertat. L’empresonament no pot ser només una defensa de la societat d’aquells individus que subverteixen la llei i l’ordre amb les seves accions i ha d’estar encaminada a la reinserció social d’aquells persones, sigui quin sigui el motiu que els ha impulsat a delinquir, fins que la causa deixi d’existir.

Soc conscient del discurs “bonista” d’aquest arguments i també soc conscient que “el mal” és inherent a la condició humana tant com la capacitat de fer el bé, per això no aniria malament revisar el sistema que ens porta, de tant en tant, a llegir noticies com aquesta a la premsa i a crear un clima de inseguretat social que deriva sovint en l’exigència de venjança més que en el desig d’una societat més justa i socialment equilibrada.

Treballar,fins quan?

2011-01-25T09:45:00.000-08:00

Es deia, o bé ens volien fer creure que el treball dignifica l’home. Jo dic que el que dona dignitat és el salari que hom rep per treballar, ja que, prou que treballaven els esclaus i això no els donava pas dignitat, sinó que els reduïa a la classe més baixa de l’escalafó social. Aquesta idea es contraposava a aquella ben estesa fins la revolució industrial en la que treballar amb les mans era poc més que indigne per algú intel•ligent i cultivat o de color de sang diferent al vermell comú.

Faig aquesta referència pseudohistòrica ja que en ella es basa bona part de la ideologia que ha construït les societats modernes, unes més democràtiques que altres, i unes més vigents que altres.

Es planteja durant el segle passat el que jo considero un canvi de paradigma, que en principi hauria d’haver estat positiu, la protecció d’aquell que ja no treballa, de qui no és productiu per raons d’edat o de salut, per tal que assoleixi un status de dignitat dins el conjunt de la societat. Però heus aquí que això planteja un problema de sostenibilitat avui en dia i els governs de dretes i d’esquerres no veuen com pagar aquestes misses. Bé, si que ho veuen, no pagar-les o bé ajornar el pagament i si pot ser més barates. Per tant el beneficiari es converteix en la causa del problema, cal que en siguin menys i cal alhora que els contribuents al fons de liquidesa en siguin més.

Ras i curt, no hi ha diners per a tot i la culpa se li dona a qui presenta la factura perquè li han dit que hi té dret ja que ha complert amb la seva part del pacte, cotitzar durant la seva vida laboral. Ningú ha pensat que hi ha altres culpables de tenir la caixa tant buida com la tenim, l’especulació del món financer, la incompetència i la manca d’escrúpols empresarial, l’absència de planificació industrial, la manca d’inversions en recerca, el desequilibri pressupostari per part dels governs de torn, etc.

Ara ens toca treballar durant més temps per esmenar els error d’altres i allargar l’edat de la jubilació quan l’accés al mercat laboral de la gent jove, la més ben preparada que mai hem tingut, cada vegada s’endarrereix més i amb major precarietat donades les polítiques de liberalització de la contractació i de l’acomiadament que sovint exigeix la patronal. Els joves entren a la roda de la cotització tard i malament. Tots en coneixem exemples.

D’altra banda, no totes les aptituds pel treball son idèntiques per a segons quins trams d’edat. Hi ha feines que exigeixen un bon estat físic o bé una certa presencia, que exclouen treballadors i treballadores molt abans de l’edat en que s’hauran de jubilar. Que en farem d’aquests? Cap a l’atur? Llargues malalties o falses baixes encobertes? . Algú ha pensat en el cost econòmic que suposarà el rebuig d’aquest sector de població activa que no és ben valorada pel mateix sistema econòmic que l’obliga a treballar fins tant gran?. Fa uns anys ja es va haver d’incentivar la contractació de majors de 45 anys amb beneficis fiscals ,és clar pels empresaris, i amb tot, el problema persisteix.

Em venen al cap alguns refranys adients, que si la xocolata del lloro, que si matem el missatger, que pixar-se al llit i dir que sues, etc. Vaja que no agafem el bou per les banyes i que donem pals de cec i sempre rep el que menys culpa té. Ah i sobretot el que deia la meva avia “mentre hi hagi burros hi haurà qui vagi a cavall”. No siguem burros i fem les coses bé caram!

SANT QUINZE D’AGOST, FESTA MAJOR

2010-08-14T09:42:00.001-07:00

Aquest era el títol que el ninotaire i articulista badaloní Jaume Passarell donava a un del seus articles publicat el 14 d’agost de 1930.
Passarell assenyala, en primer lloc, com n’és de celebrada aquesta diada arreu del territori català i amb quina perspectiva l’afronten la gent de l’època: “ Aquell al qual li agradi ballar, que se’n vagi a l’envelat o a les sardanes; el gormand, que es passi tres dies seguits menjant arròs, escudella d’ànec i pollastre rostit, amb una amanida d’enciam, tomàtec i pebrot negada d’oli, i traguejant de ferm.”; i se centra amb tal i com es vivia la festa major a Badalona, doncs afirma: “fet i fet aquesta és la síntesi de totes”.

L’article revela fets desconeguts, al menys per mi, com que “ a mitja tarda ( del dia 14) als porxos de l’Ajuntament reparteixen bons de pa i d’arròs i de carn als pobres de la ciutat” i que prèviament el carrers ha estat engalanats, la brigada ha posat grava nova als carrers principals i les façanes de les cases repintades o emblanquinades de nou per les mestresses destres.

L’any de la publicació de l’article a Badalona hi havia tres envelats: el del Casino Apolo, el més clàssic i popular “ és un envelat democràtic i tradicional”, el Badaloní, el dels rics “els que ho són de tota la vida i aquells als quals la guerra els en va fer” i el del Centre Catalanista, de caire polític i intel•lectual. I encara un més “ A la població d’Artigues, prop de Sant Adrià, n’hi ha un altre. Passant amb el tramvia, hom pot veure com ballen......Aquest darrer és un envelat de suburbi, sense fesomia”.

Passarell descriu també un ambient de barraques de tir, de bunyols, de síndries, de "la Mujer Enana, el fenómeno mundial, admirado por reyes i Padres Santos”, cavallets amb òrgan i amb piano de maneta, cafès i restaurants que vessen de gent “ hom sent, d’un tros lluny la ferum agradable de la llagosta a la marinera o dels musclos amb salsa, que fan dilatar les narines. La Festa Major té gust de peix i és perfumada de iode”.

Eren altres temps i, segurament, era la manera més adient de celebrar les festes. Després va venir la guerra civil i la dictadura de postguerra. Les festes majors que jo vaig viure a la meva infància eren amb un sol envelat, al migdia espectacle infantil de pallassos o lluita lliure i al vespre ball amb orquestra, de tardes de putxinel•lis a La Plana ( llavors Plaza de los Caidos) al mateix escenari on al vespre s’hi feia sarsuela o una obra d’en Capri. Ara tots sabem el que hi ha.

L’article al que faig referència ha estat publicat, juntament amb d’altres del mateix autor, en el llibre Jaume Passarell. Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots per l’editorial Acontravent amb la cura i recerca de Valentí Soler. L’edició s’inclou en les accions de l’Ajuntament de Badalona amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana 2010.

Dos missatges i un avís

2010-07-14T02:41:00.000-07:00

A Catalunya, els darrers dies, s’hi ha pogut escoltar dos missatges i un avís, abastament difosos pels mitjans de comunicació i àmpliament comentats en el mentiders habituals. El primer missatge el rebem de Madrid i l’emet el Tribunal Constitucional, el segon s’origina a Barcelona un calorosa tarda de juliol destinat a aquells que vulguin escoltar-lo i l’avís s’adreça als protagonistes del segon missatge.

La sentencia del recurs d’inconstitucional de part dels articles de l’actual i vigent Estatut de Catalunya, presentat pel PP conté el missatge de “s’ha acabat el bròquil, no us passeu de llestos, que ja us hem vist el plomall, sou espanyols per drets de conquesta i súbdits del regne d’Espanya. No tant sols no creixereu en el reconeixement de la vostra identitat ni en la vostra capacitat de autogovernar-vos sinó que us esmenem la plana en allò en que pensem que heu anat massa lluny”. Missatge de prepotència, excessiu en la valoració política i desajustat a la funció que hauria de fer el tribunal. Missatge tardà i previsible.

El segon missatge és el de la manifestació del 10 de juliol, 1500 entitats liderades per Òmnium Cultural, 4 dels 6 partits amb representació parlamentària i alguns que aspiren a tenir-ne que apleguen tanta gent que el col·lapse esdevé la prova de l’èxit. El lema per tothom, malgrat els esforços del PSC va ser SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, però el clam més sentit era INDEPENDÈNCIA. El missatge és d’indignació, de rebel·lia i d’insubmissió, de menyspreu vers qui et menysprea. Per ser justos, ni tots érem independentistes com a mi m’agradaria ni tots érem tant federalistes com volen fer veure altres. Però si que tothom reclamava un canvi d’encaix amb Espanya que resolgui les arbitrarietats actuals, aporti solucions als nostres problemes i ens reconegui la identitat.

L’avís va venir amb nocturnitat, quan la selecció espanyola de futbol es proclamava campiona mundial. Ja feia dies que es veien, fins ara mai, banderes espanyoles als balcons i finestres particulars de les ciutats catalanes. Hom pensa que té a veure amb el suport a un grup d’esportistes, molts d’ells jugadors de Barça, que ens són propers i, ja se sap, sempre es dona suport al més proper. També podem pensar que hi ha una certa reacció per part de conciutadans nostres a la deriva que pren la política catalana, que els agrada més ser espanyols que catalans, que el català no els agrada ni volen parlar-lo, que són aquí però no se’n senten.

Així com els dos missatges poden arribar a esdevenir un diàleg de sords caldrà mesurar si les celebracions de “La Roja” a les ciutats catalanes ens avisen d’un moviment de reacció a la catalanitat que afavoreix discursos com els que sentim de Ciudadanos i el Partido Popular i, en menys mesura, del Partido Socialista Obrero Espanyol o tant sols responien a la celebració d’un triomf esportiu d’uns jugadors a qui coneixem i admirem.

Temps vindrà, i no trigarà gaire, en que veurem si els missatges han estat en va, quins perviuen i quins transcendeixen i si el que sembla un avís de reacció contra la catalanitat de Catalunya des de casa mateix es compleix, fet que caldria analitzar acuradament, o bé tot plegat ha estat un cop de calor.

El dia dels innocents: 28 de juny de 2010

2010-06-30T03:26:00.000-07:00

Vista la sentencia del Tribunal Constitucional i la reacció que han expressat molts dels meus conciutadans, penso que caldria assenyalar, de nou, la celebració del dia dels innocents a la data del 28 de juny.

Algú es pensava que una colla de jutges, fidels a qui els va proposar, al final de les seves carreres- iniciades durant la dictadura-, deixarien passar l’oportunitat d’incidir en quelcom important de l’agenda política, deixant de fer el que seria un clar exercici de responsabilitat envers la voluntat democràtica d’un poble?

Algú es pensava que aquells que mai han entès Catalunya, que quan en parlen ho fan sempre en tercera persona, perquè són plenament conscients de les diferencies que tenim, deixarien d’afavorir la cinquena columna del espanyolisme a les institucions catalanes personificada en el Partido Popular i Ciudadanos? De veritat creia algú que aquells que se senten amos i senyors renunciarien algun dia, voluntàriament, a allò que consideren que els pertany? Aquells que ens han tractat sempre com una colònia, que han imposat llegua, costums, lleis i tributs deixarien de fer-ho tant sols perquè els diem que no ens agrada que ho facin?

Algú es pensava que amb la font d’ingressos que representa Catalunya per a la resta de comunidades autónomas i pel propi aparell administratiu de l’Estat deixarien que donéssim una volta a la clau de l’aixeta perquè ragi menys?.

Que no veien els innocents la senyal que Espanya ha posat al camí dels catalans, assenyalant d’allà on no es pot passar?. La darrera repintada de d’aquesta antiga ratlla vermella la tenim en l’actual sentencia i el text que afegeix sobre la integritat d’Espanya i la seva indivisolubilitat.

Qui es pensés tot això mereix el qualificatiu d’innocent. Però dels errors i de la ingenuïtat cal aprendre si no s’hi vol caure de nou.

Passada l’hora de la innocència cal que vingui el moment de la valentia o bé de la resignació. Que passa quan les ratlles vermelles es traspassen? Que hi ha a l’altre costat? Conflicte segur!, però és que no n’hi ha ara ja de conflicte? Pels catalans està clar que si, doncs fiquem-hi als espanyols en el conflicte!. I com es fa? Canviant el marc de relació, de submissió a igualtat amb Espanya i amb el reconeixement internacional.

La secessió és quelcom que ja està inventat, no cal inventar-se res, tant sols cal la voluntat de la majoria dels d’una de les parts i l’energia per endegar el procés. La secessió es pot pactar entre les parts- calendaris, etapes, recursos comuns, solidaritat, etc...-de manera cordial i tranqui-la, cosa que, a hores d’ara, sembla difícil per l’actitud dels espanyols o bé es pot produir pel reconeixement dels altres estats. Jurídicament és possible, caldrà veure si socialment també ho és. Per tant el camí de la valentia el sabem. També sabem les conseqüències de la resignació, un clar retrocés cap l’Espanya monolítica, i aquí s’acabarien les lamentacions.

Ens hem de decidir, ens en reconeguin o no el dret.

Imatge: Matança dels Innocents de Duccio di Buoninsegna (Siena 1250- 1318). Museo dell'Opera del Duomo

FLAMA DEL CANIGÓ 2010

2010-06-25T03:16:00.000-07:00

Com cada any la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, va arribar a Badalona el passat 23 de juny, donant el tret d’inici de la Revetlla de Sant Joan, en un acte impulsat per l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans i en el que hi participen les entitats Socarrel, Badalona Bèsties de Foc i Miquelets de Badalona.
En acabar aquest paràgraf us reprodueixo el pregó que va dir en Pere Salvador en nom de Badalona Bèsties de Foc, que considero encertat en el contingut i en el to. I acabo amb un desig personal en una nit que en diuen màgica: que l’escalf de la Flama faci madurar aquells que encara ens prenen per un poble immadur incapaç d’assolir les seves llibertats nacionals.

Pregó 2010

Abans de res: un agraïment, una consideració i una indicació.

Gràcies Festa Nacional dels Països Catalans, gràcies Badalona Bèsties de Foc. El pregó és per a mi, un honor i un privilegi.

No sé si el seny s'imposarà i no tornaré a fer aquesta plaça, però encara que podria no fer-ho, faré bondat i no diré allò de “Visca la Terra i mori el Borbó”.

Ah! i quan acabi, aixecaré la mà per convidar-vos a fer un sorollós “visca”, i si us he agradat dediqueu-me un aplaudiment

Seré breu, el temps apressa, la nit no és llarga i s'acosta l'albada.

Badalonines i badalonins, catalanes i catalans.

Avui és vetlla de Festa, de la festa més grossa de tots aquells que parlen, s'anomeni com s'anomeni, català. Celebrem dons la nostra Festa.

Fem cremar les nostres fogueres aquesta nit. Ocupem tots, carrers i places amb les nostres revetlles, com hem fet sempre. I per una nit, aquesta, prenguem el lloc que cada cap de setmana ocupen el nostres joves i la nostra canalla.

Fem tronar i espetegar la nit, i això sí amb seny i respecte, omplim la nit de llum i de soroll.

Omplim el pap de mam i de coca. Farcim els nostres ventres del gust de la festa. Saltem la foguera, untem-nos cara i cos amb les seves cendres, inhalem els seus fums, fem propici un bon estiu, una bona anyada, un bon cos i un bon esperit.
Fem l'amor, estimem-nos a mar i amuntanya, fem-ho fins a l'albada.

Gaudim, fruïm i cremem per deixar enrere.

Cremem el Decret de Nova planta que posà fi a les nostres llibertats.

Cremem Tractats i Directives Europees que han fet sucar i de valent constructores, farmacèutiques, bancs i caixes, que han deixat sense feina la nostra gent, que han retallat el sou dels que encara treballen i que aboquen els nostres avis a la misèria.

Cremem lleis i mals governs que capitalitzen els beneficis i socialitzen els mals, que ens deixen mà al davant i al darrera, que ens treuen el pa de sota el braç, que ens volen fer pagar a tots els plats trencats.
Que sigui a la nostra, a la catalana, que cadascú pagui el que és seu.

Cremem Monarquies, Tribunals Constitucionals i Constitucions que no respecten el just Dret nostre a decidir, que ens prenen el que és nostre i que amb l'excusa d'una solidaritat territorial malentesa ens pelen les ganes i les butxaques.

Gaudim de valent.

I que la flama de les nostres fogueres ens doni llum i força, que s'escampi pels nostres cors i ens faci forts i valents per dir No i per dir Visca.

I que tots aquells que ens manen i maneguen, farts de foc, mam, ball, coca i sexe, en el son reparador i el dormir comencin per fi a veure-hi clar.

I que amb l'esperança del savi Deulofeu, arribi ben aviat allò que vol dir el 2029.

Espanya estigues alerta!
Catalunya no dorm, vetlla!

Visca Badalona!
Visca la Terra Lliure!
Visca la festa Nacional del Països Catalans!

Pere Salvador.
Badalona, a 23 de juny de 2010.

1 de maig

2010-05-01T02:31:00.000-07:00

Avui és 1 de maig, dia del treballador des de fa més de 100 anys. Podria ser un dia de celebració si en aquest 100 anys les condicions laborals haguessin evolucionat tant com ho han fet la ciència, la tecnologia i el pensament social. Però no és així.
El dret al treball és un dret reconegut en la majoria d’ordenaments constitutius dels estats moderns, però insuficientment protegit, sovint vulnerat en ares d’una suposada estabilitat econòmica comú que respon en realitat a l’interès d’uns pocs.
Avui és el dia de parlar de discriminació de gènere, de precarietat, de contractació il•legal, de manca de mesures de seguretat, d’assetjament, de manca de prevenció, d’explotació i fins i tot de noves formes d’esclavatge. Afegint-hi la manca de planificació i d'estrategies per part de qui mou i remou els mercats.
Estic parlant del que passa en el que anomenem 1r món, el que pateix les deslocalitzacions i és motor de la globalització econòmica, que premia amb grans incentius a aquells que treuen més suc de les inversions del capital a costa d’explotar el primer factor de producció, la mà d’obra. Podria també parlar d’aquell món que s’ha convertit en el gran banc del capitalisme occidental, països abocats a servir les grans multinacionals, on no són reconeguts cap dels drets laborals dels treballadors i de les treballadores, ni el dret dels infants a ser protegits i formats, i també d’aquells països que s’han convertit en exportadors de mà d’obra i que pretenen dinamitzar la seva economia interna amb les aportacions dels seus ciutadans a l’estranger.

La fotografia que il•lustra aquesta entrada és “Lunch atop a Skyscraper”, “Dinar al gratacels” de Charles Clyde Ebbets. Va ser una de las fotografies més venudes del món. Feta a Nova York, el 29 de setembre de 1932, y publicada al New York Herald Tribune en el suplement dominical del 2 d'octubre d’aquell mateix any. Està presa a la planta 69 de les 70 que té l’edifici del Rockefeller Center.

manifest 1 de maig 2010

MAGNA CELEBRATIO

2010-04-26T11:37:00.000-07:00

http://www.magnacelebratio.cat/

Cada any, el darrer cap de setmana d'abril i durant tres dies, el Museu de Badalona organitza la Magna Celebratio, un festival romà que combina les visites als diferents espais arqueològics de Baetulo, la possibilitat de degustar un menú romà als restaurants de la ciutat, la recreació d'oficis i escenes portats a terme per grups de reconstrucció històrica i la divulgació de la vida quotidiana per especialistes en món romà. Després de sis edicions, la Magna Celebratio es troba entre els festivals romans més rellevants de Catalunya.

Una novel•la fora de sèrie

2010-04-09T03:22:00.000-07:00

El passat dijous 8 d’abril vaig assistir a la presentació a l’espai Sargantana de la darrera novel•la de Sílvia Soler Una família fora de sèrie, editat per Columna.

A la mateixa hora a la casa dels Dofins, Jordi Pujol presentava les seves memòries Temps de Construir. En arribar al local, Sílvia em va fer saber els seus dubtes de que s’omplís la sala. Dubtes que pocs instants després es van esvair, ja que, a l’hora senyalada, no quedava cap seient lliure ni cap pam de paret on recolzar-se i molta gent va seguir les explicacions que la Sílvia feia de la seva novel•la tot estirant el coll.

Segurament totes dues presentacions eren interessants, però posats a triar em decanto per la professionalitat de la narradora de ficció i no pas per allò que segurament és una veritat però explicada de manera interessada , com ho són totes les memòries i les biografies per encàrrec. Segurament també, a ambdós actes hi havia part del públic més interessat pel personatge, per quedar bé, i allò que deia en Pla de ser entregent, més que no pas per l’interès literari o assagístic- en el cas d’en Pujol- de l’obra que s’hi presentava. També està clar on era jo.

A l’espai Sargantana s’hi realitzen actes culturals tot sovint, la majoria dels quals tenen bona rebuda i un públic fidel i freqüent, cosa que com a ciutadà agraeixo. Potser per feina, a voltes, i altres vegades per gust participo en diversos esdeveniments de caire cultural que tenen lloc a la meva ciutat. Sovint hi ha una certa coincidència de públic assistent, al marge d’aquells que específicament s’interessen per la naturalesa de l’esdeveniment, teatre, llibres, art, etc...però amb la mateixa freqüència que em plau que hi hagi aquests usuaris de cultura a la meva ciutat, m’he de lamentar que aquells que escriuen, manifesten i panfletegen sobre la cultura, i sobretot sobre les iniciatives culturals públiques, no s’hi deixin veure, a no ser que se’ls doni la rellevància i el protagonisme que ells pensen merèixer. Potser caldria que baixessin del seu pedestal, encara que fos perquè allò que solen manifestar sigui creïble i no fruit del seu egocentrisme.

En tot cas, i un vegada ja m’he esbravat, llegiré la novel•la de la Sílvia amb la voluntat de complir el desig que l’autora expressa a la dedicatòria que va fer-me “que et diverteixis amb tota aquesta colla”.

Amunt el teló!

2010-03-28T03:56:00.000-07:00

M’adhereixo, d’aquesta manera al Dia Mundial del Teatre per tots els bons moments que els homes i les dones que configuren aquest món, m’han donat i espero que em segueixin donat com espectador que soc.

Manifest del Dia Mundial del Teatre

El Dia Mundial del Teatre és una ocasió única per celebrar el Teatre dins un ventall de formes diverses. El Teatre és una font d’entreteniment i d’inspiració, i té l’habilitat d’unificar les cultures i la gent d’arreu. Però el Teatre és molt més que tot això i ofereix, alhora, l’oportunitat d’educar i d’informar.

El Teatre es representa per tot el món i no sempre en els escenaris tradicionals. Una representació pot tenir lloc en un petit poble de l’Àfrica, en una muntanya d’Armènia o en una petita illa del Pacífic. Només li cal un lloc i un públic. El Teatre té la capacitat de fer-nos riure i de fer-nos plorar, però també ens hauriade fer pensar i de fer reflexionar.

El Teatre sorgeix a partir del treball en grup. És cert que els actors són les persones visibles, però darrere el teló també hi ha un gran col·lectiu de professionals. Aquestes persones, tan importants com els actors, demostren tenir habilitats especialitzades i diverses que fan possible una producció. I, per tant, també haurien de compartir els triomfs i els èxits que es puguin esdevenir.

El 27 de març és oficialment el Dia Mundial del Teatre. Però per molts altres motius, cada dia hauria de ser considerat com el dia del teatre ja que tenim la responsabilitat de continuar amb la tradició d’entretenir, d’educar i d’il·luminar els espectadors, sense els quals, no existiríem.

Dama Judi Dench

Judi Dench a la cerimònia dels Premis BAFTA de 2007.

Judi Dench, una de les actrius més respectades i populars del Regne Unit, ha estat escollida per l’Institut Internacional del Teatre per redactar el missatge del Dia Mundial del Teatre de l’any 2010. Aquesta actriu ha aconseguit forjarse una reputació com una de les millors actrius del període de postguerra, principalment pel seu treball en el món del teatre, disciplina en què ha destacat al llarg de la seva carrera. Primer va ser guardonada per l’Ordre de l’Imperi Britànic el 1970 i, posteriorment, va ser nomenada Dama. Dench es va donar a conèixer sobre l’escenari a la Royal Shakespeare Company, en la qual va representar els rols principals de personatges clàssics, moderns i còmics, a més a més de comptar amb una dilatada trajectòria televisiva i cinematogràfica.

Mans que hi veuen

2010-03-13T09:21:00.001-08:00

Aprenentatge. Alumnes de l’Escola Tuina de Massatges de Pequín, en una sessió pràctica.

Foto: ADRIÁN FONCILLAS . EL PERIODICO 13 març 2010

Sota el titular Mans que hi veuen llegeixo al diari El Periódico de dissabte 13 de gener de 2010 la noticia “Els massatges tradicionals s’han convertit en una sortida laboral airosa per a 150.000 cecs a la Xina”.

M’ha fet pensar que sovint ens fixem en el que és més evident, la discapacitat, que cal que sigui reconeguda i atesa convenientment per tal de pal·liar la possible exclusió social de qui la pateix. Sovint també deixem d’adonar-nos de totes les altres capacitats que hom pot tenir i desenvolupar. En el cas que planteja la notícia, referida a un país gens sensible a la inclusió social però que sí que ho és pel que fa a la productivitat- sovint poc ètica en qüestions laborals-, és un element de reflexió per aquells que ens considerem vàlids.

Vàlids en allò que és estàndard sí, però també, limitats en les nostres capacitats. Sense anar més lluny, jo mateix començo a ser conscient que la meva edat i la meva condició física ja no em fan apte pel mateix que temps enrere i que, per algunes coses, realment no ho he estat mai.

Però vivim en un mon d’estereotips que, si bé son descriptius, són alhora condicionants i ens porten ràpidament a generalitzar la particularitat. Potser ens caldria una visió més intel·ligent, la de mirar les capacitats, que deuen ser moltes, sense deixar de fixar-nos només en un tipus de discapacitat que caldrà protegir i esmenar amb polítiques inclusives, està clar.

8 MARÇ. dia de les dones

2010-03-08T01:35:00.000-08:00

En contra de:

la violència de gènere
la discriminació laboral
l’explotació sexual
l’humor sexista
el llenguatge masclista
els rols familiars
l’anorèxia
el burka
la mutilació genital
els estereotips de conducta
els canons de bellesa

liderar també es conjuga en femení

Dones. 8 de març de 2009

Màgia i il•llusions

2010-02-28T01:21:00.000-08:00

El Festival internacional de màgia de Badalona ens dona l’oportunitat cada any, des d’en fa 10, de poder veure actuacions de mags internacionals de gran prestigi.

L’any passat per aquestes dates vaig publicar en aquest mateix bloc una referència al mag que més em va impressionar Jerôme Helfenstein i em plau poder dir que en l’edició d’engüany de la gala se m’ha fet difícil triar quina de les actuacions destacaria.

Prèvies a la Gala Internacional van ser les actuacions en solitari, una setmana abans, de Jorge Blas amb l'espectacle L'art de la màgia que va incloure disciplines de dansa i circ, i també del Mag Lari el 13 de febrer amb el seu espectacle Màgiacadabra.

L’espectacle ha estat presentat per l’italià Aldo Colombini, i també hi ha participat el Duo Kybalion, especialitzats en els canvis de vestuari a un ritme vertiginós. L’aportació local ha estat a càrrec del Mag Magoo.

Penso que caldria parlar d’il·lusionisme més que no pas de màgia. La màgia no existeix, és un concepte mític. Tots sabem que hi ha truc, i que el mèrit està en la seva execució i la seva originalitat a l’hora de posar-lo en escena. Qualsevol que vulgui dedicar-s’hi pot comprar un truc, però no tothom és capaç d’executar-lo amb destresa, d’innovar i de sorprendre.

Això mateix ha fet l’alemany Tino Marc

Els joves holandesos Magic Unilimited han fet màgia de grans dimensions de manera neta i elegant, transmetent frescor i dinamisme a l’espectacle.

I finalment el català Charlie Mag, el més convencional de tot l’espectacle, ha fet una exhibició de manipulació lligada a l’aparició i desaparició de coloms.

Vet aquí la dificultat de triar el millor, com se’ns proposava al final de la gala. A hores d’ara no sé quin serà el més valorat pel públic.

Salvador Espriu (1913- 1985)

2010-02-19T05:44:00.000-08:00

25 anys sense Espriu

No soc qui per opinar sobre la qualitat literària d’un poeta ni tant sols per jutjar el compromís social i polític de ningú, per tant la meva opinió és irrellevant comparada amb la dels experts filòlegs i els saberuts analistes socials i polítics. Sí que puc, però retre el meu particular homenatge, amb motiu de 25è l’aniversari de la seva mort, a qui ha fet que el meu esperit s’estremís amb els seus versos i les seves narracions. I amb qui comparteixo el desig: "Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat".

Conscient de ser poc original, em plau reproduir un text, abastament conegut, llegit, recitat i sovint citat sense gaires miraments, però que sempre m’ha produït aquesta mena d’esgarrifança plaent que es té quan quelcom t’emociona.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

(Dins "El Minotaure i Teseu", d'El Caminat i el Mur, 1954)

Aquesta entrada al bloc respon també a la crida feta mitjançant Facebook de retre un homenatge blocaire al poeta del poble a compartir a la pròpia xarxa i a la que m’he afegit gustosament.

publiCiUtat

2010-02-13T01:29:00.000-08:00

Soc d’aquests estranys essers que es fixen en la publicitat, no tant pel producte que anuncien sinó en la manera com ho fan i l’estètica i els recursos que s’hi utilitzen. Això no vol dir, al menys en el meu cas, que adquireixi un producte o un servei pel sol fet d’haver estat ben publicitat. Més aviat ho entenc com un producte en si mateix, una expressió artística.

Darrerament he vist un anunci als cinemes que presenta l’història de dos joves que s’agraden. Són dos joves, noi i noia, prou atractius, amb una imatge convencional, vestits d’executius, sense cap mena d’element en els seu aspecte que poguéssim qualificar d’alternatiu. Són al seu lloc de treball, un lloc còmode que suggereix estabilitat. Està clara l’atracció que senten l’un per l’altra i l’estat d’excitació que es provoquen mútuament i que porta a ella a besar-lo impulsivament.

És una regla d’or de la publicitat que el receptor del missatge s’ha d’identificar amb el producte o amb aquells que l’hi mostren. Per això veiem determinats personatges mediàtics que sovint cedeixen la seva imatge per donar credibilitat al missatge publicitari ja què en són un referent, de bellesa, de seriositat professional... També els anuncis recreen circumstàncies en les què l’usuari pot sentir-se identificat, un malestar físic, un ambient familiar, una tasca domèstica, etc. Són els recursos de la publicitat, gens espontanis i acuradament ben presentats.

Podria haver estat l’anunci d’una colònia, de clíniques dentals o de qualsevol altre producte, però ho és d’una coalició política catalana que presenta el seu eslògan de precampanya començar il•lusiona . Això és el que més m’ha sobtat.

Per tant, ara ja sé a qui va adreçat el missatge d’aquesta coalició política, als joves blancs i heterosexuals que tenen una bona feina estable i que són un pel convencionals. Això sí, amb les hormones alterades.

L'anunci

Jaume Vives, Medalla d’Or De la Capital de la Cultura Catalana

2010-01-30T02:33:00.000-08:00

En el marc de l’acte inaugural de Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana , l’Organització lliura, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Capital de la Cultura Catalana a Jaume Vives, traspassat el darrer mes d’agost.

Jaume Vives va ser regidor de Drets Civils i Convivència durant el mandat municipal 2003-2007- període en el que se li va detectar la seva malaltia i va ser sotmès a diverses intervencions quirúrgiques i tractaments- a l’hora que va ser diputat provincial amb competències en comerç-. Malgrat les intervencions i els tractaments, Jaume Vives va fer tot el possible per no desatendre les seves responsabilitats, podent presentar un balanç de mandat força positiu dels seus dos càrrecs ( Pla de Convivència, Reglament d'Ús del Català, campanyes de consum, xarxa provincial de mercats municipals, etc....). El 2007, reelegit regidor, assumeix les competències de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural i de tercer vicepresident de la Diputació de Barcelona.

Jaume Vives va ser l’impulsor de l’acord de govern necessari per presentar la candidatura de Badalona a Capital de la Cultura Catalana, i va comunicar-la de manera engrescadora a la societat civil i al teixit associatiu de la ciutat per tal d’aconseguir el seu recolzament. Estava il•lusionat i va saber il•lusionar molta gent. Va viure la designació i va donar les primeres directrius de treball per aconseguir l’èxit de l’esdeveniment. L’Organització Capital de la Cultura Catalana ha sabut reconèixer-ho i distingir-lo amb aquest guardó. Malauradament en Jaume Vives ens va deixar a mitjans del mes d’agost passat.

Vaig tenir la sort de gaudir de la seva amistat i de la seva confiança, tant pel que fa a les seves responsabilitats públiques com en el seu àmbit personal. Sempre he considerat, i així ho he expressat més d’una vegada, que en Jaume era un polític de llarg recorregut, amb estratègies a mig i llarg termini, un corredor de fons. Per a mi va ser l'oportunitat de compartir feina, idees polítiques i complicitats personals amb una persona excepcional, de qui vaig aprendre molt i a qui, a dia d’avui, enyoro intensament.

PD. Ja sabeu que m’agrada alterar fotografies i que ho faig de les persones que aprecio. Em consta que a en Jaume li va agradar aquesta versió de la seva imatge.

Juan Pujol García. Garbo

2010-01-24T01:57:00.000-08:00

Joan Pujol Garcia va ser un mestre de l’engany i la mentida. La seva capacitat per guanyar-se la confiança de l’exèrcit alemany va ser aprofitada pels aliats per portar a terme l’acció bèl·lica més decisiva del front occidental durant la Segona Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia.
Potser era un vividor, un mentider convulsiu, un gran actor o un idealista. Segurament era totes questes coses. El cert és que va aprofitar-se de les seves mentides per viure i per sobreviure en temps molt difícils i que va ser una peça clau per la resolució de la guerra a favor dels aliats. Va ser capaç de crear una ret fictícia d’agents pagats per Alemanya, inventar-se el contingut de gran nombre de missatges per mantenir la seva confiança i posar aquest operatiu al servei de Gran Bretanya per realitzar el gran engany, fer creure al l’exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia era una maniobra de distracció i que l’atac important es produiria a Calais. Va ser un prestidigitador, no un espia, ni un agent secret, un gran mentider. Mai va disparar un tret, va salvar milers de vides i va ser considerat un heroi pels dos bàndols i conseqüentment, ben retribuït. Garbo va decidir, fins i tot, el lloc i el dia de la seva mort, encara que Joan Pujol Garcia continués viu.

Tot aquest entrellat és el que s’explica en el documental Garbo. El espía del director Edmon Roch, guardonat com a millor pel·lícula documental del Festival de Cine Europeo de Sevilla. El documental es basa en els relats de persones que van conèixer o estudiar el personatge, i alhora il·lustra els fets amb seqüències de pel·lícules del gènere. L’investigador i escriptor Niguel West, que va descobrir el seu amagatall a Venezuela, l’oficial d’intel·ligència del MI5 Mark Seaman, el periodista Marc Vinader i l’espia americana a Madrid, Aline Griffith ( comptesa de Romanones) ens expliquen, des del coneixement dels fets i la pròpia visió, la història del personatge.

Si aquesta història no hagués estat tant ben contrastada dubtaríem que fos real. Però estic convençut que d’enganys com aquest n’hi ha hagut, n’hi ha, i n’hi haurà sempre, que la informació ben dirigida i ben manipulada pot fer canviar l’esdevenidor natural de la història, fins i tot a fi de bé.

Contra la crueltat de les persones

2010-01-16T03:30:00.000-08:00

Darrerament a Catalunya es parla de braus, com mai abans se’n havia parlat, ni amb la freqüència, ni la intensitat, ni en els àmbits on es parla, gràcies a la ILP presentada i admesa a tràmit al Parlament de Catalunya, i amb persones amb les què mai hauria pensat que debatria sobre aquesta qüestió.
Barcelona ha estat una ciutat on les curses de braus van tenir una gran acceptació i les seves places havien estat de referència dins el món taurí. A tots el territoris del Països Catalans es celebren festes majors populars, on hi ha alguna activitat relacionada amb els bous i també amb els braus, que no són la mateixa cosa. Aquestes costums, tradicions i gustos populars tenen el meu moment àlgid al voltant del segle XIX, amb la construcció de les places de braus a Barcelona i la major celebració de festes majors al pobles.
També cal dir que el pas del temps fa que canviïn els gustos i les percepcions. Avui a Barcelona la majoria de públic assistent a les curses de braus són turistes que cerquen una experiència única, no aficionats que entengui la litúrgia que comporta. Als pobles és diferent, els actes on s’hi fa participar un bou pertanyen a una iconografia identitària que serveix al jovent per a fer el gallet davant una bèstia a qui fan recórrer la comarca i més defensant-se d’aquests pinxos, més que no pas evidenciant la seva ferocitat.
Mai no he estat una persona gaire sensible- ho confesso- vers el patiment dels animals, però si que ho soc davant l’exercici de la crueltat de les persones. Penso que la crueltat denigra l’esser humà a nivell individual i també al col•lectiu que ho consent. Pitjor és quan això ho qualifiquem de festa o art, quan és un negoci. En ple segle XXI, no entenc que s’estiguin donant models violents als infants que pretenem educar, però això és una altre debat. Podeu deduir, per tant, que els meus objectius no són del tot coincidents amb els dels promotors de la ILP.
Tot i amb això vaig signar la ILP i celebraré que el Parlament de Catalunya aprovi les lleis que calgui perquè al meu país, no es produeixin aquest espectacles que degraden , sobretot, les persones. Està clar que no vaig signar en contra de cap fiesta nacional espanyola. Els espanyols que anomenin com vulguin aquests espectacles, però que no intentin també imposar-me la seva crueltat, ja en tinc prou d’imposicions i critiques que venen d’allà. Anar en contra de les curses de braus no és anar en contra d’Espanya, com volen fer creure alguns que freqüentment van en contra de Catalunya.

Feminitat tapada

2010-01-09T07:42:00.000-08:00

Un acte quotidià ens pot portar sorpreses si deixa de ser com esperem que sigui, o com estem acostumats a que sigui. M’explicaré. Fa pocs dies vaig anar al supermercat, tal com faig quan veig la nevera de casa desproveïda i mig buida. Un fet d’allò més normal i quotidià. Quan m’acosto a les caixes, procuro posar-me a la cua que em sembla més ràpida, observant els cistells i els carros que em precedeixen.
El fet insòlit, al menys per a mi, i al supermercat al qual compro habitualment- el més proper al meu domicili, un barri amb poca immigració- la persona del meu davant és una dona- cosa força freqüent-. El que ja no ho és tant és la manera en que va vestida, o més ben dit, un del elements del seu vestuari, una peça de roba que li amaga la cara des dels seus ulls en avall., que juntament amb la peça de roba amb que oculta el seu cabell i el llarg abric que la cobreix fa que només pugui veure-li els ulls. La dona- ho dedueixo pel seu volum i agilitat, i la criatura de bolquers que l’acompanya- és jove, molt jove, diria jo i m’atreviria dir que benestant per la qualitat dels seus vestits.
Al voltant nostre- de la dona i meu- hi ha com una atmosfera estranya, de silenci i de mirades furtives, barreja de curiositat, llàstima i desaprovació.
I quina era la meva impressió? Ara, després de pensar-m’ho, encara no ho sé. L’actitud de la caixera va ser la correcta, no pas cordial, però suficientment professional. Que hauria passat si no hagués pagat en efectiu? Hauria hagut d’idenficar-se, com faig jo al lliurar la meva tarja de crèdit?. La de la gent en general, ja ho he dit era, com poc, de curiositat. Estic segur que internament de rebuig.
Per part meva rebutjo una religió o un poder públic, qualsevol, que discrimini les dones, que les obligui a una actitud submisa vers la societat, però tampoc em crec amb la necessitat de violentar-les exigint-les que s’enfrontin al seu opressor- pare, marit, germà, fill o policia- ni que renunciïn als símbols de la seva espiritualitat i les seves creences.
D’altra banda, m’agradaria conèixer el seu punt de vista, com veia ella la seva situació anòmala i estranya. Es sentia orgullosa i satisfeta de la seva diferència o bé es sentia humiliada i inferior, com sol passar a la gent singular en una societat uniformitzadora com és la nostra?.
Penso que el nostre aspecte i la nostra actitud, són pistes per a les persones amb qui ens relacionem, de com volem ser tractats i considerats. Ho són també en el cas de la simbologia islàmica? Aquesta dona , de la que us parlo, rebutja la meva cordialitat i la meva atenció o la meva indiferència respecte de les dones?. Si és així, hi té dret ella, unilateralment a establir la pauta?.
Són més preguntes que respostes, però cal pensar-hi i aplicar el sentit comú, perquè la tendència és creixent, i una manca de seny per part de tothom pot perjudicar la convivència.

La carta als reis

2010-01-03T04:08:00.000-08:00

Sovint quan hom expressa els seus desitjos, per tal que siguin atesos per algú o quelcom superior capaç de concedir-ho, es defineix com fer la carta als reis.
Això vol dir què qui formula els desitjos és conscient, com ho són els nens petits, que no tot el que es desitja es complirà i veurà satisfet. No per això es deixa l’ambició de banda.
Igual que els infants, desitgem el que no tenim i sabem que altres sí que tenen, pensant que el fet d’obtenir-ho calmarà la nostra ambició i serem millors o viurem millor. Ens equivoquem si pensem que la nostra felicitat rau en obtenir el que no tenim, quan sovint no hem valorat suficientment allò que ja és nostre.
No vull dir amb això que hem d’assumir amb resignació les nostres mancances, sinó que potser el que ens cal és realisme en les nostres aspiracions. Tocar de peus a terra ens permet posar-nos de puntetes i mirà l’horitzó.
Sovint, altres decideixen que és el que necessitem, ens imposen una necessitat, que en comptes de donar-nos una satisfacció ens està creant l’obligació d’aconseguir-ho i de mantenir-ho i que respon més a la seva necessitat econòmica o de poder.
Altra cosa és quan existeix una mancança real, una necessitat vital i un dret no reconegut. En aquest cas no parlem de carta als reis, sinó de reivindicació i de justícia. Aquest no és l’objecte d’aquesta reflexió. I en aquest cas tota l’ambició és necessària i convenient.
Em pregunto quines serien les cartes als reis en altres circumstàncies que les meves?; la d’un alt executiu de multinacional, la d’un pagès, la d’un monjo tibetà, la d’una dona sota un burka, la d’un esportista d’elit, la d’un narcotraficant, la d’una dona gestant, la d’un vell..........
Hauriem de ser prudents i pensar el que desitgem , perquè podria complir-se.
Acabo amb una llatinada de Publi Siro

Aliena nobis, nostra plus aliis placent
(les coses dels altres ens plauen més i les nostres a ells)

Llufes 2009

2009-12-28T00:04:00.000-08:00

Llufes 2009

del Mon

*Obama torna el Premi Nobel de la Pau, diu que no el mereix.
*El Papa de Roma recomana el preservatiu per prevenir la SIDA.
*Els salaris als països orientals s’equiparen als europeus.
*Prohibits els símbols religiosos als estats islàmics.

d' Espanya

*El Tribunal Constitucional declara inconstitucional la Constitución Española.
*Belen Estevan nomenada Dra Honoris Causa per la Universitat d’Ubrique
*Federico Jimenez Losantos i Curri Valenzuela, entre d’altres, signen un manifest pel reconeixement de les nacionalitats dins l’Estat Espanyol i a favor del dret d’autodeterminació.
*El rei d’Espanya es declara republicà i dimiteix.
*Es prohibeixen les curses de braus. Les places es convertiran en places de gossos de tura.

de Catalunya

*El FC. Barcelona demana que es creï la lliga galàctica de clubs per poder-la guanyar.
*Jan Laporta declara la seva voluntat de ser abat de Montserrat.
*Els imputats dels casos Palau i Pretòria tornen tots els diners.
*Jordi Pujol escriu de nou les seves memòries en 10 volums, versió abreujada.
*L’aeroport del Prat obre un nou destí internacional Barcelona-Madrid.
*Al Parlament es brinda amb Sangre de Toro.

de Badalona

*PP i ICV-EUA pacten governar junts el proper mandat municipal.
*L’ordenança de Civisme prohibeix parlar malament de CiU.
*Jo seré el proper cap de llista d’ERC.
*Fermin Casquete deixa el PSC-PSOE i ingressa a la Cartoixa de Montalegre.
*TV de Badalona és líder d’audiència
*En motiu de Badalona 2010 capital de la Cultura Catalana es cremarà un burro català en comptes del tradicional dimoni.
*Dalt de la Vila vol ser declarada propietat privada.
*La nova plaça de l’illa central s’anomenarà Plaza de España.

El tió de Nadal

2009-12-23T01:56:00.000-08:00

Cançò del tió

(la que cantem a casa)

Caga tió, tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
i el pollí a dalt del pi.

Toca, toca Valentí.
Ara passen bous i vaques,
I gallines amb sabates
i galls amb sabatons.

Correu, correu minyons,
que la tieta fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que són un poc salats.

Ai el brut, ai el porc,
ai el cara, cara, cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot

podeu veure altres cançons tradicionals a diferents llocs de Catalunya

podeu saber més d'aquesta tradició
i
adherir-vos a la campanya salvem el tió

Torna "la Revista"

2009-12-20T02:58:00.000-08:00

Aquesta setmana la Revista de Badalona ha tornat a les mans dels badalonins i les badalonines amb un format renovat i força atractiu.

Aquesta RdB té poc a veure amb aquelles primeres edicions de fa 68 anys i aquella revista- La Revista- que jo coneixia de petit i adolescent- no fa tants anys, però deu ni do-, ni tampoc amb aquella més recent que feia les funcions de suplement mensual del diari El PUNT; una edició estèticament molt millorada que podrem adquirir als quioscs tres o quatre vegades l'any per un import de 3€.

No he llegit, encara, tots els articles del numero present però una ullada general a l’índex de continguts i de col•laboradors em fa pensar que reneix renovada, valgui la redundància, amb prou empenta. Aquest número 693 de desembre de 2009, entre altres temes, analitza Badalona 2010 Capital de la Cultura Catalana, ens apropa l’historia amb articles sobre Frederic Xifré, el carrer del Mar i la fàbrica d’Anís del Mono, i a l’actualitat de destacats badalonins en el món empresarial i cultural, tot portant a l’escorxador- en sentit figurat, és clar- al cap del partit a l’oposició municipal Xavier García Albiol, acabant a la Plaça de la Vila 1, espai reservat a la caricatura política.

En una època en que els mitjans d’informació han variat molt en quant els formats i en la seva immediatesa és agosarat renovar una publicació ja clàssica, destinada a un públic local. Això no vol dir que no s’hagi de fer, perquè lo local ens afecta quasi a frec de pell i cal conèixer-ho, analitzar-ho i, si s’escau, debatre-ho.

Com a badaloní m’he de felicitar de l’existència de RdB i he d’encoratjar l’editorial Nautilus Comunicació i Cultura SL i al director de la revista, periodista i blocaire Andreu Mas a seguir procurant-nos informació i coneixement, amb independència i rigor, que és el que esperem els lectors.

1 de desembre per la salut

2009-12-01T00:00:00.000-08:00

EL DIA 1 DE DESEMBRE ES COMMEMORA EL DIA MUNDIAL DE LA SIDA, AMB EL LEMA : "VIU I DEIXA VIURE"

DRET A LA SALUT

L’1 de desembre de 2009 se celebrarà el vint-i-dosè Dia Mundial de la Sida. Enguany ONUSIDA dedicarà el tema principal a l’accés universal i els drets humans, que inspirarà les activitats que es duran a terme en aquest dia.
A Catalunya, gràcies al treball desenvolupat durant anys per institucions i organitzacions no governamentals amb el conjunt de la població, hi ha serveis d’informació i formació sobre el VIH/sida i altres infeccions de transmissió sexual, intervencions preventives, una àmplia cobertura sanitària i la possibilitat de diagnòstic precoç i suport psicosocial.
Es continua treballant per garantir i millorar l’accessibilitat, l’equitat i la sostenibilitat de tots aquests serveis amb l’objectiu de disminuir el nombre de noves infeccions, promoure el diagnòstic precoç, facilitar el tractament i oferir suport a les persones amb VIH.
La protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals de les persones és indispensable en la resposta mundial a l’epidèmia del VIH/sida. En especial, respectar la diversitat sexual, cultural i social, treballar des d’una perspectiva de gènere i tenir en compte les diferències socioeconòmiques és fonamental per poder promocionar de forma activa el respecte i la protecció dels drets de les persones afectades pel VIH.
És imprescindible la participació i el compromís de tota la societat per aturar l’evolució de l’epidèmia del VIH/sida. Això requereix la comprensió i la solidaritat de tots i cadascun de nosaltres envers les persones afectades pel VIH així com la implicació activa de les que hi conviuen.
900 21 22 22

MANIFEST SIDA 2009

La dignitat de Catalunya. Un editorial històric

2009-11-26T02:20:00.000-08:00

Aquest article editorial es publica conjuntament a les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt. (26/11/09)

Penso que la publicació d'aquest editorial és un fet trascendent en la historia del periodisme català i una mostra clara del consens social que hi ha al respecte del paper del Tribunal Constitucional i del comportament que Espanya està tenint amb Catalunya

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Contra la violència envers les dones

2009-11-24T00:58:00.000-08:00

manifest unitari

Cèlia
Mercedes
Maria Concepció
Dyana
Juana
Núria
Velia
Marialva
Jenifer
Shuwen
Maria Elena

són els noms de les onze dones assassinades per les seves parelles a Catalunya en el que va d'any. Un total de 69 a Espanya, la meitat d'elles menors de 40 anys.
Però són moltes més. La violència contra les dones s’exerceix des de totes les parts del món, i en tots els estrats socials. Cal eradicar-la.

I jo que puc fer?

Condemnar públicament els actes de violència contra les dones
Eliminar les expressions masclistes del meu llenguatge
Enfrontar-me a qui fa comentaris ofensius vers les dones
No reproduir models sexistes en l’educació dels infants
Rebutjar la discriminació laboral per raó de gènere
Tractar amb igualtat als dos membres de les parelles amigues
Donar suport als partits polítics que incorporen polítiques d’igualtat en els seus programes
Donar suport a les ONGs que realitzen tasques solidaries amb grups de dones
Difondre les eines socials i institucionals de suport a les dones maltractades

Estic segur que puc fer més coses. T'agrairé que facis les teves aportacions als comentaris del bloc per tal d'anar-les incorporant.

manifest

Brossa versus Franco

2009-11-20T03:08:00.000-08:00

"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

No coneixia l’existència d’aquets poema escrit per Brossa el dia de la mort del dictador Francisco Franco fins que vaig assistir a l’acte Poètiques de resistència, somnis de llibertat organitzat pel memorial democràtic al Palau Sant Jordi, el passat mes d’octubre. El poema va ser recitat esplèndidament per l’actriu Julieta Serrano.
M’agrada l’obra de Joan Brossa, i en aquest poema hi reconec l’home compromès i progressista que intuïa en altres de les seves obres.

9 de novembre de 2009. 20 anys de la caiguda del Mur de la Vergonya

2009-11-06T07:17:00.000-08:00

detall de la East Side Gallery ( Berlín). Autor Ignasi Blanch

L’any 2008 vaig visitar Berlín i vaig tenir la possibilitat de retratar la part del mur que, a la seva caiguda, va servir de suport a artistes plàstics de tot el món- el català Ignasi Blanch entre ells- que celebraven la fi d'aquell despropòsit que es va anomenar mur de la vergonya, convertint-lo en una galeria a favor de la tolerància i la cultura de la pau . Avui em plau recordar i compartir aquelles fotografies.

També podeu veure parts del mur i panoràmiques de la ciutat de Berlín a través d'aquest enllaç:

http://www.panorama-cities.net/berlin/berlin_germany.html

Una visita a l'actual Berlín us fa adonar de quina manera aquesta barrera física i política ha marca la fesomia de la ciutat i el caràcter dels seus habitants.

Un dels passos fronterers que s'han recreat es el Checkpoint Charlie, que compta amb un museu annex, on es recullen testimonis, molts d'ells colpidors, de com les persones intentaven passar el mur clandestinament, posant en perill la seva vida.

Aquest enllaç us permetrà fer una ullada a la zona del Checkpoint Charlie:

http://www.stadtpanoramen.de/berlin/checkpoint_charlie.html

EL TENORIO

2009-11-02T08:00:00.001-08:00

Durant gran part del segle XX va ser tradicional la representació de l’obra teatral de José Zorrilla, DON JUAN TENORIO lligada a la diada de Tots Sants- el primer dia del mes de novembre-. Aquesta tradició ha retornat a Badalona de la mà de les entitats de teatre amateur en una representació al teatre badaloní que porta el nom del seu autor.

Aquesta programació ha estat un encert , com ho demostra la rapidesa en que es van esgotar les localitats que el teatre oferia en les tres funcions programades. Encert que cal atribuir, també, a qui era regidor de Cultura quan es va iniciar aquesta aventura, el traspassat Jaume Vives.

L’espai Sargantana, amatent sempre a l’actualitat cultural badalonina, va programar una activitat complementaria a la representació- tal com havia fet amb Hamlet i La Maternitat d’Elna -, aquesta vegada en format xerrada de l’historiador badaloní Joan Rosàs que va ser, com totes les seves exposicions, amena, divertida i molt il·lustrativa.

La veritat és que sempre m’ha agradat aquesta obra, i fins ara, no m’he cansat de veure’l representat, quan n’he tingut ocasió, i l’he rellegida de tant en tant. Em sé de memòria alguns dels seus versos, com molta altra gent, els de /no es verdad ángel de amor/.., per suposat, i també aquells en que l’arrogància de Don Juan queda més palesa: …aquí está don Juan Tenorio,/ y no hay hombre para él./ Desde la princesa altiva/ a la que pesca en ruin barca,/ no hay hembra a quien no suscriba,/ y cualquier empresa abarca/ si en oro o valor estriba./ búsquenles los reñidores;/ cérquenle los jugadores;/ quien se precie que le ataje,/a ver si hay quien le aventaje/ en juego, en lid o en amores./…., i quan demostra el menyspreu per la virtut, l’honestedat i la justícia: …por donde quiera que fui,/ la razón atropellé,/ la virtud escarnecí,/ a la justicia burlé/ y a las mujeres vendí./ Yo a las cabañas bajé,/ yo a los palacios subí,/ yo los claustros escalé/ y en todas partes dejé/ memoria amarga de mí./…..

La representacions al Teatre Zorrilla d'aquets darrer cap de setmana han tingut, ademés d'una bona rebuda per part del públic, una digna interpretació per part dels actors, a les ordres d’una excel·lent direcció, i una posta en escena innovadora.

Els actors que han intervingut en el repartiment de les representacions al Teatre Zorrilla pertanyen a les seccions de teatre amateur de les següents entitats: Círcol Catòlic, CP Sant Josep, Cooperativa La Moral, Orfeó Badaloní, La Badalonense, S’Horabaixa, Associació Juvenil Projecte 9, Salesians i Ateneu de Sant Roc.

A la xarxa he trobat el vídeo d’una escena de El Tenorio protagonitzada per dos grans actors que, en el seu dia, van donar vida a Don Juan i a Don Luís.

Voluntaris gastronòmics

2009-10-26T04:13:00.000-07:00

Us reprodueixo el següent comunicat de premsa on s’explica la jornada en la que vaig participar, i a continuació la recepta de la meva aportació

El celler de la masia Can Canyadó acull la I Trobada Gastronòmica del VxL de Badalona i Sant Adrià

Voluntaris i aprenents van poder compartir les receptes dels diferents plats que havien elaborat

La trobada gastronòmica de dijous va ser un espai de conversa diferent per als participants en el Voluntariat per la llengua que van assistir-hi. Un dels objectius de la mostra era que els aprenents (i també els voluntaris) ampliessin i corregissin el vocabulari en català que habitualment fan servir a la cuina, al mercat o al restaurant i que ho fessin a través d’una activitat lúdica i participativa. A la mostra, a més de degustar els plats que havien fet voluntaris i aprenents (algunes de les parelles lingüístiques els havien preparat conjuntament), tothom va poder parlar sobre els ingredients i la manera d’elaborar les diferents receptes que es van presentar. Els assistents van rebre també una guia de recursos sobre gastromia elaborada per la biblioteca Can Casacuberta amb una relació dels llibres en català que s’hi poden consultar.

Els plats que es van degustar van ser molt variats, des de la típica coca de llardons catalana fins als “alfajorcitos” fets per una aprenenta uruguaiana. La mostra, segons els participants, va resultar molt enriquidora en tots els sentits.

El Voluntariat per la llengua és un programa de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i del Consorci per a la Normalització Lingüística que fomenta l’ús de la llengua catalana en les relacions personals tot posant en contacte persones que parlen habitualment català (voluntaris) amb altres que necessiten practicar-lo (aprenents). Cada parella lingüística es troba una hora a la setmana durant un mínim de 10 setmanes per parlar en català a l’hora i el lloc que convenen.

El programa funciona a Badalona i Sant Adrià des de l’any 2003 i ha format més de 650 parelles lingüístiques. L’any passat es van constituir 170 parelles i es va comptar amb la col·laboració de 28 entitats i 472 establiments. Mostra de l’èxit del programa és que els participants en el VxL van rebre el Premi Consell de Ciutat 2008 com a col·lectiu pertanyent al projecte badaloní més innovador.

Les persones que volen participar en el programa s’hi poden inscriure a través del web www.cpnl.cat/xarxa/cnlbadalona -a l’apartat Voluntariat per la llengua- i també al Servei Local de Català de Badalona (av. d’Alfons XIII, 14-16, entl. 1a), trucant al número de telèfon 93 398 46 30 (Blanca Sala o Anna Gallego) o enviant un missatge electrònic a bsala@cpnl.cat.

23 d’octubre de 2009

Per a més informació:

http://cpnl.cat/xarxa/cnlbadalona/voluntaris

Torradetes de santa teresa

Ingredients:

- llesques de pa eixut del dia abans ( si pot de llonguet millor)

- llet
- sucre
- ou
- canyella en pols
- oli

Preparació:

• Abans de tot, feu bullir la llet amb una pell de llimona i una branca de canyella per aromatitzar-la i seguidament refredeu-la.
• Remulleu les llesques de pa amb llet fins que quedin ben xopes, procurant que no es desfacin.
• Bateu l'ou en un bol i passeu-hi les llesques.
• Fregiu les llesques en una paella amb un bon raig d'oli. Quan quedin daurades pels dos costats, les traieu de la paella i les reserveu sobre un paper de cuina per escórrer l'excés d'oli.
• Passeu les torradetes, encara calentes, pel sucre.
• Finalment, serviu les llesques amb una mica de canyella en pols per sobre.

Es poden menjar tant fredes com calentes.

NIXON- FROST

2009-10-10T01:36:00.000-07:00

de Peter Morgan direcció Àlex Rigola

al Teatre Lliure

del 17 de setembre al 18 d'octubre de 2009

M’agrada anar al teatre. És un activitat que em plau. Potser per aquesta comunicació que diuen que hi ha entre actors i públic, la escenografia específica del teatre de repertori i, fins i tot, perquè és un acte lúdic a compartir amb gent propera i estimada.

Una de les programacions que sovint em criden l’atenció és la del Teatre Lliure de Barcelona i en especial les propostes del director Àlex Rigola. Una combinació que quasi sempre ofereix un producte excel·lent.

La darrera producció d’aquest tàndem ha estat NIXON –FROST, una obra on podem apreciar la bona feina dels actors Lluís Marco (Richard Nixon) i Joan Carreras (David Frost), la feina del genial Rigola i la cura que té El Lliure en les seves produccions.

http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp0910/01nixon1.htm

Les set aromes del món

2009-10-03T02:01:00.000-07:00

una novel·la d'Alfred Bosch

En aquesta novel·la, l’escriptor Alfred Bosch (Barcelona 1961) relata les aventures del seu protagonista, Fèlix Dufoy, en la recerca del millor cafè.
El relat, ambientat al segle XVII, ens porta a set llocs del món ben diferents, Londres, Istanbul, Aràbia, Abissínia, Negreria, França i Brasil. En aquests llocs, el protagonista aconsegueix part del seu objectiu, però també altres coneixements i experiències personals que l’ajuden a resoldre incògnites del seu passat i del seu peculiar caràcter.
L’autor, a través del relat del viatge, ens descriu les dolçors i les amargors dels llocs visitats, i les mitologies associades a una infusió que aixeca passions i desvetlla la ment. Una peculiaritat d’aquesta novel·la és que cada capítol del llibre té un narrador diferent i això reforça el relat, situant-lo en el context cultural i geogràfic de cada capítol.
M’agrada el cafè, tant pel seu gust i aroma com pels seus efectes. En aquesta lectura he reconegut les virtuts que per mi té el cafè, el plaer de l’aroma i del paladar, i l’estímul que aguditza els sentits. He de dir que alguns vespres la lectura m’ha desvetllat tant o més que una tassa de cafè.
Aquesta novel·la va obtenir el Premi Ramon Llull l’any 2004. Un altre del títols més coneguts d’Alfred Bosch és L’Atles Furtiu (Premi Sant Jordi 1997)

doble raser

2009-09-26T02:30:00.000-07:00

Quan el president del Parlament de Catalunya, per tal de fer menys feixucs els trasllats diaris de la feina al seu domicili (Barcelona- Reus) , va voler fer certes millores al vehicle oficial que té destinat. Reformes que propiciaven el seu confort i també la seva capacitat per fer-hi feina, nombroses veus van alçar-se per acusar-lo de malgastador, i molt poques en la seva defensa. En el seu dia, el president del parlament va cedir a l’opinió publicada i va fer retirar les reformes del seu vehicle per tal d’acontentar a tothom. Cal senyalar que la titularitat del vehicle no era seva, per tant, les millores eren sobre un bé públic destinat a l’ús de qui ostenta la titularitat del càrrec.
D’altra banda, el president del govern d’Espanya, per raó del seu càrrec, viatja als Estats Units on ha de complir una atapeïda agenda oficial ( l'assemblea de l'ONU i el G-20). Les seves obligacions el tenen apartat sovint del seu nucli familiar més íntim i li creen dificultats per conciliar la seva vida laboral i familiar. Amb aquest argument s’ha justificat que a l’esmentat viatge oficial s’hi acompanyi de la seva esposa- que té un paper dins el protocol- i de les seves filles, que no en tenen cap. Tinc seriosos dubtes que en un viatge oficial el president gaudeixi de moments de lleure per dedicar a la seva família i que el marc sigui l’adequat.
D’aquesta manera les noies Rodríguez-Espinosa podran gaudir d’un viatge, com molts adolescents espanyols voldrien fer i no podran fer mai, amb unes condicions de confort i seguretat fora de mida, i a càrrec de la despesa pública.
Mentre el president Benach va ser presentat com un malgastador i sibarita de la comoditat, el president Rodríguez-Zapatero es presenta com un pare víctima de la seva feina, que s’ha emportat les seves filles a l’altra banda de d’atlàntic per poder fer vida de família. Em sembla que hi ha un doble raser a l’hora de mesurar, i que en aquest cas el raser també té denominació d’origen (nacional), tot i que l’origen i la titularitat dels diners és la mateixa, la nostra butxaca.
Sé que parlem de la xocolata del lloro pel que fa a la despesa pública d’aquestes institucions, no obstant, en tant que ciutadà que observa el que l’envolta, no deixo de treure’n les meves conclusions. Si, en el seu dia vaig trobar desmesurada la crítica al president del Parlament de Catalunya i vaig lamentar que desfés els canvis, ara em sembla descarada i prepotent l’actitud de manca de pudor del president del govern d’Espanya, que diu que és d’esquerres i progressista, i que és molt semblant a la que va tenir Aznar en el casament de la seva filla a El Escorial.
Abusar dels privilegis del càrrec i del nom familiar porta a generar actituds que esdevenen, com a poc, immorals i fins i tot delictives, com és el cas de qui actualment porta el cognom dels seu avantpassat, l’il·lustre fundador de l’Orfeó Català.

Delícies Turques

2009-09-21T10:07:00.001-07:00

Així es denominen uns dolços ( loukoum) fets d’extractes de fruites i flors, sucre i fruits secs que s’elaboren i consumeixen a Turquia, juntament amb els baklava, pasta de full farcida de fruits secs i mel, propis de celebracions com el ramadà. Però no són les úniques delícies que us pot oferir una estada a Istanbul. La que abans era Bizanci, després va ser Constantinoble i ara anomenem Istanbul ( la Ben Guardada en turc) és una ciutat gran i una gran ciutat, d’espais i de moments deliciosos, porta de pas entre orient i occident, i encreuament de cultures, que té 1500 anys d’història. Istanbul va ser declarada Patrimoni de l’Humanitat per la UNESCO l’any 1985.
Pot semblar-vos deliciós contemplar les cúpules i els minarets de les seves mesquites des de la Torre Gàlata o veure anar i venir els petits vaixells pel Haliç ( el corn d’or) des de qualsevol de les atalaies que la ciutat ofereix, com també ho pots ser passejar pels seus basars més coneguts- l’Egipci ( Misir)o de les especies i el Gran Basar (Kapalıçarsı ), seguit d’un bany turc a un antic hammam que no sigui cap dels recomanats a les guies turístiques.
Hi ha un Istanbul imprescindible pel visitant, conformat per la basílica de Santa Sofia, que ara és museu- anteriorment basílica cristiana i mesquita- el Palau de Topkapi, amb els seus patis enjardinats, el seu Harem, les estances oficials i el sumptuós tresor exposat, les mesquites del sultà Ahmed ( Mesquita Blava), i de Solimà, les cisternes de Yerebatan, la Torre Gàlata, així com el palau de Dolmabahçe, darrera residència dels sultans otomans, i està clar, els basars i les lokantas ( cases de menjars) on degustar el kebab en totes les seves variants. Però on jo més he gaudit de les delícies de la ciutat ha estat en espais menys obvis.
He tornat a Istanbul desprès de 20 anys de la meva primera estada, acompanyat del meu bon amic Juan, -per ell era la primera vegada- i em sembla, que no serà la darrera, ja que ens ho em passat molt bé. He pogut apreciar canvis a la ciutat, la majoria positius, com són una millor xarxa ciutadana de transport, bons equipaments sanitaris públics i a l’hostaleria, l’esperit de servei de la policia, i d’altres d’inevitablement no tant positius com és la massificació turística i de col·leccionistes de fotos a l’entorn de determinats punts de la ciutat. Pel que fa a l’aspecte extern i l’actitud de la gent he observat un significatiu augment del vestuari de tradició islàmica en la població femenina jove, mentre que els homes han abandonat el tradicional bigoti i opten per una imatge més esportiva que tendeix a la metrosexualitat. He quedat sorprès per la impressionant i extensa col·lecció del Museu Arqueològic, la modernitat dels seus criteris expositius, i la qualitat i varietat del que s’hi exposa.
En aquesta darrera estada, les meves particulars delícies turques han estat passejar per la zona d’antiquaris i brocanters dels barris de Galatasaray i les botigues d’instruments musicals del barri de Pera, barrejar-me amb els pelegrins de Eyüp ( la tomba del portaestendard del profeta), on acudeixen nens vestits de prínceps per la seva confirmació en la fe, i recórrer les parades de llibres annexes, amb tota varietat d’edicions de l’Al Corà, transitar pel mercat adjacent a la mesquita de Fatih- una zona gens turística-, a l’avinguda Itfaiye, al peu de l’aqüeducte de Valens, on les mestresses de casa escullen la millor peça de xai i es proveeixen de condiments culinaris, especialment aquests dies en que el ramadà propicia celebracions familiars semblants al nostre Nadal. També, perdre’m pels carrers peatonals que surten a banda i banda de l’avinguda Istiklâl on, de dia, junt al Passatge de les Flors hi ha el mercat de peix fresc i salaons, tes i les omnipresents especies, mentre que, a partir de mitja tarda, hi ha tot de petits bars amb terrassa on les diferents tribus urbanes es troben per veure cervesa local ( Efes) i begudes enllaunades, tot escoltant música moderna turca i internacional a considerable volum, fins ben avançada la nit. Una altra delícia- retrobada en aquest cas- ha estat la possibilitat d’aïllar-me del soroll i l’activitat urbana, endinsant-me dins d’un külliye (complex socireligiós, pertanyent a alguna mesquita), ara convertits en centres culturals on hi ha una madrassa (escola alcorànica), un asil ( centre comercial d’artesania), un kervansaray ( antic allotjament per a camells i magatzem) on de manera relaxada es pot gaudir d’un suc de fruita, un çai (té turc), un cafè turc, un ayran ( beguda de iogurt de llet d’ovella )- mai begudes alcohòliques-, fumar amb narguil ( pipa d’aigua) diversos tabacs aromatitzats, jugar a la tavla, reclinat en seients entapissats de kilim o veure una exposició temporal d’art modern, a prop de la reixa d’un antic cementiri, o bé sota l’ombra d’una immensa parra, com és el cas de la cèntrica Beyazit Camii, just a tocar del Gran Basar.
Ser a Istanbul en època de ramadà m’ha donat l’oportunitat de veure les fires que s’instal·len a diferents indrets de la ciutat per reunir la gent a l’hora de trencar el dejuni ( posta de sol). En concret, la de la zona de Sultà Hamet, on l’oferta gastronòmica atrau a nombroses famílies i colles de joves que comparteixen àpat en taules i bancs situats per l’ocasió on era l’antic hipòdrom romà ( entre Santa Sofia i La Mesquita Blava ), i on, durant tota la tarda, l’olor de les cuines va fent salivera al pobres dejunats que guarden taula, la majoria dones i nens. També en motiu del ramadà la zona de la Plaça Taksim s’omple de gent que acudeix als concerts, públic i gratuïts, per la populosa i peatonal avinguda Istiklâl, plena de comerços, lokantas i carretons de menjar- musclos bullits, castanyes acuradament pelades i panotxes a la brasa-, que apareixen i desapareixen segons la proximitat de la policia- i on gent de totes edats i estils transita, tot esquivant el tradicional tramvia de fusta i els incomptables taxis moderns que la travessen, sense que es produeixin gaires incidents.
El que més m’agrada d’Istanbul és el seu cosmopolitisme- potser dels més antics del món-, i també que tothom pot fer seva la ciutat segons els seus interessos, l’arqueològic, l’històric, el gastronòmic, el consumista, el lúdic.......
Espero no trigar 20 anys més a gaudir d’una nova estada a Istanbul.
Si voleu saber-ne més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Istanbul

I també podeu veure imatges:

àlbum publicat pel meu company de viatge Juan Sanchez al seu perfil de Facebook

Ses festes de Sant Lluís 2009

2009-08-31T00:44:00.000-07:00

Sant Lluís és un poble de prop de 5000 ànimes al sud de l'illa de Menorca, de cases de poca alçada i façanes emblanquinades presidides per un campanar que esdevé un bon referent paisatgístic. Sant Lluís és un lloc amable pel visitant.
El darrer cap de setmana del mes d'agost, se celebren les seves festes locals. Moltes vegades na Laura i en Ramon m'havien convidat a ca seua per festes, i finalment aquest any he decidit gaudir-les juntament amb ells i na Montse que, com jo, venia de Badalona per l'esdeveniment. He de fer constar que l'hospitat d'aquesta parella és reconeguda a tota l'illa.
En anar i venir de gent durant els actes de ses festes ha fet que pogués constatar com són d'afectuosos els amics d'en Ramon i na Laura, que ja havia conegut en altres ocasions, i la cordialitat de sa gent menorquina i santlluisera. Amb Miquel i Marilen, Giovanni i Piera, amb Lluís i Maricarmen, Marga i Víctor, també amb Anna i Pedro, na Teresa i en Juanin i na Tere, Melis, Rafita, Miau i molts altres hem compartit menjades i begudes a tota hora, tant a ca Laura en Es Cos, a La Rueda, a La Bolla i a sa samba d’es Pla de la Sa Creu abillats amb les samarretes i polos de Sa Musclera.
He gaudit es jaleo, i de l'habilitat d'ets caixers (genets i amazones) per fer dansar ets cavalls menorquins i lluir estampa en es caragol i sa qualcada, formada pel caixer batle, en representació del poder civil, la capellana (el capellà), que representa l'estament eclesial, i altres genets del poble i convidats, alguns joves i d'altres d'edats avançades. Crida l'atenció la figura del fabioler, persona que a lloms d'un ruc obre pas a la comitiva tocant el jaramillo i el tambor. I també he gaudit de la programació que la societat Sa Vessa Mos Fot organitza a peu de carrer amb l'immens entrepà de sobrassada que ofereixen a tothom, ets seus cants i la gràcia de sa carrossa a sa desfilada. M'ha impressionat especialment el moment de sa samba, en acabar es jaleo, en que una catarsi col·lectiva fa que saltem tots junts, mans enlaire, al compàs de músiques populars i a les ordres del director de la Banda de Migjorn, tot suant cervesa i pomada ( gin amb llimonada) prèviament ingerida en grans quantitats .
Les diverses festes locals són un atractiu més d’una illa que té platges, caletes, monuments megalítics, racons únics i una bona gastronomia, on gaudir d’una bona estada i on jo hi tinc uns amics bons i generosos.

Compartint llibres

2009-08-25T01:07:00.000-07:00

No us passa que sovint teniu més llibres que prestatges per acollir-los?. A mi això em passa des de fa molt temps. Gran part dels llibres que conservo són novel·les que he llegit i que segurament, salvant algunes excepcions, no tornaré a llegir.
Darrerament m’he assabentat d’una iniciativa que pot posar remei a aquest desori que s’ha creat a casa meva. El mercat Maignon ha destinat un espai on poder deixar-hi llibres per tal que qui vulgui els agafi, tant si és per tenir-los com per llegir-los i desprès retornar-los. S’hi deixen tota mena de llibres: contes infantils, llibres dels anomenats d’autoajuda, receptaris de cuina, guies de viatges, novel·les...
Des de fa uns dies he començat a alleugerir la llibreria de casa d’aquelles obres que sé segur que no vull conservar- alguns còmics llegits i rellegits i ficció- deixant-les a mercè de qui en vulgui treure un profit literari. He observat que bona part del que hi deixava, al dia següent ja no hi era, i això m’ha animat a fer-hi més aportacions.
La darrera vegada que vaig portar-hi llibres vaig coincidir amb dues persones, un home gran amb aspecte de jubilat que fullejava un llibret il·lustrat de plantes medicinals i amb una dona un pel més jove que tímidament es va adreçar a mi per preguntar-me si, d’aquells llibres que deixava, n’hi havia algun que li pogués recomanar. Desprès d’una breu conversa sobre gustos va prendre EL RABINO de Noah Gordon, tot agraint-me el consell i l’oportunitat que li donava de llegir-lo.
Penso que la gerència del mercat ha tingut una bona iniciativa i que és poc coneguda.

Petit conte

2009-08-08T05:01:00.000-07:00

Una vegada un nen va entrar corrent d’on estava jugant i va preguntar: “Mare, què és la llet? Els meus amics diuen que és cremosa i blanca i té el gust més dolç, només per darrere del nèctar dels déus. Sisplau, mare, vull beure llet”.
La mare, que era massa pobra per comprar llet, va barrejar una mica de farina amb aigua, hi va afegir sucre de canya, i ho va donar al nen.
El nen se la va beure i va ballar de joia, dient: “Ara jo també sé quin gust té la llet!”.
I la mare, que al llarg de tots els anys de dificultat mai no havia vessat cap llàgrima, es va posar a plorar per la confiança d’ell i l’engany d’ella.

El Palau de les Il·lusions. Chitra B Divakaruni.

Editorial Columna

http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/el-palau-de-les-il-lusions_10967.html

slow....

2009-08-02T03:36:00.000-07:00

El terme anglès slow vol dir lent, amb calma, i és antagònic al fast que expressa pressa i rapidesa.
El moviment slow no és un moviment organitzat, amb objectius comuns i compartits, sinó més aviat una sèrie de propostes que ens poden ajudar a prendre actituds personals que millorin la nostra qualitat de vida.
La nostra activitat quotidiana ens porta a fer multitud d’activitats per les quals necessitem temps. Per tant, el temps s’ha convertit en un bé escàs que cal optimitzar. I l’optimitzem aplicant la pressa a tot allò que fem. Sovint i erròniament, fer les coses amb lentitud s’ha convertit en sinònim d’ineficàcia i d’incompetència o bé de ganduleria.
La filosofia slow no pretén que renunciem a una vida plena, d’acord amb els temps moderns, sinó que la nostra activitat es desenvolupi en un temps racional i que permeti gaudir del que fem amb plenitud. Fets quotidians com els desplaçaments per la ciutat, els àpats, les esperes, les compres, no es converteixin en tràmits, i adquireixin sentit per sí mateixos. S’ha d’estar amatent quan calgui i reaccionar amb la rapidesa adequada, però també s’ha d’aprendre a gaudir dels moments que ens aporta un ritme de vida lent. Això no vol pas dir que passem de l’estrès a la inactivitat, ans al contrari, vol dir un ajust racional del temps que dediquem a cada cosa.
Sovint diem que carreguem les piles quan ens prenem un cap de setmana tranquil o unes vacances lluny del nostre escenari habitual. Potser el secret està en no descarregar-nos d’energia més del necessari en el dia a dia, i donar-nos aquells moments d’harmonia amb l’entorn i de petits plaers que positivitzin la nostra actitud per complir amb allò que la feina, la família i els nostres compromisos ens exigeixin. També caldria revisar prioritats, per tal de tenir clar en què volem gastar el nostre temps, i si en tenim suficient quantitat a l’hora d’assumir nous compromisos d’agenda.
El moviment slow va començar a prendre cos al 1986 quan el periodista italià Carlo Petrini va assenyalar el terme Slow Food davant la implantació d’establiments de menjar ràpid. Amb el temps han aparegut altres termes; Slow Cities, nuclis urbans que promouen l’activitat humana a l’entorn d’espais oberts sense cotxes, que fomenten el petit comerç de proximitat amb productes naturals autòctons i artesanals i que han atret un turisme culte i respectuós, i on molts veuen com llocs adients on establir la vivenda familiar. Slow Sex que promou la seducció i els jocs preliminars. Slow Work apostant per jornades laborals i vacances flexibles i complementades amb activitats lúdiques, espais de descans i relació, gimnàs, etc.. a càrrec de les empreses. L'Slow Schooling fomenta l’equilibri del temps d’aprenentatge i de joc per als infants amb uns horaris i unes activitats complementaries racionals amb la seva condició d’infants.
Si revisem les nostres activitats habituals veurem aquelles que ens creen angoixes i aquelles que ens aporten comoditat i plaer. Algunes no estaran al nostre abast canviar-les però altres sí. Sovint responsabilitzem a altres factors aliens i no a la nostra pròpia voluntat del ritme al que estem sotmesos. Cal prendre consciència de com administrem el nostre temps, ja que, en gran part, en dependrà la nostra salut física i la nostra estabilitat emocional i serem els primers beneficiaris dels redits de la nostra "inversió".

Links Slow:
http://slowdownnow.org/
http://slowfood.com/
http://slowfoodfundation.org/
http://terramadre2006.org/
http://cittaslow.net/

100 anys de la setmana tràgica de Barcelona

2009-07-19T11:40:00.000-07:00

barricada . Barcelona 1909 /Maria Renom Rovira (1898-1987)

El 26 de juliol d’enguany fa 100 anys dels fets que s’han anomenat com la setmana tràgica de Barcelona. Una rebel·lió popular que començà amb una vaga general i va esdevenir una autèntica revolta.
Una classe treballadora que patia una de manca de perspectiva de progrés personal, analfabeta en la seva majoria, en la que s’hi ingressava abans d’acabar la infància, unes condicions de vivenda deplorables, els impostos que gravaven els bens bàsics de consum configuraven una situació sociològica propensa a la rebel·lia. A tot això cal afegir les conseqüències nefastes de l’ànsia d’Espanya per conservar les colònies d’ultramar que finalment es van perdre i que va comportar la mort ó la incapacitat per treballar d’homes que sostenien les seves famílies i la declaració per part del govern de Madrid de la guerra a l’Àfrica en defensa d’un suposat sentiment patri, que emmascarava interessos particulars en mines, ferrocarrils i navilieres de burgesos espanyols i catalans.
En un principi la vaga era contra la lleva que cridava a files els reservistes de l’exèrcit espanyol, homes acabats de casar i joves pares de família que havien aconseguit una estabilitat dins el seu ofici. El cridat podia ser rescatat de la lleva amb el pagament de 6.000 rals- 90€- ( el sou diari mig de l’època era de 10 rals, 0,60€), cosa totalment inabastable per a les classes més humils que havien d’acceptar el que les classes burgeses benestants podien esquivar. A finals del sexe XIX i començament del XX havien calat en la societat catalana les doctrines llibertaries i republicanes, el liberalisme cultural, el laïcisme, el gust per l’esport, el naturisme i l’higienisme. Tot això passava amb l’oposició i la desconfiança de l’església catòlica que quasi monopolitzava l’ensenyament, la sanitat i la protecció social amb les seves ordres religioses, les quals utilitzaven les seves institucions benèfiques exercint un proselitisme religiós que pretenia apaivagar les reivindicacions socials.
Els fets van transcórrer durant set dies amb un desconcert i una improvisació que va portar a la crema de convents i esglésies, enfrontaments amb la Guàrdia Civil, crides a la revolta del l’exèrcit, barricades, i actes esperpèntics sota la mirada d’uns polítics sense energia ni iniciativa per reconduir les accions vers quelcom útil. La revolta va acabar quasi tant espontàniament com havia començat i va donar lloc a represàlies tant desmesurades com havia estat la pròpia revolta, 2.500 detinguts, 59 sentències de cadena perpetua i 17 de pena de mort, 5 de les quals s’executaren[1]. El govern de l’Estat va voler disfressar la revolta com una conseqüència de l’independentisme català per desviar la responsabilitat que els corresponia.
Badalona com algunes altres ciutats catalanes van viure els fets i, en menor mesura, van tenir també la seva setmana tràgica. L’única persona que conec que va viure aquells fets era la meva avia materna Maria Renom Rovira, que llavors tenia escassament 11 anys. Ella deia que l’havia esgarrifat veure les fumeres dels incendis dels convent dels Pares Carmelites del carrer Sant Miquel i dels burots, la por que li transmetia la seva mare per si son pare perdia la feina, i l’angoixa pel que els podia passar a ells, que eren gent de missa i d’ordre.
Sense ànim de teoritzar sobre la història, ni d’explicar-la amb rigor científic- això ja ho fan els analistes de diverses disciplines i d’altres que fan anar l’aigua pel seu molí-, però, sí que em plau recordar un fet singular amb la perspectiva que em dona aquests 100 anys i que es va fixar en la memòria de la meva iaia Maria, de qui vaig rebre’n la primera explicació quan encara devia ser un nen.
[1] La setmana Tràgica de Barcelona. Alexia Domínguez. Cossetània Edicions

nacionalisme lingüístic espanyol

2009-07-12T01:55:00.000-07:00

Conferència que el catedràtic Juan Carlos Moreno va impartir amb el títol de "La lingüística y el nacionalismo lingüístico español", en el marc de la jornada 10 anys de Filologia Catalana a la UOC

...sense títol

2009-07-05T11:54:00.000-07:00

cafè sense cafeïna
caramel sense sucre
camí sense retorn
carrer sense sortida
cervesa sense alcohol
combat sense treva
espai sense fum
estatut sense finançament
expressat sense paraules
futur sense projecte
gent sense paraula
immigrant sense papers
informació sense rigor
iogurt sense greix
matrimoni sense amor
mirada sense expressió
nació sense estat
nit sense lluna
pa sense gluten
patró sense escrúpols
planta sense flors
sexe sense compromís
targeta sense saldo
treballador sense feina
viatge sense retorn

...

Michael Jackson, in memoriam

2009-06-28T02:17:00.000-07:00

He gaudit de l’art de Michael Jackson com de pocs altres artistes del Pop. En altres temps m’he amarat de suor ballant la seva música i m’he embadalit contemplant els seus vídeos.

Segurament com tants altres artistes mediàtics ha estat un producte ben dissenyat i ben estructurat per uns equips competents en diferents disciplines, però que ha comptat- contràriament a la majoria de casos- de la matèria prima imprescindible, el carisma i el talent de l’artista.

Si la seva vida personal està plena de llums i d’ombres, no és una qüestió que hagi d’afectar els seus mèrits artístics. Per jutjar el personatge públic ja està la justícia i la opinió publicada i, a partir d’ara, també la història.

NIT DE SANT JOAN, fogueres i llegendes

2009-06-24T02:08:00.000-07:00

Des de temps immemorable, al llarg de la Mediterrània se celebra el solstici d’estiu encenent fogueres al capvespre i fent-hi àpats i balls al seu voltant. Ho fan els amassics del nord d’Africa de la mateixa manera que ho fem els catalans del principat, els valencians i els illencs, els del Roselló i el Vallespir i molts altres.

Són nombroses les llegendes que tenen la nit de Sant Joan i el foc com a protagonistes. Hi ha qui relaciona el foc amb l’ajut que se li dona al sol perquè augmenti la seva potència i escurci les nits, i qui ho entén con un ritus de fecunditat de la terra que ha de donar el fruit del conreu de l’home. Segons el territori, el significat de les fogueres ha anat prenent cos en diverses llegendes que parlen de nimfes que apareixen en fonts i rius, i follets que es deixen veure i també de ritus de purificació en saltar o rodejar les brases. No són pocs els ocultistes que visiten llocs emblemàtics com les nostres Guillaries per invocar les forces de la naturalesa a favor dels seus poders. Es diu que les herbes verinoses perden el seu poder i que les herbes guaridores l’augmenten, fet aprofitat per les antigues remeieres, així com els beneficis de submergir-se al mar, als rius o deixar-se amarar per la rosada a trenc d’alba del dia de Sant Joan.

La nit de Sant Joan ha estat motiu per poetes, rapsodes i cantants moderns, i també és motiu de trobades amb els amics per menjar les tradicionals coques i brindar amb cava. Tothom busca es seu espai de revetlla: el terrat de casa, la plaça del poble, la platja o la muntanya, amb foguera real o amb els més moderns artífex pirotècnics que la substitueixin.

Els catalans simbolitzem la nostra unitat cultural i lingüística amb la flama que ens arriba del Canigó travessant fronteres administratives imposades. El foc de Sant Joan, -encara que cada cop hi ha menys fogueres- és segurament un dels esdeveniments del nostre calendari festiu que més es coneix i que resulta més integrador per aquells que viuen entre nosaltres i que venen d’arrels culturals i geogràfiques diferents. Potser és un senyal d’aquest anhel de prosperitat que des d’antuvi ha motivat la festa del solstici d’estiu.

Us animo a que expliqueu alguna llegenda, costum o pràctica relacionada amb la nit de Sant Joan en l’apartat de comentaris.

EL FILL DEL VENT

2009-06-09T12:21:00.000-07:00

EL FILL DEL VENT és una novel·la de l’escriptor suec Henny Mankell, guardonat amb el premi Pepe Carvalho l’any 2007, segurament per les seves novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector de policia Kurt Wallander. La novel·la ha estat editada l’abril de 2009 per Tusquets Editores, S.A. ( L’Ull de Vidre) i traduïda al català per Carolina Moreno Tena.

Aquesta vegada però, l’autor ha creat una ficció ambientada a l’any 1874, quan un inquiet i arrauxat suec viatja al desert de Kalahary empès per una suposada recerca científica, que el porta a conèixer i fer-se càrrec d’un orfe boiximà. A partir d’aquest moment l’autor especula amb els sentiments que viuen ambdós protagonistes des de les seves respectives òptiques, amb com cada un d’ells interpreta les situacions que viuen, les seves relacions interpersonals i l’impacte que un noi de raça negra té en la societat sueca de l’època. Ho fa combinant el relat dels dos personatges, que posen de manifest els prejudicis dels adults europeus, contrastats amb l’ingenuitat del nen africà que els interpreta segons els seus referents culturals i místics.

http://www.tusquets-editores.es/lib_ficha.cfm?Id=2338

Europa de Santana, una melodia escaient per recordar

2009-06-07T06:59:00.000-07:00

FESTES DE MAIG 2009

2009-05-11T05:04:00.000-07:00

Badalona viu aquest dies les seves FESTES DE MAIG. Festes que han esdevingut tradicionals des de fa relativament poc. Anteriorment la celebració tenia dos moments significatius, l’ofici solemne i la cremada del dimoni. La recuperació dels elements festius tradicionals catalans va anat nodrint la diada del sant i complementat aquest actes centrals fins a esdevenir, per consens i intenció política, en una festa que supera en seguiment i importància a la tradicional Festa Major del mes d’agost.

Més enllà de l’encert en les programacions i de tots aquells element que varien any rere any, els espais on es desenvolupa i els actes que l’han anat complementant, les festes de maig han aconseguit ser un espai de relació social amable i distès presidit per un sentiment de pertinença que és el que les fa potents.

Com qualsevol esdeveniment que afecta un col·lectiu gran genera debat i critiques, i també recolzaments. Des de l’any passat i sobretot aquest any les festes de maig estan presents també, mitjançant les noves tecnologies a les xarxes d’intel·ligència social i als blocs d’Internet. Aquesta és una mostra de la bona salut de les festes i també de l’acceptació social al seu entorn.

Les festes de maig ens ofereixen espais de lleure per a tost els gustos i per a totes les edats, mantenint els elements tradicionals que la van originar però la seva màxima qualitat- a la meva manera d’entendre- les- és la capacitat integradora que tenen, no tant sols per les persones d’arrels culturals diferents, sinó també per a tots aquells ciutadans i ciutadanes que potser no han assumit el concepte ciutat com una unitat social i no tant sols administrativa. Joves i grans, d’origen o nouvinguts, de dretes i d’esquerres, tradicionals i moderns, tots som ciutadans i això vol dir, ser lliures, iguals i solidaris.

Als companys de reagrupament.cat

2009-04-30T12:11:00.000-07:00

Aquesta darrera setmana hem sabut l’esperada, però no desitjada notícia de la vostra marxa de la formació política que fins ara compatíem. No és una bona notícia, però comprenc que ha estat lògica i que fins i tot ens ajudarà a tots en les nostres iniciatives polítiques futures.

No conec personalment Joan Carretero ni molts altres que l’han seguit o el seguiran, per tant la seva marxa em dol com a companys de partit que eren. Altres companys amb qui sí que comparteixo més coses han seguit també els seus passos, son amics, gent amb qui he debatut moltes vegades, ens apreciem, ens aturem pel carrer per saludar-nos i preguntar-nos com ens va? i amb qui encara seguirem compartint moltes coses. Hem fet militància independentista, ens hem emocionat i ens hem donat suport en moments adversos. També hem discrepant fins el punt que algú pot pensar que ja no som tant amics i que no ens apreciem amb la mateixa intensitat. Res més lluny de la realitat!.

El que vull dir és que els uns i els altres continueu sent els meus companys. Tots tenim el mateix anhel per una Catalunya lliure, encara que potser no compartim l’estratègia a seguir per aconseguir-ho.

Estic segur que el dia que els nostres desitjos d’una Catalunya plenament sobirana s’acompleixin ens emocionarem amb la mateixa intensitat, que riurem i plorarem plegats i ho celebrarem junts.

Francesc, Teresa i Miquel, teniu tot el meu respecte i penso que vosaltres em respecteu de la mateixa manera. Em dol no ser colze a colze amb vosaltres en el dur camí que hem iniciat, però sé que anem en la mateixa direcció i que al final del camí ens seran igual les pedres amb les que haurem ensopegat i les flaqueses que haurem patit, perquè som la bona gent que estima la terra que trepitja i que estima a qui se la estima.

225.000€...i olé!

2009-04-24T08:36:00.000-07:00

La Feria de Abril de Catalunya és una expressió de la cultura andalusa subvencionada per les institucions públiques catalanes. En total s’hi destinen 225.000€, provinents de la Generalitat de Catalunya ( 90.000), la Diputació de Barcelona ( 50.000) i de l’Ajuntament de Barcelona ( 85.000), que sumats a altres subvencions menys explícites, surten de la nostra butxaca per ficar-se a les de no sabem qui, sense el benefici comunitari que suposadament que hauria de tenir qualsevol despesa de diner públic.

Totes les manifestacions culturals foranies son benvingudes a Catalunya com a mostra i reconeixement de la nostra pròpia diversitat social. Tot i amb això, en un moment en que al nostre país l’encontre de diferents cultures s’ha convertit en un fet quotidià, no té sentit potenciar únicament una cultura, què no tant sols no està en perill de desaparèixer, sinó que a demés compta amb institucions dins de l’estat espanyol i la nació d’origen per recolzar-la.

L’actual Feria de Abril que es fa a Barcelona és un “xiringuito” creat pels senyors de la FECAC (Federació d’Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña) que especula amb les llicencies per obrir casetas i la presència en exclusiva de determinats productes de consum. A la Feria que es fa a Catalunya el màxim exponent de la cultura andalusa és el beure, el menjar i el ball. Penso que la cultura andalusa és molt més que tot això, que es mereix més respecte i que per tal despropòsit no s’ha de destinar ni un euro dels diners públics. Entitats com Els Altres Andalusos ho denuncien constantment i s’oposen a la celebració d’aquest esdeveniment. Els polítics (tots) cedeixen a la repercussió mediàtica que té La Feria amb molt poc coratge per desmarcar-se d’aquesta inèrcia.

L’edició catalana de la Feria de Abril tampoc és fidel al seu paradigma sevillà, que a base de filtrar l’assistència de públic a las casetas, reprodueix molt sovint les clàssiques diferencies entre les classes socials. Molts dels que aquí hi assisteixen lliurement veurien restringida la seva entrada a l’autentica de Feria de Abril de Sevilla. Potser aquest és el tret diferencial que Catalunya hi aporta, a part dels diners és clar, i d’alguna senyera, perquè no sigui dit. A les darreres edicions, per tal d’atraure més públic consumidor de canya i peix fregit, s’hi ha escoltat tota mena de música d’actualitat- tipus dels 40 principales- atraient així nous clients llatinoamericans i asiàtics.

Estic a favor de qualsevol expressió cultural, lligada ó no a col·lectius de ciutadans que es signifiquin per un origen geogràfic, una cultura o un estil de vida, sempre que aquestes manifestacions compleixin uns requisits de qualitat i de projecció social positiva per a tothom, i no entenc que avui en dia fomentem models suposadament culturals totalment obsolets en ares d’una suposada integració.

Cal fer esforços per tal que la cultura que ens és pròpia, que sí està amenaçada pels efectes de la globalització i l’agressió constant de l’espanyolisme més ranci, esdevingui un factor d’integració social per aquells que tenen altres orígens culturals i ens permeti ser una societat que avança cohesionada cap un futur millor i no malgastar recursos i energies en allò que pretén posar etiquetes de denominació d’origen amb finalitats excloents.

Exemplar únic

2009-04-23T07:44:00.000-07:00

llegir ens fa més grans
regal que ens fa la xarxa de biblioteques a través de la Xarxa

Sant Jordi

2009-04-22T13:27:00.001-07:00

un dia de llibres, roses, identitat i valors cívics

Sant Jordi, patró de Catalunya des del segle XIX, va esdevenir símbol del territori català amb la Renaixença, moviment polític i cultural que va recuperar els signes d'identitat catalans. Depenent del moment històric, la jornada ha estat més o menys reivindicativa al llarg dels anys.
El 23 d'abril també és el Dia del Llibre, una tradició unida al Dia de la Rosa, ja que s'ha fet popular el fet de regalar a la persona que s’aprecia o s’estima tant una rosa com un llibre.
Aquesta tradició catalana va néixer al principi del segle XX, quan el Gremi de Llibreters i la Cambra Oficial del Llibre van establir aquesta data per commemorar que el 23 d'abril van morir els escriptors William Shakespeare, Miguel de Cervantes i Garcilaso de la Vega. Aquesta data també van néixer, o morir, escriptors reconeguts com ara Josep Pla, Maurice Druon, K. Laxness, Vladimir Nabokov o Manuel Mejía Vallejo. Des del 1996, la UNESCO ha declarat que aquesta tradició ha passat a ser mundial i s'ha convertit en el Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. Les editorials, els escriptors de veritat i els ocasionals aprofiten el dia per fer calaix i, de passada promocionar la lectura.
Fa goig passejar pels carrers i places catalans durant aquest dia per la vistositat de les parades de roses i de llibres, adornades amb banderes catalanes.
El fet de regalar o de rebre una rosa, un llibre o ambdós presents alhora ens predisposa a la cordialitat i a mantenir una actitud cívica positiva, que es percep allà on es vagi, que sorprèn a qui no hi està habituat i que cada cop compta amb més imitadors. Reunir la bellesa de la rosa i la cultura representada pels llibre, és un bon model que els catalans hem sabut construir i que “enganxa” tant als infants catalans com a les persones que veuen aquesta com la seva terra d’acollida. Recordo les cares d’en Xabier, l’Arantza i els seus fill Yakes i Agutzane quan un any passejàvem per les rambles de Barcelona i comentaven sorpresos com els agradaria una jornada d’aquest estil en el seu Urretxu a Euskadi.
Encara que sortim de casa amb les mans buides, de ben segur que hi tornarem amb un llibre i una flor, encara que siguin regalats pel centre comercial o l’entitat bancària. Si el regal s’acompanya amb una expressió d’estimació el dia de Sant Jordi haurà estat un bon dia!.

Albert Casals

2009-04-17T09:33:00.000-07:00

Un heroi, un temerari o bé un model a seguir.....

És sorprenent la història d’aquest jove d’Esparreguera que amb una limitació física prou important i la seva evident joventut ha acomplert un somni personal i se’n ha sortit exitosament. Sigui la inconsciència, l’excés de confiança en si mateix o un afany d’aventura poc usual el que ha mogut aquest jove a aquesta gesta a mi em deixa bocabadat i em fa pensar que sovint som nosaltres mateixos que magnifiquem els nostres límits. Ara ens ofereix les seves experiències en un llibre EL MÓN SOBRE RODES, que segurament tindrà molt bona acceptació la propera diada de Sant Jordi

Mersad Berber

2009-04-15T09:49:00.000-07:00

Visitant CaixaForum he descobert Mersad Berber i m'ha impressionat

animalades del llenguatge

2009-04-10T23:52:00.000-07:00

Com a la cançó popular en que la fadrina va la font ...... refilant com un ocell i saltant com una daina, molt sovint en el nostre llenguatge quotidià usem expressions que comparen les nostres virtuts, defectes i actituds amb les dels animals,
Així diem que algú és un porc referint-nos a qui no es renta sovint o bé té un comportament deslleial, i diem marrà o bé gos a aquell que és mandrós; que és un ase, un burro o un ruc per referir-nos a algú poc intel·ligent o molt tossut; de ser poc valent en diem ser un gallina, animal a qui també s’atribueix ser molt puta; de la gasiveria en diem ser un rata o un arna i a acumular tresors ser una garsa; als ingenus els diem que son uns pardalets ( n'hi ha que en tenen al cap ple); de la bona fe i la conformitat en diem ser un be o un xai, ben diferent de ser un cabró o d’estar com una cabra que també son animals llanuts; si t’engreixes et posaràs com una vaca i no seràs escorredís com una anguila, però si estàs fort seràs un toro; no estan ben vistos els esquirols, els talps, els voltors ni els falcons a la feina i els negocis, on hi ha taurons; si ets massa fi et diran marieta; es pot ser molt mono i no fer gens el mico; si ets sagaç et diran guineu o llop i si ets espavilat diran que ets un estornell. Si no en saps res diran que estàs peix i que no tens memòria d’elefant, encara que treballis com una formigueta.
Pots fer el papallona, xerrar com una cotorra i repetir-ho com un lloro, estar content com un pinsà, posar-te vermell com una gamba, arrossegar-te com un cuc, molestar com un borinot, amagar el cap sota l’ala i portar banyes, donar peixet als contrincants, fer que això porti cua i que no et facin l’abraçada de l’ós. Potser ets un animal polític. Si estàs sol com un mussol pots fer volar coloms i fer bestieses o roncar com un lleó quan dormis i fer olor de tigre. Si ets mare potser has parit com una conilla i et comportes com una lloca. De vegades ets un gall de panses, cagues com un ànec, nades com un peix o saltes com una granota, t’arrossegues com un llimac, prens el sol com un llangardaix i refiles com un canari per no avorrir-te com una ostra o amagar el cap com un estruç.
Sé que en aquest bestiari literari hi barrejo animals amb insectes, en la confiança que em disculpareu la llicència. Tampoc renuncio als barbarismes que reforcen sovint el meu llenguatge quan m’he d’empassar un “sapu”, dir que algú és un “pàjaru”, tot i que sé que dir-ho canta com una “almeja”.
Sense ànim de ser un corcó ho acabo aquí, conscient que em deixo al teclat molts més exemples dels que la vostra paciència suportaria, però que us convido a incloure aquells que vulgueu als vostres comentaris.

De la palma a la mona passant pel ciri

2009-04-03T11:24:00.000-07:00

Un referent dins del calendari anual és la Setmana Santa que, tot i el seu ball de dates- el Dijous Sant ha de coincidir amb lluna plena-, per la seva associació a les vacances marca fites en el mon educatiu i laboral a més del litúrgic.
Aquesta setmana- de 9 dies a Catalunya- té un origen confessional, tal com el seu nom indica, malgrat que la seva celebració s’ha laïcitzat, com la majoria de festes que celebrem, tot i que en resten símbols que recorden el seu origen, que perduren i que fins i tot es fomenten.
Un d’aquest símbols és el palmó o la palma, que les padrines regalen als seus fillols perquè el llueixin el Diumenge de Rams a la commemoració de l’entrada de Jesús a Jerusalem. La tradició popular associa aquest dia també al fet d’estrenar vestuari primaverenc.
Avançant en la setmana arribem a les desfilades processionals amb llum de ciri i olor de cera, que en moltes poblacions esdevenen d’interès turístic i que es consideren part del patrimoni cultural immaterial, donat que aquestes desfilades, - alhora que per uns és un acte de penitència espiritual i una manera de testimoniar la fe- son també una mostra de l’art i de la imatgeria religiosos. A Badalona el tret més característic és el Record i Memòria com a cant únic de la Processó del Silenci de dijous.
La setmana conclou curiosament el Dilluns de Pasqua de la manera més dolça possible. Ara son els padrins qui regalen la mona als seus fillols. Un pastís que sol contenir una figura de xocolata, de forma més o menys artística, converteix l’infant en el protagonista de l’àpat familiar d’aquesta festivitat. La imaginació dels comerciants del ram de les llaminadures ens ho recorden amb els seus espectaculars aparadors des de uns quants dies abans.
Amb espiritualitat o sense, a casa o de viatge, amb padrins de veritat o de mentida, aquest símbols us marcaran el devenir de la setmana. Que cadascú prengui el que més li convingui!.

Patrimoni.TV

2009-03-27T08:36:00.000-07:00

Les noves tecnologies no paren de donar-nos noves oportunitats. He descobert- desconec el temps que fa que això és possible- que hi ha un canal TV del patrimoni de Catalunya que enllaça del web de la Generalitat de Catalunya al de youtube.com. Per aquest mitjà he pogut veure imatges de com es fabrica paper al Molí de Capellades, passejar pel romànic català, visionar diversos arxius històrics i explorar el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà, des de la comoditat de casa meva. Algunes de les coses que he vist m’esperonen a visitar-les físicament i, si més no, prendre consciència de la riquesa i varietat del nostre patrimoni. També he volgut compartir-ho amb els seguidors d’aquest bloc i per això adjunto aquest enllaç: http://www.patrimoni.tv.gencat.cat/

La Clínica del Carme

2009-03-20T07:03:00.000-07:00

Ja s’ha presentat el projecte de nou edifici del centre cívic i cultural que s’ubicarà a on hi havia la Clínica del Carme.

Quan es deia Médica del Carmen era una mena d’assegurança privada que cobria aquelles mancances del sistema de salut de l’època franquista i permetia la cobertura de les despeses hospitalàries i de les intervencions quirúrgiques a canvi d’una quota fixa de filiació. Disposava de consultes externes, llits hospitalaris i serveis de quiròfan.

Com molts badalonins i badalonines els meus pares n’eren socis i també com moltes dones de la Badalona de l’època que no volien parir a casa, la meva mare hi va donar a llum als seus tres fills. Així doncs, els meus germans i jo hi varem néixer i ens hi van visitar pediatres i traumatòlegs durant uns quants anys. Que recordi ara mateix, allà vaig deixar-hi les amígdales, l’apèndix i els queixals del seny. Recordo vagament les llargues estades a la sala d’espera amb bancs durs, de fusta i amb una llum esmorteïda que il·luminava unes parets verdoses, on quasi tothom es coneixia.

Més endavant les coses van canviar i la Médica del Carmen va decaure, fruit de l’evolució que va fer la sanitat pública i l’absorció de l’equipament pel propi sistema sanitari públic, fins arribar a ser un equipament municipal concertat amb l’Institut Català de la Salut. El seu deteriorament estructural, fruit d’una posterior ampliació en època de construccions al.luminòssiques va fer que es construís l’actual centre socio-sanitari El Carme, de concepció moderna i funcional i ben dotat tècnicament, fora ja de la trama urbana del centre.

Desprès de molt temps i diversos intents del consistori, la titularitat de l’espai de l’antiga clínica va retornar a la ciutat perquè s’hi construeixi l’equipament abans esmentat.

Per tant, si res ho esmena, al mateix espai on vaig rebre les primeres atencions mèdiques, i em van curar més d’una pelada de genolls, podré gaudir ben aviat d’esdeveniments culturals i d’un espai de relació social, d’altra banda necessari. Potser el lloc on vaig rebre el primer alletament del pit de la meva mare serà on, d’aquí uns quans anys, potser amb la companyia d’altres nascuts allà mateix, hi pugui fer la partideta o llegir el diari tot prenent un “carajillo”, amb el permís del metge, és clar.

Jade Goody

2009-03-13T07:37:00.000-07:00

una estrella mediàtica?

Es parla , es diu i es comenta el fet que Jade Goody, una exconcursant del Big Brother 2002 britànic, desprès d’haver venut varies exclusives sobre aspectes íntims de la seva vida, i haver creat debat sobre les seves declaracions racistes ( Celebrity Big Brother 2007), havent sabut mentre participava a l’Índia del concurs Big Boss ( agost de 2008) que patia un càncer terminal, hagi decidit també vendre l’exclusiva de la seva malaltia amb totes les circumstàncies que l’acompanyen, el seu casament amb un presidiari, el seu bateig i el dels seus fills, els seus canvis físics i anímics. En definitiva, vendrà el procés que la portarà a la mort, de la mateixa manera que un dia va decidir vendre la seva intimitat en programes de telerealitat on va ser més que polèmica.

Per justificar la seva entrada al primer programa- com si això fos necessari- al•legava una infància difícil, amb mancances econòmiques, la desestructuració familiar i la conflictivitat del seu entorn social. Per justificar l’exposició pública de la seva malaltia, i cobrar per fer-ho, edueix que està creant consciencia social vers els qui- com ella- pateixen la malaltia, alhora que assegura un cabal econòmic del que gaudiran els seus fills i també el seu marit, que ja han esdevingut – és clar- personatges mediàtics.

L’iniciativa té el suport d’intel•lectuals de la talla del matrimoni Beckam i Michael Jackson i els famosos entrevistadors americans Oprah Winfrey i Larry King es disputen portar-la als seus respectius programes. A Facebook hi ha 500 grups de suport, i si poseu el seu nom a cercador Google veureu que apareixen 4.850.000 resultats.

Ni puc , ni vull, ni em ve de gust jutjar Jade Goody pel que està fent. Tampoc em ve de gust jutjar els medis que donen cobertura a tot aquest fenomen, siguin informatius o mercantils els seus objectius, però sí que em faig preguntes:

Aquest afer és tant sols una conseqüència lògica i previsible, i vendre la pròpia mort no és ni menys ni més transcendent que vendre la pròpia vida?
Apareixeran nous casos com aquest, vista la seva repercussió mediàtica i econòmica, donant pas a un nou gènere de telerealitat?.
Com es quantifiquen econòmicament aquesta mena de productes mediàtics, en funció del personatge, de la seva gravetat , del seguiment que en faci l’audiència?.
Hi ha un únic perfil d’espectador?.
Existeixen límits?

Suposo que algunes respostes no es faran esperar

10.000 catalans a Brussel.les

2009-03-10T10:02:00.000-07:00

preparatius...

així va ser.....

Dones

2009-03-08T00:15:00.000-08:00

Rosa, Carmen, Ma del Mar, Maria, Maria Dolors, Caterina, Roser, Laura, Cèlia, Esther, Montse, Mercè, Maria Carme, Blanca, Eli, Victòria, Mariàngels, Teresa, Assumpta, Meritxell, Georgina, Rita, Elena, Míriam, Maribel, Marta, Anna, Mariona, Neus, Pepa, Mati, Fernanda, Reme, Maria Rosa, Sushan, Marian, Gemma, Ariadna, Pili, Lourdes, Judith, Martina, Angelina, Herminia, Ruth, Cristina, Isabel, Pat, Imma, Lola, Adriana, Montserrat, Fina, Pepita, Anna Maria, Maria Antònia, Gloria, Maybel, Núria, Asun, Aïna, Sílvia, Maite, Cati, Sara, Marina, Montserrat, Margarida, Piedi, Sònia, Eva, Viky, Pilar, Rosa Maria, Edita, Agnès, Eulàlia, Salima, Àngela, Joana, Nieves, Paquita, Arantxa, Agutzane, Raquel, Delia, Odile, Sandra, Olga, Adela, Remei, Rossita, Conxita, Perpe, Berta, Empar, Mariana ................

Són mares, filles, avies, esposes, cunyades, tietes, nebodes, cosines, amigues, netes, amants, companyes, sogres......

Alhora que escriptores, sindicalistes, arquitectes, telefonistes, llauneres, prostitutes, gestores, mecàniques, periodistes, artistes, secretaries, taxistes, empresàries, polítiques, dependentes, jutgesses, modistes, pintores, poetes, infermeres, metgesses, filòlogues, historiadores, esportistes, advocades, astròlogues, veterinàries, monitores, socorristes, voluntàries, documentalistes, perruqueres, artesanes, monges, caixeres, models, conserges, bibliotecàries, netejadores, actrius, psicòlogues, fisioterapeutes, fotògrafes, enginyeres, carteres, mediadores, publicistes, jubilades........

I són alegres, solidàries, generoses, intel·ligents, compromeses, guapes, sensibles, eficients, creatives, sàvies, inconformistes, originals, inquietes, transgressores, alternatives, sensuals, desconcertants, amoroses, rebels, espavilades, lluitadores, provocadores, acollidores, estudioses, cultes, muses, llestes, innovadores ...........

........imprescindibles

GERARD SALA

2009-03-06T05:24:00.000-08:00

L’esperit intangible
llum aigua aire

He visitat l’exposició de Gerard Sala ( Tona 1942) al Espai Betúlia de Badalona.
L’exposició s’anomena L’esperit Intangible, llum, aigua, aire.
En Gerard és un pintor i escultor prou conegut- podeu veure la seva escultura La Porta del Mar a un extrem del carrer de Sant Anastasi-, és professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, ha realitzat una cinquantena d’exposicions individuals i ha participat en nombroses de col·lectives. Però també en Gerard Sala és poeta ( Amb la veu als ulls Premi Betúlia de poesia 2001). Amb aquesta exposició lliga les dues disciplines, la pintura i la poesia de tal manera que ambdues queden reforçades.
L’obra d’en Gerard Sala sempre m’aporta benestar, em produeix un efecte plàcid, com un alenada d’aire, com la frescor del mar o be com quan contemplo un cel seré. Ara això també m’ho aporta la seva poesia- tot i no sent- ne un bon lector-. És per això que em plau citar-lo en aquest discret espai personal.
A banda dels seus mèrits artístics i acadèmics voldria dir que és una persona molt cordial, és un bon conversador, dels que escolten i dels que no parlen envà. Cordial en extrem, sempre escolta els comentaris de la seva obra amb interès, alhora que rep les lloances amb una punta de pudor. També és una persona compromesa amb el seu entorn, tant en les vessants social i mediambiental com també en la vessant política. En Gerard fa gala de la seva catalanitat i del seu independentisme que s’ha reflectit en varies de les seves obres, així com també amb les col·laboracions amb l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, Solstici d’Estiu, de la qual és membre d’honor des de l’any 1991 i autor del seu logotip. Va ser membre actiu dels Consells Populars de Cultura Catalana.

Del llibre que s’ha editat en motiu d’aquesta exposició n’he escollit aquest poema:

Ales del vent dins l’aire
escriuen en el blau
signes secrets
prop de la lluna.

Signes eteris
que donen a la llum del cel
tantes gotes d’aire iridiscent
i es submergeixen al poema
per fer-lo ingràvid.

Tot s’esfuma....

Podeu visitar-la fins el 30 d’abril, a l’Espai Betúlia ( C/ Enric Borràs 43-47- Badalona) de dilluns a dissabte, durant els matins des de les 10 fins les 2 , i a les tardes de 2/4 de 5 fins 2/4 de 9.

També exposa ara mateix a la sala El Refugi la pintora Laia Bedós. Exposició interessant, que ha estat precedida per una altra mostra de Toni Benages, pintor badaloní a qui aprecio i valoro.

La Maite no pot pujar al tren

2009-03-03T06:23:00.000-08:00

La meva amiga Maite Inglés i els seus companys de la Plataforma Deixem de Ser Invisibles avui no han pogut pujar als trens que passaven per l’estació de Badalona perquè les andanes no son accessibles ja que els dispositius no son els adequats per la majoria de cadires de rodes elèctriques, perquè no ho poden fer sense una persona que activi el mecanisme i perquè és excessivament lent, a banda d’espatllar-se sovint , tal com també ha succeït avui.

Avui s’havien convocat els membres de la plataforma i altres persones preocupades per l’accessibilitat als espais públics per denunciar que no es compleixen els compromisos d’adaptar aquest espai i no atendre el dret de tots a poder-nos desplaçar sense impediments arquitectònics. L’acte reivindicatiu ha estat cobert per diferents mitjans de comunicació.

Com a poc és curiós que havent-hi solucions tècniques, i avenços tecnològics suficients, i essent l’accessibilitat un dret reconegut per tothom encara s’hagin de fer accions que ho reivindiquin.

PEPE RUBIANES- In memoriam

2009-03-01T04:00:00.000-08:00

Recordaré sempre a Pepe Rubianes com un home que no es mossegava la llengua. Un esperit lliure i transgressor. El recordaré amb un somriure de nostàlgia.

Jerôme Helfenstein

2009-02-28T04:19:00.000-08:00

La novena Gala Internacional de Màgia Memorial Li- Chang al Teatre Zorrilla de Badalona ens ha ofert l’actuació d’un mag alemany Jerôme Helfenstein que m’ha impressionat per la seva senzillesa i espectacularitat. Una execució impecable i una presentació innovadora. No cal cercar l’impossible si el que és possible també ens pot sorprendre.

A les coses pel seu nom

2009-02-28T03:37:00.000-08:00

Aquest gener passat va fer 30 anys que el feixisme espanyol va trepitjar els carrers de Badalona, i no tant sols els nostres carrers sinó també les llibertats personals i col·lectives de la gent d’aquella època. El Museu de Badalona ha produït una interessant i excel·lent exposició sobre el que passava a la nostra ciutat aquells dies. Un recent vídeo del grup Habeas Corpus publicat per l’amic “feisbucaire” Yoan Pimienta ens demostra visualment que l'empremta de la bota feixista encara és present.

Per començar.....

2009-02-27T07:42:00.000-08:00

De moment he fet això que em costava tant com és la creació del bloc. Espero més endavant donar-hi contingut i que sigui atractiu per a tots els que el visiteu.La meva intenció és la de donar-hi un contingut amb una mic de tot , tant de coses serioses com d’aquelles més trivials, opinions, reflexions, posicionaments, i també coses curioses i que em facin riure. Ja veurem si me’n surto.......